divendres, 30 de novembre de 2018

Foster

La meva mare ens ho havia deixat ben clar; tot i així, aquella Setmana Santa el meu germà es presentà a ca nostra amb el ca.
Jo tenia 9 anys. M’enrecord, perquè era l’any que em van operar d’apendicitis i estava convalescent i, és clar, l’arribada de l’animalet em va fer molta il·lusió.
En aquella època, el meu germà tenia 18 anys i feia uns anys que estudiava a Palma, però sempre venia a Menorca a passar uns dies durant les vacances.
Ens va dir que el ca tenia poques setmanes i que l’havia salvat d’una mort segura. Mai no vam treure es net d’on havia sortit, ni tampoc no ens vam creure que fos un Fox terrier de pèl llis, com assegurava; tanmateix, crec que ho era a mitges i açò ens inspirà el nom: Foster.

Ma mare, en Foster i jo al jocs de Mobles Gali (1977)

En Foster era petit, de color blanc amb les orelles i part de la cara negres, vivaç i nerviós. Al principi, sempre tenia les orelles baixes, tremolava constantment i no es deixava tocar fàcilment; tot apuntava que havia estat maltractat. Era un animaló tan tendre, atemorit i vulnerable, que ens va ser impossible no quedar-nos-el.
Li vam comprar una cistella i ma mare li va fer un matalàs i una manteta. També li preparava el menjar, de manera que va passar de ser la persona que menys el volia, a la més apreciada pel ca.
Jo era feliç amb en Foster: jugàvem, l’agafava, l’estrenyia contra el meu pit, el servava, li’n donava un munt de petons, el passejava...
Amb la bona alimentació i una vida millor, l’animal va créixer, agafà forces, el pèl li tornà brillant i deixà de tremolar, però mai no li van sortir més dents que les dues o tres que tenia quan arribà. Tot i així, s’ho menjava tot, ossos inclosos.
En Foster era tot un masclet. Xocava veure’l quan es trobava amb un altre ca molt més gros que li grunyia; aleshores, se li acostava i li plantava cara, fins i tot bordant-lo. Era un animal valent i agosarat, amb un punt de fatxenderia.
A l’època de zel, desapareixia pels voltants de l’hort que teníem a Biniparrell, Binitrèvol, per on campava al seu aire. A vegades no el tornàvem a veure fins al cab de dos o tres dies. Feia el mateix durant les temporades que passàvem als fars.
Quan tornava de les seves escapades, no era estrany que ho fes brut, carregat de puces, amb ferides i mossos fets per altres animals. Com aquella vegada que arribà fet un desastre i amb una cosa que li penjava de dins la panxa. Havia estat rodant més dies del normal i havia emmagrit. El vam dur a un bruixot, n’Amagat, que curava animals (i potser persones), al carrer d’Alaior. L’home va dir que se li havia descol·locat un budell i el va curar. Certament, tenia més vides que un moix.

Foster & me
La darrera vegada que el vam veure va ser a Binitrèvol. Se’n va anar, com sempre, però passaven els dies i en Foster no apareixia. Un pagès de la contrada ens va dir que alguns cops l’havia vist ajuntat amb altres cans. Les manades de cans s’assemblen a les dels llops i poden arribar a fer destrosses i atacar petits animals, com bens, gallines o conills als llocs. En veure que no havia rastre d’ell, vam pensar que potser l’havia mort un animal o una persona.
Abans de perdre l’esperança, li vaig demanar al meu pare de fer una batuda a fons pels voltants de l’hort.
—D’acord, però si el trobam, t’encarregaràs sempre de treure’l i de tenir-ne cura—, em va respondre.
Em vaig quedar esbalaïda amb aquella resposta, impròpia del meu pare, per contundent i perquè mostrava poca afecció pel ca, cosa que em sorprengué ja que sovint era la seva única companyia quan romania sol als fars.
Ben mirat, jo ja no n’estava tant, den Foster; era una adolescent més pendent de les amigues, els al·lots i els estudis i em quedava un any per marxar a estudiar a fora. Supòs que per comoditat i egoisme, al cab d’un parell de dies, li vaig dir al meu pare que podríem deixar estar la recerca den Foster, ja que, molt probablement, ja seria mort. Ell assentí i no se’n parlà més. 
Vaig estimar en Foster i ell em va fer desenvolupar una afecció especial pels cans. Tant és així, que l’atracció que sent per ells, la copsen de seguida amb el seu fi instint: sovint em segueixen, em llepen i em borden amistosament.
Sense cap dubte, els cans són millors que la majoria dels humans. Diuen que l’home és un llop per a l’home (homo homini lupus); jo diria que més aviat l’home és una hiena per al proïsme.