El meu viatge al Perú 11: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també

No podia finalitzar la crònica del meu viatge al Perú sense fer alguns apunts sobre curiositats, recomanacions, paraules peruanes, menjar típic, perills, com moure’t pel país, què fer per combatre el mal d’altura i coses que està bé tenir en compte i d’altres que no has de fer, sota cap circumstància.

Contemplant el Machu Picchu

Abans del viatge

Si hi vas pel teu compte, prepara amb molta cura el viatge. Tengui’s en compte que és un país molt visitat i s’ha de tenir la precaució de comprar entrades anticipades a llocs com el Machu Picchu (visita imprescindible) i el viatge en tren que t'hi durà.

Des d’aquí es poden comprar molts serveis i entrades, com els trajectes en transport públic, allotjaments, excursions organitzades, entrades, etc.

El transport en bus funciona força bé i és segur, especialment la companyia La Cruz del Sur. Per fer trajectes llargs, val la pena agafar busos nocturns, amb seients amples i confortables. Açò sí, millor no fer-ho en dies consecutius.

Convé fer-se una assegurança de viatge que cobreixi el més important, com el tema sanitari, hospitalitzacions, repatriacions, robatoris... Segons l’asseguradora i el preu, tens més o manco cobertura.

Canvia dòlars amb temps abans de partir. Allà hi ha moltes cases de canvi i bancs que et canviaran dòlars i euros per soles.

Per seguretat, els bancs bloquegen les targetes de crèdit en alguns països. Per açò, abans de partir, convé demanar al banc que no les bloquegi en tot el territori, o corres el perill de no poder-les emprar.

És aconsellable dur els doblers en diferents carteres i, sobretot, en una d’interior. A molts establiments venen carteres de cintura, per dur-les dins la roba.

Quan hi arribis, has de comprar una targeta de prepagament per al mòbil, si no vols viure penjat del món durant el temps que hi siguis. Informa’t abans de les companyies que operen al país i de les més recomanables.

A la selva de l'Amazones

Com arribar al Perú

El viatge és llarg i tediós. Nosaltres vam agafar 3 vols per arribar a Lima i ens vam passar tot un dia viatjant: Maó-Palma-Madrid-Lima.

El millor és un vol nocturn, com el d’Air Europa a mitjanit, que et permet dormir més o manco durant el vespre. En total, entre 11 i 12 hores en un Boeing compartint espai amb 400 persones. En arribar, guanyes 7 hores que se’t descompten a la tornada i se t’ajunten amb el pitjor jet lag.

Desembarcar de l’avió és quasi tan lent com embarcar-hi. Després de tanta estona dins l’avió, sembla com si suressis dins un nuvolat. Mentre tant, les maletes triguen més d’una hora en sortir. Quan ja les tens, el primer que cal fer és aconseguir pasta i canviar euros o dòlars per soles (a preu d’or, mai millor dit).

Després de prendre un cafè per espavilar, vam comprar una targeta de prepagament per al mòbil. A partir d’aquell moment —potser pel jet lag o perquè estàvem groguis—, vam fer-ho tot a l’inrevés de com ho teníem planejat. Dúiem una llista amb les companyies telefòniques de fiar, però ens vam ficar a la primera botiga de telefonia i vam comprar una targeta que no era al llistat, de la companyia Bitel. Tanmateix, ens fa funcionar prou bé: per 20 €, ens va durar tot el viatge i la cobertura era bona.

En sortir de l’aeroport ens esperava una allau de taxis. I aquí sí que la vam cagar! N’hi havia tants i de tants tipus i els taxistes ens pressionaven tant, que vam acabar ficats en un taxi sense cap garantia que fos “oficial” i que ens dugués a la destinació. Després de dubtes, discussions, sospites de frau, regatejades de preu i a contrarellotge, vam partir cap a Lima.

Circular per la gran ciutat és descendir als inferns d’un trànsit caòtic i lent. Quan per fi arribàrem a l’estació d’autobusos de La Cruz del Sur, el nostre bus a Paracas ja havia partit. Vam haver-hi d’esperar unes hores fins que no vam poder partir cap a la costa sud. La sortida de Lima també va ser lenta i complicada fins que no vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic).

Havíem superat la primera prova, però vam pagar la novatada: ens vam perdre la visita a la fabulosa península de Paracas i una part de la reserva natural, però havíem aconseguit arribar-hi!

A l'oasi de Huacachina

Alerta amb els taxis

Anar en taxi no és cap broma. Els taxis oficials a vegades són difícils de distingir i hi ha molta pilleria al voltant d’aquest negoci. Les màfies operen a les principals ciutats i llocs més turístics del país. Si n’agafes un d’aquests, has begut oli. El millor que et pot passar és que et deixin tirat i, el pitjor, que et segrestin, et desplomin i et matin.

Després de l’experiència del taxi de l’aeroport, vam anar ben alerta. A les grans ciutats, especialment a Lima, el que millor funciona és Uber o Cabify, no només per la seguretat, sinó també perquè és impossible desxifrar el transport públic (només l’entenen els limenys).

