dijous, 31 de desembre del 2020

Desitjos per al 2021

Fraternitat entre les dones i els homos

Solidaritat amb els desfavorits

Compassió amb els que venen de fora

Paciència amb el proïsme

Tolerància amb la diversitat

Recusar la desigualtat

Cercar el benestar comú



Apassionar-se per la Música

Mantenir l’ànsia d’aprendre

Humilitat per créixer

Tenir cura dels éssers estimats

Cuidar-nos i cuidar la naturalesa

Mantenir la salut

Admiració per les petites coses

Apreciar els actes quotidians

Viure sense por i amb confiança

Sortejar les adversitats

Que l’amor ens guiï

Que la justícia ens meni

I que la Pau prevalesqui damunt el conflicte




Queda’t amb el millor del 2020, perquè de tot s’aprèn, i inicia el nou any amb els millors propòsits, ànims, il·lusions i confiança en l’esdevenidor.

Desitj que l’any 2021 et sigui favorable.

dissabte, 26 de desembre del 2020

La necessària convivència entre vianants i ciclistes

Dissabte passat quasi vaig atropellar una filleta petita amb la meva bicicleta.

Anava pel carril bici de l’avinguda Josep Anselm Clavé i, davant de l’estadi del Menorca, un infant va travessar corrents el pas de zebra i es llençà damunt el carril bici. Per sort, jo anava molt a poc a poc (i sonant el timbre), ja que el carrer era ple de gent a aquella hora, i vaig poder frenar a temps.

És habitual que hi hagi algú que envaeixi aquest carril bici, el travessi sense mirar o, simplement, no escolti les timbrades de les bicis i no es mogui. Si bé és cert que es tracta d’un carril mal situat per estar damunt la vorera sense cap separació dels vianants, encara manca molta conscienciació ciutadana envers el trànsit de les bicicletes.

Les administracions sovint fan campanyes de conscienciació de temes diversos, amb més o manco encert i èxit. Seria bo fer una campanya informativa, tot conscienciant de la importància de circular correctament com a vianants i, com no, com a ciclistes urbans i usuaris dels patins elèctrics.

Afortunadament, avui en dia a les ciutats hem de conviure diversitat de persones circulant de formes diferents i per açò mai no és tard per fer-ne pedagogia.

La filleta no ho podia saber, però si els pares hi haguessin estat conscients, no l’haurien deixat enrere enmig d’un carril on sovint passen vehicles.

Publicat al Menorca el 24/12/2020


diumenge, 8 de novembre del 2020

Ara que has partit, mare, et deix anar

Pensava que estava preparada per a la teva partida, però sempre és massa prest per quedar-se òrfena.

La mare que et dona a llum, et cria, t’encamina a la seva manera imperfecta, amb encerts i contrarietats. Bona mare, mala mare, com totes noltros...



La meva mare i jo, el dia del seu 90è aniversari


Mare, ens vam retrobar després de la mort del pare, aquell 16 d’agost.

Després de la vetlla, record que tot sortint del tanatori, caminaves lentament davant meu. Seguia la teva figura de dol, encongida i plorosa, petita i vulnerable. Vella, massa vella.

T’esguardava un parell de passes enrere i, de cop, m’envaí una profunda compassió, com un foc en expansió a què havia de donar sortida. Sense adonar-me’n, les meves cames avançaren més i més de pressa, fins a situar-me al teu costat. Un impuls involuntari em va fer aixecar el braç per enllaçar-lo amb el teu. Tu el retingueres amb força i ambdues ens mirarem en silenci sense deixar d’avançar.

Vaig sentir com l’abdomen se’m relaxà i, imperceptiblement, allò que creia impossible, començà a esdevenir.

Des de llavors, vaig ser conscient que el temps iniciava el compte enrere i vaig intuir que el que et quedava de vida, seria un regal de Déu.

Ens hem estimat i ens ho hem dit com mai ho havíem fet. T’he cuidat i t’hi has sentit joiosa. Hem estat capaces de conviure sense retrets ni rancúnia, i no ens ha calgut explicar-nos res quan érem a taula, en silenci, perquè tot ha estat dit i perdonat.

Durant les darreres setmanes t’he acomboiat en la teva darrera batalla, la lluita  contra la mort, massa dolorosa per ambdues.

M’he preparat per a la teva pèrdua, pel teu funeral, per sentir la casa buida, pel pròxim Nadal, pels mesos venidors i per la vida sense tu.

Tanmateix, ara que has partit, el cop és desolador i el buit, immens.

Tot i així, et deixo anar, mare, amb l’alegria d’haver gaudit plegades, durant els darrers quatre anys, d’un regal immens.




La mare va morir dia 4 de novembre de 2020, després d’11 dies d’agonia. Restarà sempre dins el meu cor.


dissabte, 12 de setembre del 2020

Petroli de Cavalleria

Fa uns dies estava a casa, llegint tan tranquil·la, quan va arribar la meva germana acompanyada de la seva amiga Pepa. Tan bon punt van travessar la porta, se’n van anar directes al pati, per seguir-la petant amb una cervesa a la mà. Les sentia enraonar efusivament a través de la finestra oberta, però no hi parava gaire atenció, absorbida com estava per una novel·la sobre les desventures dels menorquins que van emigrar a la Florida fa més de dos segles, i que m’havia proposat d’acabar aquell mateix dia.

