Arribar a una platja i no trobar ningú.
Observar com el sol s’eleva per damunt de la mar tenyida de blanc per l’escuma i la llum encegadora de primera hora del matí.
Les onades, vestigis de la Tramuntana del dia anterior, arrosseguen algues i plàstics, però no borms. L’aigua encara es manté lleument fresca, just per deixondir el cossos nus i els sentits adormits.
Nedar, fer el mort, deixar-se endur per l’oratge de la mar, sentir el sol a través de les parpelles i romandre amb el cap buit de món.
Agafar alè i obrir el ulls per descobrir el far a la llunyania. Assaborir el salnitre i observar les distintes tonalitats dels blaus —blau de la mar, blau del cel—.
Sortir de la mar, caminar per la vorera i percebre la fortor de la posidònia i la seva carícia als peus, en el seu darrer esforç per restar damunt l’arena i assecar-se sota un sol abrasador.
Només hi ha petjades de gavines i el rastre de dues rodes de bicicletes —aquelles que ens hem creuat i a les quals hem obert la barrera feixuga del Camí de Cavalls—. Més enllà hi ha les empremtes que els visitants han deixat: munts de pedres per aquí i per allà i una ciutat fortificada feta de garrots, macs, plantes seques i castells d’arena.
Comença a arribar gent. Però sa platja de Capifort, per uns instants, ha estat nostra.
