dissabte, 31 de desembre de 2016

Propòsits per a 2017... i els que vindran

Tenc cinc propòsits cabdals per a l’any que és a punt de començar, un dels quals val tant com els altres junts:

Estimar
Ser compassiva
Estimar
Perseverar
Estimar
Confiar
Estimar
Cercar la bellesa
Estimar


Avui he rebut molts desitjos per a l’any nou. D’entre tots, transcriuré un dels missatges que més m’han arribat al cor, el que m’ha enviat una amiga molt estimada:

Un dia tota la gent d'un poble varen decidir anar a resar per fer que plogués, però només un nen va anar amb paraigües. Això se'n diu FE

Quan llences un nado a l'aire i riu és perquè està segur de què el tornaràs a agafar. Això se'n diu CONFIANÇA

Cada nit anem a dormir sense saber si ens tornarem a despertar però tot i amb això posem el despertador. Això se'n diu ESPERANÇA

Fem cada dia plans per demà sense saber el que el futur ens espera. Això es SEGURETAT

Veiem el patiment del mon i tot i amb això ens casem i tenim fills. Això és AMOR

Hi havia un senyor que portava una samarreta que deia "No tinc 70 anys, en tinc 16 amb 54 anys d'experiència". Aixo se'n diu ACTITUD


Aquests son els meus desitjos per a tu pel 2017

dimarts, 27 de desembre de 2016

El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa

Eivissa és mundialment coneguda per les seves nits legendàries i de disbaixa. Nosaltres no vam fer un viatge a la nit eivissenca i per açò no en puc explicar gaires coses. Us puc parlar, tanmateix, de l’èxit de les seves postes de sol i del rèdit que en treuen a l’illa.

Aquesta és la prova que he estat al Café del Mar
Sant Antoni de Portmany o guirilàndia, és un municipi situat a l’oest de la Pitiüsa gran. Un poblet que va créixer desmesuradament, arribant a ocupar gairebé tota la badia d’edificis d’apartaments de més de set plantes amb una piscina enmig d’un mini jardí, ideal per fer balconing des de l'habitació i jugar-se el coll en una nit de borratxera i excessos. Els restaurants elegants i els de batalla se succeixen després de tot un seguit de casetes d'empreses d'embarcacions que ocupen la vorera i que et porten a illots i cales de somni per un preu força ajustat.

Espectacular posta de sol des de San Antoni, el millor de la localitat
La festa està assegurada amb les discos Amnesia o Edén, però si no t’agraden o et canses, pots agafar el Discobús que et deixarà al Privilege o al Pachá de la capital. A mitjans d’octubre, algunes discoteques ja havien plegat i d’altres ho estaven fent amb grans i espectaculars Closing parties per tancar la temporada i dir "passi-ho bé, fins l’any que ve" (que difícilment serà millor). Aquell mateix diumenge se celebrava la gran festa de cloenda de Pachá i els tiquets anaven cercadíssims.

Passeig de locals chill out a Sant Antoni. Terrasa del Savannah
En qualsevol cas, ens va fer més gràcia la contemplació de la posta de sol des de les roques de davant el passeig dels locals chill out, començant pel memorable Café del Mar, on el preu d’una copa pot ser, com la posta, inoblidable, seguit del Mambo, el Savannah i d’altres, escoltant música relaxant o gaudint d'un DJ de renom i envoltat de “gent guapa” de la nuit eivissenca. Una experiència agradable i per poder dir: “idò, jo també he estat al Café del Mar” (foto inclosa).


Una darrera cosa afegiré al tema de les disbauxes nocturnes. El nostre hotel, situat en una urbanització superpoblada de la badia de Sant Antoni, celebra festes a diari en plena temporada turística. Damunt la tauleta de nit tens un nombre de telèfon, per si no et trobes bé... Per sort, aleshores ja no feien festes.