Na Pepa era simpàtica i entremaliada i li agradava explicar coverbos, de manera que solia ser el centre de les reunions; era com una filleta gran a qui ens agradava aveciar. De cop i volta, l’al·lota va alçar el to de veu i no vaig poder evitar de posar l’orella. Explicava quelcom relacionat amb un pis de lloguer i vaig decidir baixar per saber-ne més coses, ja que una companya de feina en cercava, de pis, i potser així la podia ajudar.
Després de les salutacions efusives i els petons de na Pepa, m’hi vaig asseure i elles reprengueren la conversa. Al principi em perdia, però després, fermant caps, vaig entendre de què anava. Feia uns mesos, la mare de na Pepa va decidir buidar i arranjar per llogar un pis que té l’àvia as Castell, que és on feien estada els avis de l’al·lota quan venien a Menorca a passar l’estiu, abans que l’avi morís.
Na Pepa se’n feia creus de com els seus avis tenien d’atapeït el pis; el recordava ple de mobles, objectes, quadres i aparells de tota mena. Per açò no era estrany que a sa mare li fes molta vessa posar-s’hi, ens va explicar. Però, més que qualsevol altra cosa, el que més li dolia era desmuntar el pis que havia estat casa seva; era com enterrar definitivament part de la seva vida i açò li produïa tanta tristesa, que només de pensar-hi, li pujaven les llàgrimes i ho deixava estar per més endavant.
I així van passar un parell d’anys, fins que, després de romandre tancat quatre anys i veient com se n’anaven els estalvis de l’àvia amb els sous de les cuidadores, la dona no hi va tenir opció: havia de fer el cor fort i posar-se mans a l’obra per llogar-lo al més aviat possible. A més, un vesí torracollons li havia dit que sovint hi havia gent que l’observava amb golafreria des del carrer i demanava si hi vivia algú, i li va entrar la paranoia que hi entrarien lladres o okupes. Així que, després de les vacances de Nadal, s’armà de valor i paciència i s’hi va posar.
Al principi hi anava un parell de dies per setmana. Tornava a ca seva rebentada i carregada de bosses amb menjar enllaunat, productes de neteja, pedaços, roba de casa, estris i objectes diversos, amb la intenció de donar-los una altra vida. Li encantava acumular per reciclar i “per si de cas”.
—Jo li deia a ma mare que ho tirés tot, però com que és una sentimental, sempre tenia una excusa o altra per salvar el que havia rescatat de casa els avis; al final, bona part del que havia dut, acabava amuntegat dalt dels porxos —ens explicava na Pepa.
Durant el mes següent, sa mare seguia fent viatges als contenidors amb coses que s’havien anat acumulant inexplicablement. Qualque estona, li donava la sensació que allò no havia d’acabar-se mai, i la impotència l’embargava en veure-ho tot escampat pel pis, com si els trastos es reproduïssin. 
—Llavors, ma mare ja no duia quasi res a ca nostra, però seguia buidant i tirant sense aturador. Com que veia que nosaltres no enteníem què hi feia durant tant de temps, un dia va enregistrar un vídeo per mostrar-nos-ho. Quan el vam veure, no ens ho podíem creure! També li ho va enviar al meu conco, que viu fora, perquè tampoc no se’n podia avenir. Ara que hi pens, encara el tenc —va exclamar divertida, fitorant el mòbil.
La meva germana i jo ens vam mirar intrigades. Na Pepa va reproduir una gravació que mostrava l’horror vaqui d’aquell indret: capses obertes i tancades escampades, munts de coses apilades per reciclar, roba classificada, bosses de fems, desenes de pots de vidre buits, munts de papers emprats i d’altres sense estrenar, retalls de diaris de temes diversos (“Espipollants”, receptes de cuina...), “Fulls dominicals”, costurers amb fils de tota mena i colors, agulles de fer mitja i ganxet, petits electrodomèstics, un robot de cuina espatllat, carmanyoles, plats, gots, olles, bombones de butà, figuretes i adornaments vintage, llibres, àlbums de discs, la Enciclopedia Monitor, quadres i un munt de mobles (la major part, amb l’estètica retro dels anys 70). Semblava impossible que tot allò hi pogués caber en un pis tan petit.
—Mirau, aquest és el millor! —va xisclar na Pepa, contenta d’haver trobat el que cercava—. Ma mare el va fer en un moment de desesperació. Em va dir que quan pensava que gairebé ho havia buidat tot, de cop i volta va aixecar el cap i no sabeu què hi va trobar...
Ens vam quedar sense saber què dir, estupefactes.
—No ho diríeu mai —continuà, provocant més expectació—. Un altell al bany!
—No! —vam exclamar a la vegada.
—Sí! I endevinau què hi havia...
—Ai, Pepa! Com vols que ho sapiguem? Bòtils de gel, o colònia, què sé jo!... —va contestar impacient la meva germana.
—Petroli!
—Què? Venga! No et quedis amb nosaltres! —vaig dir.
—És ver!
L’al·lota ens va mostrar una fotografia on apareixia un bòtil de Martini mig ple d’un líquid groguenc cristal·lí, amb una etiqueta aferrada on hi havia escrit “Petróleo de Caballería”.
—Açò ja és el súmmum! I saps per què tenien petroli?—vaig demanar-li, perplexa.
—Ma mare no en tenia ni idea. Llavors li va enviar la foto al meu conco i ell li ho va explicar —en ser més gran que ella, s’enrecorda de molts fets que ella ni tan sols coneix, com aquest—. El conco li va dir que el petroli que hi havia als fars per fer funcionar els motors era molt pur, i que sempre en tenien a casa, d’ençà que ell va tenir la tos ferina quan era petitó. Imaginau-vos-ho, fa gairebé seixanta anys! Llavors, un metge del poble va recomanar als avis que li donessin una culleradeta de petroli amb sucre cada dia fins que es curés.
—De de ver? Quin oi! I es va curar?
—I tant! No només es va curar ell, sinó també els fillets que havien agafat la tos ferina, que és una malaltia molt contagiosa i que es veu que n’hi havia una epidèmia. I tot gràcies al petroli que l’avi portava al metge i aquest donava als malalts.
—Idò sí! Et guaries o t’enverinaves.
—Exacte! A més —seguí na Pepa— amb tot açò m’he assabentat que la gent en solia tenir perquè fa molt bo per treure la brillantor dels objectes de metall. Crec que per açò hi havia el bòtil, perquè de tos ferina, ja ningú en té.
—Hum... curiós. I ara que en fareu, del petroli? —li demanà la meva germana.
—Aquesta és una altra. Ma mare el va dur a la deixalleria, però li van dir que, com que era una substància perillosa, no ho podien reciclar i que ho dugués al Consell, on li van donar un nombre de telèfon perquè hi cridés i hi demanés un pressupost. Imaginau-vos: haver de pagar perquè se’n portin mig litre de petroli! Ma mare estava maleita i va dir que ho duria a una benzinera. Però el cert és que encara roda per ca nostra. Després de tant de temps!
—Ha ha ha, qué fort! Ara que hi pens, no havies dit que també va buidar dues cotxeries? —en aquest punt, em moria de ganes de saber com havia acabat l’aventura de la mare de na Pepa.
—Ui! Sí! Aquesta és una altra de bona —va cridar divertida i animada amb l’expectativa d’explicar més coses, tot fitorant el mòbil.
Quan sa mare es trobava enfeinadíssima amb el pis, ens va dir, va veure a Facebook que uns coneguts cercaven una cotxeria per llogar. Hi va contactar i van quedar que hi entrarien a principis del mes següent; però només hi quedaven 3 dies! Tanmateix, era un bon tracte amb gent de confiança i no es podia perdre l’ocasió. Així que va aturar les feines al pis i es concentrà en buidar i netejar la cotxeria.
—Tres dies era molt poc temps, tenint en compte com estava de plena. Mirau! —ens va dir na Pepa, tot mostrant-nos un altre vídeo.
Altre cop, no ens ho podíem creure. La cotxeria era molt llarga i estreta, amb prestatgeries penjades a tots dos costats i fileres de capses apilades a sobre. N’hi havia moltes més d’obertes per terra, amb tota mena de recanvis i peces d’aparells diversos. Al fons, més prestatgeries amb capses plenes de vés a saber què, una nevera, bòtils, pots, sacs, bombones de “càmping-gas”, taules de diverses mides, cadires, mànegues, hamaques de platja i un banquet de feina amb un munt d’eines penjades en un tauler a sobre. Li vam demanar què hi feia tot allò.
—L’avi era faroner i mecànic i, a més, era un manetes. Li encantava reparar i inventar i construir objectes. Per açò tenia tantes i tantes coses, peces, recanvis, etc, moltes de les quals no feien cap servei, però mira, anava arreplegant per si de cas. I l’àvia s’enfadava amb tants trastos i andròmines. Però ella també s’hi va tornar: ja heu vist com estava la casa. Com es diu açò... síndrome de... com era...? Ah sí! Diògenes. Síndrome de Diògenes.
Vaig assentir i, encuriosida, li vaig demanar què n’havia fet sa mare de tot allò. Ens va dir que ho havia tirat gairebé tot, llevat d’una petita part que encara hi era, i que els llogaters havien acceptat de guardar, a canvi de la rebaixa del preu del lloguer.
—Com és possible? —vaig exclamar, pensant en el negoci que hi podia haver fet—. Quasi tot es pot vendre per Internet. A Wallapop, per exemple, està ple de gent que compra i ven. Jo ja he venut coses que no em serveixen...
—Si, ja, però ma mare estava desbordada i aclaparada, perquè anava contrarellotge i duia massa temps amb açò. A més, ella passa d’aquestes històries. No veus que ha trigat quatre anys en posar-s’hi?
—I tant! És increïble. Per cert, i l’altra cotxeria?
Idò sí, encara hi havia una altra cotxeria on l’avi tenia el cotxo i el seu taller d’invents i reparacions quan vivia a Maó. Tot i ser de petites dimensions, a sa mare li feia molta vessa ficar-s’hi, perquè hi havia guardats molts records de la meva infantesa; tot allò que vas estojant en capses i mai tornes a obrir, però que et resisteixes a desprendre-te’n, com si es tractés del teu braç dret, però que en realitat és com els queixals del seny, un vestigi inútil de temps llunyans. Na Pepa els va mostrar el vídeo, on es veien trastos rovellats, objectes fets malbé, capses, maletes velles amb corretges, juguetes, vaixelles, ornaments nadalencs, llibres de text, aparells electrònics, recanvis, paelleres, mobles vells... que s’acumulaven sota una espessa capa de pols i teranyines.
Aquest cop, la seva mare no va emportar-se res, ni tan sols les nines amb els vestidets amb què jugava de petita, ni els patins ni la raqueta de tennis que tant li agradaven. No en volia saber res més del passat. Va contactar amb un drapaire que s’ho emportà tot. No va pagar-li res ni ell la compensà pel profit que hi trauria, ens va acabar d’explicar na Pepa.
Arribats en aquest punt, totes tres ens vam quedar capcotes, com si la tristor de sa mare en desfer-se d’aquell bocí de la seva història personal i familiar se’ns hagués encomanat. Em vaig aixecar i me’n vaig anar pensativa i oblidant-me del motiu pel qual havia baixat.
Uns dies més tard, la meva germana em comentà que la mare de na Pepa havia llogat el pis a una parella jove per una quantitat inferior al que li havien recomanat; però açò no l’importava, perquè era bona gent i digna d’habitar la modesta llar que havia estat casa seva.

