Una al·lota de 14 anys sona
el violí en la seva habitació, mentre el seu pare li fa una fotografia per al
record d’aquest inici de curs 1981-1982. La violinista reté un somriure
contingut, mentre intenta sortir amb la posició correcta dels braços, les mans,
l’esquena, l’arc i els dits, com li han ensenyat. Al fons, dues guitarres i el
pòster de Beethoven esguarden l’espai. Ella no sap que 39 anys després la
mirarà amb nostàlgia i escriurà sobre la fotografia, quan el món està confinat per
mor de la pitjor pandèmia dels darrers segles.
Ens avorrim. I quan ens
avorrim, pensam més. I pensar ens dur a recordar. Crec que més o manco, és un
procés que estem fent tots en aquestes setmanes en confinament a ca nostra. El
meu avorriment no és perquè no tengui res a fer, sinó pel fet de romandre enclaustrada.
L’avorriment general ha
omplert les xarxes socials de fotografies de les nostres amistats en temps
passats, llunyans. M’ha agradat veure tal o qual quan eren filletes o quan
estudiaven, quan van tenir el primer fill, o quan bufaven unes poques
espelmes...
Algunes persones han
compartit fotos practicant un esport o sonant un instrument i, aquestes, m’han fet
pensar en aquesta fotografia.
La meva vocació musical
ve de petita, de quan el meu germà em regalà una guitarra en fer la Primera Comunió, als 7 anys. El meu primer mestre va ser un jove gitano, el nom del qual
no record, que sonava flamenc als hotels per als guiris. Em va mostrar l’escala cromàtica i els acords bàsics. A
partir d’aquí, algunes cançons i açò em va ajudar a posar-hi música a d’altres
pel meu compte. Sense cap dubte, aquesta forma d’aprendre sense ordre ni
mètode, em va ajudar a espavilar i a desenvolupar la meva oïda. Si vaig néixer
amb alguna aptitud, va ser amb ritme i oïda.
No l’he vist mai més,
al meu mestre gitano i em sap greu, perquè li agrairia el que va fer per mi:
aprendre a sonar un instrument lliurement.
L’antítesi de tot açò
van ser els anys al Conservatori, passant pel terme mig del grup musical Sant
Josep, amb el meu estimat Pare Petrus.
Quan va arribar l’hora
de triar l’estudi professional d’un instrument, vaig tenir clar que havia de
ser un instrument d’orquestra. M’encantava veure per la tele actuacions de
grans orquestres dirigides per les patums internacionals: Herbert von Karajan, Leonard
Bernstein, Claudio Abbado, Nikolaus Harnoncourt, Carlo
Maria Giulini... així com sentir les seves gravacions i les d’altres, que
encara conserv.
També m’agradava anar
als concerts gratuïts que Joventuts Musicals organitzava a la sala de Sa Nostra
alguns dissabtes capvespre.
Tot açò em feia somiar i em vaig decidir pel violí, i perquè m’agrada molt el seu so. És el més polit de la família de la
corda fregada i, de violins, n’hi ha a totes les orquestres i a les formacions
clàssiques de cambra.
Així va ser com vaig iniciar
els estudis al conservatori: solfeig, violí, cant coral. Allò no era cap broma
i havia que estudiar de valent, però m’era igual; m’apassionava.
Un cop vaig assolir un
cert nivell, vaig entrar a l’orquestra del Conservatori. Allò era la felicitat
màxima: compartir assaigs els dissabtes al matí i concerts de tant en tant,
fins i tot als pobles de Menorca, amb estudiants com jo.
El director era el
mestre Calafat. Jaume Calafat també era el meu professor de violí. De semblant
seriós i eixut, era genyo, però et controlava en tot moment amb l’ull
bo i no li’n fugia cap. Per més que estudiés —que ho feia cada dia de la meva
vida— sempre hi trobava alguna nota malsonant o el temps d’execució, massa
lent o massa ràpid. Si em plegava sonant una cançó d’oïda mentre esperava a entrar a classe,
em queia una bronca. No podia entendre —ni encara ara— que se’ns reprimís la
improvisació i el desenvolupament de l’oïda. No podies sortir-te’n de la
partitura. Açò era tot. I no hi havia discussió.
Malgrat tot, me
l’estimava, al mestre Calafat. Em va ensenyar la disciplina del músic que, per
qui no ho sap, és espartana i contínua, la cerca de la perfecció i a no
conformar-me amb “així ja està bé”. Em va inculcar, en definitiva, la
perseverança per fer-ho bé. Sempre millor.
Fins que me’n vaig anar
de l’illa i em vaig matricular a un altre conservatori. Llavors, la meva voluntat va
trontollar, decebuda per no poder assolir l’excel·lència. L’any següent, vaig
deixar els estudis de música, per centrar-me en la carrera.
Sempre m’he penedit d’una
decisió presa fruit de la frustració. Tot i així, mai no he trobat el moment de
reprendre la pràctica del violí, tot i que posteriorment he anat alguns anys a
classe de guitarra i, ara mateix, de cant.
Sempre he sentit dins
meu la inquietud musical. La MÚSICA és allò que més em reconforta. Cantar en un
cor és un aprenentatge i un gust, compartir una experiència col·lectiva amb
gent que estimes, però també un bàlsam i una illa enmig del dia a dia.
Per açò he volgut
compartir aquesta fotografia, potser una mica cursi, però que forma part de la
meva història personal.
