Jo som d'aquí

Jo som d’aquí, de la Tramuntana sense aturador que es cola entre portes i finestres, arrenca arbres i antenes, aixeca ones de deu metres i xiula per tots els racons de les cases.

Jo som d’aquí, de la mar clavada a la retina i al cor, d’un blau que no s’oblida.

Jo som d’aquí, del sol que enlluerna la vista i crema la pell sense pietat.

Jo som d’aquí, de les barreres, de les parets de pedra en sec que cusen el camp cobertes d’esbarzers, dels bouers i les eres, de les vaques pastant, de les tanques vestides de verd a l’hivern i rostides per un sol sense justícia a l’estiu. No plou gaire, aquí.

Jo som d’aquí, d’una terra d’extrems, de la solitud i la gentada, del fred i la humitat que corquen els cossos i de la calor que els estaborneix.

Jo som d’aquí, de l’herència dels talaiòtics, d’una història de dominacions, de gent vinguda d’enfora, de tradicions, de mots i de costums engendrades per tots.

Jo som d’aquí, dels glosats a la vora del foc, després d’un dia de porquejades.

Jo som d’aquí, on els punts cardinals són les llevantades i tramuntanades, el gregal i el mestral, el xaloc carregat de terra del desert i les ponentades que assoten Ciutadella.

Jo som d’aquí, de les platges d’arena, les cales amb roques i la sal de cocons, dels fars que emparen les naus dels temporals i esguarden les costes.

Jo som d’aquí, del temps dels esclata-sangs, els espàrecs, els caragolins, les móres, el fonoll marí, la salicòrnia i les tàperes, dels raors, les llagostes i els calamars, dels tords i les perdius.

Jo som d’aquí, de les festes amb cavalls, el gin, la disbauxa i “anam a fer una pomada”, on el temps s’atura i només existeix la intensitat i l’emoció del moment.

Jo som d’aquí, on la música s’estima i sona arreu, on som capaços d’omplir-nos la vida de veus i instruments.

Jo som d’aquí, de pobles amb caràcter i accents que els diferencien, amb carrers que conviden a seure-hi a la fresca.

Jo som d’aquí, de les platges i les cales amb les casetes vora la mar, on els infants creixen al seu aire, arrenquen pegellides, es lleven les pues dels vogamarins amb agulles cremades i corren sota el sol amb la pell de color xocolata.

Jo som d’aquí, dels vespres mirant els estels i les llàgrimes de Sant Llorenç sota la rosada de la nit.

Jo som d’aquí, dels crespells de conserva, els pastissets, les formatjades de carn, les mitges llunes i els flaons de formatge que et fan xuclar els dits.

Jo som d’aquí, de l’enyorança del formatge, la sobrassada i la carn i xulla quan vius a fora.

Jo som d’aquí, on a vegades la gent perd el seny i es penja a la cotxeria o es tira al pou.

Jo som d’aquí, dels amics a taula i les cançons amb la guitarra.

Jo som d’aquí, de les dones i els homes que es venen l’illa, i d’altres que la defensen en totes les batalles.

Jo som d’aquí, del port que no es pot descriure amb paraules, d’una terra com una altra, però la meva. Jo som d’aquesta illa.

Petroli de Cavalleria

Fa uns dies estava a casa, llegint tan tranquil·la, quan va arribar la meva germana acompanyada de la seva amiga Pepa. Tan bon punt van travessar la porta, se’n van anar directes al pati, per seguir-la petant amb una cervesa a la mà. Les sentia enraonar efusivament a través de la finestra oberta, però no hi parava gaire atenció, absorbida com estava per una novel·la sobre les desventures dels menorquins que van emigrar a la Florida fa més de dos segles, i que m’havia proposat d’acabar aquell mateix dia.

