La música que ens salva

A Moments a Cor i a Elsa Perches, que tants bons moments em proporcionen

Avui hem tornat a cantar després de gairebé dos anys.

La COVID s’ha duit persones, llars, feines, il·lusions, projectes... Hem perdut temps i oportunitats, però n’hem transformat algunes i les hem adaptades als temps convulsos que vivim. Per açò, avui hem pogut actuar de nou.

Les mascaretes, les distàncies, un lloc d’assaig aliè, el perill de contagi... res d’açò va returar Moments a Cor de reprendre els assaigs la tardor de 2020, després de set mesos en stan by.

Vam passar un hivern dur i llòbrec, amb puntes de contagis alarmants que ens van obligar a aturar, a reprendre els assaigs, a aturar de nou... fins a l’inici d’aquest curs. La incertesa i el temor hi eren, però l’esperança s’havia renovat i la il·lusió brillava en els ulls de totes. Hi havia projectes i faríem els possibles per tirar-los endavant.

Avui n’hem assolit el primer, amb l’actuació al Claustre del Carme, en un matí calmat i assolellat, després de dos mesos de pluja i tempestes.

El Grup de Pessebristes de Maó ens ha convidat a cantar en la celebració del seu 50è aniversari i noltros ho hem fet encantades i agraïdes. Un públic nombrós hi ha acudit, afamat de celebracions i esdeveniments. Es pot dir que hem fet el tret de sortida del Nadal.

Hem tornat a assaborir els nervis dels instants previs, la màgia de pujar a l’escenari, la joia d’entregar-nos completament a la música i deixar-nos endur per la seva màgia.

Ai! La MÚSICA. Què seria la vida sense ella? Com viure sense sons, sense melodies, sense cantar?

Abans de l’actuació, una companya em comentava el bé que li havia fet la música i el nostre cor en l'època que va patir una ruptura sentimental. A mi també em va confortar durant les hores baixes que vaig passar fa uns anys. No sé què hauria fet sense el seu conhort!

Els assaigs del cor són estones prodigioses en què s’encadellen les diferents veus per construir una harmonia en comunió. Són espais d’abstracció de la rutina i de tot el que no és música i cant. A vegades, arriben a ser vivificants i renovadors.

Vivim la incertesa del dia a dia, la por a la malaltia, la impotència envers el futur pròxim, no sabem què ens depara el nou any... Però la il·lusió i els projectes hi són. Avui ja miram cap endavant amb l’esperança d’assolir prest el següent. Perquè el camí cap a la felicitat és tan (o més) plaent com conquerir-la.

En açò estem. Hi anam de camí.

La Venencia: el darrer vestigi del Madrid castís

Entrar a La Venencia és retrocedir de sobte en el temps. No crec que hi hagi un local més autèntic i castís en tot Madrid.

Enclavada al barri de Las Letras —carrer d’Echegaray, 7—, la taberna va obrir les seves portes el 1928. I, 93 anys després, segueix igual.

Si li hagués de posar una banda sonora a La Venencia, sense dubte seria el xotis Madrid.

Darrere la portalada de llenya, ens endinsam en un espai discret i poc il·luminat. A mà esquerra, darrera la barra un cambrer eixut serveix vins de xerès, l’especialitat de la casa: fino, manzanilla, oloroso, amontillado, Pedro Ximénez, Palo cortado.

Demanam un fino i un amontillado, que ens donen amb un plat d’olives.

Aquí no es compliquen la vida i les tapes estan mínimament elaborades: formatge manxec, cecina, llom, anxoves, pernil...

A mà dreta hi ha quatre taules arrenglerades a la paret; un telèfon de baquelita penja de la paret, sota un rètol de llauna esgrogueït que posa “Teléfono público”. El despenjo per comprovar que no funciona.

Pujam quatre esglaons per accedir a un altell i ens seiem a l’única taula buida. Les altres sis estan ocupades per parelles i una, per un home sol, davant la copa de xerès i el plat d’olives intacte.

Constatam el que ahir ens va explicar l’home que ens va descobrir La Venencia: la taberna roman intacta, sense una mà nova de pintura, el sòcol de llenya descolorida; els mobles de l’època, foscos i gastats; les vitrines, amb copes de diferents mides i estils, fotografies i llibres de dubtós interès... Aquí i allà gerros amb flors de plàstic polsoses.

A la part alta de la paret s’arrengleren un rere l’altre, cartells de la verema de xerès, setembre de 1945, 1946, 1955, 1963... fins a cobrir tota l’estança. Ens entretenim mirant els dibuixos, tan característics d’aquella època.

Al fons, una xemeneia apagada dona fe del fred que hi fa.

Tot és antic, amb pàtina i solera. Fins i tot la capa de pols de damunt els mobles és gairebé centenària.

Al cab d’una estona comença a entrar jovent. Travessen un portal que hi ha al fons de l’estància. És un misteri on va tanta gent a un lloc tan petit.

Hi faig un guait i descobresc els banys i una escala que baixa a un soterrani ampli i amb un ambientàs.

Sobta que un lloc decadent i antigós, amb una carta mínima de begudes i menjar atregui a gent jove. I que en sigui un èxit, és un misteri.

Pagam en efectiu, naturalment. Abans de marxar, deman al cambrer la data d’obertura de la taberna. “Ya queda poco para el centenario”, li dic. “Siete años no son pocos”, em contesta.

Ben mirat, si jo tingués trenta anys menys, potser em semblaria una eternitat.