diumenge, 6 de setembre del 2020

Aquelles Festes de Gràcia del 84

M’havia proposat fer el cor fort, convèncer-me que, per un any, no passa res. Quants cops he estat fora de Maó per festes? Quasi tots, quan vivia a Barcelona. Però quan hi ets... Cada dia que passa i s’atraca al de la Mare de Déu, el pensament s’hi decanta i l’emoció comença a brollar, donant pas als records que havien quedat a la rebotiga del cervell... fins arribar a una de les millors Festes de Maó de la meva vida, les de 1984.


Foto promocional de Els Trobadors, per Ramon Carreras

Amb 17 anys, tres amics músics ens vam ajuntar aquell estiu per formar un grup musical d’aires folk i cançó de cantautor, que vam anomenar Els Trobadors. En Carlos Mangado, ànima de la formació i autor de la majoria dels temes, cantava i sonava la
guitarra. N’Alfons Méndez, la flauta dolça i jo mateixa, el baix elèctric i els cors.
El meu pare m’havia construït un amplificador amb una caixa de televisor per connectar-hi el baix. Tots tres assajàvem a diari en una cotxeria que tenia la meva família a Dalt Vilanova.


Així que, en preparar el programa de les Festes, en Pito Costa —llavors regidor de Festes de l’Ajuntament de Maó i caixer Batle— ens va contractar per sonar a la Gran Festa de Carrer que se celebrava dia 8 a diversos carrers i places del centre de la ciutat. Devia de ser el primer o el segon any que es feia aquest acte i feia molt de goig trobar grups musicals en diferents escenaris simultàniament. Aquesta fórmula es va repetir durant alguns anys més, fins que morí de finor.