El dia de tornada a Espanya, havíem d’agafar un taxi a les 5 h. del matí des de Trujillo a l’aeroport. Vam demanar informació a l’hotel sobre els taxis que hi operaven. El recepcionista ens va explicar que hi havia dues possibilitats: una companyia força econòmica i una altra bastant més cara. En demanar-li en què es diferenciaven, ens contestà que amb els taxis de la companyia més econòmica t’arriscaves a ser segrestat. No m’ho podia creure! Com ens podia recomanar una opció tan perillosa? Al final, vam contractar el servei d’Uber.

De totes formes, als llocs petits i per a trajectes curts, vam agafar taxis populars que ens vam anar la mar de bé. Açò sí: sense cinturó ni aire condicionat, escalfats pel sol implacable del migdia i plens de la pols dels camins.

Si vas pel carrer i els cotxes et piten constantment, es tracta de vehicles privats (col·lectius) que duen diverses persones a diferents llocs. A vegades, passejar pot arribar a ser desesperant, amb tantes pitades i renous!

Els mini busos col·lectius funcionen força bé, són barats i segurs. Noltros en vam agafar a diferents llocs del país.

Els “moto taxi” són un tipus de taxi molt popular, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que es tracta d'un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!

A vegades, arribar a indrets amb transport públic és molt complicat, especialment si has de visitar més d’un lloc. Una bona opció és llogar un taxi. Es tracta de negociar amb el taxista els llocs a visitar, el temps i el preu, i sol sortir bé.

Alerta amb el trànsit, que és de bojos! Gairebé no hi ha passos de vianants i, quan en trobes, no te’n pots fiar, ja que no se solen aturar. Cal travessar corrent i quan no s’atraca cap vehicle.

Moto taxis a Paracas

Xoc de cultures i sentiments enfrontats

L’idioma és el mateix, però la cultura és molt diferent, fins al punt que pots arribar a no entendre’t amb la gent. L’important és mantenir una actitud oberta i adaptar-t’hi.

Nosaltres ens allotjàvem en hotels modestos, però aclarits; cadascun amb les seves peculiaritats. El primer hotel ens va sorprendre perquè, juntament amb la clau, ens van lliurar dues tovalloles, una pastilleta de sabó i un rotlle de paper WC. Semblava que entraves a la presó. L’hotel estava netíssim.

Keep calm i berena quan estigui llest. En alguns casos, l’hora del berenar, és relativa: si et diuen que és a les 7 h, es refereixen a l’hora en què ells s’hi posen; ja t’ho serviran en tenir-ho enllestit. Si tens pressa i has d’agafar un bus o un avió, pressiona’ls fins que es donin per al·ludits. T’ho faran sense perdre mai l’amabilitat (inherent als peruans).

Hotel La Fauna, a Puerto Maldonado, el més xulo del viatge

De restaurants, n’hi ha per donar i vendre i de tots els preus. Són molt populars els restaurants chifa, un tipus de menjar peruà amb elements de la cuina xinesa (arròs, fideus, sopes, salses). És força bo, però fan combinacions molt estranyes i feixugues, com arròs amb llenties i patates fregides i carn o peix...

D’altra banda, et pots alimentar només de les paradetes de menjar del carrer, on trobes de tot: panets, menjar chifa, begudes, dolços, gelats, carn a la brasa feta amb senzilles graelles... A vegades munten una paradeta obrint el maleter d’un cotxo.

Si puges als Andes, has de combatre el mal d’altura a partir de 2.500 m. o ho passaràs realment malament (mal de cap, vòmits, manca d'oxigen i de forces...). El millor és mastegar fulles de coca, prendre’n infusions... Hi ha medicaments, però pens que el més savi és aplicar el remei que tan bé funciona des de fa milers d’anys.

A la Creu del Còndor al Mirador del Còndor, Canó del Colca, a 4.160 m

És molt recomanable veure les línies de Nazca des del cel. Si puges a una avioneta minúscula per divisar-les i et mareges amb facilitat, abans pren alguna cosa contra el mareig.

M’agrada el caràcter de la gent del Perú, afables i encantadors, en general, però a les zones més turístiques els venedors són excessivament invasius. No pots mirar amb calma un ponxo, una figura, qualsevol souvenir, perquè se’t tiren damunt i no pots triar ni pensar quin color t’agrada més. I si et descuides, t’enreden com a xinos!

Fins i tot et poden bordar a crits per vendre’t souvenirs, perquè entris a un restaurant o perquè compris un bitllet de bus. És molt curiós el costum de vendre els bitllets de bus sobrants a les estacions cridant el nom de les destinacions, com qui canta les taules de multiplicar. Normalment ho fan dones, baladrejant durant hores: “Arequipa”, “Cusco”, “Puno”... amb una tècnica vocal que et barrina el cervell.

El súmmum va ser al petit poble d’Aguascalientes, el poble del Machu Picchu, en què hi ha infinitat de restaurants i els cambrers els anuncien a crits, on gairebé t’agafen i et fiquen a dins d'una estrebada. A Trujillo, en un carrer ple d’òptiques, tothom predica les meravelles dels seus productes —ulleres i lentilles—, com si d’artesania es tractàs.