Na Pepa era simpàtica i entremaliada i li agradava explicar coverbos, de manera que solia ser el centre de les reunions; era com una filleta gran a qui ens agradava aveciar. De cop i volta, l’al·lota va alçar el to de veu i no vaig poder evitar de posar l’orella. Explicava quelcom relacionat amb un pis de lloguer i vaig decidir baixar per saber-ne més coses, ja que una companya de feina en cercava, de pis, i potser així la podia ajudar.
Després de les salutacions efusives i els petons de na Pepa, m’hi vaig asseure i elles reprengueren la conversa. Al principi em perdia, però després, fermant caps, vaig entendre de què anava. Feia uns mesos, la mare de na Pepa va decidir buidar i arranjar per llogar un pis que té l’àvia as Castell, que és on feien estada els avis de l’al·lota quan venien a Menorca a passar l’estiu, abans que l’avi morís.
Na Pepa se’n feia creus de com els seus avis tenien d’atapeït el pis; el recordava ple de mobles, objectes, quadres i aparells de tota mena. Per açò no era estrany que a sa mare li fes molta vessa posar-s’hi, ens va explicar. Però, més que qualsevol altra cosa, el que més li dolia era desmuntar el pis que havia estat casa seva; era com enterrar definitivament part de la seva vida i açò li produïa tanta tristesa, que només de pensar-hi, li pujaven les llàgrimes i ho deixava estar per més endavant.
I així van passar un parell d’anys, fins que, després de romandre tancat quatre anys i veient com se n’anaven els estalvis de l’àvia amb els sous de les cuidadores, la dona no hi va tenir opció: havia de fer el cor fort i posar-se mans a l’obra per llogar-lo al més aviat possible. A més, un vesí torracollons li havia dit que sovint hi havia gent que l’observava amb golafreria des del carrer i demanava si hi vivia algú, i li va entrar la paranoia que hi entrarien lladres o okupes. Així que, després de les vacances de Nadal, s’armà de valor i paciència i s’hi va posar.
Al principi hi anava un parell de dies per setmana. Tornava a ca seva rebentada i carregada de bosses amb menjar enllaunat, productes de neteja, pedaços, roba de casa, estris i objectes diversos, amb la intenció de donar-los una altra vida. Li encantava acumular per reciclar i “per si de cas”.
—Jo li deia a ma mare que ho tirés tot, però com que és una sentimental, sempre tenia una excusa o altra per salvar el que havia rescatat de casa els avis; al final, bona part del que havia dut, acabava amuntegat dalt dels porxos —ens explicava na Pepa.
Durant el mes següent, sa mare seguia fent viatges als contenidors amb coses que s’havien anat acumulant inexplicablement. Qualque estona, li donava la sensació que allò no havia d’acabar-se mai, i la impotència l’embargava en veure-ho tot escampat pel pis, com si els trastos es reproduïssin. 
—Llavors, ma mare ja no duia quasi res a ca nostra, però seguia buidant i tirant sense aturador. Com que veia que nosaltres no enteníem què hi feia durant tant de temps, un dia va enregistrar un vídeo per mostrar-nos-ho. Quan el vam veure, no ens ho podíem creure! També li ho va enviar al meu conco, que viu fora, perquè tampoc no se’n podia avenir. Ara que hi pens, encara el tenc —va exclamar divertida, fitorant el mòbil.
La meva germana i jo ens vam mirar intrigades. Na Pepa va reproduir una gravació que mostrava l’horror vaqui d’aquell indret: capses obertes i tancades escampades, munts de coses apilades per reciclar, roba classificada, bosses de fems, desenes de pots de vidre buits, munts de papers emprats i d’altres sense estrenar, retalls de diaris de temes diversos (“Espipollants”, receptes de cuina...), “Fulls dominicals”, costurers amb fils de tota mena i colors, agulles de fer mitja i ganxet, petits electrodomèstics, un robot de cuina espatllat, carmanyoles, plats, gots, olles, bombones de butà, figuretes i adornaments vintage, llibres, àlbums de discs, la Enciclopedia Monitor, quadres i un munt de mobles (la major part, amb l’estètica retro dels anys 70). Semblava impossible que tot allò hi pogués caber en un pis tan petit.
—Mirau, aquest és el millor! —va xisclar na Pepa, contenta d’haver trobat el que cercava—. Ma mare el va fer en un moment de desesperació. Em va dir que quan pensava que gairebé ho havia buidat tot, de cop i volta va aixecar el cap i no sabeu què hi va trobar...
Ens vam quedar sense saber què dir, estupefactes.
—No ho diríeu mai —continuà, provocant més expectació—. Un altell al bany!
—No! —vam exclamar a la vegada.
—Sí! I endevinau què hi havia...
—Ai, Pepa! Com vols que ho sapiguem? Bòtils de gel, o colònia, què sé jo!... —va contestar impacient la meva germana.
—Petroli!
—Què? Venga! No et quedis amb nosaltres! —vaig dir.
—És ver!
L’al·lota ens va mostrar una fotografia on apareixia un bòtil de Martini mig ple d’un líquid groguenc cristal·lí, amb una etiqueta aferrada on hi havia escrit “Petróleo de Caballería”.
—Açò ja és el súmmum! I saps per què tenien petroli?—vaig demanar-li, perplexa.
—Ma mare no en tenia ni idea. Llavors li va enviar la foto al meu conco i ell li ho va explicar —en ser més gran que ella, s’enrecorda de molts fets que ella ni tan sols coneix, com aquest—. El conco li va dir que el petroli que hi havia als fars per fer funcionar els motors era molt pur, i que sempre en tenien a casa, d’ençà que ell va tenir la tos ferina quan era petitó. Imaginau-vos-ho, fa gairebé seixanta anys! Llavors, un metge del poble va recomanar als avis que li donessin una culleradeta de petroli amb sucre cada dia fins que es curés.
—De de ver? Quin oi! I es va curar?
—I tant! No només es va curar ell, sinó també els fillets que havien agafat la tos ferina, que és una malaltia molt contagiosa i que es veu que n’hi havia una epidèmia. I tot gràcies al petroli que l’avi portava al metge i aquest donava als malalts.
—Idò sí! Et guaries o t’enverinaves.
—Exacte! A més —seguí na Pepa— amb tot açò m’he assabentat que la gent en solia tenir perquè fa molt bo per treure la brillantor dels objectes de metall. Crec que per açò hi havia el bòtil, perquè de tos ferina, ja ningú en té.
—Hum... curiós. I ara que en fareu, del petroli? —li demanà la meva germana.
—Aquesta és una altra. Ma mare el va dur a la deixalleria, però li van dir que, com que era una substància perillosa, no ho podien reciclar i que ho dugués al Consell, on li van donar un nombre de telèfon perquè hi cridés i hi demanés un pressupost. Imaginau-vos: haver de pagar perquè se’n portin mig litre de petroli! Ma mare estava maleita i va dir que ho duria a una benzinera. Però el cert és que encara roda per ca nostra. Després de tant de temps!
—Ha ha ha, qué fort! Ara que hi pens, no havies dit que també va buidar dues cotxeries? —en aquest punt, em moria de ganes de saber com havia acabat l’aventura de la mare de na Pepa.
—Ui! Sí! Aquesta és una altra de bona —va cridar divertida i animada amb l’expectativa d’explicar més coses, tot fitorant el mòbil.
Quan sa mare es trobava enfeinadíssima amb el pis, ens va dir, va veure a Facebook que uns coneguts cercaven una cotxeria per llogar. Hi va contactar i van quedar que hi entrarien a principis del mes següent; però només hi quedaven 3 dies! Tanmateix, era un bon tracte amb gent de confiança i no es podia perdre l’ocasió. Així que va aturar les feines al pis i es concentrà en buidar i netejar la cotxeria.
—Tres dies era molt poc temps, tenint en compte com estava de plena. Mirau! —ens va dir na Pepa, tot mostrant-nos un altre vídeo.
Altre cop, no ens ho podíem creure. La cotxeria era molt llarga i estreta, amb prestatgeries penjades a tots dos costats i fileres de capses apilades a sobre. N’hi havia moltes més d’obertes per terra, amb tota mena de recanvis i peces d’aparells diversos. Al fons, més prestatgeries amb capses plenes de vés a saber què, una nevera, bòtils, pots, sacs, bombones de “càmping-gas”, taules de diverses mides, cadires, mànegues, hamaques de platja i un banquet de feina amb un munt d’eines penjades en un tauler a sobre. Li vam demanar què hi feia tot allò.
—L’avi era faroner i mecànic i, a més, era un manetes. Li encantava reparar i inventar i construir objectes. Per açò tenia tantes i tantes coses, peces, recanvis, etc, moltes de les quals no feien cap servei, però mira, anava arreplegant per si de cas. I l’àvia s’enfadava amb tants trastos i andròmines. Però ella també s’hi va tornar: ja heu vist com estava la casa. Com es diu açò... síndrome de... com era...? Ah sí! Diògenes. Síndrome de Diògenes.
Vaig assentir i, encuriosida, li vaig demanar què n’havia fet sa mare de tot allò. Ens va dir que ho havia tirat gairebé tot, llevat d’una petita part que encara hi era, i que els llogaters havien acceptat de guardar, a canvi de la rebaixa del preu del lloguer.
—Com és possible? —vaig exclamar, pensant en el negoci que hi podia haver fet—. Quasi tot es pot vendre per Internet. A Wallapop, per exemple, està ple de gent que compra i ven. Jo ja he venut coses que no em serveixen...
—Si, ja, però ma mare estava desbordada i aclaparada, perquè anava contrarellotge i duia massa temps amb açò. A més, ella passa d’aquestes històries. No veus que ha trigat quatre anys en posar-s’hi?
—I tant! És increïble. Per cert, i l’altra cotxeria?
Idò sí, encara hi havia una altra cotxeria on l’avi tenia el cotxo i el seu taller d’invents i reparacions quan vivia a Maó. Tot i ser de petites dimensions, a sa mare li feia molta vessa ficar-s’hi, perquè hi havia guardats molts records de la meva infantesa; tot allò que vas estojant en capses i mai tornes a obrir, però que et resisteixes a desprendre-te’n, com si es tractés del teu braç dret, però que en realitat és com els queixals del seny, un vestigi inútil de temps llunyans. Na Pepa els va mostrar el vídeo, on es veien trastos rovellats, objectes fets malbé, capses, maletes velles amb corretges, juguetes, vaixelles, ornaments nadalencs, llibres de text, aparells electrònics, recanvis, paelleres, mobles vells... que s’acumulaven sota una espessa capa de pols i teranyines.
Aquest cop, la seva mare no va emportar-se res, ni tan sols les nines amb els vestidets amb què jugava de petita, ni els patins ni la raqueta de tennis que tant li agradaven. No en volia saber res més del passat. Va contactar amb un drapaire que s’ho emportà tot. No va pagar-li res ni ell la compensà pel profit que hi trauria, ens va acabar d’explicar na Pepa.
Arribats en aquest punt, totes tres ens vam quedar capcotes, com si la tristor de sa mare en desfer-se d’aquell bocí de la seva història personal i familiar se’ns hagués encomanat. Em vaig aixecar i me’n vaig anar pensativa i oblidant-me del motiu pel qual havia baixat.
Uns dies més tard, la meva germana em comentà que la mare de na Pepa havia llogat el pis a una parella jove per una quantitat inferior al que li havien recomanat; però açò no l’importava, perquè era bona gent i digna d’habitar la modesta llar que havia estat casa seva.

Un espai a redossa

Des de sempre m’ha fascinat. Però mai abans m’hi havia pogut delectar com ara. De petita me’l donaven racionat, perquè em produïa una estranya al·lèrgia que m’omplia el cos d’erupcions. La meva mare deia que se’m passaria quan creixés i, efectivament, va encertar. Amb l’adolescència, em provocava un acne d’allò més agressiu i havia d’anar ben alerta a no passar-me; quan vaig arribar a l’edat adulta, era el responsable de la meva cel·lulitis i en menjava en comptades ocasions.

I malgrat tot o, com a conseqüència d’això, em seguia captivant i obsessionant: era l’objecte de desig inabastable, tant, que fins i tot alguna vegada vaig arribar a afirmar, mig en broma mig seriosament, que seria capaç d’alimentar-me única i exclusivament de xocolata. I res més!