La Vila d'Eivissa
Abans de començar a parlar d’Eivissa capital o Vila, us convido a escoltar un tema força irònic d’Uc, un grup de música eivissenca d'arrel i que m’agrada molt.
"Sa nostra ciutat d'Eivissa
és una ciutat reial,
que en tot temps s'hi cuien figues
sense haver-hi figueral".


Vam visitar la capital de les Pitiüses durant un dia i ens vam centrar en Dalt Vila, la ciutat antiga, declarada Patrimoni de la Humanitat.


Dalt Vila és una petita joia i una de les meravelles de les nostres illes.


A Dalt Vila es pot accedir per diversos portals, com el Portal de Sant Joan
Entramat de carrerons i racons amb encant, edificis antics, baluards, esglésies, palaus i cases tradicionals.





Catedral d'Eivissa, al bell mig de Dalt Vila





No hi manca el carrer de l'Esperança
Els seus carrers empedrats conviden a deambular-hi fins a les antigues muralles, força ben conservades. Quan les comtemples des de la mar, pots imaginar l'estampa que oferia als pirates la ciutat dalt la penya, amurallada i protegida per uns baluards que encara la dominen. 





Perdre's pels carrerons és trobar racons ben pintorescs
Des de Dalt Vila es divisa una magnífica vista del port i dels barris tradicionals de la Marina i de sa Penya, antic barri de pescadors.


Barri de sa Penya, sota el baluard de Santa Llúcia


Dalt Vila i sa Penya, als peus

Actualment, és una zona a vessar de locals de marxa, on es passeja el glamour que hi estiueja, però on també hi trobam establiments no tan fashion.



Al carrer de la Verge hi ha tot de bars i locals d’ambient gay i drag-queen.
Eivissa combina tolerància i tradició d'una forma particular i única.



Espectacular vista del port, la Marina i Dalt Vila
Tanmateix, l'altra riba del port està súper mega construïda, amb alts edificis de pisos i diferents molls i un port esportiu per atracar-hi vaixells, creuers, iots, etc. No debades, Eivissa té gairebé 50.000 habitants. Aquesta imatge no la voldria per a Maó:


Port d'Eivissa

Quan surts de Dalt Vila, no pots deixar la capital sense haver visitat la zona arqueològica del Puig des Molins, una de les necròpolis més importants fenício-púniques del Mediterrani occidental, que conté uns 4.000 enterraments. El complementa el Museu del Puig des Molins, amb una exposició del material trobat molt engrescadora.


Bus de Tànit, al Museu des Puig des Molins


Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:

diumenge, 25 de desembre de 2016

Croquetes per Nadal

“Més croquetes i menys guerres!”, conclou la meva amiga, després de comentar-me com li havia agradat la foto de la meva mare amb les croquetes que havíem fet plegades.



La setmana passada vaig visitar ma mare a Palma, per celebrar el seu 90 aniversari.
Quan vaig arribar-hi, havíem de preparar el dinar; hi havia la carn del brou de Nadal que havia fet durant el matí. De cop i volta, vaig tenir una regressió a la meva infància: estava asseguda a la taula de fòrmica de la cuina, donant voltes a la maneta de la màquina capoladora de carn. La meva mare, asseguda al meu costat, destriava la carn dels ossos i l’anava ficant a la capoladora. Seguidament, em veia menjant unes suculentes croquetes, acabades de fregir.
Tornant al present, vaig proposar-li de fer croquetes amb la carn i la verdura del bullit.
Ens vam posar mans a l’obra, aquest cop amb l’ajuda d’un petit robot de cuina que ens va fer la feina en un instant. La recepta és ben senzilla: sofregir la ceba i l’all, tirar-hi la carn i la verdura bullides i capolades, el brou, la llet, la farina i remenar molt fins que la pasta s’hagi espessit. Un cop refredada, ens vam entretenir una bona estona fent les croquetes, cadascuna amb la seva mida i forma...
Vam xalar tant, que durant el capvespre, ens vam animar a fer panets de sobrassada per a les nétes, que els agrada molt. Ma mare anava posant els ingredients en un tià, sense fer gaire cas de la recepta. “Ho faig a ull, com n’Annita” (la senyora que li ho va mostrar a fer); però a aquesta edat, l’ull ja no funciona gaire i la massa no lligava i tota la farina que hi afegíem, no bastava. Al final i després de molta estona de pastar, vam decidir deixar tovar la massa i vam fer els panets.