Tan temperats com semblen els peruans i, tanmateix, viuen immersos en una renou desaforada: clàxons, música, vídeos i sèries al mòbil, converses telefòniques a tot volum (sembla que no coneixen els auriculars). Tot ho anuncien a crits i és un fet que contrasta amb el to de veu assossegat que empren quan conversen.

Com a molts països, al Perú és costum el regateig, cosa que vas aprenent amb el temps. A la zona Andina em tractaven de “señorita”, com un vestigi dels temps colonials —señorita Escarlata...—, uf! “Pregunte, señorita”, em deien, per incitar-me a iniciar la negociació d’una possible compra. A vegades em sentia tan aclaparada, que m’hi allunyava sense ni tan sols mirar el que m’oferien.

Tot açò et desperta sentiments enfrontats: per una banda, els peruans són agradosos, però molts porten la picaresca a l’ADN i, quan te n’has adonat, ja te l’han fotuda. Poden ser tan entabanadors, que no basta anar-hi viu.

El guia de la barca venent l'artesania elaborada per les dones de les illes Uros del llac Titicaca

Coses que em van commoure

La costa del Pacífic és un desert que transcorre al llarg de tot el país, de nord a sud: arena, roca, desolació, tot banyat per les aigües d’un oceà imprevisible que es transforma en tsunamis capaços d’arrasar civilitzacions senceres.

Tanmateix, les antigues cultures van ser capaces de poblar aquestes terres àrides gràcies a les tècniques de sostracció d’aigua i conreu de la terra que desenvoluparen, sense les quals no haurien sobreviscut. Arena, pols i aspror i, enmig, un oasi, Huacachina.

Les cultures precolombines ens han llegat els seus vestigis, fabuloses ceràmiques, teles ricament teixides, joies d'or i plata... El Museo Larco de Lima en recull una bona mostra i, per açò, és molt recomanable visitar-lo.

Em va colpir, especialment, el grau de violència i inseguretat de Lima. Com a turista, evites alguns llocs i situacions i no ho veus, però perceps el clima esfereïdor quan passes per algunes zones de la capital. Una situació devastadora, fruit de la cobdícia i la corrupció de poderosos i governants, que genera desigualtats socials i la misèria d’una gran part de la població. Barris poblats de joves sense futur, sense altra oportunitat que la delinqüència. Habitatges a mig acabar, amb els totxos a vista, amb finestres o sense. Suburbis dominats per colles mafioses que extorsionen els habitants per poder entrar a casa seva o per tirar endavant el seu petit negoci i sobreviure.

A més, l'apropiació i l'espoli de l'or del Perú des de l'arribada dels espanyols fins a l'actualitat, ha propiciat encara més que un país amb tants recursos no prosperi. 

A l’altra cara de la moneda trobes gent molt religiosa —catòlics i evangelistes— omplint esglésies i temples, amb una devoció insòlita. En alguns indrets, com a la catedral de Cusco, se celebren misses “de sessió contínua” tots els diumenges, des de les 7 h. fins a les 10 h, amb l’església a vessar.

Tanmateix, allò que més em va commoure va ser el Machu Picchu: el paisatge, l’enclavament ocult, la història, les restes d’una civilització misteriosa, arribar-hi per fi després de tants d’anys. No és fàcil accedir-hi, però només per açò val la pena visitar el Perú. Compra una entrada amb prou antelació, amb un horari de prest i gaudeix-ne amb calma durant la jornada. És una experiència única.

Al Museo Larco de Lima s'exposen ceràmiques i abaloris d'or de les cultures precolombines

Algunes paraules peruanes

M’agraden molt els dialectes i aprendre'n els mots propis. Vet aquí un recull de paraules peruanes:

Ingreso: entrada.

Llamado: cridada.

Cancelar: pagar, liquidar.

Ahorita: el mateix significat que “un parell mallorquí”. En qualsevol moment, no necessàriament, ara mateix.

Parqueo o playa: pàrquing.

Terrapuerto: terminal, estació de bus.

Paradero: aturada (de bus, etc.)

Colectivo: autobús de poques places, com un mini bus.

Carro: cotxo.

Servicios higiénicos: bany, WC.

Delivery: menjar per endur.

Chiva: restaurant on serveixen menjar peruà amb influència de la cuina xinesa.

Crema: salsa.

Chancho: porc.

Res: vedella.

Palta: advocat.

Papa: patata.

Matcha: te, infusió.

Coger: cardar.

Ceràmiques precolombines de la Col·lecció eròtica del Museo Larco

I per acabar...

T’anim a anar al Perú, on segur que tindràs experiències inoblidables. Així que prepara’t per xalar, deixa’t endur i confia. Bon viatge!

Si t’ha agradat, subscriu-te al blog. Qualsevol cosa que em vulguis dir o demanar, deixa’m un comentari i et respondré.

Fent camí de baixada cap a Pisac, a la Vall sagrada dels inques

Tampoc no et perdis els capítols que narren tot el viatge: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco.

El meu viatge al Perú 10: El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco

Un Perú fascinant i desconegut

Després de dos dies visitant la ciutat de Lima, el 29 de setembre vam agafar el darrer bus nocturn del nostre viatge cap al nord del país.

