Port Maó

Hi ha dies en què la mar m’estira. Llavors, he d’anar a trobar-la per sentir que visc rodejada d’aigua.

Baix al port quan el sol és a punt d’amagar-se per ponent i una llum tènue pinta de color platejat la superfície de la mar. No corre gens de vent i les barques s’emmirallen en la quietud de l'aigua.

El fred es va intensificant a mida que cau la nit.

De la mar puja un aire gelat i humit que entumeix la cara, l’única part del meu cos al descobert. M’agrada olorar aquesta brisa i que em revifi.

En pujar les escales del Port Mahón ja és quasi fosc i sent que el cos ha entrat en calor per l’esforç.

Em gir i faig una darrera ullada al meu port: la seva immensitat amb l’Illa del Rei enmig, S’altra banda, Cala Figuera, les balises enceses, el moll de baix amb els diversos pantalans i la Mola a la bocana. Tot és al seu lloc, però el port mai és igual.

I mai em cansaré de contemplar-lo.

La necessària convivència entre vianants i ciclistes

Dissabte passat quasi vaig atropellar una filleta petita amb la meva bicicleta.

Anava pel carril bici de l’avinguda Josep Anselm Clavé i, davant de l’estadi del Menorca, un infant va travessar corrents el pas de zebra i es llençà damunt el carril bici. Per sort, jo anava molt a poc a poc (i sonant el timbre), ja que el carrer era ple de gent a aquella hora, i vaig poder frenar a temps.

És habitual que hi hagi algú que envaeixi aquest carril bici, el travessi sense mirar o, simplement, no escolti les timbrades de les bicis i no es mogui. Si bé és cert que es tracta d’un carril mal situat per estar damunt la vorera sense cap separació dels vianants, encara manca molta conscienciació ciutadana envers el trànsit de les bicicletes.

Les administracions sovint fan campanyes de conscienciació de temes diversos, amb més o manco encert i èxit. Seria bo fer una campanya informativa, tot conscienciant de la importància de circular correctament com a vianants i, com no, com a ciclistes urbans i usuaris dels patins elèctrics.

Afortunadament, avui en dia a les ciutats hem de conviure diversitat de persones circulant de formes diferents i per açò mai no és tard per fer-ne pedagogia.

La filleta no ho podia saber, però si els pares hi haguessin estat conscients, no l’haurien deixat enrere enmig d’un carril on sovint passen vehicles.

Publicat al Menorca el 24/12/2020

Aquelles Festes de Gràcia del 84

M’havia proposat fer el cor fort, convèncer-me que, per un any, no passa res. Quants cops he estat fora de Maó per festes? Quasi tots, quan vivia a Barcelona. Però quan hi ets... Cada dia que passa i s’atraca al de la Mare de Déu, el pensament s’hi decanta i l’emoció comença a brollar, donant pas als records que havien quedat a la rebotiga del cervell... fins arribar a una de les millors Festes de Maó de la meva vida, les de 1984.

Foto promocional de Els Trobadors, per Ramon Carreras

Amb 17 anys, tres amics músics ens vam ajuntar aquell estiu per formar un grup musical d’aires folk i cançó de cantautor, que vam anomenar Els Trobadors. En Carlos Mangado, ànima de la formació i autor de la majoria dels temes, cantava i sonava la guitarra. N’Alfons Méndez, la flauta dolça i jo mateixa, el baix elèctric i els cors.

El meu pare m’havia construït un amplificador amb una caixa de televisor per connectar-hi el baix. Tots tres assajàvem a diari en una cotxeria que tenia la meva família a Dalt Vilanova.

Així que, en preparar el programa de les Festes, en Pito Costa —llavors regidor de Festes de l’Ajuntament de Maó i caixer Batle— ens va contractar per sonar a la Gran Festa de Carrer que se celebrava dia 8 a diversos carrers i places del centre de la ciutat. Devia de ser el primer o el segon any que es feia aquest acte i feia molt de goig trobar grups musicals en diferents escenaris simultàniament. Aquesta fórmula es va repetir durant alguns anys més, fins que morí de finor.

