El meu viatge al Perú 11: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també

No podia finalitzar la crònica del meu viatge al Perú sense fer alguns apunts sobre curiositats, recomanacions, paraules peruanes, menjar típic, perills, com moure’t pel país, què fer per combatre el mal d’altura i coses que està bé tenir en compte i d’altres que no has de fer, sota cap circumstància.

Contemplant el Machu Picchu

Abans del viatge

Si hi vas pel teu compte, prepara amb molta cura el viatge. Tengui’s en compte que és un país molt visitat i s’ha de tenir la precaució de comprar entrades anticipades a llocs com el Machu Picchu (visita imprescindible) i el viatge en tren que t'hi durà.

Des d’aquí es poden comprar molts serveis i entrades, com els trajectes en transport públic, allotjaments, excursions organitzades, entrades, etc.

El transport en bus funciona força bé i és segur, especialment la companyia La Cruz del Sur. Per fer trajectes llargs, val la pena agafar busos nocturns, amb seients amples i confortables. Açò sí, millor no fer-ho en dies consecutius.

Convé fer-se una assegurança de viatge que cobreixi el més important, com el tema sanitari, hospitalitzacions, repatriacions, robatoris... Segons l’asseguradora i el preu, tens més o manco cobertura.

Canvia dòlars amb temps abans de partir. Allà hi ha moltes cases de canvi i bancs que et canviaran dòlars i euros per soles.

Per seguretat, els bancs bloquegen les targetes de crèdit en alguns països. Per açò, abans de partir, convé demanar al banc que no les bloquegi en tot el territori, o corres el perill de no poder-les emprar.

És aconsellable dur els doblers en diferents carteres i, sobretot, en una d’interior. A molts establiments venen carteres de cintura, per dur-les dins la roba.

Quan hi arribis, has de comprar una targeta de prepagament per al mòbil, si no vols viure penjat del món durant el temps que hi siguis. Informa’t abans de les companyies que operen al país i de les més recomanables.

A la selva de l'Amazones

Com arribar al Perú

El viatge és llarg i tediós. Nosaltres vam agafar 3 vols per arribar a Lima i ens vam passar tot un dia viatjant: Maó-Palma-Madrid-Lima.

El millor és un vol nocturn, com el d’Air Europa a mitjanit, que et permet dormir més o manco durant el vespre. En total, entre 11 i 12 hores en un Boeing compartint espai amb 400 persones. En arribar, guanyes 7 hores que se’t descompten a la tornada i se t’ajunten amb el pitjor jet lag.

Desembarcar de l’avió és quasi tan lent com embarcar-hi. Després de tanta estona dins l’avió, sembla com si suressis dins un nuvolat. Mentre tant, les maletes triguen més d’una hora en sortir. Quan ja les tens, el primer que cal fer és aconseguir pasta i canviar euros o dòlars per soles (a preu d’or, mai millor dit).

Després de prendre un cafè per espavilar, vam comprar una targeta de prepagament per al mòbil. A partir d’aquell moment —potser pel jet lag o perquè estàvem groguis—, vam fer-ho tot a l’inrevés de com ho teníem planejat. Dúiem una llista amb les companyies telefòniques de fiar, però ens vam ficar a la primera botiga de telefonia i vam comprar una targeta que no era al llistat, de la companyia Bitel. Tanmateix, ens fa funcionar prou bé: per 20 €, ens va durar tot el viatge i la cobertura era bona.

En sortir de l’aeroport ens esperava una allau de taxis. I aquí sí que la vam cagar! N’hi havia tants i de tants tipus i els taxistes ens pressionaven tant, que vam acabar ficats en un taxi sense cap garantia que fos “oficial” i que ens dugués a la destinació. Després de dubtes, discussions, sospites de frau, regatejades de preu i a contrarellotge, vam partir cap a Lima.

Circular per la gran ciutat és descendir als inferns d’un trànsit caòtic i lent. Quan per fi arribàrem a l’estació d’autobusos de La Cruz del Sur, el nostre bus a Paracas ja havia partit. Vam haver-hi d’esperar unes hores fins que no vam poder partir cap a la costa sud. La sortida de Lima també va ser lenta i complicada fins que no vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic).

Havíem superat la primera prova, però vam pagar la novatada: ens vam perdre la visita a la fabulosa península de Paracas i una part de la reserva natural, però havíem aconseguit arribar-hi!

A l'oasi de Huacachina

Alerta amb els taxis

Anar en taxi no és cap broma. Els taxis oficials a vegades són difícils de distingir i hi ha molta pilleria al voltant d’aquest negoci. Les màfies operen a les principals ciutats i llocs més turístics del país. Si n’agafes un d’aquests, has begut oli. El millor que et pot passar és que et deixin tirat i, el pitjor, que et segrestin, et desplomin i et matin.

