El darrer brindis

No entenc què hi fa aquesta gent, aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto mandales, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Els ho vull demanar, però se’m confonen els mots i no em surten ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada.

—Si... Eh... Bon... booones.

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera i riuen. Però tampoc no el conec... o sí?

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’han dut els Reis?

I aquestes al·lotetes, per què han vingut? Són molt polides, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen que no porti l’aparell.

Què és aquella resplendor que guspireja darrera del vidre de la porta del menjador? Ah sí! Ara record quan vam baixar les caixes de l’altell i ella va desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, em deia que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Que ho feia perquè potser seria el darrer que passàvem junts... Quines coses que té!

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Alçam les copes tots plegats i brindam.

Les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques, els fills fan apostes sobre la durada del govern acabat de formar i jo bec un poquet de sidra, que no m’agrada el cava.

Me’l mir, assegut a la butaca, amb la vista perduda, sense dir res. Tan parlador com era, tan agradós i ara no sembla ell, mesquinet.

Intent esbrinar què hi deu haver dins la foscor del seu cap. Em deman si encara els coneix, els fills, les nétes, si em reconeix. O si li venen ràfegues de lucidesa en què se n’adona com perd la memòria i la parla, si intueix que tard o prest perdrà del tot l’oremus.

—M’encanta aquesta foto vostra, mare! Eres tan guapa, amb els ulls blaus i els cabells arrissats i tan rossos, que semblaven blancs. I el pare, tan bru i ben plantat, just en Rodolfo Valentino. Ho veus, pare? —la filla li allarga la foto, i ell se la mira, perplex.

Aquella imatge en blanc i negre den Tomeu i jo festejant, m’omple de records que m’ofeguen la gola i de llàgrimes que em pugen a glopades. Abans que la veu se’m trenqui del tot, propòs un darrer brindis perquè l’any que ve hi tornem a ser tots.

Jo som d'aquí

Jo som d’aquí, de la Tramuntana sense aturador que es cola entre portes i finestres, arrenca arbres i antenes, aixeca ones de deu metres i xiula per tots els racons de les cases.

Jo som d’aquí, de la mar clavada a la retina i al cor, d’un blau que no s’oblida.

Jo som d’aquí, del sol que enlluerna la vista i crema la pell sense pietat.

Jo som d’aquí, de les barreres, de les parets de pedra en sec que cusen el camp cobertes d’esbarzers, dels bouers i les eres, de les vaques pastant, de les tanques vestides de verd a l’hivern i rostides per un sol sense justícia a l’estiu. No plou gaire, aquí.

Jo som d’aquí, d’una terra d’extrems, de la solitud i la gentada, del fred i la humitat que corquen els cossos i de la calor que els estaborneix.

Jo som d’aquí, de l’herència dels talaiòtics, d’una història de dominacions, de gent vinguda d’enfora, de tradicions, de mots i de costums engendrades per tots.

Jo som d’aquí, dels glosats a la vora del foc, després d’un dia de porquejades.

Jo som d’aquí, on els punts cardinals són les llevantades i tramuntanades, el gregal i el mestral, el xaloc carregat de terra del desert i les ponentades que assoten Ciutadella.

Jo som d’aquí, de les platges d’arena, les cales amb roques i la sal de cocons, dels fars que emparen les naus dels temporals i esguarden les costes.

Jo som d’aquí, del temps dels esclata-sangs, els espàrecs, els caragolins, les móres, el fonoll marí, la salicòrnia i les tàperes, dels raors, les llagostes i els calamars, dels tords i les perdius.

Jo som d’aquí, de les festes amb cavalls, el gin, la disbauxa i “anam a fer una pomada”, on el temps s’atura i només existeix la intensitat i l’emoció del moment.

Jo som d’aquí, on la música s’estima i sona arreu, on som capaços d’omplir-nos la vida de veus i instruments.

Jo som d’aquí, de pobles amb caràcter i accents que els diferencien, amb carrers que conviden a seure-hi a la fresca.