Qui digui que les festes són quelcom estàtic, s’equivoca. Sempre es van introduint elements nous, se’n lleven d’altres, es baraten els escenaris, s’importen costums forasters (com els correfocs), que hi queden o s’eliminen. Fins i tot el centre de la festa, sa qualcada, es jaleo i els actes religiosos, varien amb el temps. M’agrada que sigui així, perquè gràcies a aquest esperit tradicionalista, però a la vegada dinàmic —i que es va adaptant als nous temps—, les dones van començar a participar a la qualcada fa 50 anys. En canvi, Ciutadella, en nom d’una tradició inamovible i retrògrada, discrimina i nega un dret bàsic que ni la societat civil ni els poders públics no haurien de permetre per més temps.

El 1984 em va deixar el record d’haver actuat a la Festa de Carrer i d’haver xalat damunt de l’escenari de la plaça Colon, tot sonant temes originals den Carlos Mangado, llavors un jove cantautor de cançons reivindicatives, temes d’amor i de protesta social. Completàvem el repertori amb temes d’altres cantautors i grups afins, com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quilapayún, Aute, Silvio Rodríguez... La Música era el mitjà per canalitzar la nostra rebel·lia juvenil.

Però les Festes del 84 no només van ser memorables per l’actuació de Els Trobadors. Fa uns dies vaig trobar dalt des porxos el programa i em vaig adonar de la varietat, quantitat i qualitat dels actes programats.

Les Festes van donar inici el dia 3 amb un pregoner de luxe, convidat pel batle Borja Carreras-Moysi: el poeta i novel·lista català Carlos Barral. A més d’escriptor, Barral destacà com a impulsor de l’editorial Seix-Barral, “tot creant premis i col·leccions que varen permetre donar a conèixer als lectors del moment els més importants corrents literaris europeus i hispanoamericans del segle XX i alhora renovar la literatura espanyola dels darrers anys del franquisme” (Viquipèdia).

Els dies previs es començava a degustar el que serien aquelles festes, amb l’actuació al Poliesportiu del grup La Trinca, dia 28 d’agost.

L’1 de setembre, amb el patrocini del Ministeri de Cultura, arribava des d’Itàlia la Nuova Compagnia di Canto Populare, grup fundat el 1970 amb la finalitat de difondre els valors de la música tradicional, i que encara és en actiu.

El plat fort va ser el recital del cantautor català Lluís Llach al Poliesportiu, dia 5 de setembre. Va ser el primer cop que vaig gaudir en directe del meu gran ídol de la Cançó catalana. Un concert inoblidable!

Acabaré aquest resum d’actuacions prèvies citant el grup Escarabat Bum Bum, que protagonitzà la Nit de foc, el 3 de setembre, “desembarcant al port... els dimonis —esperits iniciadors de les festes— que, seguits d’un correfocs, prendran per assalt els carrers de la vila fins arribar a la plaça de l’Ajuntament”.

A més de l’actuació de Els Trobadors, Los Isleños, S’Eixam i Los Parranderos, a la plaça Colon, a la Festa de Carrer hi van participar: Ruperto, Marcos y Tolo, Lluís Sintes, Els Menorquins (carrer Nou), la Banda Municipal de Maó, diversos grups folklòrics de l’illa (carrer de ses Moreres), la Banda Municipal de Ciutadella (costa de sa Plaça). Per als més canyers, hi va haver un recital de rock a la plaça Constitució amb Osiris, Maladí d’amour i Sícora. Us n’enrecordau?

Els grups “verbeneros” van ser Rocky Muntanyola i Si, fa sol, els dies 7 i 8, i Xoc (amb l’estimat i admirat Ernest Pagès, a la guitarra), el 9.

Encara no s’havien establerts les corregudes as Cós, però dia 8 hi va haver una mostra de cavalls domesticats al carrer de ses Moreres.

Els focs artificials encara es feien a s’Esplanada, per donar pas, aquell any, a una “bereneta de coca i xocolata per a tothom” (i gratuïta). 

