El darrer brindis

No entenc què hi fa aquesta gent, aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto mandales, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Els ho vull demanar, però se’m confonen els mots i no em surten ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada.

—Si... Eh... Bon... booones.

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera i riuen. Però tampoc no el conec... o sí?

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’han dut els Reis?

I aquestes al·lotetes, per què han vingut? Són molt polides, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen que no porti l’aparell.

Què és aquella resplendor que guspireja darrera del vidre de la porta del menjador? Ah sí! Ara record quan vam baixar les caixes de l’altell i ella va desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, em deia que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Que ho feia perquè potser seria el darrer que passàvem junts... Quines coses que té!

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Alçam les copes tots plegats i brindam.

Les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques, els fills fan apostes sobre la durada del govern acabat de formar i jo bec un poquet de sidra, que no m’agrada el cava.

Me’l mir, assegut a la butaca, amb la vista perduda, sense dir res. Tan parlador com era, tan agradós i ara no sembla ell, mesquinet.

Intent esbrinar què hi deu haver dins la foscor del seu cap. Em deman si encara els coneix, els fills, les nétes, si em reconeix. O si li venen ràfegues de lucidesa en què se n’adona com perd la memòria i la parla, si intueix que tard o prest perdrà del tot l’oremus.

—M’encanta aquesta foto vostra, mare! Eres tan guapa, amb els ulls blaus i els cabells arrissats i tan rossos, que semblaven blancs. I el pare, tan bru i ben plantat, just en Rodolfo Valentino. Ho veus, pare? —la filla li allarga la foto, i ell se la mira, perplex.

Aquella imatge en blanc i negre den Tomeu i jo festejant, m’omple de records que m’ofeguen la gola i de llàgrimes que em pugen a glopades. Abans que la veu se’m trenqui del tot, propòs un darrer brindis perquè l’any que ve hi tornem a ser tots.

Tots érem joves. Ells eren vius, encara

La tauleta de la sala d’estar era plena de fotografies familiars amb marcs de fusta, de plata i de llautó. De les nétes, d’ells amb les nétes, d’ells dos sols, de la meva filla i jo... Imatges de diferents èpoques, identificables per la roba, els pentinats i, en definitiva, per la nostra aparença d’altre temps. Testimonis d’anys passats i que el temps s’ha endut com el temporal enretira l’arena de la platja.

Vaig agafar quasi totes les fotografies amb els seus marcs i les vaig ficar a la maleta. A partir de llavors, els recordaria per la seva imatge.

Un cop a casa, en vaig fer una tria, les vaig col·locar aquí i allà i, algunes, van anar a parar a una capsa de fotografies.

Fa uns dies, hi vaig trobar dues fotos dins un marc doble de llautó, amb una floreta metàl·lica a dues de les cantonades.

En una de les fotos hi som el meu germà i jo. Ell seu a la butaca on habitualment seia mon pare. Encara conserva aquella mata de cabell ros i arrissat, com la de ma mare, i mira la càmera amb un somriure trapella. Jo estic acotada al seu costat, amb un braç recolzat al respatller de la butaca. Devíem tenir al voltant de 15 i 24 anys, respectivament, i devia ser hivern.

A l’altra fotografia hi apareixen els meus pares també al saló de ca meva, un dia d’estiu quan devien tenir la meva edat actual.

El meu pare, que no era un home alt, agafa ma mare per l’espatlla i se la mira satisfet amb un somriure complaent. Porta una camisa blanca característica de l’època, un poc arremangada, i uns calçons de cama ampla de color beig. Ma mare, més informal, du una falda de volants de tela estampada, i una samarreta blau cel de mànega curta. Es mira el meu pare i li torna el somriure amb complicitat.

Al fons hi ha un aparador de fusta fosca lacada, un moble típic dels anys 70 i 80 a la majoria de les llars d’aquest país. Al nostre hi havia de tot: el tocadiscs, els àlbums dels vinils (33 i 45 rpm), l’enciclopèdia, la Bíblia, els premis Nobel de literatura, fotos... i figuretes damunt tapets de ganxet. Dins el moble, la vaixella, els coberts, les estovalles i la cristalleria.

Com m’agrada aquesta foto! Els meus pares devien tenir cinquanta i pocs anys i se’ls veu tan satisfets i relaxats! Una cosa molt poc habitual en ma mare, que es posava tan tensa davant la càmera, que era dificilíssim robar-li un somriure i un posat natural. Al contrari de mon pare, l’expressió característica del qual era el seu somrís afable.