Jo som d’aquí, de les platges i les cales amb les casetes vora la mar, on els infants creixen al seu aire, arrenquen pegellides, es lleven les pues dels vogamarins amb agulles cremades i corren sota el sol amb la pell de color xocolata.

Jo som d’aquí, dels vespres mirant els estels i les llàgrimes de Sant Llorenç sota la rosada de la nit.

Jo som d’aquí, dels crespells de conserva, els pastissets, les formatjades de carn, les mitges llunes i els flaons de formatge que et fan xuclar els dits.

Jo som d’aquí, de l’enyorança del formatge, la sobrassada i la carn i xulla quan vius a fora.

Jo som d’aquí, on a vegades la gent perd el seny i es penja a la cotxeria o es tira al pou.

Jo som d’aquí, dels amics a taula i les cançons amb la guitarra.

Jo som d’aquí, de les dones i els homes que es venen l’illa, i d’altres que la defensen en totes les batalles.

Jo som d’aquí, del port que no es pot descriure amb paraules, d’una terra com una altra, però la meva. Jo som d’aquesta illa.

Meditació pel Dia dels Difunts

“Sí, todo es una gran partida de ajedrez. A lo largo de mi vida he temido a la muerte, pero ahora que estoy en el umbral de la tumba, he dejado de temerla”.

Isaac B. Singer. Un amigo de Kafka

Vivim com si no haguéssim de morir. Però quan més gran et fas, més conscient ets que el temps et trepitja els talons, i que cada dia que passa, és un dia manllevat a la vida; cada dia viscut amb desgana o angoixa, és un dia malaguanyat.

El Dia dels Difunts és una efemèride per reflexionar-hi, tot passejant pel cementiri, entre tombes, nínxols i làpides, flors i espelmes, guaitant —gairebé com una profanació— les làpides dels difunts i les dates i epitafis que hi han escrit els que els han sobreviscut.

Jo no vull làpida, ni tomba, ni dates, ni epitafi

ni cap tòpic per recordar-me.

Vull una urna amb les meves restes,

i que les tireu a la mar

des d’un penya-segat sota un far,

després de dir-hi una oració.

I descansar, per sempre més,

al fons del Mediterrani.

No anireu al cementiri el Dia dels Difunts,

perquè qualsevol dia serà bo per recordar-me,

qualsevol dia davant la mar,

les onades encrestades pel temps tempestuós,

el temps de novembre que esdevindrà

qualsevol Dia dels Difunts.

No recordaré aquest estiu

No recordaré aquest estiu per l’accident en bici el dia del meu sant, ni per la causa que ho va provocar —encara no he esbrinat quins cables del cervell se’m van desconnectar mentre circulava per la rotonda—; serà un misteri amb el qual hauré de viure.

No recordaré aquest estiu per haver cantat en l’esdeveniment musical de l’estiu menorquí fet per gent 100x100 autòctona i vist per cinc mil espectadors; ni per haver-m’hi deixat la pell en un espectacle que serà recordat durant temps i temps. Hakuna Matata.

No recordaré aquest estiu per haver viatjat a l’eterna primavera estival anglesa, de camps verds i mansions de pel·lícula, coberts per una pluja gairebé constant; ni per haver visitat els banys romans, Bath —en terra de bàrbars—, més bells i ben explicats —i més cars— que mai he vist; ni per haver admirat —per fi!— amb emoció, el cercle de pedres més famós, Stonehenge, aixecat fa 3.000 anys i envoltat d’interrogants que encara estan per desvetllar; ni per haver-me meravellat amb les voltes de palmera del fabulós claustre de la Catedral de Gloucester i altres escenaris cinematogràfics de la saga Harry Potter.

No recordaré aquest estiu per les avaries domèstiques, la porta de la cotxeria trencada, les dues rodes del cotxo punxades la mateixa setmana, l’odissea del canvi i no canvi —aquesta era la qüestió— de companyia telefònica....

No recordaré aquest estiu per haver viscut les festes de Maó, sempre iguales, però cada any amb emocions renovades.

No recordaré aquest estiu per haver estudiat oposicions amb un temari avorrit i antipedagògic, patint una calor i humitat pròpies del tròpic; ni per haver-ho superat al cab de nou mesos i dos dies i durant tres estacions.

No recordaré aquest estiu pel taller d’escriptura més ben parit al qual he assistit mai, de la mà d’una mestra del periodisme narratiu, Leila Guerriero; ni com vaig xalar amb el seu mestratge i com el grup d’assistents —gent fabulosa— ho va fer encara més engrescador.

No recordaré aquest estiu per l’empoderament i la gosadia d’engegar enfora, molt enfora, gent tòxica, narcisistes, ex amigues manipuladores, tipus covards i menyspreables, assumptes que em desgasten i no m’aporten res de bo, gent desagraïda i aprofitada.

No recordaré aquest estiu per haver sortit de la zona de confort i fotre una cosa al cul a qualsevol ésser humà que no em vegi com a tal, sinó com un objecte o un interès, susceptible de treure’n profit.

Recordaré aquest estiu pel que he tret en clar de les ensopegades, caigudes i tornades a partir; el recordaré per les ferides i l’advertiment que som mortal, i que el temps desaprofitat, és irrecuperable; el recordaré per les noves oportunitats que la vida em brinda de reprendre camins diferents i per recordar-me, un cop més, que és urgent i imprescindible tenir cura de la gent que em mereix i em sosté sempre. Per ells, val la pena recordar-lo.

Renúncies

La vida és plena de renúncies. Quan estàs assaborint el culant farcit de xocolata desfeta amb gelat de vainilla, algú —sempre hi ha algú— te’l pren del plat i, a cops, te’l fa escopir.

Renuncies a la mare quan et deixa a l’escola infantil amb ulls vidriosos i tu no sospites que comença una carrera de fons de renúncies.

Renuncies a menjar (tant) perquè en gaudeixes (tant), que només de mirar-t’ho, engreixes (massa).

Renuncies a la vida familiar per estudiar una carrera més enllà de la mar.

Renuncies a la teva illa-pàtria per viure una vida urbana intensa i plena —plena?— laboralment, fins que algú t’emmiralla amb un projecte de tornada. I tornes a renunciar.

Renuncies a quasi tot per tenir una criatura. L’estimes amb instint animal i encara no sospites que és una benedicció.

Renuncies a la teva cria i la deixes anar com vas fer tu tants anys enrere, en un primer intent, tan dolorós, de tallar el cordó umbilical. Plores d’amagat i, quan et veu, dius que és la punyetera al·lèrgia.

Renuncies a una feina per aferrar-te a il·lusions que algú ha sembrat al teu cap pel seu interès (mai per la teva carrera). Tu no ho sospites, açò, però quan t’adones que formes part d’una partida d’escacs, et sents un Peó més al tauler de joc. T’enfonses, sures, treus el cap a la superfície i esdevens una Torre. No tant per atacar i defensar la Reina —ja s’ho farà amb la seva cort de peons aduladors— sinó per resistir els seus embats.

Renuncies, tanmateix, a tornar enrere (el camí de tornada mai no és igual) i lluites com una lleona per consolidar la feina, que t’apassiona, malgrat tot.

Renuncies, a la teva edat —més a prop dels 60 que dels 50— a lectures, quedades amb amigues, oci, un estiu despreocupat, nedades a les roques, passejades sense horari... per estudiar, estudiar i estudiar durant quasi un any, un temari memorístic i avorrit que no et farà millor en cap sentit.

Avui renuncies, per cinquè any, a la personeta que has criat amb tant de coratge i dedicació, junt amb son pare, perquè voli i s’enlairi com el colibrí petit i valent que travessa el bosc, cercant un lloc càlid i a resguard dels depredadors (mai serà així, bé que ho saps).

A Menorca, setembre és un mes de renúncies. Les mares enfilam la carretera a l’aeroport, esgotant els darrers minuts que passarem amb les cries que no fa tant vam parir al món. Aquest món de renúncies que, durant els darrers dies del mes, t’oprimeix el cor i et talla l’ànima a bocins amb un ferro candent. Com Sísif, ens anirem reconstruint, fins arribar a Nadal, quan estarem completament restablertes i preparades per tornar a renunciar.