Aquell dia, vam cuinar juntes, vam crear, vam discutir sobre si anava açò o allò i en quina quantitat... En definitiva, vam xalar, compartint una estona, en què es va restablir un lligam i una complicitat que feia molt de temps s’havien esvaït amb la infància i la distància.
Potser seria una solució per a aquest món tan inhòspit i, a voltes, carregat d’odi: compartir cuinetes, xerrar distesament davant dels fogons per donar pas al diàleg i la cordialitat; en definitiva, per evitar els conflictes o resoldre’ls.
T’imagines en Trump, en Putin, en Netanyahu i n’Erdogan, per exemple, fent croquetes de be i un pastís de xocolati, junts a la cuina de la Casa Blanca, pastant i fent bromes i destensant les relacions internacionals.
I que me’n dius de les dones? Na Merkel, n’Ada Colau, na Soraya i la jove Malala fent una paella juntes i aportant més humanitat a les mesures econòmiques?
Trob que els polítics haurien de reunir-se tots els anys a fer croquetes per Nadal.

dijous, 15 de desembre de 2016

Shopping pel Polígon


Fa uns dies van enderrocar l’edifici de Muebles Gali, al Polígon de Maó, una gran botiga amb parc infantil, on hi solíem anar de petits. Record quan els meus avis m’hi portaven i com xalava amb el joc que feia voltes. De fet, Muebles Gali era l’excepció, ja que la resta de naus del Polígon eren fàbriques i magatzems (El Caserío, bijuteries, tallers...).


De petita, al parc infantil de Muebles Gali, anys 70

Una de les funcions dels polígons industrials és la d’allotjar els tallers que pel perill i les molèsties que ocasionen no poden estar dins de les poblacions. Tanmateix, als anys vuitanta van començar a instal·lar-s’hi comerços, botigues, equipaments esportius i oficines de l’administració, el lloc natural dels quals hauria de ser el nucli de Maó.

La 4a fase del Polígon es va desenvolupant lentament, mentre que a les anteriors es buiden naus que s'ocupen per comerços i grans superfícies, bàsicament

La pràctica de traslladar establiments de serveis fóra del centre es va estendre amb el traspàs de comerços, gimnasos i d’altres, a la via de ronda. L’Administració ha abusat de la construcció en sòl rústic de la perifèria, on va enviar els instituts i l’hospital, així com la seu del Consell Insular (que podria haver ocupat l’antiga fàbrica Codina) i altres administracions públiques, ubicades en una zona residencial decantada.

El Consell Insular s'hauria d'haver ubicat dins Maó, així com les altres oficines de la Pl. Biosfera. Marlbúger es va planificar com un barri residencial i açò fa que no es compleixi

Així, s’han dispersat els serveis i equipaments per la perifèria de Maó, el polígon s’ha convertit en un monstre caòtic i Maó s’està quedant sense comerços.

Ubicar dos instituts a la carretera de Sant Lluís ha estat el major despropòsit. Milers d'alumnes s'han de trasladar a diari en autobús o en cotxos particulars, amb el consegüent embús a la ronda i a l'entrada de Maó a les hores punta. Vint anys després, l'administració demostrà que no havia après la lliçó, quan va pretendre traslladar Sa Graduada a la ronda

Quan l’any 2004 l’Ajuntament de Maó i la conselleria d’Educació anunciaren a les famílies de Sa Graduada que l’escola es traslladaria a la ronda, van intentar justificar la decisió dient que allà també era el centre de Maó. L’argument caigué pel seu propi pes i la ciutat en sortí beneficiada amb el manteniment de l’escola al centre. Ara que s’està plantejant el canvi de seu del Conservatori, confiï que prevalgui el seny i quedi dins Maó.