Després de l’experiència del taxi de l’aeroport, vam anar ben alerta. A les grans ciutats, especialment a Lima, el que millor funciona és Uber o Cabify, no només per la seguretat, sinó també perquè és impossible desxifrar el transport públic (només l’entenen els limenys).

El dia de tornada a Espanya, havíem d’agafar un taxi a les 5 h. del matí des de Trujillo a l’aeroport. Vam demanar informació a l’hotel sobre els taxis que hi operaven. El recepcionista ens va explicar que hi havia dues possibilitats: una companyia força econòmica i una altra bastant més cara. En demanar-li en què es diferenciaven, ens contestà que amb els taxis de la companyia més econòmica t’arriscaves a ser segrestat. No m’ho podia creure! Com ens podia recomanar una opció tan perillosa? Al final, vam contractar el servei d’Uber.

De totes formes, als llocs petits i per a trajectes curts, vam agafar taxis populars que ens vam anar la mar de bé. Açò sí: sense cinturó ni aire condicionat, escalfats pel sol implacable del migdia i plens de la pols dels camins.

Si vas pel carrer i els cotxes et piten constantment, es tracta de vehicles privats (col·lectius) que duen diverses persones a diferents llocs. A vegades, passejar pot arribar a ser desesperant, amb tantes pitades i renous!

Els mini busos col·lectius funcionen força bé, són barats i segurs. Noltros en vam agafar a diferents llocs del país.

Els “moto taxi” són un tipus de taxi molt popular, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que es tracta d'un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!

A vegades, arribar a indrets amb transport públic és molt complicat, especialment si has de visitar més d’un lloc. Una bona opció és llogar un taxi. Es tracta de negociar amb el taxista els llocs a visitar, el temps i el preu, i sol sortir bé.

Alerta amb el trànsit, que és de bojos! Gairebé no hi ha passos de vianants i, quan en trobes, no te’n pots fiar, ja que no se solen aturar. Cal travessar corrent i quan no s’atraca cap vehicle.

Moto taxis a Paracas

Xoc de cultures i sentiments enfrontats

L’idioma és el mateix, però la cultura és molt diferent, fins al punt que pots arribar a no entendre’t amb la gent. L’important és mantenir una actitud oberta i adaptar-t’hi.

Nosaltres ens allotjàvem en hotels modestos, però aclarits; cadascun amb les seves peculiaritats. El primer hotel ens va sorprendre perquè, juntament amb la clau, ens van lliurar dues tovalloles, una pastilleta de sabó i un rotlle de paper WC. Semblava que entraves a la presó. L’hotel estava netíssim.

Keep calm i berena quan estigui llest. En alguns casos, l’hora del berenar, és relativa: si et diuen que és a les 7 h, es refereixen a l’hora en què ells s’hi posen; ja t’ho serviran en tenir-ho enllestit. Si tens pressa i has d’agafar un bus o un avió, pressiona’ls fins que es donin per al·ludits. T’ho faran sense perdre mai l’amabilitat (inherent als peruans).

Hotel La Fauna, a Puerto Maldonado, el més xulo del viatge

De restaurants, n’hi ha per donar i vendre i de tots els preus. Són molt populars els restaurants chifa, un tipus de menjar peruà amb elements de la cuina xinesa (arròs, fideus, sopes, salses). És força bo, però fan combinacions molt estranyes i feixugues, com arròs amb llenties i patates fregides i carn o peix...

D’altra banda, et pots alimentar només de les paradetes de menjar del carrer, on trobes de tot: panets, menjar chifa, begudes, dolços, gelats, carn a la brasa feta amb senzilles graelles... A vegades munten una paradeta obrint el maleter d’un cotxo.

Si puges als Andes, has de combatre el mal d’altura a partir de 2.500 m. o ho passaràs realment malament (mal de cap, vòmits, manca d'oxigen i de forces...). El millor és mastegar fulles de coca, prendre’n infusions... Hi ha medicaments, però pens que el més savi és aplicar el remei que tan bé funciona des de fa milers d’anys.

A la Creu del Còndor al Mirador del Còndor, Canó del Colca, a 4.160 m

És molt recomanable veure les línies de Nazca des del cel. Si puges a una avioneta minúscula per divisar-les i et mareges amb facilitat, abans pren alguna cosa contra el mareig.

M’agrada el caràcter de la gent del Perú, afables i encantadors, en general, però a les zones més turístiques els venedors són excessivament invasius. No pots mirar amb calma un ponxo, una figura, qualsevol souvenir, perquè se’t tiren damunt i no pots triar ni pensar quin color t’agrada més. I si et descuides, t’enreden com a xinos!