No recordo quin dia exacte va succeir. El que sé cert és que es va produir durant el confinament que tot el país i pràcticament el món sencer, va patir per mor de la pandèmia, durant els primers mesos de 2020.

Aquell va ser un temps estrany i inesperat. Alguns deien que vivíem una distòpia, un malson del tot inimaginable uns pocs mesos abans, quan just es començava a parlar d’un virus que feia estralls a una ciutat de la Xina.

Al març, el virus ja havia arribat al nostre país i s’hi propagava ràpidament, però no érem conscients de l’aturada que ens esperava, ni dels morts que veuríem partir, ni de la por que congelaria el pas dels dies dins les nostres llars. D’un dia per l’altre, ens vam quedar tancats i barrats, tot fent acopi de queviures, desinfectant i mascaretes. Era impossible preveure-hi el final; tot allò que havies planificat, pensat o tenies en marxa —el transcurs de la teva vida, feta de rutines significatives i excepcions programades—, va quedar inesperadament estroncat pel botó de pausa que havien premut damunt el país.

Un dia, enmig d’aquesta situació, en què poques coses tenies a fer si havies perdut la feina, la tele t’avorria, Internet et saturava i la moda de posar-te davant els fogons a fer pa, coques o experimentar amb noves receptes —tothom s’havia tornat boig cuinant i exhibint a Instagram i Facebook els seus trofeus— no et seduïa, aquell dia, deia, vaig pensar que si havia arribat a la maduresa sense haver patit cap tropell destacable i gaudia d’un estat de salut relativament bo —sense diabetis, colesterol i amb les tiroides amb perfecte estat—, bé podia fer-me un homenatge, un capritx de confinament, un premi per seguir immobilitzada durant tants dies i no haver perdut el cap, encara.

Per sort, el forn del costat de casa meva romania obert enmig d’aquella desolació de carrers buits de cotxos i vianants, gent amb cans o bosses de la compra —amb la cara amagada darrera una mascareta d’un sol ús o casolana— i comerços amb les persianes baixades, alguns dels quals sabia del cert que no les tornarien a apujar.

Aquell dia de primavera confinada, vaig sortir a fer la compra a la fruiteria, amb la mascareta que em feia córrer les gotes de suor per les galtes i m’entelava les ulleres, i els guants de nitril que m’escaldaven les mans. Vaig pensar molt, durant aquell temps, amb els sanitaris que es deixaven la pell salvant vides, fent hores i més hores als hospitals amb tot l’equipament —quan en disposaven— a sobre.

De tornada, em vaig aturar al forn per recollir el capritx que hi havia encomanat: un tortell de trufa, farcit de crema i mantega, cobert de xocolata negra i coronat per una flor vermella de sucre glacejat.

Em feia tanta il·lusió, el pastís, que em vaig animar a cuinar dos plats dignes de precedir-lo: consomé i be al forn amb patates rostides.

Tothom a casa meva estava entusiasmat amb un banquet que prometia, una primavera en explosió i el retrocés dels contagis; la situació ens portava cap a un imminent desconfinament.

A l’hora de dinar, de sobte m’envaí una estranya sensació de sacietat, com si ja m’ho hagués cruspit tot. Vaig endarrerir l’àpat tant com vaig poder, però es feia tard i no podia fer esperar per més temps la meva família, que remugava de gana i impaciència.

Aleshores, em vaig veure obligada a simular una indigestió per justificar la meva sobtada i incomprensible inapetència. Vaig restar a la meva cadira, sense obrir boca —jo, que xerrava pels colzes—, fins a l’arribada de les postres, quan la meva filla va desembolicar el tortell negre i llaminer, com un bocí de quars brillant, amb tot de confitets platejats al voltant de la flor vermella de sucre glacejat, resplendint tal qual una corona de diamants enmig de la taula.

Després de les exclamacions i lloances cap al pastís i el forn —el millor de Maó, segons algunes opinions—, vaig experimentar un canvi en la meva mengera i una golafreria tremenda em va subjugar. Vaig tallar el tortell amb molta cura, en sis porcions exactament iguales. Tothom em mirava expectant, tot cobejant el seu bocí. Però enlloc de repartir-los, vaig començar a devorar-los, un a un, començant pel que portava la flor vermella de sucre glacejat, fins que en vaig tenir prou.

En aixecar el cap de la safata platejada, em vaig adonar que tots m’observaven en silenci i estupor. El fill petit, mesquinet, no podia dissimular el disgust, en comprovar que ni tan sols podria tastar un bocinet del magnífic tortell; em mirava amb els ulls aquosos i els llavis tremolant. Llavors, no vaig ser capaç de mirar-me els altres; em vaig posar de peus i, empegueïda, vaig sortir cames ajudeu-me.

La meva família va intentar, infructuosament, esbrinar la causa del meu comportament. “Potser el confinament li ha afectat psicològicament. Hi ha gent que ho porta fatal, açò d’estar tancada. Només ha sortit un dia, en tot aquest temps”, vaig sentir dir a la meva filla, tan propensa a psicoanalitzar la gent. Jo hi pensava i mirava dins el meu interior, per donar-los una resposta convincent i que els assossegués, però, per més que ho intentava, no en vaig ser capaç. Ni tan sols la trobava per mi mateixa; no entenia com la meva voluntat havia estat doblegada per un instint tan primari.

Al vespre, empatxada i saturada encara, no vaig poder d’emportar-me res a la boca i em vaig anar a dormir d’hora.

Vaig despertar-me de matinada, em vaig llevar i, com una somnàmbula, vaig anar directament cap al rebost. Recordo una sensació d’impotència, de voluntat ingovernable, com si algú em menés d’aquí cap allà amb control remot i no em pogués desviar, com un dron telecomandat. Vaig cercar en el prestatge dels dolços una rajola de xocolata per a fondre que hi havia per folrar les coques de iogurt i me la vaig cruspir amb quatre mossegades. En acabar, encara amb les mans i la boca negres i llefiscoses, vaig experimentar un plaer i un alleujament torbadors i desconeguts fins aleshores.

Em vaig tornar a allitar. Quan sonà el despertador, un parell d’hores més tard, el vaig apagar i vaig continuar dormint. Feia anys que no dormia tan a gust durant tantes hores i no tenia somnis tan intensos que després recordava amb tota mena de detalls.

Em vaig llevar a migdia i vaig esmorzar de xocolata desfeta amb un melindro farcit de xocolata blanca.

Després d’aquell dia indeterminat, l’estat d’alarma va esdevenir el meu aliat per deixar passar els meus dies predictibles, sense fer res en especial ni interessant ni productiu, tot acomplint el meu desig secret, més íntim.

Si les meves tortugues viuen amb l’aliment que els don i les fulles de les plantes que troben; si calmen la set amb l’aigua de la pluja o del reg, i si s’escalfen amb el sol i es retiren a dormir quan es pon, per què jo no ho podia fer, també? Per què necessitava tant i tant i vivia esperitada en un bucle d’hiperactivitat? Ben mirat, no necessitava res més fins al final dels meus dies. Tenia prou roba i coses inútils, que vaig començar a llençar. Només em calia un poc de menjar i aigua.

Jo, al bell mig del meu univers estàtic, seria l’eterna guillada, i els matins, els capvespres i les nits, els estius i els hiverns anirien deixant un estrat rere l’altre damunt meu, com les pàtines de vernís transparent d’un joier. Quinze, trenta anys reclosa a casa meva, encarant cada dia, de la mateixa forma, on no m’esperava cap sorpresa... Així m’imaginava la felicitat.

Ha passat un any i no he tastat cap altre aliment que no sigui xocolata o qualsevol mena de menjar farcit o banyat amb xocolata: galetes, xurros, coques, pastissos, fruits secs banyats en xocolata, torró, bombons, magdalenes, melindros, gelats, croissants, ensaïmades, napolitanes, palmeres, panellets, coulants, brownies, rajoles de xocolata de tota mena de sabors i combinacions (de taronja, maduixes, amb sal, nous, avellanes)...