Durant uns anys, aquesta pancarta va penjar de les façanes de les cases de diverses famílies de Sa Graduada, símbol de la  reivindicació d'una escola i d'un Centre viu per a Maó


Jornada de portes obertes a sa Graduada després de la reforma, 17/10/2014

La pista de gel enguany s’ha muntat al Claustre, decisió que afavorirà no només el comerç, sinó també la vida social al centre i, probablement, el mateix negoci.
Quan pensam en la ciutat que volem, també hem de tenir clar si volem els establiments a prop, o bé seguir sent uns esclaus dels nostres vehicles.

La pista de patinatge de gel sintètic, al Claustre del Carme

La patata calenta és a la teulada de l’Ajuntament. Els polítics han d’afavorir la instal·lació de comerços i serveis al centre i als barris. L’administració ha de donar exemple i situar-hi els equipaments públics; si cal, amb la compra o permuta de sòl. És imprescindible una regulació dels usos del Polígon que impedeixi la instal·lació dels establiments que presten millor el seu servei dins de la població.
És hora de planificar la ciutat que volem.

Publicat al diari Menorca, el 13 de desembre de 2016

diumenge, 11 de desembre de 2016

Ara que estic preparada

Ara que estic preparada per dir-te adéu, voldria anar trenta anys enrere i reescriure la nostra història.


Et rebutjava perquè creia que no m'estimaves. Tanmateix, no era ver. I ara ho sé cert perquè m'ho has dit. I m’ho crec: "in dementia veritas", com el borratxo que es confessa emportat per la seva pròpia embriaguesa.
Ara que ho sé, perquè m'ho has dit amb llàgrimes als ulls, perquè som capaços de conviure sense retrets ni rancúnia, i no ens cal dir-nos res quan seiem plegades a taula, en silenci, ara et deixo anar.
No perquè tenguis molts, potser massa anys i visquis amb l'esquela aferrada a l'esquena, sinó perquè ens ho hem dit i perdonat tot.
I quan te'n vagis, seria polit pensar en tu o parlar de tu, però no pas amb pena, sinó com ho va expressar el poeta Martí i Pol:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
de les teves coses parlem,
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena".

Mare, estic preparada, però tot el temps que et queda, serà un regal de Déu.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Les cendres de Fidel i la mòmia de Lenin

Toda la gloria del mundo cabe en un grano de maiz. José Martí. 
Nunca me he dedicado un segundo a pensar como me deben ver. La historia es relativa, la especie puede acabarse, el sol se apagará. ¿De qué valen la fama, las preferencias? Un día, nada de eso existirá. Fidel Castro.


Davant del mausoleu de Lenin a la Plaça Roja. Jo som la primera per l'esquerra

Divendres passat va morir Fidel Castro, el líder de la Revolució Cubana que durant gairebé cinquanta anys va governar l’illa caribenya.
En el transcurs d’aquesta setmana, les cendres del comandant en cap han recorregut milers de kilòmetres per la “Caravana de la Libertad”, en el sentit invers en què ho van fer les forces revolucionàries el mes de gener de 1959, quan entraren a Cuba des de Santiago de Cuba i travessaren l’illa fins arribar a l’Havana, per derrocar el règim del dictador Batista. El recorregut, aquest cop, finalitzarà en la ciutat originària de Castro, Santiago, on serà enterrat avui, 4 de desembre de 2016.


Gent esperant el pas de les cendres de Fidel Castro per Las Tunas. Foto de El País 
La mort de Fidel Castro m’ha fet rememorar moments de la meva joventut, d’entre ells, el viatge a Rússia que vaig fer l’any 1992. El país vivia la reestructuració econòmica del sistema socialista, l’anomenada Perestroika, i encara conservava vestigis del passat recent, quan formava part de la Unió Soviètica.