Fins i tot et poden bordar a crits per vendre’t souvenirs, perquè entris a un restaurant o perquè compris un bitllet de bus. És molt curiós el costum de vendre els bitllets de bus sobrants a les estacions cridant el nom de les destinacions, com qui canta les taules de multiplicar. Normalment ho fan dones, baladrejant durant hores: “Arequipa”, “Cusco”, “Puno”... amb una tècnica vocal que et barrina el cervell.

El súmmum va ser al petit poble d’Aguascalientes, el poble del Machu Picchu, en què hi ha infinitat de restaurants i els cambrers els anuncien a crits, on gairebé t’agafen i et fiquen a dins d'una estrebada. A Trujillo, en un carrer ple d’òptiques, tothom predica les meravelles dels seus productes —ulleres i lentilles—, com si d’artesania es tractàs.

Tan temperats com semblen els peruans i, tanmateix, viuen immersos en una renou desaforada: clàxons, música, vídeos i sèries al mòbil, converses telefòniques a tot volum (sembla que no coneixen els auriculars). Tot ho anuncien a crits i és un fet que contrasta amb el to de veu assossegat que empren quan conversen.

Com a molts països, al Perú és costum el regateig, cosa que vas aprenent amb el temps. A la zona Andina em tractaven de “señorita”, com un vestigi dels temps colonials —señorita Escarlata...—, uf! “Pregunte, señorita”, em deien, per incitar-me a iniciar la negociació d’una possible compra. A vegades em sentia tan aclaparada, que m’hi allunyava sense ni tan sols mirar el que m’oferien.

Tot açò et desperta sentiments enfrontats: per una banda, els peruans són agradosos, però molts porten la picaresca a l’ADN i, quan te n’has adonat, ja te l’han fotuda. Poden ser tan entabanadors, que no basta anar-hi viu.

El guia de la barca venent l'artesania elaborada per les dones de les illes Uros del llac Titicaca

Coses que em van commoure

La costa del Pacífic és un desert que transcorre al llarg de tot el país, de nord a sud: arena, roca, desolació, tot banyat per les aigües d’un oceà imprevisible que es transforma en tsunamis capaços d’arrasar civilitzacions senceres.

Tanmateix, les antigues cultures van ser capaces de poblar aquestes terres àrides gràcies a les tècniques de sostracció d’aigua i conreu de la terra que desenvoluparen, sense les quals no haurien sobreviscut. Arena, pols i aspror i, enmig, un oasi, Huacachina.

Les cultures precolombines ens han llegat els seus vestigis, fabuloses ceràmiques, teles ricament teixides, joies d'or i plata... El Museo Larco de Lima en recull una bona mostra i, per açò, és molt recomanable visitar-lo.

Em va colpir, especialment, el grau de violència i inseguretat de Lima. Com a turista, evites alguns llocs i situacions i no ho veus, però perceps el clima esfereïdor quan passes per algunes zones de la capital. Una situació devastadora, fruit de la cobdícia i la corrupció de poderosos i governants, que genera desigualtats socials i la misèria d’una gran part de la població. Barris poblats de joves sense futur, sense altra oportunitat que la delinqüència. Habitatges a mig acabar, amb els totxos a vista, amb finestres o sense. Suburbis dominats per colles mafioses que extorsionen els habitants per poder entrar a casa seva o per tirar endavant el seu petit negoci i sobreviure.

A més, l'apropiació i l'espoli de l'or del Perú des de l'arribada dels espanyols fins a l'actualitat, ha propiciat encara més que un país amb tants recursos no prosperi. 

A l’altra cara de la moneda trobes gent molt religiosa —catòlics i evangelistes— omplint esglésies i temples, amb una devoció insòlita. En alguns indrets, com a la catedral de Cusco, se celebren misses “de sessió contínua” tots els diumenges, des de les 7 h. fins a les 10 h, amb l’església a vessar.

Tanmateix, allò que més em va commoure va ser el Machu Picchu: el paisatge, l’enclavament ocult, la història, les restes d’una civilització misteriosa, arribar-hi per fi després de tants d’anys. No és fàcil accedir-hi, però només per açò val la pena visitar el Perú. Compra una entrada amb prou antelació, amb un horari de prest i gaudeix-ne amb calma durant la jornada. És una experiència única.

Al Museo Larco de Lima s'exposen ceràmiques i abaloris d'or de les cultures precolombines

Algunes paraules peruanes

M’agraden molt els dialectes i aprendre'n els mots propis. Vet aquí un recull de paraules peruanes:

Ingreso: entrada.

Llamado: cridada.

Cancelar: pagar, liquidar.

Ahorita: el mateix significat que “un parell mallorquí”. En qualsevol moment, no necessàriament, ara mateix.

Parqueo o playa: pàrquing.

Terrapuerto: terminal, estació de bus.

Paradero: aturada (de bus, etc.)

Colectivo: autobús de poques places, com un mini bus.

Carro: cotxo.

Servicios higiénicos: bany, WC.