Qui digui que les festes són quelcom estàtic, s’equivoca. Sempre es van introduint elements nous, se’n lleven d’altres, es baraten els escenaris, s’importen costums forasters (com els correfocs), que hi queden o s’eliminen. Fins i tot el centre de la festa, sa qualcada, es jaleo i els actes religiosos, varien amb el temps. M’agrada que sigui així, perquè gràcies a aquest esperit tradicionalista, però a la vegada dinàmic —i que es va adaptant als nous temps—, les dones van començar a participar a la qualcada fa 50 anys. En canvi, Ciutadella, en nom d’una tradició inamovible i retrògrada, discrimina i nega un dret bàsic que ni la societat civil ni els poders públics no haurien de permetre per més temps.
El 1984 em va deixar el record d’haver actuat a la Festa de Carrer i d’haver xalat damunt de l’escenari de la plaça Colon, tot sonant temes originals den Carlos Mangado, llavors un jove cantautor de cançons reivindicatives, temes d’amor i de protesta social. Completàvem el repertori amb temes d’altres cantautors i grups afins, com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quilapayún, Aute, Silvio Rodríguez... La Música era el mitjà per canalitzar la nostra rebel·lia juvenil.
Però les Festes del 84 no només van ser memorables per l’actuació de Els Trobadors. Fa uns dies vaig trobar dalt des porxos el programa i em vaig adonar de la varietat, quantitat i qualitat dels actes programats.


Les Festes van donar inici el dia 3 amb un pregoner de luxe, convidat pel batle Borja Carreras-Moysi: el poeta i novel·lista català Carlos Barral. A més d’escriptor, Barral destacà com a impulsor de l’editorial Seix-Barral, “tot creant premis i col·leccions que varen permetre donar a conèixer als lectors del moment els més importants corrents literaris europeus i hispanoamericans del segle XX i alhora renovar la literatura espanyola dels darrers anys del franquisme” (Viquipèdia).
Els dies previs es començava a degustar el que serien aquelles festes, amb l’actuació al Poliesportiu del grup La Trinca, dia 28 d’agost.


L’1 de setembre, amb el patrocini del Ministeri de Cultura, arribava des d’Itàlia la Nuova Compagnia di Canto Populare, grup fundat el 1970 amb la finalitat de difondre els valors de la música tradicional, i que encara és en actiu.


El plat fort va ser el recital del cantautor català Lluís Llach al Poliesportiu, dia 5 de setembre. Va ser el primer cop que vaig gaudir en directe del meu gran ídol de la Cançó catalana. Un concert inoblidable!


Acabaré aquest resum d’actuacions prèvies citant el grup Escarabat Bum Bum, que protagonitzà la Nit de foc, el 3 de setembre, “desembarcant al port... els dimonis —esperits iniciadors de les festes— que, seguits d’un correfocs, prendran per assalt els carrers de la vila fins arribar a la plaça de l’Ajuntament”.


A més de l’actuació de Els Trobadors, Los Isleños, S’Eixam i Los Parranderos, a la plaça Colon, a la Festa de Carrer hi van participar: Ruperto, Marcos y Tolo, Lluís Sintes, Els Menorquins (carrer Nou), la Banda Municipal de Maó, diversos grups folklòrics de l’illa (carrer de ses Moreres), la Banda Municipal de Ciutadella (costa de sa Plaça). Per als més canyers, hi va haver un recital de rock a la plaça Constitució amb Osiris, Maladí d’amour i Sícora. Us n’enrecordau?



Els grups “verbeneros” van ser Rocky Muntanyola i Si, fa sol, els dies 7 i 8, i Xoc (amb l’estimat i admirat Ernest Pagès, a la guitarra), el 9.
Encara no s’havien establerts les corregudes as Cós, però dia 8 hi va haver una mostra de cavalls domesticats al carrer de ses Moreres.


Els focs artificials encara es feien a s’Esplanada, per donar pas, aquell any, a una “bereneta de coca i xocolata per a tothom” (i gratuïta). 
El cartell i el programa de les festes va ser il·lustrat amb un oli de J. Vives Campomar. L’encarregat del disseny de les samarretes va ser el gran Zaca, amb un dibuix genial, com es pot comprovar. Encara tenc la samarreta, que em pos gairebé tots els anys el dissabte de la festa.



Demà, quan em desperti, no sentiré el renouet de les banderetes del carrer mogudes per la brisa. Al capvespre, cap a l’hora en què sa qualcada passa per davant de ca nostra, em posaré la samarreta den Zaca i brindaré amb una pomada per les no festes de Gràcia.
I perquè l’any que les tornem a celebrar!

dissabte, 25 de juliol del 2020

Un espai a redossa

Des de sempre m’ha fascinat. Però mai abans m’hi havia pogut delectar com ara. De petita me’l donaven racionat, perquè em produïa una estranya al·lèrgia que m’omplia el cos d’erupcions. La meva mare deia que se’m passaria quan creixés i, efectivament, va encertar. Amb l’adolescència, em provocava un acne d’allò més agressiu i havia d’anar ben alerta a no passar-me; quan vaig arribar a l’edat adulta, era el responsable de la meva cel·lulitis i en menjava en comptades ocasions.
I malgrat tot o, com a conseqüència d’això, em seguia captivant i obsessionant: era l’objecte de desig inabastable, tant, que fins i tot alguna vegada vaig arribar a afirmar, mig en broma mig seriosament, que seria capaç d’alimentar-me única i exclusivament de xocolata. I res més!