El cartell i el programa de les festes va ser il·lustrat amb un oli de J. Vives Campomar. L’encarregat del disseny de les samarretes va ser el gran Zaca, amb un dibuix genial, com es pot comprovar. Encara tenc la samarreta, que em pos gairebé tots els anys el dissabte de la festa.

Demà, quan em desperti, no sentiré el renouet de les banderetes del carrer mogudes per la brisa. Al capvespre, cap a l’hora en què sa qualcada passa per davant de ca nostra, em posaré la samarreta den Zaca i brindaré amb una pomada per les no festes de Gràcia.

I perquè l’any que les tornem a celebrar!

Bon dia, Salero

Surts de bon matí amb bicicleta, quan el sol despunta. La cambrera de pis ja és al cap de cantó esperant les companyes amb qui comparteix cotxo. Els homes grans del barri prenen el cafè xerrant animadament al bar de sa Rovellada.

Carril bici de la carretera de Sant Lluís: el millor

Carril bici de la carretera des Castell: el pìtjor, per estret i compartit amb els vianants

Carril bici de la carretera des Castell: el més perillós, per aquesta xapussa

Carril bici de la carretera de Sant Climent: per a quan la continuació?

Des de fa anys, durant la primavera i l’estiu, cada dia et creues amb un senyor gran que torna de caminar. Amb el rostre encès i un somriure d’orella a orella, sempre et saluda de la mateixa manera: “Bon dia, Salero”, i tu, que només el coneixes d’aquests encontres fugaços, li tornes la salutació, encantada.

A l’avinguda, la senyora M. passeja el ca, que és com la seva ombra i l’acompanya arreu; mentre tant, el senyor S., amb més de noranta anys, comença la caminada matinal a bon ritme. Alguns al·lots es dirigeixen, endormiscats, a l’estació d’autobusos per anar a l’institut. A ca na Maruja, trobes les parroquianes que berenen a la terrassa, en un ritual diari i inamovible.

Llavors penses que quan vas en cotxo, t’estàs perdent tot açò i, a més, has de patir l’estrès de l’hora punta.

Carril bici de s'Esplanada en molt mal estat. A més, dona mala imatge del centre de la ciutat

Carril bici de s'Espalana: per què no s'arranja?

El carril bici segueix per s’Esplanada. Malmès pel pas del temps i la manca de manteniment, encara no l’han arranjat, des que fa mesos li ho vas demanar a la batlessa. L’Administració hauria d’aclarir els temes amb més celeritat i impedir que s’eternitzin.

El bocí de carril de l’avinguda Clavé es troba en millor estat, però no hi fa llarg. És habitual que et trobis vianants despistats per enmig (sembla mentida, després de tants d’anys) i més estudiants que pugen als instituts a peu.

Carril bici de l'Avda. Clavé: fa anys que està així

Carril bici de l'Avda. Clavé: té 11 anys i no se'n fa manteniment. A la vista està

En arribar a Santiago, allò és campi qui pugui: s’ha acabat el carril bici i vas per la calçada perquè no és permès d’anar damunt la vorera ni travessar pel pas de zebra, amb els cotxos que et passen a tocar.

Carril bici de l'Avda. Clavé: nou i polit. Per a quan la connexió amb el primer tram?

T’has adonat que cada any que passa sou més persones que us desplaçau en bici o a peu, practicau exercici, no contaminau i compartiu espais sense vehicles que, en definitiva, són espais de convivència ciutadana.

Finalització del carril bici de la carretera des Castell:
per a quan la continuació amb la Ronda de Maó?

Tanmateix, no hi veus un retorn per part de l’Ajuntament: el manteniment en la majoria dels carrils bici és inexistent, se’n fan pocs de nous i no existeix una planificació clara al respecte. Les rondes encara no en disposen, amb el perill que açò implica. Per què no se’n pinta un damunt d’una de les voreres i es delimita amb tortugues? Li ho vas demanar a la batlessa i també per què Maó ja no és la ciutat polida d’antany.

Ronda de Maó: què n'hem de fer de voreres tan amples sense carrils bici?