El meu marit, molest amb la meva actitud, va amenaçar amb marxar “durant un temps, fins que entris en raó i decideixis tornar a menjar com abans, com tothom, i dur una vida normal. Que t’agafarà alguna cosa!”, va sentenciar un dia.

Dur una vida normal, tornar a l’antiga normalitat, deia ell i era el que tothom anhelava. No hi ha en els darrers temps uns mots més pervertits que aquests i els adjectius i substantius que se’ls afegeixen. Gent normal, vida normal, menjar normal, nova normalitat, activitat normalitzada, una feina normal...

Jo no tenia cap intenció de tornar a ser normal, en cap aspecte i sota cap paraula i circumstància. En el fons, ell ho intuïa i aprofità la situació per fotre el camp i viure la vida pel seu compte. Al final, només ens unia un contracte i dos fills.

Com a conseqüència del meu confinament voluntari, he perdut tot allò que va ser normal a la meva vida. He perdut la feina —cosa que m’ha alleujat—, posant fi a una relació laboral que començà vocacionalment, però que es transformà en un tedi agreujat per companys trepes, tòxics i aduladors d’uns caps necis i ineptes.

I els amics, tan tolerants només de boca, a qui els va mancar temps per distanciar-se de mi com d’un empestat (alerta, que s’encomana!). Si hagués plegat el coronavirus, potser se n’haurien compadit. Però nedar contra corrent, fer la teva, açò no t’ho perdonen; ja se sap que “a la gente no gusta que, uno tenga su propia fe”.

Finalment, tots van marxar de casa. Pel que més em dol és pels al·lots, però entenc que s’empegueïssin d’una mare que no sortia, ni tenia cap mena de relació social, ni desitjos, ni plans, ni futur, que no s’endreçava perquè no pretenia agradar ningú, i que la sort de cap individu, animal o planta, no depenia de cap paraula seva.

Tot i així, els fills encara em venen a veure i em porten provisions de xocolata, és clar. A una vida austera i sense aspiracions no li cal gaire més. Jo sé que m’estimen i ells intueixen que no renunciaré a la meva pròpia normalitat, una vida pura, una contemplació seca i càlida, un espai tancat, a redossa. Açò és el que vull ara.

Na Violeta i el drac Bepitu

A la meva filla Violeta, a qui li devia un conte

Hi havia una vegada un poble mariner de cases blanques, finestres verdes i ramells als balcons. Molt a prop, hi vivia un drac en una cova del penya-segat.

Cada setmana, la gent del poble havia de lliurar al drac una persona perquè se la mengés i així es pogués alimentar. La persona era triada per sorteig, de manera que els habitants vivien amb molta por, perquè no sabien mai quan els tocaria ser devorats pel drac.

Il·lustració del programa del Dia del Llibre que em va inspirar el conte

Un dia, la mala sort li tocà a la princesa Anna. Llavors, la princesa i tota la família reial van estar molt tristos, pensant aquell seria el darrer dia que passarien junts.

Al dia següent, es presentà al castell la millor amiga de la princesa, na Violeta. Quan n’Anna la va veure, se li va llençar als braços, entre singlots.

—Violeta, que bé que has vingut a acomiadar-te de mi!— li va dir emocionada.

—Acomiadar-me, dius? —respongué na Violeta, amb cara de sorpresa—. Estimada, venc a fer-te una proposta.

—Una proposta? Però si d’aquí a una estona el drac m’haurà menjat! —va respondré incrèdula n’Ana.

—No t’ho pensis, açò, Anna! Tu et quedaràs al castell i jo aniré a trobar-me amb el drac. A ell tant li fa, que siguis tu o jo.

—Ni parlar-ne, Violeta! Mai del món deixaria que el drac et mengés a tu en comptes de a mi. Som una princesa molt valenta! —va afirmar n’Anna amb seguretat.

—Ja ho sé, que ets valenta, però jo també. I com que no som boja, no em deixaré menjar pel drac. Tenc un pla que segur que funcionarà.

—Un pla? Quin pla? —va demanar la princesa sense entendre res.

Na Violeta li va explicar el pla que havia ideat per salvar la vida de la seva estimada amiga i de la gent del poble. Estava segura que si funcionava, el drac no tornaria a menjar-se ningú mai més.

A l’hora convinguda, na Violeta partí cap a la cova del drac, amb un sarró a l’espatlla.

Quan arribà dalt del penya- segat, na Violeta cridà el drac.

—Drac! On ets?

De cop i volta, el terra començà a tremolar davall dels seus peus i una columna de fum pujà per les roques. El fum era tan espès, que na Violeta va tenir un atac de tos. Quan se li espassà, es trobà amb el drac, cara a cara.

—Açò... Hola, drac.

—Grrrrr. Vine, que fa una setmana que no menjo i em pos de molt mal humor quan tenc primor! —li digué el drac.

Quan se’n donà compte, na Violeta volava pels aires, agafada per les urpes del drac, que se l’endugué dins la cova.

La cova era fosca i humida i les ones de la mar esquitxaven amb força l’entrada. Na Violeta tenia fred i por. Estava sola amb el drac i molt enfora del poble i de la seva família.

Quan el drac atracà una pota per agafar-la de nou, na Violeta es va fer enrere i, armada de valor, li va dir:

—Drac, com ets de nom?

—De nom? Jo no en tenc de nom —li va respondre molt sorprès.

—Idò jo pens que tothom ha de tenir nom. Te’n puc posar un? —li va demanar na Violeta

—Deixa’t estar de noms, que tenc gana. Mira, ja estic preparant l’olla on et couré —li va respondre el drac, tot mostrant-li el tià que ja fumejava.

Ara sí que en tenia, de por, na Violeta. Però ella va seguir donant-li conversa:

—Si... si no t’importa, et diré Bep... Bep... Bepitu. T’agrada? A que és polit!

—Bepitu? Quin nom més estrany! Un dia em vaig menjar un tal Bep, però Bepitu... Bé, no està malament —va remugar—. Deixa’t d’històries i de noms, que l’aigua comença a bollir.

—Es que mira, Bepitu, abans que em mengis, volia jugar amb tu —li va dir na Violeta.

—Jugar? Que t’has begut l’enteniment, tu? No estic per jocs ni per romanços! —va cridar el drac molt maleit, traient foc per la boca.

Tot i que na Violeta estava molt espantada amb tantes flames com llençava en Bepitu, va seguir amb el seu pla.

—Mira Bepitu, no... no t’enfadis i espera un moment, que t’explic el joc. És molt divertit, però si no t’agrada, em fiques a l’olla, val?

—Mmmmm... d’acord— va dir en Bepitu—. Digue’s! De pressa!

Na Violeta obrí el sarró que portava i en va treure un llibre.

—Què és açò? —va demanar, estranyat, el drac.

—Un llibre —va dir amb la veu tremolosa na Violeta.

—Ja ho veig, que és un llibre! Vull dir, que si açò és el joc. Em sembla que els llibres no serveixen per jugar —va afegir en Bepitu, una altra vegada maleit.

—Ja ho trob que sí! Mira, Bepitu, el joc és aquest: jo et deix aquest llibre per a que el llegeixis. Si t’agrada, te’n duc més. I si el llibre no t’agrada gens ni mica, em menges. Què et sembla?

—Idò que no en tenc de juguera, jo, amb tanta gana! —va cridar, tornant a treure flamarades.

—Escolta, Bepitu, quan venia cap aquí he vist unes cabres... que deuen ser de bones... Si vols fer un guait per allà defora, jo t’esperaré aquí... No em mouré, t’ho promet.

En Bepitu va agafar el llibre de mala gana i llegí el títol Alicia al País de les Meravelles. L’obrí i es quedà embadalit mirant les il·lustracions. Després es va seure de vora de na Violeta i començà a llegir-lo.

Na Violeta estava tan cansada, que es va quedar adormida damunt una pota den Bepitu.

Quan es va despertar, el drac no hi era. Ella va témer el pitjor. “No li ha agradat el llibre i se n’ha anat molt enfadat a cremar el bosc i quan torni, em menjarà”, pensava, espantada.

I amb aquestes que en Bepitu va entrar a la cova xuclant un os, com si fos un escuradents. Sense mirar-la, es va ajeure i va tornar a agafar el llibre. Na Violeta va romandre en silenci, amb l’esperança que potser s’havia oblidat d’ella.

Al dia següent, quan na Violeta es despertà, hi havia al seu davant un bol de llet. Tenia tanta gana, que se la va beure d’un glop. Després es va fixar que en Bepitu se la mirava divertit i li va demanar:

—Avam, i tu que ets de nom?

—Jo? Violeta— va respondre, encara amb un poc de por.

Oh! Com la flor... —es va sorprendre el drac—. Molt bé, Violeta. El llibre d’aquesta Alicia, que cau per un forat i que parla amb una eruga i amb un conill i que tant torna petita com una formiga, com creix com un gegant, és molt divertit. Feia estona que no xalava tant! Aquí la vida és molt avorrida. A més, no tenc ningú amb qui jugar i aquest joc m’ha agradat.

—De debò, Bepitu? —va cridar ella, entusiasmada. Mira, tenc un altre llibre per tu, si el vols.

Na Violeta va treure del sarró El petit Princep.

En Bepitu li va dir que no veia prou bé, perquè el foc que sovint treia per la boca li havia fet malbé els ulls. Així que na Violeta li va llegir el conte.

Quan va acabar, el drac li va demanar que n’hi llegís un altre, però ella no en duia més.

—Si vols més llibres, hauré d’anar a la biblioteca pública, on hi ha molts. N’hi ha tants, que no te’ls pots acabar mai, perquè sempre n’hi ha de nous.

—Però si et deix anar, no tornaràs. Sempre passa igual. La gent s’espanta de mi i se’m fa enfora —va dir molt trist en Bepitu— i tornaré a estar sol.

Na Violeta se’l va mirar, pensant com ho podia solucionar. Ja no li feia por. A més, tenien una cosa en comú: els encantava llegir. I va trobar que l’havia d’ajudar.

—Mira, Bepitu, si m’acostes al poble, demà tornaré amb més llibres que t’agradaran. T’ho promet. Confia amb mi.

Després de rumiar-s’ho un moment, en Bepitu agafà na Violeta al vol i la va deixar al poble.

A l’endemà, na Violeta es presentà dalt del penya-segat i el cridà:

—Bepitu! Bepitu! Som jo, na Violeta! He vingut a dur-te llibres.

Al cab d’un moment, el drac va aparèixer per darrere les roques. Va aterrar de vora na Violeta i li va dir, entusiasmat:

—Violeta! Has tornat!

—És clar, Bepitu! Et vaig donar la meva paraula, no? Mira quants llibres! —li va dir, traient-los de la bossa—. Ah! I una sorpresa: alehop!

Va treure unes ulleres rodones molt grans i se les va col·locar perquè no passes pena per llegir.

Des d’aquell dia, en Bepitu no va tornar a menjar persones i ell i na Violeta es van fer molt amics, compartint els llibres de la biblioteca. Perquè el gust per la lectura uneix les persones, i a vegades, les fa ser millors.

Gretel

Relat publicat al llibre Pecatta minuta: antología de relatos de La isla de los escritores, coordinat per Ana Haro. Menorca: La isla de los escritores, 2016.

Vas aprendre massa prest que l’afecte no és gratuït i el reconeixement és un be escàs quan ocupes el tercer lloc d’una prole de cinc germans.

Els germans grans ja eren els protagonistes de la casa quan encara no havies nascut i, quan vas arribar-hi, prest hi va haver una altra en camí que et va prendre el privilegi de ser la petita. La mare anava massa atrafegada darrera la canalla i el pare era fóra el dia sencer. No hi havia temps per als sentiments ni per a les lloances.

Estava clar que si no volies ésser condemnada a l’ostracisme, havies de desenvolupar les teves pròpies estratègies de supervivència. Una de les teves germanes, agressiva i incitadora, armava qualsevol brega per tal de cridar l’atenció. Tot al contrari de tu, que evitaves les baralles, els enfrontaments i les provocacions; amb el temps, et vas tornar invisible i dòcil, perquè ningú no en tingués cap queixa. Eres una criatura adorable de rínxols daurats, ulls blaus i pell clara i pigada. Adaptada a les demandes dels altres, callada i sol·lícita, mai no ocasionaves cap problema, ans al contrari, tot t’estava bé i sempre estaves disposada a ajudar la mare amb els petits, amb l’esperança de recollir unes miques d’estimació, d’aquelles que anaven tan comptades.

Amb l’oncle Marià era diferent. Per a ell eres ben visible i et vessiava tant com podia. Et portava caramels Sugus i contes encunyats de lletra lligada. Te’ls contava, asseguda a la seva falda, mentre miraves bocabadada les il·lustracions a color de la Caputxeta, la Rateta presumida o el Flautista d’Hamelin.

L’oncle Marià era el cosí més jove de la mare. Mai no se li havia conegut al·lota i deien que era de l’altra vorera; potser per les seves formes delicades i amanerades i pel seu aspecte impecable i primmirat. Vivia amb sa mare i sempre s’havia avingut amb la teva família. Per a la teva mare era com un germà petit i per açò era d’allò més normal trobar-lo sovint per ca vostra.

Aquell 31 d’octubre, mai no se t’esborrarà de la memòria. Et recordes de la data perquè l’oncle anava vestit de la Mort, amb una dalla a la mà i la cara esblanqueïda de color marbre. Quin ensurt, quan li vas obrir la porta!

—Mira que t’he portat, petitona! —et va dir, allargant-te una bosseta amb llaminadures variades—. I ara, una besada.

En aquell moment, només hi éreu la mare, la germana petita fent la migdiada, i tu. Els grans havien sortit disfressats de personatges gòtics a donar la llauna pel veïnat. No t’agradava tot allò de Halloween i, menys encara, sortir amb els germans, que et deixaven enrere quan hi havia corregudes perquè feien pestellet i sempre et plegaven a tu.

—Marià, sort que has vingut —va dir la mare, un poc regirada en veure’l amb aquella fila—. Aprofitaré per anar a la farmàcia a comprar un xarop per a la petita, que no atura de tossir. Encara fa la migdiada perquè ha passat la nit del lloro, de tan refredada com està, mesquineta.

—Vés-hi, no passis pena. Les filletes estaran ben custodiades amb aquesta “mort” tan terrorífica. No crec que ningú s’atreveixi a calcigar aquesta casa —va respondre, fent veu de nas i picant-te d’ullet.

Vivíeu en un pis antic i gran, de sostres alts, grans finestrals, portes robustes i rajoles hidràuliques amb mosaics modernistes; un llarg passadís separava la zona de dia de les habitacions. L’oncle et va portar al gran saló, agafada de la mà. Va treure un conte de la bossa i te’l va donar.

—Gràcies, oncle —vas dir poc convençuda.

—Que no t’agrada?

—Eh... no gaire... —vas respondre, abaixant la mirada.

—Per què?

—Perquè els pares deixen Hansel i Gretel al bosc i una bruixa els troba i se’ls vol menjar i no m’agrada perquè els pares no poden fer aquestes coses —vas dir amb el cor encongit, pensant en la possibilitat que tal cosa et pogués passar a tu—. Mon pare i ma mare mai no ho farien, açò.

—És clar que no, reina! Au, vine, que només és un conte i a més, acaba bé, ja ho saps, que la bruixa no se’ls menja, perquè na Gretel és molt valenta —et va dir mentre t’agafava altre cop de la maneta i t’estirava cap a ell, intentant asseure’t a la seva falda—. Ja veuràs com no et farà cap neguit.

Al principi et resisties. Ja tenies set anys i trobaves que eres una mica gran per seure damunt ningú. A més, per què havies de sentir una història que sempre t’angoixava i et posava de mala lluna?

Però ell t’agafà la galta i se l’atracà als llavis, fent-te una besada suau i acariciant-te l’esquena. Una olor intensa i marejant de colònia masculina va penetrar pels teus narius, fent que tombessis automàticament el cap amb un gest repulsiu. Sense adonar-te’n, ja seies a sobre d’ell a la butaca beix amb tapets de ganxet, davant una tauleta amb figuretes kitsch de marbre.

—Qui t’estima més? —et va demanar, fent veu de falset—. Té, agafa un altre Sugus.

Submisa, vas fer-li un somriure tímid, i et vas menjar el caramel per no contrariar-lo.

Llegint un fragment de Gretel, a la presentació de Pecatta minuta

L’oncle va obrir el llibre i hi inicià la lectura lentament i amb una veu suau i modulada. Vas començar a angoixar-te quan Hansel i Gretel eren abandonats pels pares al bosc i no podien trobar el camí de tornada perquè els ocells s’havien menjat el rastre de les miques que havien escampat. Per què tot se’ls girava en contra si eren tan bons fillets? Vas sentir una suor freda i una opressió al pit quan una mà familiar pujava lentament per la teva cuixa.

Llavors un plor estrident va trencar passadís enllà. Vas començar a remoure’t inquieta i et van venir ganes d’aixecar-te i sortir corrent. Volies que la mare tornés perquè no passés allò. No, altre cop no. Per què trigava tant? “Si us plau, mare, vine”, suplicaves internament.

—Oncle, la filleta plora. Vaig a veure què li passa —vas dir amb un filet de veu.

—Deixa-la, ara li passarà. Ja hi anirem després— contestà amb la veu entretallada, amagant la mà davall de la faldeta i reprenent la lectura del conte; la disfressa li donava un aspecte encara més patètic. 

La criatura feia un estrall i tossia cada cop més. Se sentí una portada i vas aixecar la vista cap a l’entrada, tot aguditzant l’oïda, amb l’esperança que fos la mare. Immediatament, el ca dels veïns començà a lladrar, compassadament amb el plor de la filleta. L’animal s’havia quedat quiet durant uns instants davant la porta del pis, com si percebés que alguna cosa no anava bé, fins que l’amo el cridà pel seu nom i se l’emportà, de rossec i grinyolant, escales avall.

Tornà el silenci exterior, però a casa, la petita plorava i cridava la mare, segurament amb el bolquer xop.

La teva desesperança va créixer quan Hansel i Gretel despertaren després de dormir amb la panxa tipa de llaminadures; la bruixa havia ficat Hansel dins una gàbia per engreixar-lo i va ordenar Gretel que fes les feines de casa. Llavors vas fer un intent desesperat per aixecar-te, però l’oncle pressionà encara més la mà, marcant-te la cuixa; estava a punt d’assolir la seva comesa i et senties atrapada.

—Estigues quieta, petitona. Saps com t’estim i que mai no et faria mal. Per res del món. O vols que m’enfadi? —et va xiuxiuejar a cau d’orella, mentre una altra bafarada de colònia t’envaïa.

Impassible, continuà la lectura i anà per feina. I tu, cada cop més bloquejada per la por i la impotència i aquella olor penetrant. El cor et bategava a les totes i se’t trencava sentint la teva germana, sense poder explicar-te perquè ningú no tornava, ni la mare, ni els germans, ni el pare...

Quan la bruixa obrí el forn per ficar-hi Hansel, ràpidament, Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins. Va alliberar el seu germà i se n’anaren, però abans s’ompliren les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa. Aleshores et vas armar de valor i, ràpidament et vas impulsar cap a davant, caient damunt la tauleta, amb gran estrèpit. L’oncle et va estirar per la cintura, però abans de redreçar-te, aconseguires agafar una figureta de marbre i l’hi clavares al cap. Ell començà a cridar i a gemegar, però encara et tenia subjecta amb una mà i amb l’altra es tapava la ferida sagnant. Et vas sacsejar, fins que li pogueres mossegar el braç i per fi te’n vas deslliurar.

—Vine aquí que te rebentaré! —cridava embogit.

Vas sortir esperitada cap a la porta. Quan hi arribares, la mare ficava la clau al pany i, en entrar, et llençares als seus braços. L’oncle caminava pel passadís renegant de tu, amb un mocador vermell de sang amb el qual intentava aturar l’hemorràgia. La teva germana havia aconseguit botar del bressol i corria cap a vosaltres.

Aquell vespre et vas quedar sense sopar pel teu comportament, et van dir.

Els "relatistes" de Pecatta minuta, a la presentació a l'Ateneu (novembre de 2016)

Potser t'interessa la meva ressenya: Pecatta minuta: una aventura col·lectiva.

La dama i el manuscrit

Relat guardonat amb el segon premi, del Premi Illa de Menorca de Narració Curta 2015

Aquell dia Roger arribà més prest del que era habitual en ell. Com sempre, travessà la gran sala de consulta de la Biblioteca de Catalunya. Passà per diversos passadissos i petites estances, fins arribar a la sala de Reserva dels manuscrits, els incunables i els impresos antics. L’accés era restringit a investigadors i estudiosos acreditats, i l’espai permanentment vigilat pel personal i les càmeres de seguretat.
Era l’únic usuari a la sala de Reserva. La bibliotecària se’l mirava de reüll des que li havia fet guardar el bolígraf. “Si us plau, només el llapis, la goma i el quadern”, li havia dit amb un xiuxiueig burleta. No se’n podia avenir que després de tants d’anys com usuari del centre, encara hagués de fer-li aquella mena d’advertiments. Però Roger estava massa neguitós per parar atenció a les normes de consulta. Quan s’adonà del desconcert de la dona, va fer els possibles per concentrar-se en la seva comesa. No podia tornar a ficar la pota o ho acabaria espatllant.

Roger era músic. Sonava la viola de gamba i dirigia un conjunt especialitzat en música antiga i barroca, de nom Ars Antiqua. També era musicòleg i sovint anava a biblioteques i arxius per estudiar detalladament cançoners, còdexs de cantigues, missals, danses i altres documents de música antiga, normalment manuscrita. La seva finalitat era la recerca per a rescatar-los de l’oblit dels armaris i retornar-los la seva funció: ésser interpretats pels músics i gaudits pel públic. La reputació i l’èxit d’Ars Antiqua residia precisament en la interpretació d’obres recuperades amb instruments de l’època. Els enregistraments es venien força bé, fins al punt que Roger havia fundat, juntament amb un col·lega, un segell discogràfic, caracteritzat per l’originalitat i la qualitat del seu catàleg. El darrer disc havia estat mereixedor d’un premi Grammy.

En arribar a la biblioteca, havia demanat de consultar el manuscrit Ms. 307 i l'incunable Ic. 107. Passava els fulls de pergamí del còdex lentament i amb cura, fruint-ne de cadascun. Portava les mans enfundades dins guants de cotó, d'ús obligat per evitar embrutar o transmetre als documents la grassa, els bacteris i potser els virus o qualsevol mena de fluït corporal.

Estava meravellat amb el manuscrit Ms. 307 —no debades era considerat una de les joies de la institució—. Cada cop que l’havia estudiat, experimentava una barreja de sensacions contradictòries: d’una banda, veneració profunda i d’altra, un estrany desassossec. Es tractava d’un cançoner anomenat pels especialistes Cançoner de Bellver, un volum de luxosa factura, enquadernat en pell de moltó, amb pedres incrustades i lletres gravades en pa d'or. L’interior contenia caplletres i miniatures il·luminades per un mestre força destre. L’obra era un recull de cançons trobadoresques de diferents poetes occitans i catalans, copiat possiblement a finals del segle XIV en un monestir de la comarca de Bellver —vet aquí el nom—. Devia haver pertangut a un noble d'una de les corts més riques dels voltants —el còdex li hauria suposat una donació substanciosa a la comunitat monàstica—. “Realment sublim... una llàstima, tanmateix”, pensava mentre l'examinava amb avidesa i cobdícia.

Posteriorment, obrí l’incunable Ic. 107, titulat Enigmes, encanteris i remeis dels pobles del Pallars. Es tractava d'un incunable anònim, enquadernat en pell negra, força austera i sense cap floritura, motiu o lletra, imprès a Barcelona el 1498. L’edició era modesta, a tinta negra, i contenia escasses il·lustracions xilografiades.

Quan portava una bona estona llegint-lo i amb poques esperances de trobar el que estava cercant, parà atenció en l'encanteri número cent tres —n’hi havia cent cinc—, el qual portava el títol De com fer que una dama sospiri d'amor per lo cavaller que la pretén. Feia referència a una cançó trobadoresca molt cèlebre a les corts de la Corona d'Aragó durant el segle XIV. Explicava com les dames, en sentir-la de boca dels seus pretendents “foren qui foren aquests homens, tant si són richs o pobres, jovens o veis, guapos o esguerrats, la dama sucumbirà forçosament i per sempre més a l'amor de lo seu estimat”, concloïa. Seguidament, aportava informació lingüística i musicològica per a la identificació de la peça. Cercà àvidament en el Cançoner de Bellver i trobà una cançó que coincidia amb la descripció feta a l’encanteri. Tot encaixava i no hi havia cap dubte que tenia a les mans allò que cercava amb deliri. Va apuntar al quadern les instruccions d'execució de la preuada peça i es va disposar a esperar.

Els minuts es feien interminables, però calia esperar el moment propici. En l’instant en què la bibliotecària lliurava uns documents a un usuari i parlaven breument, Roger va treure una fulla d'afaitar d'entremig de la samarreta i la camisa i, tot d'una volada, tallà el full de pergamí que contenia la cançó trobadoresca, amb tanta mala sort, que es va fer un tall al dit índex i unes gotes de sang tacaren el pergamí. Encara sort que abans havia tingut la prudència de treure’s discretament el guant. Restà gairebé immòbil dissimulant una ganyota de dolor amb el dit a la boca. La calma de la sala i l’absència de guardes jurats indicava que la càmera no havia enregistrat l’incident. Tanmateix, havia d'anar amb compte amb la bibliotecària. Una hora més tard i aprofitant les distraccions del canvi de torn del personal, introduí el pergamí dins del quadern de notes. S'aixecà i portà el manuscrit mutilat, l'incunable i els guants a la bibliotecària que acabava d'arribar.

Visiblement excitat, sortí esperitat de la biblioteca i es dirigí directament a ca seva. Vivia a la Rambla del Raval, a pocs minuts de la Biblioteca de Catalunya, en un dels pisos que es van aixecar quan es construí el passeig. El seu loft, lluminós i avantguardista, era el reflex del seu estatus personal i professional: un home madur i ben plantat, que encara traspuava passió i energia. Un músic de llarga trajectòria professional i reconeixement internacional, guanyador de nombrosos premis, que havia forjat la seva carrera en la constància i l’excel·lència. Es podia dir que ho tenia tot, excepte una cosa. Elisenda.

Elisenda, eternament i sempre ella. L’havia coneguda deu anys enrere, el dia que convocà una audició de veus femenines amb la finalitat de triar-ne una per al seu conjunt —la soprano havia marxat i calia una substituta sense demora—. Quan Elisenda entrà a l’estança, amb la seva llarga cabellera fosca, els ulls blaus turquesa, la cara angulosa, el cos esvelt dins del vestit blanc que gairebé li arrossegava, l’envaí una estranya sensació de familiaritat i un sentiment profund i oblidat li despertà sobtadament des de molt endins. La seva figura, la forma de moure’s i, més que qualsevol altra cosa, la seva veu aguda i timbrada, el van convèncer que aquella al·lota d’una vintena d’anys seria la seva millor cantant. La intuïció no el va decebre: Elisenda va esdevenir la veu més sublim que mai havia tingut Ars Antiqua, desenvolupant una tècnica interpretativa personal basada en les fonts originals i despullada d’influències romàntiques.

L'amor mai no havia somrigut Roger, ni en el present ni en cap altre temps passat. En el transcurs d’aquests anys, arribà a estimar Elisenda amb un amor infinit i desesperat, com si fos l’única dona a la terra. Però ella no se l’estimava; vivia indiferent als seus reclams. Ara, finalment, ell es trobava a una passa de posseir el seu cor. El seu cor i la seva ànima, eternament. Per sempre més.

En arribar a ca seva, el músic es disposà a interpretar la cançó segons les indicacions descrites a l'encanteri. Es va asseure i es col·locà la viola de gamba entre les cames. Agafà el full esquinçat i li atracà per darrere la flama d'una espelma, anant alerta de no cremar-lo. Després d'uns segons, van aparèixer al pergamí noves notes musicals i s'esborraren les que hi havia escrites durant gairebé set segles. Meravellat per aquest fenomen, col·locà el full amb la nova melodia al faristol i començà a sonar-lo.

Al setè compàs, de sobte, aparegué a la cambra un home jove, de belles faccions i rostre albí, que contrastava amb el vestit negre que portava i els cabells i la barba brunes. Espantat, Roger interrompé la tonada i s'aixecà bruscament amb la intenció de clavar-li l'arc de l'instrument. Molt hàbilment, l'altre li aturà l'envestida amb una mà i amb l'altra li tapà la boca.

—No cridis. Tanmateix no et servirà de res —li digué contundentment a cau d'orella.

—Què vol? No tenc diners aquí... —aconseguí articular quan l'home li destapà parcialment la boca.

—Venc a emportar-me el que em pertany, ja que has trencat el pacte que vam segellar.

Llavors l'home passà una mà per davant dels seus ulls i l'hipnotitzà. Roger es va sentir transportat set segles enrere, a un castell medieval de la Catalunya Nord. El mateix home vestit de negre li lliurava un pergamí com el que tenia ara en el seu poder i ell segellava un altre amb unes gotes de sang del dit índex. Es despertà i començà a gemegar amb desesperació i a cridar:

—Belzebú! Ets tu? No!!!

—Et vaig advertir que l'encanteri només es podia executar un sol cop. L’incompliment del pacte implica la mort. Més ben dit, la vida eterna, per sempre més, en el meu regne.

El seu destí estava escrit i segellat, però Roger va intentar resistir-s’hi inútilment per darrer cop. Desesperat, maleí l'existència de les seves vides anteriors però, més que qualsevol altra cosa, la seva estúpida arrogància que l’havia portat a temptar la fortuna i a perdre definitivament la seva estimada... i la vida.

—Elisenda... —va ser el seu darrer lament, amb la mirada apagada i la veu exhausta.

Publicat a: Ara ja saps qui ets i els sis relats finalistes del XXII Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Maó: Editorial Menorca, 2016.

How deep is your love

Ella llegeix el diari plàcidament després d'haver pres el cafè al bar on sol anar a berenar. És el seu break rutinari i el respecta tant com pot. Després tornarà a la feina i s'endinsarà en el ritme frenètic d'anades i vingudes, de trucades i d'informes a correcuita per ahir.

Assaboreix el darrer glop i passa ràpidament les darreres pàgines amb la premura de qui no hi pot romandre més temps. De cop s'atura en una i hi resta bocabadada gairebé un minut. És ell? Es tracta d'aquell al·lot que conegué, però que mai no gosà dirigir-li una sola paraula? Quants anys deu fer, d'allò? Trenta-cinc, trenta-set?

Sí, és ell, sense cap dubte. El seu llinatge, gens habitual a l'illa, el delata, així com el nom compost. I l'edat també: cinquanta-tres anys, tres més que ella.

La vista se li ennuvola i els records d’adolescència desfilen veloços davant seu: les amigues íntimes i alguns amics, les gales de COU, les llargues anades i vingudes de la discoteca, tot xerrant i fent manetes... I ell, tan alt, ros, ben plantat i simpàtic, més gran i madur que els marrecs de la seva edat.
Ben segur que mai no es va adonar que ella existia i que també formava part d'aquell grupet que, com tants altres, havia sorgit espontàniament a Cal Dimoni o a Body. Capvespres de Coca-Coles i mitjanes, confidències entre al·lotes, les primeres calades de tabac ros, bolles de billar entrexocant amb un soroll sord. Ell, dret amb el pal a una mà i a l’altra un Winston, concentrat i estudiant el pròxim cop. Ella, palplantada a l'altre costat de la gran taula, dissimulant, sense gosar a jugar ni a moure’s per no fer el paperot i que ell no se n'enrigués de la seva mala traça.