Transcorreguts els 500 quilòmetres que separen les dues ciutats, vam arribar a Trujillo. Aquesta regió és completament diferent del que havíem vist fins llavors, amb pocs turistes estrangers però bastants de nacionals o procedents dels països veïns. En part, és comprensible, donat que el més conegut del Perú es concentra, principalment, a Cusco, Machu Picchu, Arequipa, Iquitos (Amazones) i Lima; aquesta zona, n’està allunyada.

Tanmateix, la costa nord del Perú, fora de la majoria dels circuits del turisme de masses, serva algunes meravelles històriques, arqueològiques i artístiques representants de les cultures preinques Chimú (Chan Chan) i Moche (Huacas del Sol i de la Lluna). Aquestes cultures ens han llegat unes construccions colossals i úniques, i unes ceràmiques i relleus bellíssims de gran expressivitat.

El nostre viatge es va allargar uns dies per visitar aquests indrets, i va valer la pena.

Cavallets de totora a Huanchaco

Trujillo, la ciutat de l’eterna primavera

El 30 setembre arribàrem a Trujillo. Capital de la regió de La Libertad, la ciutat gaudeix d’un clima tan benigne, que se l’anomena “la ciutat de l’eterna primavera” (me’n torn a viure-hi qualsevol dia!).

La Plaça d’Armes de Trujillo és un quadrat de grans dimensions, amb el Monument a la Llibertat al bell mig (commemora un esdeveniment històric llibertari del Perú quan la ciutat assolí la independència el 1820). La plaça està delimitada per edificis religiosos i civils d’estil colonial, amb balcons de fusta i gelosies curosament treballades, portalades imponents, finestres cobertes de reixes de ferro forjat i parets pintades de vius colors; tot plegat esdevé un bell conjunt multicolor i harmònic alhora.

La Catedral de Trujillo presideix la Plaça d’Armes. Es tracta d’un edifici d’estil barroc colonial pintat de groc amb ribets blancs. Adossat a la Catedral, trobam l’Arquebisbat, un palau de color blau intens. Ambdós edificis formen un conjunt molt polit que, al vespre, encara és més espectacular.

Catedral de Trujillo i l'Arquebisbat

La Catedral, de nit, espectacular

A la Plaça d’Armes i als carrers adjacents del centre històric, trobam palaus, grans casats, l’Ajuntament, hotels, espais culturals, museus, seus d’alguns bancs, altres esglésies i convents, la seu de la universitat... quasi tots d’estil colonial barroc o neoclàssic de diferents colors, alguns dels quals permeten la visita a l’interior i als seus magnífics patis.

Convent de Santa Clara

Escultura César Vallejo al pati d'un gran casat de la Plaça d'Armes

En definitiva, una ciutat deliciosa que val la pena de visitar. Però el millor de la zona ens esperava al dia següent.

Centro Gran Chimú

Les Huacas del Sol i de la Lluna i l'aterridor déu Aiapaec

L’1 d’octubre va ser el darrer dia que passaríem al Perú. Ja havien transcorregut tres setmanes des que arribàrem i, l’endemà, ens esperava un dia llarguíssim, amb tres vols, fins arribar a Menorca, i un jet lag de campionat.

Les huacas del Sol i de la Lluna estan situades molt a prop de Trujillo. S’hi pot anar en taxi o amb excursió organitzada. Nosaltres vam optar per la segona opció, contractada el dia anterior a Trujillo, donat que volíem visitar les huacas, Chan Chan i Huanchaco.

De bon matí pujàrem a un mini bus, juntament amb una dotzena de turistes del país, el guia i el conductor.

Vam fer la primera aturada involuntària a una mena de parc recreatiu molt friki, on hi havia parades de menjar i reproduccions gegants de ceràmiques de la cultura Moche de temàtica eròtica. Les ceràmiques originals són a la Galeria eròtica del Museo Larco de Lima. Una visita a una horterada que se l’haguessin poguda estalviar.

Tot seguit ens van conduir al taller d’un ceramista a tocar de les huacas del Sol i de la Lluna. A tots els viatges i excursions organitzades et porten de compres, tan si t’agrada com no i, és clar, aquest no en va ser una excepció. Tanmateix, la visita va valer la pena, perquè el taller estava ple de peces polides i l’artesà ens va explicar coses ben interessants.

El ceramista, tot un personatge, i el seu taller, ple de curiositats

Les huacas del Sol i de la Lluna es troben una al davant de l'altra. Imponents i separades per mig quilòmetre, semblen predestinades a fitar-se fins a l'eternitat. Es tracta de dues piràmides preinques construïdes en tova (argila i arena), per la cultura Moche (segles II al VII) i formen part del complex arqueològic més important construït per aquesta cultura.

Huaca del Sol

Tot el complex és extensíssim, i feia les funcions de centre polític, cerimonial, administratiu, residencial i cementiri. Posteriorment, va ser ocupat pels integrants de les cultures Chimú i Sicán. I, com no, pels inques.

Huaca de la Lluna i el Cerro Blanco, darrere

La Huaca del Sol és la piràmide més gran i la que primer es divisa. De base rectangular, compta amb cinc terrasses, on els antics moches desenvolupaven activitats polítiques, administratives i d’altres. Diuen que per a la seva construcció van ser necessàries 140 milions de peces de tova col·locades manualment per 250.000 mil homes!