A Maó encara hi manquen aparca bicis. Els del Lidl són més polits (l'estètica també compta)

I al final penses que ha passat una altra legislatura i la mobilitat, que és un assumpte cabdal en una ciutat, a Maó segueix relegat a un paper secundari.

Publicat al Menorca el 20/11/2018

El meu barri X: seure al carrer

Fa uns dies em va sobtar una imatge. Tres dones seien a la vorera de davant la casa d’una d’elles, al carrer Santa Escolàstica. Quan hi vaig passar, no hi va faltar de res: mirades encuriosides, suspicaces i de reüll quan m’allunyava, baixant les escales cap a s’Arraval.

Carrer Santa Escolàstica

La xafarderia descarada —com no pot ser d’altra manera al carrer— no em va fer res, al contrari, em va fer il·lusió que un costum tan arrelat als pobles fa més de trenta anys, com era seure al carrer amb una cadira per passar l’estona i prendre la fresca, encara pervisqui com una estranya relíquia, enmig de vehicles, pol·lució, renous i mil ocupacions personals.

Açò és així perquè el carrer Santa Escolàstica és un cul de sac —o dos, millor dit—, ja que el carrer Ciutadella el travessa i el romp, literalment, en dues meitats. Açò fa que els escassos cotxos que hi entren, ho facin per aparcar. En realitat, pràcticament no hi ha trànsit.

El carrer Ciutadella cap a 1910

D’aquesta forma, fa ganes treure la cadira i seure a la fresca per fer la xerradeta amb les vesines.

Però per açò cal tenir una edat, passar dels dispositius electrònics i de les xarxes socials i socialibilitzar-se en temps i forma real, no virtual.

En definitiva, una forma de viure slow (a poc a poc). Slow life en una slow city —una vida lenta en una ciutat en calma. I no sé si açò, que seria una tornada enrere, avui per avui, seria possible. O potser sí...

El meu barri IX: na Joana

Ahir de matí, baixava per s’Arraval cap a can Vallés, a comprar pastissos per celebrar avui el meu sant, amb paella, cava i dolços.

Em vaig trobar amb na Joana i la seva cuidadora que tornaven a ca seva.

—Com va, Joana?— la vaig saludar.

Ella em mirà amb aquells ulls blaus i brillants, que devien ser tan encisadors anys enrere. El seu semblant, melancòlic i bondadós, em va transmetre que tot va bé, dintre de tot, és clar.

De passeig per s’Arraval, na Joana surt de prest a estirar les cames, quan la calor encara no ofega i l’ombra de la vorera sud és fresca.

Al seu pati, té les millors hortènsies de Maó, una explosió de colors intensos i flors per tot arreu. A les seves pasteretes, hi poden florir més de cent en una sola temporada. A vegades me n’ha donat i han agafat al meu pati, però no les sé cuidar tan bé com ella i, prest o tard, acaben assecant-se. Ella sempre me n’ofereix més, quan és el temps.

Les poques vegades que coincidim pel carrer, fem sa xerradeta, una petita conversa que ens posa al dia mútuament.

—Que ve la veig!

—I ves... —em respon.

—Quants anys té ja?

—93 —em respon sense vacil·lar i amb un tímid somriure—. En són molts...

—Sí que en són, però té molt bon aspecte! —li dic sincerament, tot pensant que ma mare en té dos manco.

La seva cuidadora, discreta i callada, assenteix amb la mirada.

—La felicit per demà, que és el nostre sant.

Em mira amb sorpresa i em confessa que no s’enrecorda del meu nom.

—Em dic com vostè, Joana. I demà és sant Joan!

—Ah sí!

Li faig una abraçada i dues besades.

Em reté fortament la mà dreta amb la seva esquerra, sense deixar-la anar, mentre ens felicitam.

Tot seguit em puja un calfred i em desperta tanta tendresa, que se’m banyen els ulls. La imatge de ma mare es transposa a la seva i amb l’emoció li prenc l’altra mà entre les meves i ens quedem així, una davant l’altra durant uns instants.

Amb una altra abraçada ens acomiadam, fins la pròxima.

El meu barri VIII: Ha mort en Pepe

Avui el diari diu que ahir va morir en Pepe.

