Diari d’una pandèmia: El llindar de la llibertat

Després de dos mesos i mig, el camp m’ha rebut amb les barreres obertes i la mar, amb els embats de la tramuntana.

El sol del matí, s’aixecava esplendorós en un cel net que prometia un dia clar i, per ventura, calorós.

Al bosc, els ocells romanien amagats a les branques dels pins i les alzines, cantant amb delit, acompanyats del rumor del vent, com un baix continu persistent.

Les seques s’han endut la mar i hi han aflorat escopinyes, caragols de mar, pedretes i algues damunt l’arena marronosa. En un racó arrecerat de les ones i els esquitxos, la mar m’ha acariciat les mans, tot convidant-me a endinsar-m’hi.

Més enllà, una cadira negra d’escai completava la imatge surrealista de la contemplació de la torre des d’una oficina qualsevol.

A les platges més exposades, troncs, canyes, plàstics i una dona arreplegava els residus abocats per una mar embravida i deixats anar per la mà de l’home.

Pel camí, la camamil·la comença a florir i les flors dels cards estan en el seu esplendor.

Mai no havia vist tortugues (Testudo hermanni, posa el cartell) per aquell rodol. Si més no, mai tantes com avui, confiades per l’harmonia provocada pel confinament temporal del major depredador de l’existència humana.

Al final, les barreres d’ullastre obertes de bat a bat en el llindar de la llibertat tan anhelada.

Meditació d’any nou

Hay momentos en que toda la ansiedad y el esfuerzo acumulados se sosiegan en la infinita indolencia y reposo de la naturaleza. Henry David Thoreau

El camí s’obre davant meu: un viarany estret, delimitat per dues parets de pedra en sec. Més enllà, el camp, els prats verds i els boscos d’arbres frondosos, bàsicament compostos de pins i velles alzines.

Silenci.

No em calen manuals de meditació ni aplicacions de mindfulness per desconnectar del trull del món. Quan m’interno en la natura, l’observo, l’escolto i la sento, la sensació de pau i relax sorgeixen immediatament. La seva bellesa em recrea els sentits, de manera que no em canso mai de contemplar-la; sempre és diferent i canviant.

Caminar és una forma de meditació, i més si es fa en plena natura. Però ha de ser un trescar conscient i actiu, que afavoreixi el fet de gaudir del moment i copsar el que es té davant amb tots els sentits.

Ensumo les olors del camp, l’aroma de la terra banyada, de l’herba segada i dels boscos humits. Tancar els ulls i respirar a fons em neteja els pulmons.

Camino de pressa de bon matí, amb les mans a les butxaques, per escalfar-me el cos. El vent em frega la cara i me la refreda encara més, fins que surto a una clariana i sento com el sol em besa les galtes i em deixo fer. El tebi sol d’hivern convida a asseure’s i dormitar tot escoltant els ocells i la renou d’un tractor en la llunyania, com el baix continu de la melodia de la natura.

Obro els ulls i una parella de cucuts vola damunt meu. Més a munt, un milà s’allunya cap a la costa.

Els verds del camp menorquí a l’hivern són intensos i variats. Un paisatge ben diferent del de l’estiu, marcat pels marrons de l’herba seca i la terra quartejada.

Totes les estacions donen les seves flors. La vinagrella ja ha florit i fa brillar l’herba de pastura, com si la il·luminés amb bombetes incandescents. Els brucs i els romanís estan esplendorosos amb les seves flors rosades i liles.

Després de botar parets i fer-me qualque esgarrinxada amb els abatzers, arribo a una clariana on hi ha unes basses temporals. És un indret que desconeixia i el trobo colpidor. Està tot envoltat per una paret de pedra en sec per impedir que les bísties caiguin dins l’aigua.

Es Clot des Guix

Baixo fins a la més gran i contemplo l’aigua, embadalida. Tot i que no és gens fonda —un parell de pams, potser— no es veu el fons. Imagino l’activitat dels microorganismes que hi viuen, que es reproduiran amb les pròximes pluges i que moriran amb la sequera de l’estiu, per donar lloc a altres formes de vida. Perquè la natura és així: sacrifica els éssers a favor de la continuïtat de les comunitats i l’equilibri dels ecosistemes.

Per sortir-hi, he de passar per un lloc i botar la barrera. Sort que no hi ha ningú.

Torno amb els peus cansats, les botes fins dalt de fang i amb l’ànim renovat. Una bona forma de començar el nou any i agafar forces per afrontar els reptes que ens reserva.

La vida reneix

Avui comença març.

Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa, més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.

Mosques vermelles

Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen el camp menorquí.

La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i, mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol ficades encara en un calaix.

Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi habiten.

Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens ha saludat un poriol.

La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de l’escalfor del sol.

D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa, de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb delicadesa i l’he retractada.

Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au de per aquí.

Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de perpetuar-se un any més.