No recordo quin dia exacte va succeir. El que sé cert és que es va produir durant el confinament que tot el país i pràcticament el món sencer, va patir per mor de la pandèmia, durant els primers mesos de 2020.
Aquell va ser un temps estrany i inesperat. Alguns deien que vivíem una distòpia, un malson del tot inimaginable uns pocs mesos abans, quan just es començava a parlar d’un virus que feia estralls a una ciutat de la Xina.
Al març, el virus ja havia arribat al nostre país i s’hi propagava ràpidament, però no érem conscients de l’aturada que ens esperava, ni dels morts que veuríem partir, ni de la por que congelaria el pas dels dies dins les nostres llars. D’un dia per l’altre, ens vam quedar tancats i barrats, tot fent acopi de queviures, desinfectant i mascaretes. Era impossible preveure-hi el final; tot allò que havies planificat, pensat o tenies en marxa —el transcurs de la teva vida, feta de rutines significatives i excepcions programades—, va quedar inesperadament estroncat pel botó de pausa que havien premut damunt el país.
Un dia, enmig d’aquesta situació, en què poques coses tenies a fer si havies perdut la feina, la tele t’avorria, Internet et saturava i la moda de posar-te davant els fogons a fer pa, coques o experimentar amb noves receptes —tothom s’havia tornat boig cuinant i exhibint a Instagram i Facebook els seus trofeus— no et seduïa, aquell dia, deia, vaig pensar que si havia arribat a la maduresa sense haver patit cap tropell destacable i gaudia d’un estat de salut relativament bo —sense diabetis, colesterol i amb les tiroides amb perfecte estat—, bé podia fer-me un homenatge, un capritx de confinament, un premi per seguir immobilitzada durant tants dies i no haver perdut el cap, encara.
Per sort, el forn del costat de casa meva romania obert enmig d’aquella desolació de carrers buits de cotxos i vianants, gent amb cans o bosses de la compra —amb la cara amagada darrera una mascareta d’un sol ús o casolana— i comerços amb les persianes baixades, alguns dels quals sabia del cert que no les tornarien a apujar.
Aquell dia de primavera confinada, vaig sortir a fer la compra a la fruiteria, amb la mascareta que em feia córrer les gotes de suor per les galtes i m’entelava les ulleres, i els guants de nitril que m’escaldaven les mans. Vaig pensar molt, durant aquell temps, amb els sanitaris que es deixaven la pell salvant vides, fent hores i més hores als hospitals amb tot l’equipament —quan en disposaven— a sobre.
De tornada, em vaig aturar al forn per recollir el capritx que hi havia encomanat: un tortell de trufa, farcit de crema i mantega, cobert de xocolata negra i coronat per una flor vermella de sucre glacejat.
Em feia tanta il·lusió, el pastís, que em vaig animar a cuinar dos plats dignes de precedir-lo: consomé i be al forn amb patates rostides.
Tothom a casa meva estava entusiasmat amb un banquet que prometia, una primavera en explosió i el retrocés dels contagis; la situació ens portava cap a un imminent desconfinament.
A l’hora de dinar, de sobte m’envaí una estranya sensació de sacietat, com si ja m’ho hagués cruspit tot. Vaig endarrerir l’àpat tant com vaig poder, però es feia tard i no podia fer esperar per més temps la meva família, que remugava de gana i impaciència.
Aleshores, em vaig veure obligada a simular una indigestió per justificar la meva sobtada i incomprensible inapetència. Vaig restar a la meva cadira, sense obrir boca —jo, que xerrava pels colzes—, fins a l’arribada de les postres, quan la meva filla va desembolicar el tortell negre i llaminer, com un bocí de quars brillant, amb tot de confitets platejats al voltant de la flor vermella de sucre glacejat, resplendint tal qual una corona de diamants enmig de la taula.
Després de les exclamacions i lloances cap al pastís i el forn —el millor de Maó, segons algunes opinions—, vaig experimentar un canvi en la meva mengera i una golafreria tremenda em va subjugar. Vaig tallar el tortell amb molta cura, en sis porcions exactament iguales. Tothom em mirava expectant, tot cobejant el seu bocí. Però enlloc de repartir-los, vaig començar a devorar-los, un a un, començant pel que portava la flor vermella de sucre glacejat, fins que en vaig tenir prou.
En aixecar el cap de la safata platejada, em vaig adonar que tots m’observaven en silenci i estupor. El fill petit, mesquinet, no podia dissimular el disgust, en comprovar que ni tan sols podria tastar un bocinet del magnífic tortell; em mirava amb els ulls aquosos i els llavis tremolant. Llavors, no vaig ser capaç de mirar-me els altres; em vaig posar de peus i, empegueïda, vaig sortir cames ajudeu-me.
La meva família va intentar, infructuosament, esbrinar la causa del meu comportament. “Potser el confinament li ha afectat psicològicament. Hi ha gent que ho porta fatal, açò d’estar tancada. Només ha sortit un dia, en tot aquest temps”, vaig sentir dir a la meva filla, tan propensa a psicoanalitzar la gent. Jo hi pensava i mirava dins el meu interior, per donar-los una resposta convincent i que els assossegués, però, per més que ho intentava, no en vaig ser capaç. Ni tan sols la trobava per mi mateixa; no entenia com la meva voluntat havia estat doblegada per un instint tan primari.
Al vespre, empatxada i saturada encara, no vaig poder d’emportar-me res a la boca i em vaig anar a dormir d’hora.
Vaig despertar-me de matinada, em vaig llevar i, com una somnàmbula, vaig anar directament cap al rebost. Recordo una sensació d’impotència, de voluntat ingovernable, com si algú em menés d’aquí cap allà amb control remot i no em pogués desviar, com un dron telecomandat. Vaig cercar en el prestatge dels dolços una rajola de xocolata per a fondre que hi havia per folrar les coques de iogurt i me la vaig cruspir amb quatre mossegades. En acabar, encara amb les mans i la boca negres i llefiscoses, vaig experimentar un plaer i un alleujament torbadors i desconeguts fins aleshores.
Em vaig tornar a allitar. Quan sonà el despertador, un parell d’hores més tard, el vaig apagar i vaig continuar dormint. Feia anys que no dormia tan a gust durant tantes hores i no tenia somnis tan intensos que després recordava amb tota mena de detalls.
Em vaig llevar a migdia i vaig esmorzar de xocolata desfeta amb un melindro farcit de xocolata blanca.

