Ahir de matí, baixava per s’Arraval cap a can Vallés, a comprar pastissos per celebrar avui el meu sant, amb paella, cava i dolços.
Em vaig trobar amb na Joana i la seva cuidadora que tornaven a ca seva.
—Com va, Joana?— la vaig saludar.
Ella em mirà amb aquells ulls blaus i brillants, que devien ser tan encisadors anys enrere. El seu semblant, melancòlic i bondadós, em va transmetre que tot va bé, dintre de tot, és clar.
De passeig per s’Arraval, na Joana surt de prest a estirar les cames, quan la calor encara no ofega i l’ombra de la vorera sud és fresca.
Al seu pati, té les millors hortènsies de Maó, una explosió de colors intensos i flors per tot arreu. A les seves pasteretes, hi poden florir més de cent en una sola temporada. A vegades me n’ha donat i han agafat al meu pati, però no les sé cuidar tan bé com ella i, prest o tard, acaben assecant-se. Ella sempre me n’ofereix més, quan és el temps.
Les poques vegades que coincidim pel carrer, fem sa xerradeta, una petita conversa que ens posa al dia mútuament.
—Que ve la veig!
—I ves... —em respon.
—Quants anys té ja?
—93 —em respon sense vacil·lar i amb un tímid somriure—. En són molts...
—Sí que en són, però té molt bon aspecte! —li dic sincerament, tot pensant que ma mare en té dos manco.
La seva cuidadora, discreta i callada, assenteix amb la mirada.
—La felicit per demà, que és el nostre sant.
Em mira amb sorpresa i em confessa que no s’enrecorda del meu nom.
—Em dic com vostè, Joana. I demà és sant Joan!
—Ah sí!
Li faig una abraçada i dues besades.
Em reté fortament la mà dreta amb la seva esquerra, sense deixar-la anar, mentre ens felicitam.
Tot seguit em puja un calfred i em desperta tanta tendresa, que se’m banyen els ulls. La imatge de ma mare es transposa a la seva i amb l’emoció li prenc l’altra mà entre les meves i ens quedem així, una davant l’altra durant uns instants.
Amb una altra abraçada ens acomiadam, fins la pròxima.