Davant ca nostra vivia en Pepe, sol, perquè fa molts anys havia quedat vidu.

Li tenia una especial estimació. Potser perquè em recordava físicament a mon pare i, com ell, era agradós i sempre tenia unes paraules amables i una actitud optimista, tot i que la vida no havia estat fàcil per a ell.

Quan ens trobàvem pel carrer, a la botiga, on fos, miràvem de fer la xerradeta. Em venia de gust i sabia que a ell li encantava.

Durant les festes de Maó, venia el seu fill amb la seva família i tots plegats miraven passar la qualcada i els gegants.

No em vaig assabentar que estigués malament. Els dies passen, fas la teva vida i perds els comptes de quan has vist fulano o mengana per darrer cop. Tanmateix, et pots morir d’un dia per l’altre. I a qualsevol edat.

M’entristeix que ens hagi deixat i trobaré a faltar la seva bonhomia i simpatia; però me n’alegro que, al contrari de mon pare, s’hagi estalviat una llarga degradació física i una decadència psíquica insoportables.

Pens en tanta gent gran que habita el nostre barri, el més antic de la ciutat, i no puc evitar de pensar que més prest que tard, seguiran les seves passes. Els més propers són com uns avis per a tots noltros i els estimam, com a en Pepe.

En pau descansi, Pepe, el barri l’enyorarà.

Art Park es Freginal

Croàcia és un país d’una bellesa i interès que no es pot copsar fins que no t’hi trobes. Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, és un exemple de rehabilitació, conservació i protecció del patrimoni.

El país té força costa i més de mil cinc-centes illes, moltes en estat verge.

Zagreb, la capital, no té res a veure amb la part marítima. Situada a l’interior del país, històricament és una de les cruïlles entre orient i occident. La influència occidental a l’estil vienès, perdura en el gran Teatre Nacional o el luxós Hotel Esplanade, aturada de viatgers de l’Orient Express.

Teatre Nacional

D’altra banda, trobam la petjada oriental en les cúpules i torres de la Ciutat Alta, com a l’església de Sant Marc.

A Zagreb, història i tradició es combinen amb la modernitat d’una ciutat cosmopolita, amb espais d’oci com l’original Art Park.

L’Art Park és un antic espai urbà degradat que era anomenat el “parc dels drogoaddictes”.

Va ser recuperat per un grup de ciutadans i associacions que el van rehabilitar i transformar en un indret a l’aire lliure lúdic i cultural.

L’Art Park s’estén cap a la Ciutat Baixa. La gent seu als graons o damunt unes plataformes al pendent. 

Està decorat amb street art, amb parets i tanques cobertes de graffitis i una instal·lació d’animals fantàstics per tot el recinte.

Una escala multicolor descendeix a una terrassa on un xiringuito hi posa un ambient tropical, amb la música, la decoració i les begudes. Alguns seuen en hamaques i d’altres juguen a tennis de taula.

A baix es troben els jocs per a infants i unes tauletes i cadires petitones on les famílies berenen, juguen i es relacionen.

A un costat, unes casetes de llenya, amb figures de moais de vius colors, serveixen per estojar els jocs i el mobiliari. La zona es delimita per panells decorats.

No es pot fer caca

L’entrada és lliure i durant l'estiu s’hi fan tallers, ioga, sessions de dibuix, festivals de música, actuacions de DJ’s, cinema, instal·lacions...

Instal·lació a l'Art Park

Puc imaginar es Freginal com un espai més viu i actiu, com l’Art Park. Es Freginal és el pulmó de la nostra ciutat i un espai comunal de socialització magnífic. Pot esdevenir un punt de trobada per a persones de totes les edats, un espai lúdic, cultural i, per què no, transgressor; un lloc per crear, compatir i intercanviar experiències.

Des d’aquí reivindic la seva dinamització —que és també la del centre de Maó—, amb la celebració de festes, actuacions, tallers, muntatges d’instal·lacions de carrer... mitjançant un procés participatiu on aportar idees per fer-nos-el més nostre.