Després d’aquell dia indeterminat, l’estat d’alarma va esdevenir el meu aliat per deixar passar els meus dies predictibles, sense fer res en especial ni interessant ni productiu, tot acomplint el meu desig secret, més íntim.
Si les meves tortugues viuen amb l’aliment que els don i les fulles de les plantes que troben; si calmen la set amb l’aigua de la pluja o del reg, i si s’escalfen amb el sol i es retiren a dormir quan es pon, per què jo no ho podia fer, també? Per què necessitava tant i tant i vivia esperitada en un bucle d’hiperactivitat? Ben mirat, no necessitava res més fins al final dels meus dies. Tenia prou roba i coses inútils, que vaig començar a llençar. Només em calia un poc de menjar i aigua.
Jo, al bell mig del meu univers estàtic, seria l’eterna guillada, i els matins, els capvespres i les nits, els estius i els hiverns anirien deixant un estrat rere l’altre damunt meu, com les pàtines de vernís transparent d’un joier. Quinze, trenta anys reclosa a casa meva, encarant cada dia, de la mateixa forma, on no m’esperava cap sorpresa... Així m’imaginava la felicitat.
Ha passat un any i no he tastat cap altre aliment que no sigui xocolata o qualsevol mena de menjar farcit o banyat amb xocolata: galetes, xurros, coques, pastissos, fruits secs banyats en xocolata, torró, bombons, magdalenes, melindros, gelats, croissants, ensaïmades, napolitanes, palmeres, panellets, coulants, brownies, rajoles de xocolata de tota mena de sabors i combinacions (de taronja, maduixes, amb sal, nous, avellanes)...
El meu marit, molest amb la meva actitud, va amenaçar amb marxar “durant un temps, fins que entris en raó i decideixis tornar a menjar com abans, com tothom, i dur una vida normal. Que t’agafarà alguna cosa!”, va sentenciar un dia.
Dur una vida normal, tornar a l’antiga normalitat, deia ell i era el que tothom anhelava. No hi ha en els darrers temps uns mots més pervertits que aquests i els adjectius i substantius que se’ls afegeixen. Gent normal, vida normal, menjar normal, nova normalitat, activitat normalitzada, una feina normal...
Jo no tenia cap intenció de tornar a ser normal, en cap aspecte i sota cap paraula i circumstància. En el fons, ell ho intuïa i aprofità la situació per fotre el camp i viure la vida pel seu compte. Al final, només ens unia un contracte i dos fills.
Com a conseqüència del meu confinament voluntari, he perdut tot allò que va ser normal a la meva vida. He perdut la feina —cosa que m’ha alleujat—, posant fi a una relació laboral que començà vocacionalment, però que es transformà en un tedi agreujat per companys trepes, tòxics i aduladors d’uns caps necis i ineptes.
I els amics, tan tolerants només de boca, a qui els va mancar temps per distanciar-se de mi com d’un empestat (alerta, que s’encomana!). Si hagués plegat el coronavirus, potser se n’haurien compadit. Però nedar contra corrent, fer la teva, açò no t’ho perdonen; ja se sap que “a la gente no gusta que, uno tenga su propia fe”.
Finalment, tots van marxar de casa. Pel que més em dol és pels al·lots, però entenc que s’empegueïssin d’una mare que no sortia, ni tenia cap mena de relació social, ni desitjos, ni plans, ni futur, que no s’endreçava perquè no pretenia agradar ningú, i que la sort de cap individu, animal o planta, no depenia de cap paraula seva.
Tot i així, els fills encara em venen a veure i em porten provisions de xocolata, és clar. A una vida austera i sense aspiracions no li cal gaire més. Jo sé que m’estimen i ells intueixen que no renunciaré a la meva pròpia normalitat, una vida pura, una contemplació seca i càlida, un espai tancat, a redossa. Açò és el que vull ara.

diumenge, 17 de maig del 2020

Diari d’una pandèmia: El llindar de la llibertat

Després de dos mesos i mig, el camp m’ha rebut amb les barreres obertes i la mar, amb els embats de la tramuntana.



El sol del matí, s’aixecava esplendorós en un cel net que prometia un dia clar i, per ventura, calorós.

Al bosc, els ocells romanien amagats a les branques dels pins i les alzines, cantant amb delit, acompanyats del rumor del vent, com un baix continu persistent.



Les seques s’han endut la mar i hi han aflorat escopinyes, caragols de mar, pedretes i algues damunt l’arena marronosa. En un racó arrecerat de les ones i els esquitxos, la mar m’ha acariciat les mans, tot convidant-me a endinsar-m’hi.

Més enllà, una cadira negra d’escai completava la imatge surrealista de la contemplació de la torre des d’una oficina qualsevol.



A les platges més exposades, troncs, canyes, plàstics i una dona arreplegava els residus abocats per una mar embravida i deixats anar per la mà de l’home.

Pel camí, la camamil·la comença a florir i les flors dels cards estan en el seu esplendor.

Mai no havia vist tortugues (Testudo hermanni, posa el cartell) per aquell rodol. Si més no, mai tantes com avui, confiades per l’harmonia provocada pel confinament temporal del major depredador de l’existència humana.



Al final, les barreres d’ullastre obertes de bat a bat en el llindar de la llibertat tan anhelada.


dijous, 23 d’abril del 2020

Diari d'una pandèmia: Avui és Sant Jordi


Avui no hem sortit de ca nostra per anar a fer feina. Ha fet sol i no gaire vent i tanmateix no hem anat a comprar libres a les paradetes del centre de Maó i no ens hem trobat amb els amics llibreters i tanta gent coneguda.
Tampoc no hem tornat a ca nostra carregats de llibres, punts, una rosa i un gelat a la mà, amb la il·lusió de col·locar els llibres comprats i regalats al prestatge de les "lectures en espera”.


I tanmateix, hem celebrat Sant Jordi. Confinats a casa, avui no hem sortit ni tan sols al pati. Hem fet feina de valent, tot seguint el programa en directe “Sant Jordi a redossa”, pujant continguts i compartint notícies a les xarxes socials, contestant correus i prenent nota dels llibres que ens han demanat de comprar els ciutadans per a les biblioteques.
Aquest confinament ha estat una oportunitat de replantejament de moltes coses i un aprenentatge de noves habilitats.
I ben igual hem tingut una rosa i els llibres que hem encomanat a les llibreries i que no trigaran en arribar.
Aquest matí, m’ha fet ganes gravar la meva felicitació de Sant Jordi en clau reivindicativa per als meus amics. I ara, m’ha vingut de gust deixar-la aquí, com a prova d’aquest Sant Jordi tan estrany i confinat.


Bon Sant Jordi, lectures, roses i cultura!

diumenge, 19 d’abril del 2020

Diari d’una pandèmia: L’estudiant de violí


Una al·lota de 14 anys sona el violí en la seva habitació, mentre el seu pare li fa una fotografia per al record d’aquest inici de curs 1981-1982. La violinista reté un somriure contingut, mentre intenta sortir amb la posició correcta dels braços, les mans, l’esquena, l’arc i els dits, com li han ensenyat. Al fons, dues guitarres i el pòster de Beethoven esguarden l’espai. Ella no sap que 39 anys després la mirarà amb nostàlgia i escriurà sobre la fotografia, quan el món està confinat per mor de la pitjor pandèmia dels darrers segles.