La Huaca de la Lluna és l’únic recinte que es pot visitar i esguarda sorpreses que et deixen bocabadada. Sembla que va ser el temple principal de la cultura Moche, on es podrien haver dut a terme rituals de sacrificis humans (segons les restes trobades de 40 cadàvers de joves, adults i guerrers). Són impressionants (i ben conservats) els murals policroms amb relleus de figures mitològiques i representacions de guerrers nus i fermats amb cordes, que són portats al sacrifici. Per triar quines persones s’havien de sacrificar, s’organitzava un combat i els perdedors eren degollats; els seus caps eren oferts al déu Aiapaec.

De baix a dalt: professó dels guerrers vençuts conduïts al sacrifici. Segon: dansaires. Tercer: aranyes decapitadores. Quart: déu marí. Cinquè: ésser lunar. Sisè: serp ondulant. Setè: Déu de les Muntanyes, sostenint un ganivet cerimonial i un cap humà decapitat

Detall dels relleus de la part superior del mural anterior

Un mural ricament historiat i policromat

Si hi ha una deïtat que inspira autèntic pavor, és Aiapaec, el déu suprem dels moches. Apareix reproduït molts cops en diversos murals policroms i relleus d’estances de la Huaca de la Lluna. Aiapaec, el Déu degollador, s’imposava amb els seus trets felins i uns ullals imponents. Es feien sacrificis humans en nom seu, per garantir la prosperitat de les collites. Hem de tenir en compte que aquesta zona és desèrtica, plou poquíssim i la subsistència dels seus habitants depenia de l’aigua portada pel riu Moche.

El déu Aiapaec, reproduït al taller del ceramista

Relleus polícroms d'Aiapaec, reproduït profusament a l'interior de la Huaca de la Lluna

Com que aquesta terra inhòspita no té mesura, s’especula que el regne mochica va desaparèixer a causa del fenomen meteorològic de El Niño, habitual a la costa nord del Perú i devastador de territoris i cultures.

Chan Chan, la ciutat de tova més gran d’Amèrica

Com he comentat, el nostre viatge es va allargar un poc més per poder visitar Chan Chan, la ciutat de fang construïda per la cultura Chimú (1200-1465), única i fascinant.

Recinte tancat del Palau Nic-An, de Chan Chan

Chan Chan, o “Sol esplendorós”, va ser la capital del regne Chimú, una gran ciutat integrada per nou ciutadelles. Quan el governant chimú moria, s’abandonava la ciutadella que havia ocupat i el nou dirigent se’n feia construir una altra, amb el palau i les altres edificacions, pous, dipòsits, habitatges, etc, necessaris. Actualment, només es pot visitar el recinte del Palau Nik-An.

Relleus d'esquirols a la gran plaça cerimonial

Les ciutadelles estaven construïdes íntegrament de tova (massa de fang composta per argila i arena, barrejada amb palla i assecada al sol). Les seves edificacions mostren detalls originals (podríem dir, d’avantguarda), formidables relleus i detalls, una part dels quals s’ha conservat fins avui, amb molta cura i protecció. Gràcies al clima desèrtic, la tova no s’ha desfet totalment, i la part que es mostra està ben coberta per evitar que es desfaci.

Corredor amb relleus de peixos i pelícans

Altres aus a la zona de les audiències, amb disseny de tipus "Minecraft"

Els chimú eren destres en enginyeria, i van construir-hi un complex sistema de canals i grans estancs que portaven aigua a la ciutat (situada al desert del Pacífic) i unes muralles imponents de 9 metres d’altura que protegien les ciutadelles. També eren bons artesans treballant la ceràmica, les teles i l’orfebreria, així com originals dissenyadors avantguardistes dels relleus dels edificis.

Grans muralles d'altíssims murs tanquen el perímetre de la ciutadella

Com les altres cultures precolombines, els chimú van ser sotmesos pel inques i, al cab de poc, conquerits pels espanyols.

El Museu de Chan Chan reuneix les peces trobades al lloc arqueològic, però el guia tenia massa pressa per portar-nos-hi. A més, la visita va ser massa ràpida i ens vam perdre força detalls. Haver de córrer el darrer dia per veure un dels llocs que em feia més il·lusió del Perú, em va deixar un mal sabor de boca que encara em dura.

Huanchaco i els cavallets de totora

Huanchaco va ser el darrer lloc que vam visitar, un poble d’estiueig sense cap atractiu, excepte les bones condicions per fer-hi surf i els cavallets de totora.

Cavallets de totora a la platja de Huanchaco

Quan vam ser al llac Titicaca, vam visitar les illes dels Uros, fetes de totora, un tipus de canyís que creix dins el llac. Els cavallets de totora són unes embarcacions ben originals, fetes del mateix material, la totora, emprades pels pocs pescadors que encara hi van a pescar. També s’utilitzen per fer-hi surf i és una de les primeres embarcacions conegudes de la història amb aquesta finalitat. Sembla que el surf va néixer al Perú fa un grapat de segles, en els temps dels mochicas i els chimús.