Publicat al Menorca, el 17 de febrer de 2018

Llarga vida a les llibreries

Llegeixo un article del genial Carles Capdevila titulat Llarga vida a la petita papereria de sota de casa, publicat en el recull d'articles La vida que aprenc (2017), i em ve al cap la conversa que vaig tenir fa pocs dies amb la propietària de la verduleria del costat de ca meva quan m’anuncià el seu tancament imminent. Em vaig quedar tan astorada, que després de donar-li literalment el condol, ens vam lamentar de tots el negocis que hi havia a s’Arraval vint anys enrere i els pocs que hi queden (quan els contes, et sobren dits d’una mà).

Llibreria Shakespeare and Co, a Paris, acollint un acte literari multitudinari

Llibreria de vell i modern, a l'interior d'unes galeries de Paris

Quantes botigues emblemàtiques i establiments històrics han tancat en els darrers anys a Maó! Alguns han desaparegut per no poder fer front a lloguers astronòmics (només a l’abast de les franquícies); d’altres, perquè els negocis grans els han engolit; alguns, no poden competir amb les vendes online; d’altres, no s’han renovat... Sigui com sigui, amb ells “es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. Es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem” (Capdevila).

Hi ha una mena de mort anunciada des de fa anys. De fet, ja s’han donat alguns casos en què ha estat inevitable la seva desaparició. En altres, la salut s’ha recuperat després dels pitjors anys de la crisi, encara que lentament i sense motius per tirar coets.

És el cas de les llibreries, aquells llocs on entres i trobes un assossec especial, la concentració de qui cerca o xafardeja lectures per obsequiar o regalar-se, perquè s’ho val. On perceps l’olor del paper i la tinta nova i acarones les pàgines, mentre llegeixes entre línies.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: mirar, remenar, fullejar i comprar llibres

On el llibreter, que ja et coneix i sap de què vas i què t’agrada, et mostra la novel·la i el llibre de relats que acaben d’arribar, o l’àlbum bellament il·lustrat per a la teva filla petita. O la llibretera que ha tingut el detall de reservar-te el darrer llibre de Menorca, perquè en tens debilitat i te’n compres molts, però que si no el vols, no en tens compromís.

I si ets una d’aquelles rara avis que escrius perquè sí i un dia publiques un llibre, la llibretera no dubtarà en oferir-te l’establiment perquè el presentis i et promocionis com cal.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: una fira plena de vida gràcies a les llibreries

Potser no t’identifiques amb cap d’aquests subjectes però, quan arribi Sant Jordi, segur que et plaurà sortir a fer una volta per les paradetes de llibres i roses, parlar amb els llibreters, demanar-los consell i tocar i fullejar els llibres abans de comprar-los.

I t’agradarà que hi siguin, però perquè hi continuïn, hauràs d’apostar per les nostres llibreries.

Publicat al diari Menorca, el 5 de novembre de 2017

Una bibliotecària de pura raça

Fa pocs dies ens va deixar na Maria José Fraile, la bibliotecària de “La Caixa” de Maó.

Qui no recorda aquella dona ferma, però a la vegada cordial? Aquella que ens guiava a l’hora de fer els treballs, ens treia les enciclopèdies i els llibres i ens prestava els còmics i novel·les que, per preu, molts no ens podíem permetre.

Quanta promoció de la lectura van fer —seguim fent— aquelles bibliotecàries —dones, bàsicament, com ara— soles, en sales de lectura mínimes, repletes d’usuaris de totes les edats, cadascú amb les seves necessitats, preferències i històries personals.

Les biblioteques de “La Caixa” van fer una tasca cultural, educativa i social encomiable, en un país on aquests espais eren pràcticament inexistents i mal dotats, tan de fons, com de personal o d’infraestructures.

Edifici que albergà la Biblioteca de "La Caixa", al carrer Nou

La biblioteca de "La Caixa" de Maó, primerament es va ubicar al carrer del Nord i després es traslladà a una sala més gran i moderna, en un edifici rehabilitat del carrer Nou.