Ens avorrim. I quan ens avorrim, pensam més. I pensar ens dur a recordar. Crec que més o manco, és un procés que estem fent tots en aquestes setmanes en confinament a ca nostra. El meu avorriment no és perquè no tengui res a fer, sinó pel fet de romandre enclaustrada.
L’avorriment general ha omplert les xarxes socials de fotografies de les nostres amistats en temps passats, llunyans. M’ha agradat veure tal o qual quan eren filletes o quan estudiaven, quan van tenir el primer fill, o quan bufaven unes poques espelmes...
Algunes persones han compartit fotos practicant un esport o sonant un instrument i, aquestes, m’han fet pensar en aquesta fotografia.
La meva vocació musical ve de petita, de quan el meu germà em regalà una guitarra en fer la Primera Comunió, als 7 anys. El meu primer mestre va ser un jove gitano, el nom del qual no record, que sonava flamenc als hotels per als guiris. Em va mostrar l’escala cromàtica i els acords bàsics. A partir d’aquí, algunes cançons i açò em va ajudar a posar-hi música a d’altres pel meu compte. Sense cap dubte, aquesta forma d’aprendre sense ordre ni mètode, em va ajudar a espavilar i a desenvolupar la meva oïda. Si vaig néixer amb alguna aptitud, va ser amb ritme i oïda.
No l’he vist mai més, al meu mestre gitano i em sap greu, perquè li agrairia el que va fer per mi: aprendre a sonar un instrument lliurement.
L’antítesi de tot açò van ser els anys al Conservatori, passant pel terme mig del grup musical Sant Josep, amb el meu estimat Pare Petrus.
Quan va arribar l’hora de triar l’estudi professional d’un instrument, vaig tenir clar que havia de ser un instrument d’orquestra. M’encantava veure per la tele actuacions de grans orquestres dirigides per les patums internacionals: Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Claudio Abbado, Nikolaus Harnoncourt, Carlo Maria Giulini... així com sentir les seves gravacions i les d’altres, que encara conserv.
També m’agradava anar als concerts gratuïts que Joventuts Musicals organitzava a la sala de Sa Nostra alguns dissabtes capvespre.
Tot açò em feia somiar i em vaig decidir pel violí, i perquè m’agrada molt el seu so. És el més polit de la família de la corda fregada i, de violins, n’hi ha a totes les orquestres i a les formacions clàssiques de cambra.
Així va ser com vaig iniciar els estudis al conservatori: solfeig, violí, cant coral. Allò no era cap broma i havia que estudiar de valent, però m’era igual; m’apassionava.
Un cop vaig assolir un cert nivell, vaig entrar a l’orquestra del Conservatori. Allò era la felicitat màxima: compartir assaigs els dissabtes al matí i concerts de tant en tant, fins i tot als pobles de Menorca, amb estudiants com jo.
El director era el mestre Calafat. Jaume Calafat també era el meu professor de violí. De semblant seriós i eixut, era genyo, però et controlava en tot moment amb l’ull bo i no li’n fugia cap. Per més que estudiés —que ho feia cada dia de la meva vida— sempre hi trobava alguna nota malsonant o el temps d’execució, massa lent o massa ràpid. Si em plegava sonant una cançó d’oïda mentre esperava a entrar a classe, em queia una bronca. No podia entendre —ni encara ara— que se’ns reprimís la improvisació i el desenvolupament de l’oïda. No podies sortir-te’n de la partitura. Açò era tot. I no hi havia discussió.
Malgrat tot, me l’estimava, al mestre Calafat. Em va ensenyar la disciplina del músic que, per qui no ho sap, és espartana i contínua, la cerca de la perfecció i a no conformar-me amb “així ja està bé”. Em va inculcar, en definitiva, la perseverança per fer-ho bé. Sempre millor.
Fins que me’n vaig anar de l’illa i em vaig matricular a un altre conservatori. Llavors, la meva voluntat va trontollar, decebuda per no poder assolir l’excel·lència. L’any següent, vaig deixar els estudis de música, per centrar-me en la carrera.
Sempre m’he penedit d’una decisió presa fruit de la frustració. Tot i així, mai no he trobat el moment de reprendre la pràctica del violí, tot i que posteriorment he anat alguns anys a classe de guitarra i, ara mateix, de cant.
Sempre he sentit dins meu la inquietud musical. La MÚSICA és allò que més em reconforta. Cantar en un cor és un aprenentatge i un gust, compartir una experiència col·lectiva amb gent que estimes, però també un bàlsam i una illa enmig del dia a dia.
Per açò he volgut compartir aquesta fotografia, potser una mica cursi, però que forma part de la meva història personal.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Diari d’una pandèmia: Avui és Diumenge de Rams, malgrat tot

“Y la multitud, que era muy numerosa, tendía sus mantos en el camino; y otros cortaban ramas de los árboles, y las tendían en el camino.Y la gente que iba delante y la que iba detrás aclamaba, diciendo: “!Hosanna al Hijo de David! !Bendito el que viene en el nombre del Señor! !Hosanna en las alturas!”Cuando entró él en Jerusalén, toda la ciudad se conmovió, diciendo: “¿Quién es éste?”Y la gente decía: “Este es Jesús el profeta, de Nazaret de Galilea”. Evangeli segons Sant Mateu 21:1-11

Malgrat tot, avui és Diumenge de Rams. Com la primavera, aquest dia ens ha sorprès confinats i desprevinguts.
Avui no hem anat a la Missa de Rams, la que dona inici a la Setmana Santa, ni a la processó, que ja hauria començat.