Monument a Lenin
Arran dels honors retuts a les cendres del comandant Castro, m’ha vingut a la memòria la visita al Mausoleu de Lenin, a Moscou.
Vladimir Ilixt Uliànov, àlies Lenin, líder bolxevic de la Revolució Russa i primer dirigent de la URSS, morí l’any 1924. Malgrat els seu desig de ser enterrat juntament amb la seva mare, Stalin —a qui ningú gosava xistar-li— decidí que el cos de Lenin s’havia d’embalsamar i exhibir com a símbol del proletariat, en principi, durant tres dies. Ja porta 92 anys.

La gran Plaça Roja, el Kremlim a la dreta i la catedral de S. Basili al fons
Aleshores es va erigir un mausoleu a Moscou, a la Plaça Roja sota el Kremlin, per albergar el cos embalsamat del prohom i mostrar-lo al poble soviètic. Es tracta d’un edifici modern i auster, de granit vermell, en forma de piràmide escalonada i amb clares referències a edificis fúnebres de l’Antiguitat. El monument va ser inaugurat l’any 1930.

Mausoleu de Lenin
Si vas a Moscou, no pots deixar de visitar-lo, bé per curiositat, per morbo o perquè hi va tothom. Val la pena, perquè és impressionant veure una persona morta en un estat de conservació excepcional.
Quan vam visitar el mausoleu el 1992, vam haver de fer una cua força llarga, no de turistes —encara hi anaven pocs—, sinó de soviètics que esperaven pacientment, baix la neu i amb una temperatura sota zero en ple mes d’abril, honorar el seu ex-dirigent.


Canvi de guàrdia al Mausoleu de Lenin
La visita era tot un ritual: fer la llarga cua, com he dit, arribar lentament a la porta, custodiada per una guàrdia d’honor les vint-i-quatre hores del dia, travessar l’entrada cap a una avantcambra i, finalment, accedir a la cambra funerària. Enmig d’aquesta i en penombra, es trobava el gran sarcòfag amb parets de vidre, dins el qual, en un estat de conservació impecable, descansava el cos de Lenin. L’home, més que mort, semblava dormir; fins i tot tenia un poc de color. Impressionant!


El cos embalsamat de Lenin
L’habitació estava custodiada per més efectius de la guàrdia d’honor que no et deixaven restar aturada ni tan sols dos segons davant tan il·lustre personatge, ni atracar-te al vidre un centímetre més del que estava permès. A més, record que havies de desfilar amb una actitud de respecte i silenci absolut (per exemple, no podies dur les mans a les butxaques). Havies de passar ràpidament per deixar entrar a la gentada que se seguia acumulant a la Plaça Roja, interminablement.
Per suposat, estava terminantment prohibit fer fotografies. I que no et veiessin amb una càmera a la mà tampoc a fora massa a prop de mausoleu, o podies perdre l’aparell per sempre més.


Un altre monument funerari a Moscou: Tomba al soldat desconegut, amb un foc permanent
La conservació del cos de Lenin sempre ha estat un tema controvertit, degut a l’elevada despesa que suposa el seu manteniment per a l’estat: 13 milions de rubles (uns 185.500 €) a l’any. La cura extrema i els productes químics emprats per a la seva conservació són d’alt cost.


Bust de Lenin al magnífic i espectacular Metro de Moscou
Açò suscita, de tant en tant, debats polítics que sempre acaben amb el rebuig d’enterrar el cos de Lenin per part del Kremlin. És un fet que, per a molts russos, el mausoleu simbolitza les fites de la Unió Soviètica. D’altra banda, el monument atrau cada any milers de turistes d’arreu. La visita segueix sent gratuïta, però et pots estalviar les interminables cues pagant entre 15 i 25 €. 


Soldats de l'exèrcit Roig, al parc Gorki
La visita a la Rússia postcomunista dels anys de la Perestroika va ser una experiència enriquidora personalment —com tots els viatges que he fet—, però també una vivència molt interessant històricament parlant, feta en un moment de transició cabdal per a la societat i l'economia russa.


Manifestació davant un gran monument a Karl Marx

Què se n’ha fet, de les revolucions?





Dues figures revolucionàries i icòniques del s. XX: Fidel Castro i el Che


Romanen a les cançons. Per sempre més.