Dos joves salvant les onades

Final del nostre viatge-aventura

L’endemà, dia 2 d’octubre, a les 7 h. agafàvem un vol des de Trujillo fins a Lima, i, des d’allà, fins a Madrid i cap a Menorca.

Mentre sobrevolàvem la costa del Pacífic, divisava l’oceà i bocins d’aquella terra àrdua i eixuta, que durant tants d’anys havia anhelat visitar. Vaig repassar ràpidament tot allò viscut aquells dies i, de cop i volta, m’envaí un desconhort des de les entranyes, que aflorà com una cascada de llàgrimes, i que es repeteix mentre finalitzo aquest relat.

Tres setmanes abans, n'Alfons i jo iniciàvem aquest viatge-aventura des de Paracas, a la costa sud del Pacífic. Allà vaig tastar l'oceà per primera vegada, que no és ni fred ni gaire salat. El darrer dia, a 1.230 quilòmetres de distància, a Huanchaco, vaig tornar a ficar-hi les mans i ens vam acomiadar d'aquesta experiència emocionant i inoblidable.

Com és de meravellós, el Perú; com és de fascinant, la seva història; i, al mateix temps, com n’és de brutal. Un país amb tresors naturals únics i una herència captivadora. Però la violència, la corrupció i la misèria segueixen campant àmpliament. L’expresident Alberto Fujimori morí quan vam arribar-hi; deien que fugí del país carregat d'or del Perú, però aquest no s’ha trobat, i encara hi ha gent que l'adora, com a un sant. De moment, aquest país no té clarícia, però, com m'has encisat, estimat Perú!

He trigat nou mesos en escriure la crònica sencera del meu viatge al Perú. Ho he allargat tant com he pogut per no deixar de recordar-lo, per estimar-lo, encara més. Aquesta terra, que em va fascinar, que a estones vaig témer, i que ara enyor com una pàtria perduda.

Si em demanessin, “hi vols tornar?”, no ho dubtaria, però el món és massa vast i fascinant, i cal aprofitar la vida abans que el temps em passi pel damunt i m’aniquili.

Avui, 24 de juny, a Menorca commemoram el solstici d’estiu. Al Perú, és el solstici d’hivern, en què els inques, coberts d’or i plata,  celebraven la gran festa del Sol per implorar al gran astre que tornés a néixer i a guiar-los.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el darrer capítol: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.

El meu viatge al Perú 9: Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica

La 19a ciutat més perillosa del món

Si em demanes que és el millor de Lima, sense pensar-m’ho: el Museo Larco. Si vols saber si val la pena visitar la ciutat: sí, pel Museo Larco, el barri de Barranco i (potser) el centre. Però si ets una persona poruga o patidora, millor que no hi vagis.

Barri de Barranco, Lima

A Lima hi viuen 10 milions d'habitants. Un eixam humà de barris i suburbis construïts a la costa del desert del Pacífic.

Lima és un caos absolut de trànsit, un llarguíssim i sinuós embotellament: cotxos, busos, motos i mototaxis que no deixen de llençar fum i pegar botzinades. El  transport públic va a la seva bolla (només l’entenen els limenys) i cal conèixer-lo a fons per poder emprar-lo: no existeixen les línies ni tampoc no hi ha un ordre clar d’aturades. Consultes la ruta a Google Maps, s’ho pensa i et dona indicacions errònies, o no té cap resposta. La intel·ligència artificial s’hi torna boja.

Anar amb taxi és arriscat, ja que el mínim que et pot passar és que et clavin i, en el pitjor dels casos, et segrestin o t’assassinin o coses pitjors. Així que, si et vols moure tranquil, la solució és Uber o Cabify.

Segons Global Index, Lima es troba en el rànquing de les ciutats més perilloses del  món (en el lloc 19è), degut als alts índexs de criminalitat, violència i inseguretat.

Quan hi vam ser, les notícies explicaven que en algunes zones, les bandes armades extorsionaven els comerciants i els veïns demanant-los doblers perquè poguessin accedir a casa seva. Els segrests i assassinats estan a l’ordre del dia.

Malecón de Miraflores

Amb aquestes dades no vull espantar ningú. Però vull advertir i dir, a favor de Lima, que allotjar-se i visitar els barris més segurs, com Miraflores i Barranco, el centre (amb precaució), així com prendre mesures de seguretat (no sortir de nit, no dur joies, amagar la càmera a la motxilla i aquesta, ben agafada) i no anar per res del món a barris com Callao o Rímac, la visita a la ciutat val la pena.

Per mi, el Perú és el Machu Picchu, Cusco, Arequipa, els Andes, la costa del Pacífic, Nasca, Chan Chan, el llac Titicaca... però Lima és opcional. Tanmateix, me n’alegro d’haver-hi anat. T’ho explic i decideixes.

Miraflores i la Huaca Pucllana

El 27 de setembre vam arribar a Lima per segona vegada en aquell mes, procedents de l’Amazones, on romandríem tres dies.

Feia una temperatura pròpia de principis de primavera i el cel estava nuvolat. Sembla que un dels trets del clima endimoniat de Lima és que està permanentment tapat, excepte a l’estiu.