Fotograma de la pel·lícula Jesus Christ Superstar

La setmana que ve només tindrà tres dies laborables, però seran igual als altres dins aquesta presó que s’ha tornat ca nostra, amb la diferència que els cinc dies posteriors no haurem de treballar. Quin malbaratament de vacances!
No anirem on teníem planificat ni, en tornar, tampoc celebrarem Sant Jordi.
És l’any més estrany de la meva vida.
Tanmateix, he conservat el costum d’escoltar l’òpera rock Jesucrist Superstar, on es narra, en una adaptació lliure, la darrera setmana de la vida de Jesús, segons l'evangeli de Sant Joan, començant per la preparació de Jesús i la seva arribada amb els deixebles a Jerusalem (tal dia com avui, Diumenge de Rams), i acabant amb la Crucifixió de Jesús a la Creu.
De ben petita vaig conèixer l’àlbum (1963) a través del meu germà i, seguidament, la pel·lícula (1973). Era al·lucinant veure aquell Jesús tan hippy; Maria Magdalena, expressant un amor carnal cap a ell de manera tan explícita; els apòstols, que semblava que eren a una comuna al darrer sopar, tot cantant la peça que potser n’és la més famosa, juntament amb les dues de Maria Magdalena... I la música, tan actual i diferent de la música sacra composta per a la passió de Crist.
Encara em commou tota la peça i m’emocionen les veus dels diferents personatges.
L’any 1975, el cantant Camilo Sesto va produir la versió espanyola de l’àlbum i el musical, en què ell mateix va interpretar el paper de Jesús i Angela Carrasco el de Maria Magdalena. L’adaptació al nostre país va ser tot un esdeveniment cultural.

Camilo Sesto en una representació de Jesucristo Superstar

“La visión más humana del personaje de Jesús de Nazaret, aderezado con vestimenta hippie y cantando rock a pleno pulmón rompió los esquemas e hizo saltar todas las alarmas. No tardaron en llegar las manifestaciones a las puertas del teatro de los grupos de ultraderecha que consideraban que el musical rayaba en la herejía.
Su puesta en escena fue alabada por el propio Andrew Lloyd Webber, compositor de la música original, quien dijo que "de todas las producciones realizadas a lo largo del mundo la única equiparable a la original estadounidense fue la española". La Razón.
En algun moment de la Setmana Santa ben segur veuré la pel·lícula altre cop.

Jesus Christ Superstar (film)

dilluns, 30 de març del 2020

Diari d’una pandèmia: Els marginats socials

“Y el pequeño hecho evidente que se repite a lo largo de la historia: el único resultado de la represión es el fortalecimiento y la unión de los reprimidos.” Las uvas de la ira. John Steinbeck
L’epidèmia fa dies que ha arribat al continent americà. L'estat de Nova York té aproximadament la meitat del total de persones afectades pel Covid-19 en tot els Estats Units. El país nord-americà, des del 26 de març, és la regió amb major quantitat de confirmacions de contagis: 143.5329 contagis i 2.572 morts.
Espanya ja és et tercer, amb 85.195 contagis i 7.340 morts. Les dades són d’avui 30 de març.

Coronavirus COVID-19 Global Cases by the Center for Systems Science and Engineering (CSSE), Mapa del 30/03/2020

Fa un parell de dies, Elvira Lindo —que fa uns anys va viure a NY— comentava per la SER com de devastadora podia ser aquesta pandèmia per als milions de persones marginals que viuen a la ciutat de Nova York. Deia, Lindo, que una part de l’economia de la ciutat se sustenta per les feines dels immigrants il·legals i altres persones al marge de la societat, que cada dia s’han de cercar la vida per poder alimentar-se.
Amb la ciutat aturada i la població confinada (amb més de vuit milions d’habitants), es presenta el pitjor dels escenaris per sobreviure a aquests grups poblacionals.
I també seran ells qui patiran més la pandèmia i les seves conseqüències. En un sistema capitalista com l’americà, on la cobertura sanitària no és universal com a Espanya, sinó que és privada i, en molts casos, va lligada a la feina (legal), molts milions de persones del país es veuran abocats irremeiablement a la impossibilitat d’aconseguir qualsevol mena d’assistència sanitària o medicines, arribats el cas.
A més, la pèrdua de feina, sense una cobertura social com la dels països europeus, derivarà a la impossibilitat de cobrar un subsidi i quedar fora de qualsevol cobertura sanitària.
El cas d’Àfrica és encara més esfereïdor. La pandèmia està avançant pel continent, sobretot pels països subsaharians, amb escassetat de recursos i amb sistemes sanitaris molt febles. En relació a Burkina Faso, Metges sense Fronteres ha dit que la resposta al coronavirus s’ha de combinar també amb la desnutrició, el còlera i la malària. Al nord de país, les poblacions ja estan en una situació molt fràgil per les males Collites i la inseguretat que han deixat desenes de milers de desplaçats.



Ahir vaig veure una pel·lícula de cine social britànic: Jo, Daniel Blake (2016). Dirigida per Ken Loach, un dels directors que millor transmet i denuncia els problemes socials de l’era post thatcherista, ens explica dues històries lligades.
Daniel Blake, un fuster de 59 anys, pateix un infart i, per primer cop a la vida, es veu obligat a recórrer a les ajudes socials. Tot i que el metge li ha prohibit treballar, l'administració li nega un subsidi per invalidesa i es veu obligat a cercar feina si no vol rebre una sanció. En una de les visites al “Job Center", Daniel es creua amb Katie, una mare soltera amb dos infants, que ha estat enviada a viure a Newcastle, a 450 km de la seva ciutat, per poder sortir d’una llar d'acollida. L’absurd d’algunes situacions, derivades de normes administratives kafkianes, fan que Daniel i Katie s’ajudin mútuament.
La història és una clara denúncia a una administració basada en un sistema súper burocràtic i “sense ànima”. El desenllaç serà la conseqüència lògica d’aquest sistema inhumà, muntat per a les persones, però sense tenir-les en compte.
El director apel·la a la rebel·lió contra les normes amb les que xoca el protagonista d'aquesta crònica, eix fonamental del cinema de Ken Loach, i no defuig de temes de plena actualitat, com els desnonaments, la pobresa energètica o els bancs d'aliments. 
Aquesta pel·lícula ens mostra, com ho fa el coronavirus, la vulnerabilitat i la impotència humanes. Ens recorda que la seguretat és una il·lusió en la que hem cregut, però el cert és que avui pots estar bé i el mes que ve pots ser un marginat social i trobar-te al carrer.
Com en qualsevol situació d’emergència, com més desenvolupat estigui l’estat del benestar, major cobertura sanitària i social i més teixit de social tengui un país, més segurs estarem els ciutadans.
La mort, potser no la podrem evitar, però si sobrevivim, ho hem de poder fer amb dignitat.




Jo, Daniel Blake, un film recomanable i imprescindible, que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.