Delivery: menjar per endur.

Chiva: restaurant on serveixen menjar peruà amb influència de la cuina xinesa.

Crema: salsa.

Chancho: porc.

Res: vedella.

Palta: advocat.

Papa: patata.

Matcha: te, infusió.

Coger: cardar.

Ceràmiques precolombines de la Col·lecció eròtica del Museo Larco

I per acabar...

T’anim a anar al Perú, on segur que tindràs experiències inoblidables. Així que prepara’t per xalar, deixa’t endur i confia. Bon viatge!

Si t’ha agradat, subscriu-te al blog. Qualsevol cosa que em vulguis dir o demanar, deixa’m un comentari i et respondré.

Fent camí de baixada cap a Pisac, a la Vall sagrada dels inques

Tampoc no et perdis els capítols que narren tot el viatge: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco.

El meu viatge al Perú 3: Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa

Les línies de Nazca són un dels enigmes més grans de la humanitat. Ubicades al desert del Perú, aquestes línies i figures colossals s’han de sobrevolar per copsar-ne la bellesa i la precisió del seu disseny i el paisatge encisador que les empara.

Davant de l'avioneta que sobrevola les línies i geoglifs de Nazca

El 15 de setembre, abans de les 7 h. érem a punt de berenar per partir seguidament cap a Nazca. Només hi havia un sol cuiner de l’hotel preparant berenars per a 15 persones! “Ahorita les sirvo”, ens va respondre quan li vam dir que no ens podíem demorar. Alerta quan diuen “ahorita”, que és un com “un parell mallorquí”: tant poden tardar 5 minuts, com més de mitja hora. A força d’insistir, l’home ens va dur els cafès i els ous remenats amb pa, berenar típic del país. Ho vam salvar i vam ser a temps d’agafar un taxi cap a Ica i, d’allà un Perú Bus cap a Nazca.

Sobrevolant les línies i els geoglifs de Nazca

Ens havien advertit que les avionetes per sobrevolar les línies de Nazca eren petites, feien baixades brusques i, per açò, convenia pujar-hi amb la panxa buida. Menys mal que teníem el vol al migdia!

En arribar a Nazca, una ciutat polsegosa de 45.000 habitants enclavada en el desert, ens vam dirigir a Alas Peruanas, la companyia d’avionetes que ens havia de dur a sobrevolar les línies i els geoglifs, però el vol es va ajornar algunes hores per qüestions meteorològiques. Com que vèiem que anava per llarg —ahorita salimos—, ens vam anar a dinar. Cap a les 15 h. ens van dur al mini aeroport de Nazca on, després de passar tots els controls i pagar les taxes i un impost abusiu al Ministeri de Cultura (una pasta, tot plegat), per fi ens hi embarcàrem cinc turistes, el pilot i el guia. I amb açò, l’avioneta anava a tope.

La Cultura Nazca —com la Paracas— es va desenvolupar en diverses valls desèrtiques del departament d’Ica, a prop de l’Oceà Pacífic i amb un dels climes més secs del planeta (hi plou mitja hora cada 2 anys). Açò va ser possible gràcies als sistemes de puquios o aqüeductes, que conduïen les filtracions dels rius per trams subterranis i descoberts i que irrigaven les valls de la costa sud. Avui dia encara se’n troben en funcionament.

El colibrí, el meu preferit

Tanmateix, el reconeixement mundial dels Nazca no és per aquest enginy, ni per les pràctiques de decapitació que empraven amb els seus enemics, ni per portar els seus cranis penjats de la cintura o per passejar-los dalt d’un garrot en forma de trofeu.

Els Nazca s’han guanyat un lloc destacat a la història per dur a terme la gesta titànica de dibuixar —gravar— diversos centenars de geoglifs amb figures zoomorfes, antropomorfes i línies de gran magnitud, varietat i precisió geomètrica damunt la superfície plana de les extenses pampes desèrtiques, en una àrea de més de 500 km². 

En realitat, el traçat d’aquestes extraordinàries figures i línies no són dibuixos, sinó solcs al terra que s’han fet decantant les pedres de la superfície, a uns 30 cm de profunditat; s’han conservat durant segles gràcies a la sequedat extrema del terreny i el clima. El color clar del subsòl fa que les figures siguin clarament visibles damunt la superfície ocre.

L'aranya

Per la grandària i la precisió de les figures (algunes fan més de 100 m de llargària), es creia que els pobladors tenien poders sobrenaturals o que eren obra d’extraterrestres. Amb el temps, el misteri del seu origen s’ha anat esvaint, però no del tot. Algunes hipòtesis apunten que es podria tractar d’un gran calendari, o que podria ser una forma de marcar camins i senders, o que els geoglifs podrien haver format part d'un ritu o cerimònia —algunes figures estan vinculades a la fertilitat i a la pluja (no oblidem que és una zona extremadament àrida).