Després de la novatada del primer dia, vam demanar a l’hotel que ens proporcionés un taxi per portar-nos-hi des de l’aeroport.

Ens vam allotjar a Miraflores, un barri prou segur, situat damunt dels espectaculars penya-segats que s’aixequen des de les extensíssimes platges de la ciutat. Altre cop ens trobàvem amb l’oceà Pacífic, els malecons i l’ombra de Vargas Llosa. Vaig recordar la novel·la Conversación en La Catedral i del que es plantejava Santiago Zaval a l’inici, ¿En qué momento se había jodido el Perú? Gran pregunta!

Miraflores

Modern i un tant impersonal, Miraflores és un barri agradable per passejar pels malecons, els miradors i els parcs, com el Parque del Amor, coronat per un gran monument kitsch de dos enamorats. De tant en tant, vas trobant mansions d’estil colonial.

El millor del barri és el lloc arqueològic de la Huaca Pucllana, un antic centre cerimonial de la Cultura Lima (200 - 700 dC) i el seu museu. La ciutat pren el nom dels antics pobladors (anteriors als inques) de la Cultura Lima.

Piràmide de la Huaca Pucllana

Aquest lloc sagrat dels limes podia haver allotjat uns 44 temples. Tanmateix, només se n’han trobat una petita part: 7 piràmides (que gairebé no es distingeixen) i altres edificis. Les restes de les grans piràmides de la Huaca Pucllana són espectaculars, construïdes amb maons de fang fets a mà, un a un, i col·locats verticalment, com els llibres d’una prestatgeria. El motiu d’aquesta peculiaritat és la resistència dels edificis als terratrèmols. Per açò, gran part d’aquests temples han sobreviscut 1.500 anys.

Com la majoria dels centres cerimonials de les cultures precolombines, la Huaca Pucllana allotjava un cementiri. S’hi ha fet la recreació d’un enterrament lima: dues mòmies embolicades amb teles de cotó, amb les seves màscares i els respectius aixovars. Les persones s’enterraven així perquè un cop l’any les treien de les tombes, les aclarien i les “passejaven”. Aquesta és una tradició que, amb algunes variants (netejar els ossos, portar-los en processó, asseure’ls a taula amb la família...) encara perviu a diferents zones del món (Mèxic, Madagascar, Indonèsia, Haití...), principalment el Dia de Difunts.

Enterrament a la Huaca Pucllana

A tocar de les ruïnes hi ha un restaurant de luxe. Hotel o restaurant de luxe + lloc històric emblemàtic, és una fórmula que es repeteix al Perú.

El museu de la Huaca és petitó, però conté peces magnífiques, principalment gerres antropomòrfiques i totes ben conservades.

Peces del museu: gerra amb boca de tauró i gerres antropomòrfiques

S’ha de reconèixer que els guies del llocs arqueològics estan ben preparats i ofereixen bones explicacions. Deuen tenir un sou minso, perquè tots demanen propina.

Pachacámac i Barranco

A l’endemà, un Uber ens va dur al santuari arqueològic de Pachacámac, situat a la vall de Lurín, un sequeral tocant l’oceà a 32 km al sud-est de Lima, als marges del qual es van assentar fa 3.000 anys una sèrie de pobles, fins a l’arribada dels espanyols.

La primera de les cultures que s’hi desenvolupà va ser la cultura Lima, que s’expandí a la costa central i a les valls contigües de Chancay, Chillón, Rímac i Lurín. Actualment, aquests indrets són barriades de Lima. Després dels lima, van habitar-hi les cultures Wari, Ychma i Inca, les quals hi deixaren els seus testimonis arquitectònics, artístics i cerimonials, fins a l’arribada dels espanyols, el 1533, en què quedà arrasat i abandonat.

Acllawasi o Temple de les Mamaconas

Pachacámac va ser el principal santuari de la costa central del Perú durant més de mil anys. Els seus temples eren visitats per multituds de pelegrins, ja que Pachacámac era un cèlebre oracle capaç de predir el futur i controlar els moviments de la terra. Com en el cas de l’Oracle de Delfos (Grècia), a Pachacámac acudien habitants d’arreu dels Andes, cercant solucions als seus problemes o respostes als seus dubtes.

Deïtat Pachacámac, l'oracle

L’àrea monumental de Pachacámac és extensíssima i està constituïda per més de 50 estructures arquitectòniques. Tot i que la major part estan destruïdes o només s’hi conserven escasses restes, la seva monumentalitat és molt impressionant, com el Temple del Sol i l’Acllawasi o Temple de les Mamaconas, construït pels inques, els quals adoptaren l’oracle i els cultes del lloc. Els inques no tenien cap problema en assimilar les deïtats i els cultes dels pobles conquerits.

Temple del Sol, Pachacámac

El museu del lloc arqueològic és fabulós, amb un discurs molt ben conduït, on es mostren les magnífiques peces que s'han trobat.

Gerres antropomòrfiques

Fotografia antiga de mòmies amb màscares, trobades a Pachacámac

La seva visita és molt recomanable i es pot fer durant un matí, protegits amb capell, crema solar i aigua. Des de la part alta de Pachacámac es divisa l’oceà i les illes llegendàries, i els barris més perifèrics de la ciutat, que contrasten amb l’oasi de pau i monumentalitat del recinte sagrat.