Quants mesos hi va fantasiejar? Quantes nits hi va somniar? Com era de feliç amb aquella il·lusió que, n'estava segura, mai no passaria d'açò, però que alimentava tant i tan bé com podia.

De l'altaveu del bar surt una veu familiar cantant How deep is your love. Els Bee Gees posen la banda sonora als seus records: lents en una pista gairebé a les fosques sota el llum giratori de vidre; dos cossos aferrats amb la passió i la malaptesa de la primera joventut.

Torna en si amb els ulls humits, ara sí, i un nus a la gola i les llàgrimes cauen damunt l'esquela. Plora, no tant per la seva marxa, sinó pel que va representar, ell i els altres, els seus al·lots, els seus amors, als quals —ara se n’adona— mai no ha oblidat del tot. Tot i que mai no hi pensa, encara hi són.

I, més que per qualsevol altra cosa, plora pel temps, inexorable i implacable, que l’ha allunyada d’allò que una vegada va ser.

El dilema

El nus de la bossa era ben fort. Després de desfer-lo a consciència, vaig treure un a un els ingredients del suculent suc de peix que tot just estava començant a preparar: un bocí del grandiós cap del rap, peix variat de roca, un tall de morena i… ai! en el fons de la bossa, unes potetes sobresortien davall d’un tros de ratjada, com reivindicant un espai propi guanyat a pols des de feia vint-i-quatre hores. El més sorprenent era el moviment lent però persistent del cranc. “Pobre bèstia, com pot ser viva, encara?” —em demanava, agafant-lo amb la punta dels dits, entre compassiva i fastiguejada.

“Com més aviat acabem, millor” —vaig pensar, incorporant un a un els ingredients a la gran olla, on el pobre cranc ocupava el darrer lloc. “Viu mentre puguis, xaval”, li vaig etzibar. Satisfeta, vaig comprovar que l’aigua encara era tèbia i que la mort li seria més lleu. O potser no, si moria lentament i patint fins el punt d’ebullició. Quin dilema!

Vaig afegir-hi quatre verdures al suc i, tapant l’olla, em vaig girar d’esquenes per no veure la poteta que podia sortir d’un moment a l’altre, agafant-me pel coll i estrènyer-me’l.

Vaig agafar les altres dues bosses de peix (vés a saber quines bestioles més hi havien afegit) per congelar-les. En obrir-les, vaig poder confirmar el que em temia: la peixatera també hi havia afegit crancs, encara que més petits. Alleujada, vaig verificar que un era mort (uf! menys mal), però l’altre, no. Menudet i indefens, em va sorprendre com encara li restava un bri d’alè. Vaig fer el canvi de bossa gairebé sense mirar el contingut, la vaig tancar ràpidament amb un nus i la vaig ficar al congelador tant de pressa com vaig ser capaç.

“Millor morir congelat que no escaldat... o potser no”... Quin dilema.

El suc va quedar deliciós.

Tempesta local

Encara record aquell 15 de novembre com si fos avui, quinze anys després. Una tempesta semblant a un huracà tropical assotà l’illa sense treva durant dos dies sencers, com mai ningú no havia vist fins aleshores i com mai més no s’ha tornat a repetir.

Des del dia abans bufava la Tramuntana amb tota la seva violència i plovia sense aturall, fent córrer l’aigua per les voravies, colant-se dins els soterranis i els comerços i inundant moltes plantes baixes. Els arbres eren arronsats pel vent, que feia rodolar pel terra la major part de les seves branques. Pocs gosaven sortir al carrer i els que ho feien, era per imperiosa necessitat, calats amb impermeables i capells que amb prou feines els protegien de l’aigua; el seu caminar, allà on anessin, semblava una mena de penosa lluita contra els elements.

Com a conseqüència del virulent temporal, es va decretar l’alerta roja en tota la zona i  les escoles van suspendre les classes fins que remetés el mal temps. Aquell dijous de mitjans de novembre em vaig quedar a casa meva, tancada i barrada, amb el meu nadó de set mesos, a l’espera que el temps millorés.

El vent es filtrava per davall de les portes i a través dels marcs de les finestres. L’aigua  es colava per la porta del pati, empesa per la Tramuntana, i jo l’intentava aturar amb pedaços enrotllats que semblaven un gras i llarg cuc de colors. A estones, les gotes d’aigua, combinades amb pedres com mèrvels, picaven estrepitosament el vidre de la claraboia de l’escala. “Cla-cla-cla, clon-clon, tap-tap-tap...”, se sentia des de tota la casa.

Acabava d’escoltar la predicció del temps per la ràdio —sense cap novetat—, quan se sentí passadís enllà una renou sorda, com si una llenya s’hagués trencat. La filleta estava asseguda a la trona mentre li donada les farinetes i, en sentir el soroll, esclatà a plorar. Espantada, la vaig agafar en braços per calmar-la, mentre ens dirigíem cap a l’entrada de la casa, on tot semblava al seu lloc. Llavors vaig decidir inspeccionar el primer pis i quan pujava l’escala, tot aixecant la vista, vaig veure l’origen de la renou que havia espantat l’infant: el petit trenc que s’havia originat al fals sostre de l’escala uns mesos enrere, s’havia eixamplat i allargat desmesuradament. Vaig pujar fins els porxos amb la filleta en braços per observar-lo de prop. No em va agradar gens veure que el trenc s’havia allargat més d’un metre i que el fals sostre feia una gran panxa.

Regirada, em vaig dirigir a l’estudi de la filleta, que encara plorava sense consol. Em vaig asseure al balancí i després de donar-li el pit, finalment es calmà. Quan s’adormí, la vaig ficar al llit i vaig baixar cap a la cuina. Vaig baratar els pedaços enrotllats de davant la porta del pati, xops d’aigua, per uns d’eixuts i vaig començar a feinejar amb el dinar. Tornava a ploure amb força i els llamps es multiplicaven, il·luminant un cel que portava massa hores enfosquit i tenebrós. Un calfred em va recórrer l’espinada quan uns segons després se sentí l’estrèpit d’un tro que devia haver caigut en un parallamps molt a prop, fent vibrar el terra de la casa. Seguidament, se n’anà el llum.

En aquell instant, el meu únic pensament va ser per a la meva filla que dormia al pis de dalt. Ràpidament vaig deixar damunt el marbre l’olla que tenia a les mans i corrents em vaig dirigir a l’escala. Un segon abans de travessar la porta que separa la sala de l’entrada, repetesc, un segon abans, el fals sostre de l’escala s’esfondrà i caigué just davant meu. L’estrèpit va ser monumental i un nuvolat de pols blanquinosa va envair tota l’estança. Durant un moment vaig restar petrificada i aterrida, contemplant la destrossa a uns centímetres dels meus peus; al sostre només hi quedava un bocí de guix en un cantó que romania pengim-penjam, balancejant-se encara.

Quan vaig reaccionar després de l’ensurt, vaig córrer escales a munt. Per fortuna, l’estudi del nadó no comunicava amb l’escala i la criatura es trobava sana i estàlvia.

Unes hores després enretiràvem les runes i vam fer caure les restes del fals sostre que, consentit pel trenc, s’havia ensorrat completament per l’efecte de la vibració del tro. Les bigues despintades i embrutides de l’autèntic sostre van quedar al descobert, com velles meuques despullades. Aleshores, la claraboia es va il·luminar: havia deixat de ploure i el cel estava començant a obrir-se.

Aleshores vaig sentir un calfred per tot el cos imaginant el que hauria pogut passar si el temps no hagués jugat al meu favor.

Una versió d'aquest relat va ser publicada a l'Ara Balears, el 28 de maig de 2017.