Encara estic fascinada amb el traç tan ben fet i els dissenys contemporanis d’aquests geoglifs gegants, com el colibrí, l’aranya, el mico, l’astronauta o el còndor, declarats Patrimoni de la Humanitat, traçats fa tant de temps, al voltant del 550-650 d.C.

El còndor

Sobrevolar aquest terreny de suaus colines ocres i descobrir, a poc a poc, les magnífiques i precioses figures mil·lenàries, és una experiència que no et pots perdre. Però si ets com jo, que et mareges amb facilitat, no ho dubtis, pren-te una Biodramina i gaudeix d’aquest espectacle únic. Jo no ho vaig fer i ho vaig pagar.

Quan vam baixar de l’avioneta, em rodava el cap, però em vaig recuperar al Museo Arqueológico Antonini, el millor que pots visitar a Nazca, després dels geoglifs, amb ceràmiques magnífiques, aixovars funeraris, teles precioses... i, com no, cranis deformats.

Recipient cerimonial de ceràmica nazca

Abans de pujar al bus nocturn que ens duria a Arequipa, vaig abastir-me de Biodramina peruana per prendre en tots els viatges que faria pel país a partir de llavors. I molt bé que em va anar!

La bella i blanca Arequipa

Dia 16 vam arribar de matinada a la “ciutat blanca”. L’estampa d’Arequipa és preciosa, amb un centre històric amb edificis històrics fabulosos i una catedral imponent que presideix la plaça d’Armes. La ciutat està envoltada per tres volcans de cimes blanques: el Misti (en actiu), el Chachani i el Pichu Pichu.

Catedral d'Arequipa a la Plaça d'Armes

Arequipa és la segona ciutat més poblada del Perú (1.008.290 habitants), situada a 2.335 m. d’altitud i és la ciutat natal de l’escriptor Mario Vargas Llosa (a qui se li ha dedicat una biblioteca).

Tot i les amenaces i les múltiples destruccions que hi han originat els volcans, és un lloc tan encisador, net, tranquil i de bon clima, que t’hi quedaries a viure una temporada.

Convent de Santa Catalina: els colors d’una devoció silenciosa

Santa Catalina és el monestir més al·lucinant que mai he vist. Es tracta d’una ciutat construïda el 1579 per a les monges dominiques —hi van arribar a viure-hi 500— amb els seus apartaments privats, les seves criades (idò, què et pensaves!) i els edificis comuns. Açò fa que sigui una ciutat interior dins una ciutat, de 20.000 m².

Entrada al convent

El més polit són els edificis colors vius—vermellosos, blaus i grocs— amb carrerons, placetes i racons; els habitatges estan decorats amb mobles i utensilis de l’època, amb els patis plens de ramells, les estances, les cuines i els forns de pa. Els carrers tenen noms de ciutats espanyoles: Toledo, Córboba, Sevilla...

Carrerons i placetes del convent

Un dels claustres del convent

La bugaderia del convent

Dins el recinte hi ha diversos claustres, una bugaderia i l’església blanca, construïda amb pedra volcànica, com tota la ciutat blanca d’Arequipa. Actualment hi viuen unes 50 monges de clausura. També m’hi quedaria uns mesos, passejant pels carrerons, fent ioga i meditació. Ora et labora.

Pati d'una d'una casa d'una monja

Plaça amb font i l'església al darrere

Aquest indret em va fascinar, però la ciutat no et deixa de sorprendre’t, amb edificis magnífics, els més antics, decorats amb elements del barroc mestís arequipeny. Un estil que combina motius de l’art espanyol i de la tradició Inca.

Un exemple n'és el claustre de La Companyia:

L’església de Sant Francesc, d'un barroc sobri està enclavada en una plaça molt polida, a dues passes de la Biblioteca Mario Vargas Llosa:

Passejar pel centre històric d’Arequipa és trobar un monument darrere l’altre. A més dels molts edificis religiosos, les cases senyorials i palaus són magnífics:

Casa del Moral

Casa Tristán del Pozo

Arequipa em va enamorar, perquè té quelcom d’especial. Crec que sempre ocuparà un lloc especial en els records dels viatges que he fet.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d'altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat i Aventura al desert de la costa del Pacífic.

El meu viatge al Perú 2: Aventura al desert de la costa del Pacífic

El dia que vam arribar a Perú va ser llarg i intens, gràcies a les 7 hores que ens va regalar el canvi horari. A migdia vam agafar el bus de la companyia Cruz del Sur en direcció a Paracas. Al Perú operen diverses companyies de bus (Civa, Perú Bus...), però la millor n’és Cruz del Sur, que destaca per una organització, comoditat i puntualitat germàniques. En algunes ciutats, la companyia disposa de terminal pròpia i els banys estan nets i són gratuïts (a les terminals públiques i a qualsevol lloc, es paga 1 sol per emprar els “servicios higiénicos”).