Un dels carrers que queden a Pachacámac

En acabar la visita, vam tenir la gosadia de tornar a Lima en transport públic, aprofitant que l’autopista passava pel davant del recinte.

Vam agafar el bus de tornada a Lima. A mida que ens endinsàvem a la gran ciutat, les barriades de cases amuntegades i a mig acabar s’anaven succeint. No ens feia por la gent que pujava i baixava del transport, ni els que ens bordaven demanant doblers a canvi de qualsevol fotesa, ni els cobradors que cridaven les aturades. Temíem la ciutat que ens xuclava cap a les seves entranyes, on teníem clar que no hi podíem romandre.

Vam arribar al final del trajecte. El bus ens deixà en un nus de comunicacions bestial, entre les autopistes elevades i els impertorbables edificis de formigó. Érem en un dels barris que no has de trepitjar per res del món, amb gent amunt i avall, paradetes de menjar i aturades de busos per tot arreu. No sabíem per on partir i sentia que la ciutat ens engolia més i més! Sort de la intuïció de n’Alfons, que ens va rescatar d’aquell caos i de la meva nirviada. 

Finalment, vam trobar el transport que ens va du directament al barri més polit de Lima: Barranco.

Biblioteca de Barranco

Si Lima és caòtica i desordenada, monumental i de tradicions, Barranco és tot el contrari: un barri pintoresc, fet de cases baixes amb façanes de colors; un barri bohemi, ple d’artistes i galeries d’art, locals amb encant, bars originals, street art, amb l’oceà i les extenses platges al peu, que vam recórrer fins a la posta de sol.

Barranco em va enamorar, i és un dels millors motius per visitar Lima i perdre’t-hi.

Platges de Barranco

El centre de Lima i el millor museu del món (o gairebé)

El 29 de setembre va ser el nostre darrer dia a la capital. Acabava el mes, la visita a la ciutat i el nostre viatge s’atracava al final. Només ens quedava Trujillo i una de les joies més desconegudes del Perú: Chan Chan.

Casats d'estil colonial al centre històric de Lima

El centre històric de Lima, declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat, és polit i no és gaire extens, per la qual cosa es pot visitar durant el matí: les seves places i monuments imponents, els palaus i casalots amb balcons colonials i republicans; les múltiples esglésies i la majestuosa Catedral a la gran Plaça d’Armes.

Església i convent de San Antonio

Catedral de Lima

N'Alfons a la gran Plaça d'Armes

Sense adonar-nos-en, vam travessar una avinguda i la ciutat desaforada ens engolí en una zona de mercat: gent i més gent, paradetes, cotxos que se’t creuaven... tot cercant el bus per anar al Museo Larco. Després que Google Maps es tornés boig i que noltros hi perdéssim la paciència, hi anàrem amb Uber.

Palau de l'arquebisbat de Lima, a la Plaça d'Armes

La visita al Museo Larco és una experiència que no et pots perdre si visites el Perú (vet aquí el millor motiu per anar a Lima). Fundat per l'arqueòleg peruà Rafael Larco Hoyle el 1926, el museu reuneix peces magnífiques que abasten 5.000 anys de la història de l'antic Perú, a través d'una fascinant col·lecció d'art precolombí de més de 45.000 peces.

Peces fabuloses d'or de la col·lecció del Museo Larco

L’edifici està a l’alçada del seus fons: un casat virreinal del segle XVIII, envoltat de jardins, que acull la col·lecció més extraordinària d'or i plata de l'antic Perú. L'or tornà bojos els conqueridors i la seva bogeria els va fer cometre tota mena de crueltats.

Guarniments de plata

Els dirigents de les cultures precolombines s'adornaven amb joies i guarniments d'or, plata i coure per brillar a semblança del Sol, i així, impressionar els seus súbdits (amb corones, orelleres, arracades de nas, collars, braçalets...); no ho feien pel seu valor, que el desconeixien. Algunes peces tenien un recobriment molt prim d’or o plata damunt d'un metall poc valuós, només pel fet d'enlluernar els súbdits. Per açò, els conqueridors no van trobar tant d’or i plata com esperaven, però la cobdícia els va empènyer a fer molt de mal, igualment.

Recipients cerimonials antropomorfs

Figures de ceràmica

Les ceràmiques del museu, són igualment espectaculars.

Flautes andines i sonador de flauta de ceràmica

Una de les curiositats del museu és la famosa col·lecció d'art eròtic precolombí, amb centenars de peces.

Figures de  ceràmica mantenint relacions sexuals

Escena d'un part

L’altra curiositat és que els seus dipòsits són visitables, on camines entre milers de peces arqueològiques de ceràmica acuradament classificades. 

N'Alfons en un dels dipòsits de ceràmiques

Als jardins, com no, hi ha un restaurant luxós.

El Museu realitza una feina pedagògica important i és un suport cabdal per la investigació. El seu web conté vídeos il·lustratius sobre les col·leccions i les cultures precolombines.

Al vespre vam agafar el darrer bus nocturn del viatge, en direcció a Trujillo.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el pròxim capítol: El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones.