Al gener hi ha seques. I tot apunta que al febrer, també.
El cel és d’un blau límpid, infinit.
El sol crema la cara i escalfa el cos a la redossa de la brisa de ponent.
La mar xucla l’aigua de la platja amb el desig de l’amant primerenc.
La platja és un desert: arena seca, algues, alguna bassa, escopinyes i els troncs que van arribar-hi amb les tempestes fa molt de temps.
Un cranc frissa cap a l’aigua abans que el ca juganer se l’empassi.
Les roques resten al descobert i mostren la prova de l’abandó amb la seva nuesa: la marca de l’aigua, les herbes marines assecades al sol i els petits crustacis aferrats a la superfície amb desfici, esperant que pugi la marea.
Cada any em meravella la mateixa escena i m’al·lucina el poder vel·leïtós de la nostra mar mediterrània.
Carme Mateu Pubill. Cada dia una flor: les flors del confinament. Portugalete: Rubric, 2021. 170 p.
Quan na Carme Mateu em comentà que estava en fase de publicació d’un llibre, em va sorprendre i em va alegrar molt, a parts iguales.
La feina ens devora cada dia i no ens imaginam les companyes i companys desenvolupant cap altre paper que el que ens toca als nostres llocs de treball, com és el cas de na Carme.
El dia que em mostrà el llibre, els seus ulls brillaven i la seva veu traspuava la il·lusió de l'infant quan obre els seus regals de Reis.
Em va explicar que des que ens vam confinar, el març de 2020, havia enviat a diari la foto d’una flor amb un text als seus éssers estimats: primer, unes poques paraules en forma de salutació, però a mida que anaven passant els dies, les frases van esdevenir paràgrafs llargs i, després, petits relats. Al final, acabà enviant les flors i els escrits a un centenar de persones, a aquelles que més l’importen.
L’experiència va ser tan ben acollida, que aquestes la van animar a publicar el conjunt de fotografies de flors i pensaments en forma de relats que les acompanyaven. D’aquesta forma sorgí Les flors del confinament.
En aquesta obra, na Carme ens regala una flor per a cada dia del període de confinament, aquell temps dur i hostil, en què la mort i la tristor ens va envoltar. Però en el qual ella aprofità l’explosió de la primavera al seu jardí per compartir amb familiars i amistats les flors que anaven brotant dia a dia, des del 22 de març fins el 31 de maig i el 21 de juny, l’inici de l’estiu.
He llegit el llibre de manera pausada i interrompuda, que és com m’agrada assimilar la poesia, el pensament, la meditació...
M’han reconfortat les reflexions, els sentiments i les emocions que l’autora sent i descriu durant aquells dies, la descripció de les coses que fa, l’enyorança dels amics, de la família a Llardecans (Lleida), el recordatori dels aniversaris, dels costums en les dates assenyalades, l’amor pel seu fill, l’ànsia de retrobament i de sortir a l’exterior... En alguns moments, m’hi he sentit identificada i m’ha fet recordar com vaig viure el confinament i les emocions —positives i negatives— que tot allò em provocà.
De la mà de na Carme he conegut el nom de tantes flors que veiem i gairebé no en fem cas —i d’altres ben desconegudes—, dels detalls que amaguen, de les propietats curatives i de la fugacitat de la seva bellesa —i, en conseqüència, del temps.
Aquesta lectura ha suposat un viatge de coneixença interior d’una persona apreciada per mi i amb la qual ara em retrobo d’una manera diferent, amb la satisfacció de qui descobreix una afinitat i connexió més profundes amb l’altre.
El diari Menorca ha atorgat el Premi Protagonista de la Vida Menorquina 2020 en activitats culturals 2020 a la Xarxa de Biblioteques de Menorca. El lliurament dels premis, que havia de ser l’any passat —es va suspendre a causa de la forta incidència de la pandèmia—, es va dur a terme ahir, 15 de gener de 2022, al Teatre des Born de Ciutadella.
L’acte es va fer en el marc de la celebració del 80è aniversari del diari Menorca, motiu pel qual va ser especial i emotiu.
“El Premi Protagonista 2020 en activitats culturals a la Xarxa de Biblioteques de Menorca per fer accessible els llibres i la lectura durant el confinament mentre s'han aplicat mesures que restringien l'accés a les biblioteques. La Xarxa de Biblioteques de Menorca, que ha fet 35 anys, i que durant la pandèmia ha desenvolupat múltiples iniciatives perquè la lectura dels llibres no fos víctima del virus. Va recollir el premi la seva coordinadora, Joana Maria Garau, i el va lliurar el vicerector de la Universitat de les Illes Balears, Víctor Homar”.
L’any 2020 va ser un any especial per a la Xarxa de Biblioteques de Menorca. Complíem 35 anys i ho volíem celebrar amb diverses activitats, projectes, visites a biblioteques de fora de l’illa... i una festa de celebració el Dia de la Biblioteca.
Però ben prest la COVID-19 s’instal·là entre nosaltres i començà a fer estralls.
Com a conseqüència, el 14 de març ens confinaren a tots i els dies previs, les autoritats ja van ordenar el tancament temporal de les biblioteques.
Tan sols havia passat un dia, quan algunes bibliotecàries vam fer una reunió virtual (la primera de moltes) i decidirem seguir atenent els nostres usuaris a través dels mitjans digitals.
Teníem clar, durés el que durés el confinament (en principi, eren quinze dies, però ens ensumàvem que açò anava per llarg), que havíem de seguir apropant la biblioteca als usuaris i fent difusió de la lectura en format digital.
El primer que havíem de fer era promocionar un servei que ja existia: el préstec gratuït de llibres, revistes i audiollibres a través de la plataforma digital eBiblio; a més, havíem de donar accés als usuaris (d’una vegada per totes) a la plataforma gratuïta de préstec de pel·lícules eFilm.
La segona passa va ser crear el blog Biblioconfinats, on aniríem abocant els recursos que anéssim creant i compartint per dur la biblioteca a les llars dels usuaris.
La tercera acció era mantenir-nos actives a les xarxes socials i difondre tot allò que anàvem posant en marxa.
Recollida del Premi Protagonista de la Vida Menorquina 2020
Pensar, crear, consensuar i posar a l’abast diferents tipus de continguts i activitats a través d’Internet, va ser una experiència única, polida, divertida i, alguns cops, estressant. En algunes ocasions, vam rebre la col·laboració dels lectors, els quals ens enviaven vídeos amb recomanacions de lectures, narracions de contes, relats i poemes. Les dels infants ens feien especial il·lusió.
També vam voler celebrar els esdeveniments habituals, com el Dia de la Poesia (21 de març), “Sant Jordi a redossa”, el Dia de la Dansa...
No vam aturar de programar activitats per a tothom: contes, lectures de poemes... i, fins i tot, "Lletres en dansa". Vam seguir recomanant de totes les maneres que ens vam poder imaginar. Alguns Clubs de Lectura es van mantenir actius, així com les sessions de Família i Lectura.
A més, vam estrenar la sèrie Biblioficcions, per donar a conèixer millor autors i autores de Menorca dins els espais de les biblioteques.
Tan bon punt ens van deixar, vam obrir les biblioteques, amb totes les mesures de seguretat i higiene.
Per a les persones que la COVID els impedeix anar a la biblioteca, vam posar en marxa el servei de préstec a domicili, “La biblioteca a casa”, que encara mantenim.
A finals del mateix any, vam estrenar el programa “Acompanyament digital”, tan important per combatre la bretxa digital, perquè ningú es quedi enrere i totes les persones puguin tenir accés a les tecnologies i a la informació en qualsevol suport.
L'any passat, el personal de la Xarxa de Biblioteques vam fer aquest vídeo per explicar tot allò que vam dur a terme:
Vídeo d'agraïment pel Premi Protagonista de la Vida Menorquina 2020 a la Xarxa de Biblioteques
I recordau que sense voltros, les biblioteques no tenen cap sentit.
Hi ha dies en què la mar m’estira. Llavors, he d’anar a trobar-la per sentir que visc rodejada d’aigua.
Baix al port quan el sol és a punt d’amagar-se per ponent i una llum tènue pinta de color platejat la superfície de la mar. No corre gens de vent i les barques s’emmirallen en la quietud de l'aigua.
El fred es va intensificant a mida que cau la nit.
De la mar puja un aire gelat i humit que entumeix la cara, l’única part del meu cos al descobert. M’agrada olorar aquesta brisa i que em revifi.
En pujar les escales del Port Mahón ja és quasi fosc i sent que el cos ha entrat en calor per l’esforç.
Em gir i faig una darrera ullada al meu port: la seva immensitat amb l’Illa del Rei enmig, S’altra banda, Cala Figuera, les balises enceses, el moll de baix amb els diversos pantalans i la Mola a la bocana. Tot és al seu lloc, però el port mai és igual.
Som al camp, al poble, a la ciutat. Mir al meu voltant i veig mascaretes tirades arreu.
A les xarxes socials, la gent defensa a capa i espasa la seva postura davant les vacunes. L’obligatorietat de portar el certificat de vacunació i les discussions sobre la legitimitat d’exigir-lo per entrar a determinats llocs o fer segons què, encén fins i tot els caràcters menys ardorosos.
He vist persones perdent l’enteniment i l’educació per aquests temes i, d’altres, abandonar grups de whatsapp, en una reacció airada. Amb el tema COVID, és molt fàcil perdre els papers perquè tothom es creu en possessió de la veritat.
Què ens està passant? No vam quedar que la pandèmia ens faria millors? Què se n’ha fet d’aquells dies en què sortíem plegats a les finestres i balcons a aplaudir els sanitaris? O era l’excusa per esbargir-nos i parlar amb algú que no fossin els de casa?
En el moment de desconfinar-nos, la normalitat del nostre egocentrisme i individualisme aflorà de nou, i la nostra supèrbia esborrà qualsevol rastre d’altruisme.
L’estiu passat vaig coincidir en un acte públic amb una parella de jubilades que no veia des d’abans de la pandèmia. Xerrant, xerrant, sortí el tema (sempre passa igual). Em vam dir que no s’havien vacunat, perquè no hi confiaven. “Ja veurem més endavant; total, no sortim gaire”, es van justificar.
Fa un parell de mesos, vaig veure, de lluny, la mateixa parella al teatre. Seien unes fileres més endavant, amb l’aforament al complet, i llavors em van venir al cap les seves paraules de desconfiança cap a les vacunes; francament, em vaig alegrar que no s’asseguessin al meu costat. Vaig recordar la seva intenció de no anar gairebé aumon, però el cert és que ja havíem coincidit dos cops en poc espai de temps i en llocs concorreguts.
Tenc un amic que passava de vacunar-se. Ja m’estava plantejant que potser havia de començar a ser selectiva amb les meves relacions socials, quan ell i tothom de casa seva van agafar la COVID. La seva família ho ha passat lleument, excepte ell. Com amic, li desig de tot cor que es recuperi; com a ciutadà, esper que torni un poc més solidari.
El dia que vaig entrar a l’antic Sebime per posar-me la primera dosi, tenia dubtes i tenia por: podia tenir reaccions adverses (som una persona al·lèrgica) i els pitjors efectes secundaris (algú els ha de patir), però no hi tenia l’alternativa. El Pla B estava descartat: no jugaria a la ruleta russa tot exposant-me al virus sense immunitzar-me.
Una pandèmia és una qüestió majúscula de salut pública a nivell mundial. Si no em controlo el colesterol, em pot matar, però a tu no t’afectarà; és la meva decisió individual, amb efectes únicament sobre la meva persona. Però si no m’immunitzo contra la COVID, puc emmalaltir i escampar el virus a la població vulnerable: gent en edat avançada, persones de risc i d’altres que, inexplicablement, no ho són, però que poden acabar a l’UCI o a la tomba. També contribuiré a saturar més els hospitals i els sanitaris. O és que ja ens hem oblidat del que estan fent per nosaltres?
La vacuna crea incertesa, és clar, però l’exposició al virus, també. L’elecció d’intentar protegir-nos a nosaltres i a la gent amb qui convivim o ens relacionam (que no és poca), és únicament nostra. És una opció egoista (ho faig per protegir-me) i, a la vegada, és l’opció que més m’atraca als altres, la més fraternal, la que hauríem triat amb els ulls tancats la primavera del 2020.
Però, com s’està demostrant amb escreix, no hem après res.