Al desert d'Ica amb buggy

Com vaig explicar al capítol anterior, havíem perdut el bus que teníem contractat i vam haver d’adquirir nous “boletos” per al següent. El sistema és com l’avió: factures l’equipatge, et presentes a la porta d’embarcament, t’identifiques i ja pots "ingresar" al vehicle. Abans, però, et fan una foto. Hi ha un control estricte dels turistes per tot el país.

En el nostre bus de dos pisos viatjava poca gent: unes al·lotes italianes, amb les quals vam coincidir en un altre indret, i una parella autòctona de gent gran. Al cab d’una estona d’haver partit, l’home engegà un vídeo al mòbil, en què algú predicava a viva veu i amenitzava tots els viatgers. Vaig deduir que no emprava auriculars perquè la dona també se’l mirava. Però més endavant em vaig adonar que és un costum habitual que la gent parli per telèfon amb l’altaveu, escolti àudios i miri vídeos a tot volum. Gairebé ningú empra auriculars. També és curiós que els conductors dels “colectivos" (busos petits urbans), taxis, botigues, restaurants, quioscs de carrer... tenguin música o la tele engegada a tota hora amb el volum excessivament alt. Açò contrasta amb els peruans, gent discreta que generalment parla fluixet, però que viu envoltada de música i tota mena de renous a tot drap.

Es podria pensar que tota l’estona s’hi sent música andina —la que sonen els grups de peruans o bolivians pels carrers de Barcelona—, però no. Bàsicament sona reguetó i derivats (música de moda llatinoamericana). Excepcionalment, pots escoltar flautes andines en versió d’ascensor (El cóndor pasa...) i, alguns cops, una mica de rock.

De camí cap a Paracas

La sortida de Lima és lenta i molt complicada per mor del trànsit caòtic. Un cop fora de la ciutat, vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la més llarga del món, que travessa el continent americà de nord a sud), que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic. Arena, penya i fems; quantitats ingents de plàstics i brutícia a la vora de la carretera, al llarg de quilòmetres i quilòmetres de desolació. Només algun poblet de tant en tant enmig del no res.

La costa peruana és un llarg desert. Lima està construïda en el desert —diuen que no hi plou durant 300 dies a l’any, o més. Tot i així, diverses cultures precolombines es van establir i es desenvoluparen al llarg de la costa del Pacífic, com les cultures Paracas, Nazca, Lima, Mochica, Chimú, Sicán o Chancay —els topònims prenen el nom d’aquestes cultures—, totes elles sorgides abans de la constitució de l’Imperi Inca i sotmeses posteriorment per aquests. Més endavant explicaré com aquesta situació facilità la conquesta del Perú per part del espanyols.

Contemplant la immensitat del desert d'Ica

Quan hi ets, no te’n pots avenir que hi hagi vida en aquell sequeral. El cert és que les cultures que he esmentat van poder assentar-se al desert del Pacífic i desenvolupar-hi l’agricultura durant segles, gràcies al seu domini de les tècniques hidràuliques, i van aprofitar al màxim els escassos recursos hídrics procedents de la serralada andina. Qualsevol riu, per petit que fos, era canalitzat i emprat per a l’abastiment d’aigua. A més, aquesta zona és rica en pesca i la mar ofereix variats i quantiosos productes, que vam poder assaborir, com el Ceviche.

La cultura Paracas sorgí a les valls del desert costaner entre el 700 a.C i el 350 d.C. Conreaven el cotó i teixien unes teles finíssimes de gran qualitat i vius colors, amb les quals embolcallaven els seus morts. En els cementiris s’han trobat mòmies enterrades amb el crani deformat per qüestions estètiques i d'estatus social —vaja, tot són gustos. La ceràmica Paracas, com la Nazca, és magnífica en disseny, formes i colors, i es conserva com si l’haguessin modelat ahir.

Ceràmica precolombina. Museo Larco, Lima

Realisme i expressivitat de la ceràmica precolombia. Museo Larco, Lima

Després de més de tres hores en bus —a Amèrica, no hi ha cap distància curta—, vam arribar a Paracas, un poble de 10.000 habitants, de la província de Pisco (on es fa el famós licor). Es troba a la badia del mateix nom, al nord de la península de Paracas, un bocí de terra desèrtica i fascinant, declarada Reserva Nacional. És un poble humil, sense cap atractiu —arena, pols, cases a mig acabar (açò ho explicaré més endavant)—, excepte uns petits restaurants aferrats i arrenglerats enfront de la platja, on trobes bon peix i marisc, banyats amb Pisco Sour. És un dels llocs on vam menjar millor i a més bon preu.

En arribar-hi, ja no vam poder visitar la Reserva Nacional de Paracas i vam contractar una excursió en barca per a l’endemà.