15 anys, l’època en què descobreixes la vida, però no t’imagines la seva cruesa i com de fort pot arribar a colpejar. Has sentit parlar de la mort, però t’és aliena; l’has tastada amb els avis, però no ets realment conscient que els pares passaran pel mateix... i tu mateixa. Mentre tant, la vida passa plàcidament, amb els seus dies més bons i d’altres no tant, i ni et planteges que allò pugui canviar algun dia.

Quaranta anys després, em trob en l’edat que tenien llavors els pares. Ells ja no hi són i jo ja som a primera línia, la generació major, la matriarca que convida per Nadal a la família a consomé i canalons, l’avia que prest seré.

Des que em vaig quedar orfe, els records d’infantesa i joventut sovint m’inunden el cap, com si haguessin fugit d’un bagul on eren tancats amb set panys.

Alguns cops, voldria tornar filleta i recuperar uns dies, un instant d’un estiu de la meva infantesa, i tornar a sentir l’assossec d’una vida plàcida.

El meu pare pintava mandales

El meu pare pintava mandales.

El meu pare tenia Alzheimer.

El meu pare anava a un centre de dia a Palma, especialitzat en demències, que es diu Mente.

El meu pare pintava mandales a Mente.

El meu pare feia anys que no podia articular una frase sencera. Les paraules volaven per damunt el seu cap com papallones precioses i inaccessibles. I ell ho sabia.

El meu pare no volia anar a Mente, però hi anava com l’al·lot que va a l’escola a contracor, després d’una rebequeria. I com un infant, el meu pare hi pintava dibuixos de colors i hi feia comptes i problemes.

El Nadal abans de morir, em va mostrar la carpeta dels mandales i el quadern dels comptes.

El meu pare era bo amb el càlcul. Quan jo era petita, no em deixava emprar els dits en les operacions matemàtiques —cosa que feia igualment per davall la taula—, perquè desenvolupés l’agilitat mental amb els números que mai no he tingut.

En el seu quadern, el meu pare no havia fet cap suma, ni resta, ni cap operació de forma correcta. Jo el vaig felicitar igualment: el seu esforç mereixia una ditada de mel.

Després vam mirar junts la carpeta dels mandales. Li vaig demanar diverses vegades si els havia fet ell i m’ho va confirmar amb satisfacció.

Havia pintat curosament les fotocòpies de mandales amb les seves pintures de colors Alpino. Blaus, verds, marrons vermells, grocs, liles... estaven combinats amb força encert; tots els bocins del dibuix estaven colorejats i en cap cas s’havia sortit de la ratlla.

El seu gust pel dibuix i la paciència que tenia en fer les coses restaven inalterables al pas devastador de la malaltia.

Em va impressionar tant, que vaig fotografiar aquests.

Quan el meu pare morí, l’estiu de 2016, la meva filla i jo vam arreplegar la carpeta dels mandales.

El darrer Nadal amb ell

Des d’aleshores, un mandala m’acompanya al costat de l’ordinador de la feina i un altre a la paret de davant de l’escriptori de casa meva. Sempre que bado la vista, me’ls trob i els seus colors vius i ben combinats em reconforten.

S'estora de llata

Pare, avui ha començat a fer fred i he tret l’estora de llata.

És increïble, però està com el primer dia, tan grossa i ben trenada. Açò sí, més fosca per l’espart, que ha agafat aquell color característic de caramel de mel.

Record quan et vaig demanar que em fessis una estora de gran format (té gairebé dos metres de llargària) i ovalada, per no passar fred de peus a l’hivern i fer polit. Al començament no et va fer gaire gràcia i vas dir que hi empraries molt de temps. “Val, esperarem”, et vaig respondre i, com gairebé sempre, t’hi vas avenir. “Perquè t’enrecordis de jo”, vas tancar el tema.

I tant que m’enrecord, pare. No calen objectes ni senyals paranormals per imaginar-te i demanar-te quelcom.

Del que no estic segura és de quan la vas fer. Crec que na Violeta ja havia nascut. És curiós com mesuram el temps en relació als fills. Sense cap dubte, l’arribada de les criatures marca un abans i un després a les nostres vides. Deixam de ser fills per passar a ser “mare de”. I aquella coseta menuda, vulnerable i absolutament depenent de tu, com una extensió del teu cos i de la teva persona —bracetogatchet—, absorbeix la teva vida i centra completament el teu petit univers. Com ja vam fer noltros quan vam arribar al món.

Si segueix fent aquest temps, haurem de pensar en encendre l’estufa de llenya i baixaré dels porxos la senalla de llata que vas fer fa molt de temps i que la mare emprava per anar a comprar, i que un bon dia me la vaig adjudicar per posar-hi els tions. “Espera que et faré unes anses noves”, em vas dir, sense objectar per l’apropiació indeguda. Me les vas tornar a baratar un parell de cops més. I ara, com ho faré quan es tornin a desfilar i trencar?

Sempre t’agradà fer llata, tenies força traça i et feia passar les estones i els llargs i solitaris dies en els fars. I en vas seguir fent fins fa ben poc. Quan el cap se’t començava a embullar per manejar l’ordinador, encara trenaves l’espart i confeccionaves petits objectes que vés a saber on són. 

Saps que encara guard la cistelleta que em vas fer quan era una filleta? Està perfecta, com si no hagués passat el temps, com si la meva filla i jo no hi haguéssim jugat mai, fent les compres per a la cuineta, portant les nines...

T’hauria evocat de totes formes, pare, però és ver que tot el dia m’ha rondat pel cap escriure’t aquestes línies en record d’una de les teves més grans habilitats.

Elegia per mon pare

Pare, avui hauries fet 86 anys i també hauries celebrat el teu sant. Just fa un parell de setmanes, sa mamà i tu vàreu fer 60 anys de casats. Un mes d'agost de fa molt de temps et vas llicenciar del servei militar, i l'agost de 1955 vas ingressar al cos de farolers. Deies que tota la teva vida girava al voltant d'aquest mes de l'any i per açò en feies broma: “quan m'hagi de morir, haurà de ser a l'agost”. La teva premonició enguany s'ha complert.

Tot i que sabíem que el teu final podia ser imminent, crec que ningú mai no està prou preparat per a la partida d'un pare o d'una mare. No podem evitar de desprendre'ns d'una part de la nostra vida quan ens quedam orfes.

Tu, en Tomeu es faroler, deies que vas tenir molta sort de fer feina d'allò que més t'agradava. Als fars ens vas ensenyar a nedar i estimar la mar, i a trescar per les roques, amb la pell salada de color xocolati, baix el sol ardent d'agost.

Madrid, 1955, amb els companys amb els quals estudiava per ser faroler

Ahir vaig anar a Alcalfar i em va envair la nostàlgia d’aquells dies llunyans en què hi anaves a pescar amb en Lucio, mentre noltros nedàvem i jugàvem. Record que un dia vaig llenegar en un llenegall, de pes moll den Parpal, i em vaig obrir el cap, però açò no em va impedir de seguir llençant-me des de les roques, fins al dia d’avui.

Pujant al Radiofaro de Maó, durant els anys 80

Com a bon mecànic, t'agradaven les màquines i tota mena d'aparells tecnològics, de manera que en jubilar-te, vas frissar per aprendre informàtica. Però ja fa uns anys que vam deixar de rebre els teus correus.

Abans, però, vas anar a classes de català per a adults, perquè volies saber escriure bé la teva llengua. Així mateix, vas col·laborar qualcuna vegada amb els “Espipollants” den Pere Melis, aportant el teu vocabulari mallorquí.
Vas tenir manetes gairebé fins els darrers temps, inventant objectes i arranjant tot allò que et queia a les mans, així com reciclant i transformant el que ja no es podia fer servir. La gent ho sabia i sempre et cercava perquè els allarguessis la vida dels seus aparells, a canvi de no res.

Sempre et vas preocupar per la gent. Com a creient, et vas implicar en la vida parroquial, fent de catequista o participant activament amb “Vida creixent”. Així mateix, era habitual trobar-te donant una mà on calia, com quan reparties els fulls dominicals o quan acompanyaves els vellets del geriàtric a la missa dominical, fins que la malaltia et va ennuvolar la memòria.

Amb ma mare, celebrant les Noces d'Or, l'11 d'agost de 2006

Mallorquí de naixement i menorquí d'adopció, vares viure a Menorca durant llargs períodes. De fet, l’avi Federico, ton pare, i es conco Antoni, estan enterrats aquí. Eres un enamorat de les dues illes i de la seva gent, en la qual has deixat una empremta que difícilment s'esborrarà i que avui t’ho ha demostrat.

És ben segur que vas saber gaudir de la vida perquè la vas viure d'acord amb el que et va donar, però no és menys cert que vas lluitar perquè la nostra fos millor.

Vas estimar la família, els amics i la gent que t'envoltava; i allà on anares, t'apreciaren per la teva bonhomia i afabilitat.

Pare, avi, espòs i amic: servarem el record de la teva generositat, de la bondat que desprenien els teus ulls i del teu somriure franc.

Mon pare va morir el 15 d'agost de 2016.

Descansi en pau.