Jo som d'aquí

Jo som d’aquí, de la Tramuntana sense aturador que es cola entre portes i finestres, arrenca arbres i antenes, aixeca ones de deu metres i xiula per tots els racons de les cases.

Jo som d’aquí, de la mar clavada a la retina i al cor, d’un blau que no s’oblida.

Jo som d’aquí, del sol que enlluerna la vista i crema la pell sense pietat.

Jo som d’aquí, de les barreres, de les parets de pedra en sec que cusen el camp cobertes d’esbarzers, dels bouers i les eres, de les vaques pastant, de les tanques vestides de verd a l’hivern i rostides per un sol sense justícia a l’estiu. No plou gaire, aquí.

Jo som d’aquí, d’una terra d’extrems, de la solitud i la gentada, del fred i la humitat que corquen els cossos i de la calor que els estaborneix.

Jo som d’aquí, de l’herència dels talaiòtics, d’una història de dominacions, de gent vinguda d’enfora, de tradicions, de mots i de costums engendrades per tots.

Jo som d’aquí, dels glosats a la vora del foc, després d’un dia de porquejades.

Jo som d’aquí, on els punts cardinals són les llevantades i tramuntanades, el gregal i el mestral, el xaloc carregat de terra del desert i les ponentades que assoten Ciutadella.

Jo som d’aquí, de les platges d’arena, les cales amb roques i la sal de cocons, dels fars que emparen les naus dels temporals i esguarden les costes.

Jo som d’aquí, del temps dels esclata-sangs, els espàrecs, els caragolins, les móres, el fonoll marí, la salicòrnia i les tàperes, dels raors, les llagostes i els calamars, dels tords i les perdius.

Jo som d’aquí, de les festes amb cavalls, el gin, la disbauxa i “anam a fer una pomada”, on el temps s’atura i només existeix la intensitat i l’emoció del moment.

Jo som d’aquí, on la música s’estima i sona arreu, on som capaços d’omplir-nos la vida de veus i instruments.

Jo som d’aquí, de pobles amb caràcter i accents que els diferencien, amb carrers que conviden a seure-hi a la fresca.

Jo som d’aquí, de les platges i les cales amb les casetes vora la mar, on els infants creixen al seu aire, arrenquen pegellides, es lleven les pues dels vogamarins amb agulles cremades i corren sota el sol amb la pell de color xocolata.

Jo som d’aquí, dels vespres mirant els estels i les llàgrimes de Sant Llorenç sota la rosada de la nit.

Jo som d’aquí, dels crespells de conserva, els pastissets, les formatjades de carn, les mitges llunes i els flaons de formatge que et fan xuclar els dits.

Jo som d’aquí, de l’enyorança del formatge, la sobrassada i la carn i xulla quan vius a fora.

Jo som d’aquí, on a vegades la gent perd el seny i es penja a la cotxeria o es tira al pou.

Jo som d’aquí, dels amics a taula i les cançons amb la guitarra.

Jo som d’aquí, de les dones i els homes que es venen l’illa, i d’altres que la defensen en totes les batalles.

Jo som d’aquí, del port que no es pot descriure amb paraules, d’una terra com una altra, però la meva. Jo som d’aquesta illa.

Diari d’una pandèmia: El llindar de la llibertat

Després de dos mesos i mig, el camp m’ha rebut amb les barreres obertes i la mar, amb els embats de la tramuntana.

El sol del matí, s’aixecava esplendorós en un cel net que prometia un dia clar i, per ventura, calorós.

Al bosc, els ocells romanien amagats a les branques dels pins i les alzines, cantant amb delit, acompanyats del rumor del vent, com un baix continu persistent.

Les seques s’han endut la mar i hi han aflorat escopinyes, caragols de mar, pedretes i algues damunt l’arena marronosa. En un racó arrecerat de les ones i els esquitxos, la mar m’ha acariciat les mans, tot convidant-me a endinsar-m’hi.

Més enllà, una cadira negra d’escai completava la imatge surrealista de la contemplació de la torre des d’una oficina qualsevol.

A les platges més exposades, troncs, canyes, plàstics i una dona arreplegava els residus abocats per una mar embravida i deixats anar per la mà de l’home.

Pel camí, la camamil·la comença a florir i les flors dels cards estan en el seu esplendor.

Mai no havia vist tortugues (Testudo hermanni, posa el cartell) per aquell rodol. Si més no, mai tantes com avui, confiades per l’harmonia provocada pel confinament temporal del major depredador de l’existència humana.

Al final, les barreres d’ullastre obertes de bat a bat en el llindar de la llibertat tan anhelada.

Meditació d’any nou

Hay momentos en que toda la ansiedad y el esfuerzo acumulados se sosiegan en la infinita indolencia y reposo de la naturaleza. Henry David Thoreau

El camí s’obre davant meu: un viarany estret, delimitat per dues parets de pedra en sec. Més enllà, el camp, els prats verds i els boscos d’arbres frondosos, bàsicament compostos de pins i velles alzines.

Silenci.

No em calen manuals de meditació ni aplicacions de mindfulness per desconnectar del trull del món. Quan m’interno en la natura, l’observo, l’escolto i la sento, la sensació de pau i relax sorgeixen immediatament. La seva bellesa em recrea els sentits, de manera que no em canso mai de contemplar-la; sempre és diferent i canviant.

Caminar és una forma de meditació, i més si es fa en plena natura. Però ha de ser un trescar conscient i actiu, que afavoreixi el fet de gaudir del moment i copsar el que es té davant amb tots els sentits.

Ensumo les olors del camp, l’aroma de la terra banyada, de l’herba segada i dels boscos humits. Tancar els ulls i respirar a fons em neteja els pulmons.

Camino de pressa de bon matí, amb les mans a les butxaques, per escalfar-me el cos. El vent em frega la cara i me la refreda encara més, fins que surto a una clariana i sento com el sol em besa les galtes i em deixo fer. El tebi sol d’hivern convida a asseure’s i dormitar tot escoltant els ocells i la renou d’un tractor en la llunyania, com el baix continu de la melodia de la natura.

Obro els ulls i una parella de cucuts vola damunt meu. Més a munt, un milà s’allunya cap a la costa.

Els verds del camp menorquí a l’hivern són intensos i variats. Un paisatge ben diferent del de l’estiu, marcat pels marrons de l’herba seca i la terra quartejada.

Totes les estacions donen les seves flors. La vinagrella ja ha florit i fa brillar l’herba de pastura, com si la il·luminés amb bombetes incandescents. Els brucs i els romanís estan esplendorosos amb les seves flors rosades i liles.

Després de botar parets i fer-me qualque esgarrinxada amb els abatzers, arribo a una clariana on hi ha unes basses temporals. És un indret que desconeixia i el trobo colpidor. Està tot envoltat per una paret de pedra en sec per impedir que les bísties caiguin dins l’aigua.

Es Clot des Guix

Baixo fins a la més gran i contemplo l’aigua, embadalida. Tot i que no és gens fonda —un parell de pams, potser— no es veu el fons. Imagino l’activitat dels microorganismes que hi viuen, que es reproduiran amb les pròximes pluges i que moriran amb la sequera de l’estiu, per donar lloc a altres formes de vida. Perquè la natura és així: sacrifica els éssers a favor de la continuïtat de les comunitats i l’equilibri dels ecosistemes.

Per sortir-hi, he de passar per un lloc i botar la barrera. Sort que no hi ha ningú.

Torno amb els peus cansats, les botes fins dalt de fang i amb l’ànim renovat. Una bona forma de començar el nou any i agafar forces per afrontar els reptes que ens reserva.

La vida reneix

Avui comença març.

Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa, més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.

Mosques vermelles

Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen el camp menorquí.

La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i, mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol ficades encara en un calaix.

Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi habiten.

Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens ha saludat un poriol.

La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de l’escalfor del sol.

D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa, de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb delicadesa i l’he retractada.

Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au de per aquí.

Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de perpetuar-se un any més.

Camins sense retorn, una novel·la d'aventures a les acaballes de la Menorca britànica

Dia 11 de desembre vaig tenir el gust de presentar la darrera novel·la de Josep Masanés, Camins sense retorn, guanyadora del Premi Josep Saperas de 2014, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís.

Em va fer una il·lusió especial perquè l'autor és d’un dels millors autors de la nostra illa i cada cop amb més projecció arreu del territori de parla catalana. En donen fe la multitud de ressenyes i crítiques literàries favorables. A més, Josep és usuari de la nostra biblioteca des que va venir a viure a Menorca.

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967. La seva família, però, és originària de la província de Lleida i es va instal·lar a la capital catalana durant els anys 60.

Es va llicenciar en Dret i posteriorment va treballar en una companyia d’assegurances. Per aquell temps, ja li agradava, açò d’escriure, i es va inscriure en un taller d’escriptura. Escrivia, però treballar i escriure és difícil —si es vol fer bé—. I si a més hi afegeixes que has de llegir perquè, com diu ell “si vols escriure bé has de llegir molt i has de saber llegir i saber elegir els llibres que llegeixes. Tot plegat és realment complicat”.

Arran d’aquesta situació, el 2004 Josep es plantejà abandonar la feina i dedicar-se a l’escriptura. També va donar el salt de deixar la gran ciutat i venir a viure a Menorca.

Presentant la novel·la a la Biblioteca Pública de Sant Lluís

A partir de llavors s’inicià la seva carrera literària i es començà a presentar a diversos certàmens. 

Ha estat premiat o mencionat en una trentena de premis, tant de narració curta (com el Premi Illa de Menorca), de microrelat o de novel·la.

D’entre els premis de novel·la, podem destacar que l’any 2011 guanyà el Premi Ribera d’Ebre amb La vall de la matança —novel·la que presentàrem a la biblioteca fa dos anys—. Ha estat finalista del Premi de les lletres Catalanes Ramon Llull (2013) i l’any passat guanyà el Premi Josep Saperas per la novel·la que ens ocupa, Camins sense retorn. Enguany ha guanyat el Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, amb La paradoxa de Schrödinger (a punt de publicar-se) i a principis de desembre li fou atorgat el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, per l’obra La putrefacció de la llum, que serà publicada a finals del 2016.

Per què Josep Masanés s’ha presentat a tants premis? “Perquè per a un autor poc conegut —apunta—, guanyar o quedar finalista d’un premi és gairebé l’única manera de publicar. I no és fàcil guanyar un premi literari”.

Alguns certàmens, tanmateix, no garanteixen la publicació de l’obra guardonada, com aquesta, de manera que l’autor va haver de cercar un editor per a la seva novel·la, i el trobà a través de les xarxes socials. L’obra està publicada per Llibres del Delicte, una editorial catalana independent i especialitzada en llibres del gènere negre i escrits per autors catalans. Val a dir que Camins sense retorn hi inaugura una nova col·lecció, DeLite, d’obres literàries fora del gènere negre.

Camins sense retorn va néixer com un conte, titulat El nom del mal. A partir d’aquí, l’autor desenvolupà la història per poder-la presentar al certamen que guanyà posteriorment. És per aquest motiu que l’estructura de l’obra es basa en frases curtes i té un ritme més propi de relat breu. Tanmateix, no és la primera vegada que ha experimentat amb diferents models narratius per a transformar-los. Prèviament ja ho va fer amb la seva darrera novel·la, La vall de la matança.

Camins sense retorn uneix la novel·la històrica i la d’aventures, una combinació que treu el millor d’ambdós gèneres.

Des del primer capítol, la història ja ens enganxa. La narració comença a la Irlanda de 1780, on el paisatge i les circumstàncies s’assemblaven força a les de la Menorca de l’època: una terra pedregosa i castigada per la pobresa i la fam. Dos joves germans irlandesos, Austin i Willie Tibbets, són capturats i obligats a servir durant deu anys en un vaixell de la Marina Britànica, el Temerary. Salparan i posaran rumb cap a Menorca. A la travessia s’hi respira una atmosfera bruta, moguda, plena d’entrebancs, assalts i morts a l’estil de les aventures de corsaris.

En contraposició amb els germans, amb els quals empatitzam tot d’una, hi trobam el despietat i implacable contramestre Davis, el qual els amargarà l’existència de les formes més inimaginables. Austin i Willie hi covaran una ànsia de venjança, que s’anirà alimentant a mesura que transcorre la narració.

El vaixell Bermude entrant al port de Maó

Un cop arribats a Menorca, més que no pas aventura, hi haurà estratègia i supervivència. Aquí es tornarà a repetir l’operació de cerca i captura d’homes —menorquins, naturalment— en edat de lluitar. L’autor coneix prou bé el territori i la història locals, i ho fa palès en les descripcions del paisatge i de la vida inclement de la gent humil.

Però l’illa — que es troba sota el domini del govern britànic—, serà sorpresa per l’arribada del Duc de Crillon que, amb les seves tropes, lluitarà per recuperar Menorca per a la corona espanyola. La tripulació del Temerary es veurà obligada a combatre en el setge de la fortalesa de Sant Felip. La història i els enfrontaments es desenvoluparan a través de la mirada i les accions dels germans Tibbets. Les seves penes, els seus somnis, els records d’Irlanda, l’enyorança de la mare i de l’al·lota d’un d’ells, les ganes de sobreviure i ser fort de l’altre, la set de venjança i l’ànsia de poder decidir el futur, marcaran els trets dels protagonistes i de la història.

Finalment, quan sembla que el destí ha jugat amb ells capritxosament, els germans prendran una decisió que serà crucial en el darrer assalt i rendició de l’illa als espanyols el 1782.

Port de Maó amb la fortalesa de Sant Felip, l'arsenal i bateries, amb la flota del Duc de Crillon assetjant la fortalesa (Paris, 1782)

La novel·la està dividida en capítols breus —tret d’un parell— i frases normalment curtes, cosa que fa la lectura força àgil. Les descripcions són riques, però concises i sense abillaments. La utilització abundant de la conjunció “i” és quelcom que crida l’atenció i fa més personal l’estil: l’empra tant per ajuntar frases com per anomenar adjectius en una descripció; açò proporciona un ritme ràpid a la lectura, i l’allunya de les descripcions més carregades i ritmes més reposats de la novel·la històrica convencional.

La narració té alguns talls temporals, com l’episodi romàntic —imprescindible en tota novel·la, segons l’autor— que ens aporten més dades sobre les personalitats i interessos dels personatges. 

Josep té un domini excel·lent de la llengua i escriu en un llenguatge planer i directe, incorporant amb naturalitat mots del menorquí i vocabulari poc usual. És sorprenent la quantitat de paraules que l’autor maneja sobre nàutica i fets bèl·lics. La posada en escena d’alguns fets està descrita amb molt de detall.

Presa de Menorca per les tropes del Duc de Crillon, 1782

L’autor també hi ha introduït anècdotes o fets històrics. N’esmentarem un, a tall d’exemple: el desmuntatge dels canons del Temerary, per aprofitar-los per a la defensa de Sant Felip i el posterior enfonsament intencionat del vaixell, amb el propòsit de reflotar-lo un cop finalitzat el setge.

El duc de Crillon rep la rendició del general Murray (Mariano Salvador Mella)

Camins sense retorn és, sens dubte, una novel·la de gènere, com ja hem apuntat. Els valors que s’hi desprenen —l’heroisme, el triomf del bé, la cooperació, la fermesa moral—, la fan recomanable a un ventall molt ampli de lectors, tant pel que fa als interessos com a l’edat. Per tot açò i per la part històrica de Menorca, podria ser una bona lectura d’institut. Quina manera hi ha més amena d’explicar la història que fer-ho en forma de novel·la?

Va ser un plaer tenir amb nosaltres Josep Masanés i presentar la novel·la

Cap al final de l'obra, Austin Tibbets expressa clarament el sentiment d’una gent que no pot defugir el seu destí, amb aquesta sentència:

“No hem nascut per acomplir els nostres somnis. Tot just per sobreviure i encara gràcies”.
Vegeu també en aquest blog: La Paradoxa de Schrödinger, de Josep Masanés.

Albert Camus i les seves arrels menorquines

Els orígens illencs d’Albert Camus, un dels escriptors més brillants del segle XX, són un exemple il·lustre de l’expansió de les arrels menorquines en terres africanes, del lligam Menorca-Algèria (Marta Marfany).

Tal dia com avui, 7 de novembre, Albert Camus va néixer a Mondovi, Algèria, fa 102 anys. Escriptor francès d’ascendència menorquina —concretament de Sant Lluís i Ciutadella—, va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1957. Malauradament, va morir 3 anys més tard en un accident de circulació.

Camus és considerat un dels millors escriptors francesos de tots els temps. Novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i periodista, és autor d’obres mundialment conegudes com L’estrany (El extranjero), Calígula, La Pesta, El primer home, La caiguda, Cartas a un amigo alemán, i d’altres.

Camus i el director Jacques Hebertot, en un assaig de "Calígula", el 1950 a Paris

El Nobel li va ser atorgat “per la seva important producció literària, que amb sinceritat il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època”.

L’any 2013, Menorca celebrà el centenari de l’escriptor, justament per les seves arrels illenques. Camus va néixer a Algèria en el si d’una família de colons francesos per part de pare, però d’orígens menorquins per part de mare: la seva àvia materna era nada a Sant Lluís i el seu avi matern, tot i que havia nascut a Algèria, era fill d’emigrants menorquins, concretament procedents de Ciutadella.

A la carnisseria del seu oncle a Algèria el 1920. Camus seu al centre, amb 7 anys 

Cal destacar Camus com un home forjat a si mateix, descendent d’emigrants molt humils i convertit en Premi Nobel de Literatura als 44 anys d’edat. Amb només 1 any de vida, va quedar orfe de pare i va ser criat en una llar molt humil i pobre per la mare (sorda), Catalina Sintes Cardona, i l’àvia santlluïssera (ambdues analfabetes), Catalina Cardona Fedelich.

La mare de Camus, Catalina Sintes

S’àvia Catalina s’havia vist obligada, com molts menorquins, a emigrar a Algèria per raons de pura subsistència: poder menjar. Dona de fort caràcter, va influir poderosament en la personalitat de l’escriptor, segons es desprèn de l’autobiografia pòstuma El primer home, on queda palès el paper primordial de les influències menorquines en la personalitat de l’escriptor, que li proporcionaren una mirada menorquinoalgeriana des de la qual contemplà el món.

Un altre personatge cabdal en la seva vida va ser el seu mestre M. Bernard. Com si es tractàs del pare que no tingué, el mestre li oferí l’ajuda i el coneixement que li van permetre guanyar la beca per ingressar a l’institut, oportunitat única de fugir del destí de pobresa i ignorància que li era reservat.

Camus es plantejà l’interrogant sobre la pròpia identitat quan el 1947 viatjà a França i visità la tomba de son pare. Un any més tard, quan descobrí l’origen santlluïsser de l’àvia, es va prometre d’emprendre indagacions genealògiques, les quals plasmà a El primer home. La recerca de les seves arrels i de “la seva veritat personal” el va dur a recuperar i a recrear la memòria dels algerians menorquins, a través de la veu dels humiliats i dels innocents muts, personatges èpics que, amb El primer home, va voler salvar de ser esborrats per la història.

Fort de l'Eau (Bordj El Kiffan), municipi d'Algèria fundat per colons maonesos (a Algèria, totes les persones procedents de Menorca, o els seus descendents, se'ls anomenava "maonesos").

El primer home, la novel·la publicada pòstumament el 1994, ha d’ocupar un lloc destacat dins els referents culturals menorquins perquè és, sense cap dubte, la novel·la de l’emigració menorquina d’Alger, la que, al costat de L’estrany (1942) i La Pesta (1947), forma la gran tríada narrativa d’un dels escriptors més reconeguts i estimats per un públic realment universal” (Fina Salord).

L’any passat es va publicar Albert Camus i les Balears, un volum amb estudis sobre l’escriptor i la seva relació amb les Illes, coordinat per Francesc M. Rotger, amb valuoses aportacions d’especialistes camusians que van passar per Menorca per commemorar el centenari del seu naixement.

A més d’analitzar la menorquinitat algeriana en la vida i obra d’Albert Camus (Fina Salord), trobam un estudi sobre l’emigració balear a Algèria (Joan Borràs), el compromís polític de Camus amb l’exili espanyol (Hélène Rufat), la visita de Camus a Mallorca i les Pitiüses (però no a Menorca) l’any 1935 (Helena Tur, F. Rotger), entre d’altres. Al pròleg, Carme Riera plasma l’essència del pensament camusià: “En els textos de Camus es debaten els grans temes que afecten la condició humana, el nostre ésser i existir, la nostra immanència i transcendència, la relació amb els altres. Jutjar si la vida val la pena de ser viscuda o no és la principal pregunta de la filosofia, escriurà en El mite de Sísif i a Calígula ens recordarà que l’home -jo preferesc substituir home per persona humana- no és feliç i que tots, no només el boig emperador romà, desitgem inútilment posseir la lluna”.

Sant Lluís, poble d'on provenia l'àvia de Camus

A les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca hi ha una bona representació de la seva obra traduïda al castellà i català. La Biblioteca Pública de Sant Lluís va fer una guia de lectura de l'autor l'any Camus.

Sala P. Albert Camus. Sant Lluís ha dedicat el nou teatre a la memòria de l'escriptor