Després, vam passejar i contemplar la posta de sol des de la platja. Al Perú es fa de nit prest i molt ràpidament, per la proximitat amb l’equador. Vaig enfonsar les mans a l’oceà i el vaig tastar. És menys fred que el nostre mediterrani i molt manco salat. No me’n podia avenir que fos davant d’un mar tan vast i llegendari i perillós, tenint en compte els advertiments de possibles tsunamis.

Plenament amb els efectes del jet lag, a les 6 del capvespre ja no ens aguantàvem i, a les 8, ja dormíem.

Lleons marins, pingüins, guano i “El candelabro”

L’endemà, dia 14, ens vam embarcar de bon matí cap a les Illes Ballestas, un petit arxipèlag a mitja hora de la costa.

Formacions curioses de les Illes Ballestas, riques en fauna i cobertes de guano

Al moll, dotzenes de barques amb turistes partíem a veure lleons marins, pingüins de Humboldt, crancs, estrelles de mar, anèmones, aus exòtiques (guanays, piqueros, zarzillos), roques forades i escolpides pel vent i la mar i grans quantitats de guano. El guano és l'excrement de les aus que habiten les illes, que s’empra com a fertilitzant orgànic, i que es conserva molt bé gràcies al clima desèrtic. Aquesta substància dona l’aspecte i el color característic d’aquells penyals, com si hi hagués nevat parcialment. El govern en té l’exclusiva de l’extracció i comercialització (és un bon negoci, la caca d’ocell, i hi van a fer feina immigrants, especialment veneçolans). Per açò està prohibit desembarcar a les illes i s'han de veure des de la barca.

Lleons marins de camí cap a les illes

Pingüins de Humboldt a les Illes Ballestas

De tornada, vam passar davant de la costa de la península de Paracas. Formada d’arena i penya blanca, sembla una merenga que li haguessin arrabassat bocins amb una cullera gegant. Allà es troba “El candelabro”, un gràfic de grans dimensions dibuixat en un solc d’arena de 50 cm i fixat per la sal cuita al sol. Des que els antics pobladors d’aquestes contrades van gravar les famoses línies de Nazca amb el mateix sistema, els peruans es van aficionar a dibuixar figures de solcs gegants, com aquest impressionant canelobre.

"El candelabro", a la Península de Paracas

En arribar, ens acomiadàrem durant uns dies de la fabulosa costa peruana, el desert, les dunes i les penyes governades per l’oceà Pacífic.

Aventura al desert

Al migdia partíem en bus cap a Ica, una gran ciutat caòtica i terriblement sorollosa, on vam dinar per primer cop en un restaurant chifa. Els chifa són establiments on se serveix menjar peruà combinat amb plats típics de la cuina xinesa. M'encanta, aquesta combinació. En sortir, tot eren cotxes que ens pitaven i no enteníem el motiu. Açò ho fan perquè molts vehicles privats porten gent i alguns taxis són col·lectius. Per açò, quan veuen turistes, els avisen amb el clàxon, com dient “estic aquí i et duc on vulguis”.

Enmig d’aquella jungla ensordidora, vam aturar un taxi atrotinat, sense cinturons i escalfat pel sol implacable del migdia, perquè ens dugués a l’oasi de Huacachina.

Moto taxis a Paracas

Hi ha un tipus de taxi molt popular a tot el país anomenat “moto taxi”, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que és un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!

A la vora de l'oasi de Huacachina

L’oasi de Huacachina està situat enmig d’un desert a 15 minuts d’Ica. És una llacuna d’aigües blaves, amb palmeres i altra vegetació que creix a les seves voreres, i que fins i tot té una llegenda. L’oasi està envoltat de dunes altíssimes. A que sona bé? El que no s’explica a les guies és que la llacuna és d’aigües verdes (sulfuroses) i un poc tèrboles, on naveguen barquetes d’esbarjo i està envoltada d’establiments turístics per allotjar, alimentar i entretenir els milers de turistes que hi arriben cada dia; l’arena es cola per tot arreu i els carrers hi estan inundats.

Diuen que no t'ho pots perdre, però jo crec que sí. Tanmateix si hi vas, pots completar la visita amb l’excursió que noltros vam fer en buggy per l’ampli desert d'Ica que voreja l’oasi, i la xalada fent sandboarding, llençant-nos per les dunes amb taules semblants a les de snowboard. Al final, vam contemplar la posta de sol d’un dia llarg i aventurer.

Excursió en buggy pel desert d'Ica

Posta de sol al desert

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis el capítol anterior: Un somni assolit, llargament esperat.

El meu viatge al Perú 1: Un somni assolit, llargament esperat

Va ser a finals de 2023. Acabava un any especialment dur que m’havia fet replantejar aspectes transcendentals de la meva vida. Un n’era que ja no volia ajornar desitjos pendents per l’any següent, per després de la jubilació... i, molt manco, somnis de joventut que esperaven aletargats el seu torn.