Cap a finals dels anys 80, les administracions van començar a treure de la precarietat les biblioteques, proveint-les de més mitjans i modernitzant-les, així com a crear-ne de noves. No debades, actualment són els equipaments públics millor valorats per la població espanyola.

Va ser llavors quan l’entitat bancària decantà la tasca de la seva fundació cap a altres obres socials, com el suport a la investigació en Alzheimer, els concerts pedagògics, les exposicions, etc.

Damunt l’any 1995 (si la memòria no em falla), es va penjar el cartell de “tancat per obres”, i la biblioteca de “La Caixa” no obrí mai més les seves portes. Llavors na Maria José es jubilà i el fons bibliogràfic —sempre de qualitat— es repartí entre diverses biblioteques.

Na Maria José, la bibliotecària amb el monyo al cap i la rebeca sempiterna damunt les espatlles, em va animar a ser bibliotecària quan li ho vaig consultar, i em va encoratjar a estudiar la carrera, quan aquesta era poc coneguda. Durant les vacances, l’anava a visitar i sempre em deia que jo la succeiria.

Ja veus, Maria José, vaig fer tard, però aquí seguim, al peu del canó.

Pots estar segura que no t’oblidaré. Descansa en pau.

Fred a les aules: tornem-hi

Què és el pitjor que et pot passar quan tens un problema i l’expliques a la persona que te l’ha de resoldre? Que et contesti amb valoracions poc precises: “s’està duent a terme un diagnòstic real del manteniment dels centres”, o bé amb vagues esperances: “si és oportú, s’inclouran les teves demandes al pla d’infraestructures educatives”, o amb una evasiva: “els centres afectats no han cursat cap demanda per a la millora dels sistemes de calefacció”, o que quan t’acomiadi, et digui, perquè et quedis tranquil: “amb les dades que tenim, analitzarem el que ens has expressat”. I quan te’n vas, te n’adones que no tens cap garantia que les deficiències de les calderes se solucionin el pròxim curs, sinó més aviat l’altre, amb sort.

A la passada legislatura, el fred a les aules era conseqüència de les retallades temeràries en manteniment d’infraestructures i combustible.

Les retallades i la manca de diàleg a la passada legislatura, van tenir com a resposta la major manifestació per l'Educació, el 29 de setembre de 2013

Vull recordar que el novembre de 2014, es va produir un incendi en una caldera de l’IES Cap de Llevant, fet que provocà una explosió molt a prop d’una aula que, afortunadament, en aquell moment estava buida. La caldera es va reparar, però no es va baratar. Lògicament, el sistema no funciona correctament. I la seguretat, ens la poden garantir?

Actualment, el problema encara es repeteix a alguns instituts: quan arriba el fred, les calderes s’espatllen perquè són massa antigues; alguns sistemes no són prou potents i només escalfen una part del centre i encara hi ha radiadors que mai no han funcionat, inexplicablement. Sigui pel que sigui, alumnes i professors acaben fent les classes amb abrics i mantes.

Alumnes d'altres centres donen suport al de l'IES Guàrdia d'Alaior. Joves per la Pública. Foto Ara Balears

Amb aquest panorama, els polítics de l’oposició que abans escatimaven fins al darrer cèntim, ara clamen al cel. I els polítics que actualment ens governen i que llavors protestaven en contra de les retallades, segueixen sense resoldre-ho. El conseller March afirma que vol acabar amb la “guerra de les calderes”, però la realitat és que ni les protestes dels estudiants, ni les intervencions dels ajuntaments d’Alaior i Maó, han aconseguit un compromís real de la conselleria per dur a terme un pla d’intervenció a curt termini i de manteniment de les instal·lacions.

L'IES Cap de Llevant, un dels centres amb l'etern problema de la calefacció i on es va incendiar una caldera el 2014

Ja és prou hora d’actuar i de dur a terme les inversions necessàries per acabar amb la precarietat i la perillositat d’uns sistemes obsolets i inadequats de calefacció, que estan posant en perill centenars d’alumnes i professors.

Facin el favor de fer via, que el fred de febrer ens tornarà a agafar desprevinguts, per variar.

Publicat al Menorca, el 16 de febrer.