Al Machu Picchu, contemplant el nostre somni

En conseqüència, vaig plantejar a n’Alfons de fer el viatge al Perú durant l’any que estava a punt de començar.

“Perú és enfora, un territori vast ple de meravelles per veure. El temps passa, la salut trontolla, les forces minven i el futur sempre és incert. O hi anam prest, o se’ns passarà irremeiablement. I no m’hi vull haver de lamentar”, li vaig dir. Ell també va tenir clar que havia arribat el moment i vam decidir fer realitat el nostre somni el mes de setembre.

El viatge al Perú ha estat el tercer GRAN VIATGE INOBLIDABLE (així, en majúscules) de la meva vida.

El primer, va ser l’Interraïl, el 1991. Una aventura per mitja Europa que ens va obrir els ulls al món, ens va acostumar a dormir en trens, en albergs d’habitacions compartides, menjar al carrer i viatjar sense manies. Vam arribar fins a Budapest, a l’est i, al nord, fins als fiords de Trondheim, a Noruega.

Aquesta som jo medint la Torre Eiffel, a París

El segon, el vam fer a Mèxic i Guatemala, el 1999. Un viatge en què vam recórrer amb motxilla la ruta maia, des de Mèxic DF, fins a Hondures, passant per Oaxaca, la selva Lacandona, San Cristóbal de las Casas, ciutat Antigua Guatemala, el llac Atitlán, Tical, Chichén Itzá, Tulum, Copán, etc. Va ser el darrer viatge de la nostra joventut, amb les incomoditats i avantatges dels motxillers. Al cab de dos anys, ja érem pares.

N'Alfons i jo dalt d'una piràmide asteca, a Tenochtitlán, Mèxic

El tercer ha estat aquest, al Perú. Un viatge llargament esperat durant més de trenta anys. Una aventura fascinant a les portes de la vellesa que, per la seva idiosincràsia, la complexitat dels llocs a visitar i la distància entre ells, no es podia ajornar gaire més.

Davant les impressionants Salines de Maras

Des de l’Interraïl, n’Alfons ha organitzat tots els nostres viatges (excepte els de Turquia i Egipte).

Els dedica molt de temps i en té molta traça. El viatge que ens ocupa ha estat especialment complicat, amb reserves d’un munt de tiquets d’entrades, viatges en avió, bus, avioneta, tren, excursions, hotels, canvi de moneda, assegurança... En resum, una feina impagable que li agraesc moltíssim!

Perú és un país tan gran i allunyat, amb tant per veure, que val la pena fer-hi una estada de tres setmanes o més, que és el temps que vam ser-hi.

A més, el viatge és llarg i costós: des de Madrid, has de volar a Lima durant 11 hores. Quan hi arribes, has guanyat 7 hores, que tornaràs a la tornada. De cop i volta, serà de matinada i, si no has dormit, vas venuda (com jo). Tot i així, val la pena fer-ho, i el jet lag desapareix en un parell de dies.

Comença el viatge

Dijous 12 de setembre vam viatjar de Menorca a Palma i després a Madrid. D’allà, vam sortir a mitjanit amb un Boeing d’Air Europa que portava més de 400 passatgers; vam arribar a Lima l’endemà a les 5 h. (amb la diferència horària de 7 hores).

Després de passar el control d’immigració i d’esperar les maletes durant més d’una hora, vam canviar moneda (de dòlars a sols), vam comprar una targeta de mòbil de Bitel, ens vam injectar cafè en vena i vam sortir a cercar un taxi.

Just travessar les portes de l’aeroport de Lima, uns quants homes ens van bordar per oferir-nos el seu servei de taxi —una de les maneres habituals de vendre qualsevol servei o producte al país. Després de discutir una estona el preu del trajecte fins a l’estació de bus de Cruz del Sur i la meva reticència a muntar-nos al taxi (vam anar i recular dos cops, ja que no em fiava ni un pèl —“ens segrestarà, ens torturarà, ens robarà, ens matarà”, em repetia—), en un acte desesperat de fe (en Déu, en el taxista), vam pujar-hi.

L’home ens hi va dur tan ràpid com va poder després que s'aturés a una benzineria (has vist mai un taxista posant benzina quan et du?) i n'Alfons l'increpés, però per mor del trànsit caòtic i infernal de Lima, vam perdre el bus a Paracas, la nostra primera destinació. Uf! I ara, què?

“Keep calm”, em vaig dir, quan compràvem els bitllets pel bus següent, “podia haver estat pitjor (hem perdut una visita, però estem vius)”. El nostre viatge-aventura acabava de començar de forma trepidant.

Baixant de Pisac

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els capítols següents: Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.