El darrer brindis

No entenc què hi fa aquesta gent, aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto mandales, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Els ho vull demanar, però se’m confonen els mots i no em surten ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada.

—Si... Eh... Bon... booones.

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera i riuen. Però tampoc no el conec... o sí?

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’han dut els Reis?

I aquestes al·lotetes, per què han vingut? Són molt polides, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen que no porti l’aparell.

Què és aquella resplendor que guspireja darrera del vidre de la porta del menjador? Ah sí! Ara record quan vam baixar les caixes de l’altell i ella va desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, em deia que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Que ho feia perquè potser seria el darrer que passàvem junts... Quines coses que té!

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Alçam les copes tots plegats i brindam.

Les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques, els fills fan apostes sobre la durada del govern acabat de formar i jo bec un poquet de sidra, que no m’agrada el cava.

Me’l mir, assegut a la butaca, amb la vista perduda, sense dir res. Tan parlador com era, tan agradós i ara no sembla ell, mesquinet.

Intent esbrinar què hi deu haver dins la foscor del seu cap. Em deman si encara els coneix, els fills, les nétes, si em reconeix. O si li venen ràfegues de lucidesa en què se n’adona com perd la memòria i la parla, si intueix que tard o prest perdrà del tot l’oremus.

—M’encanta aquesta foto vostra, mare! Eres tan guapa, amb els ulls blaus i els cabells arrissats i tan rossos, que semblaven blancs. I el pare, tan bru i ben plantat, just en Rodolfo Valentino. Ho veus, pare? —la filla li allarga la foto, i ell se la mira, perplex.

Aquella imatge en blanc i negre den Tomeu i jo festejant, m’omple de records que m’ofeguen la gola i de llàgrimes que em pugen a glopades. Abans que la veu se’m trenqui del tot, propòs un darrer brindis perquè l’any que ve hi tornem a ser tots.

Christmas with Ray Conniff

A la casa de la meva infància hi havia un Betlem amb unes figures de ceràmica que feien molt de goig i que posseïen el realisme i el dramatisme característics de la iconografia religiosa.

A més de la Sagrada Família, el bou, la vaca i l’àngel, hi havia pastors, animals (bens, ànneres, porcs...), un pont, una foganya amb una bombeta que imitava el foc, una font, dones que filaven i duien llenya... Els que més m’agradaven eren el Bon Jesús, per com era de bufó, i els Reis Mags, les figures més majestuoses i amb les millors vestidures, muntats en exòtics camells i conduïts per sumptuosos patges.

Nadal de 1974: amb el meu pentinat de patge

Quan passàvem el Nadal a un far, hi havia tant d’espai, que ens podíem esplaiar muntant el Betlem damunt una taula ben grossa. Ma mare sempre va tenir traça i imaginació per crear les diferents escenes nadalenques. Construíem la cova amb algunes pedres que dúiem de la vorera de la mar o del camp. Una mica de fonoll marí, un bocí de socarrell, mates i fullaraca, representaven els arbres i la vegetació. Des de dalt d’un munt de pedres baixava un torrent fins una bassa, amb un circuit tancat d’aigua corrent que havia enginyat el meu pare, on uns bens bevien a càrrec del pastor. Els porcs menjaven molt a prop en l’assoll que cuidava la filadora.

Llavors armàvem l’arbre amb una branca que havíem trobat al bosc i que decoràvem amb cintes de colors brillants i amb les poques bolles que teníem. Amb pinyes i aglans pintats a mà i un ciri de color granat (que cada any era el mateix) fèiem un centre de taula. Tot senzill i casolà i, sobretot, econòmic.

Els Mags començaven el seu camí cap a Betlem a l’extrem més allunyat, de manera que cada dia els feia avançar una miqueta fins el dia de Reis, quan arribaven a adorar l’infant Jesús i jo rebia els meus regals perquè havia estat bona filleta.

Sempre, tots els anys, hi sonava la mateixa banda sonora: el disc Christmas with Ray Conniff.

Quan estudiava a Barcelona, l’alegria de tornar per Nadal era immensa. Ma mare m’esperava per muntar el Betlem i ho fèiem el mateix dia de la meva arribada. Al pis de Maó teníem menys espai que als fars; el torrent i la bassa d’aigua s’havien convertit en un bocí de paper d’alumini entre pedres i davall un vidre, rodejat de codolets i amb les ànneres a sobre. Era menys real, però feia el pes. I com no, el Christmas with Ray Conniff mai no hi faltava.

Tornar significava el retrobament amb la família, la llar, sortir amb els amics, la Missa del Gall, la gallina trufada i l’aroma del consomé el dia de Nadal, el torró, la sidra i el xampany Freixenet, les campanades d’any nou per la Primera, els valsos de Viena i els regals de Reis. Retornar a la ciutat era un drama.

Fa vint anys, quan ens vam instal·lar en la casa on vivim, hi vaig dur els meus discs de vinil i el Christmas with Ray Conniff, entre alguns de la casa familiar.

La setmana passada, en baixar dels porxos l’arbre, les figures i les capses amb els adornaments nadalencs, la meva filla va posar al tocadiscs Christmas with Ray Conniff.

L’any que ve, quan ella torni per Nadal, l’esperaré i juntes muntarem l’arbre i el Betlem amb la nostra banda sonora.

Si vols sentir el disc, aquí el tens:

Croquetes per Nadal

“Més croquetes i menys guerres!”, conclou la meva amiga, després de comentar-me com li havia agradat la foto de la meva mare amb les croquetes que havíem fet plegades.

La setmana passada vaig visitar ma mare a Palma, per celebrar el seu 90 aniversari.

Quan vaig arribar-hi, havíem de preparar el dinar; hi havia la carn del brou de Nadal que havia fet durant el matí. De cop i volta, vaig tenir una regressió a la meva infància: estava asseguda a la taula de fòrmica de la cuina, donant voltes a la maneta de la màquina capoladora de carn. La meva mare, asseguda al meu costat, destriava la carn dels ossos i l’anava ficant a la capoladora. Seguidament, em veia menjant unes suculentes croquetes, acabades de fregir.

Tornant al present, vaig proposar-li de fer croquetes amb la carn i la verdura del bullit.

Ens vam posar mans a l’obra, aquest cop amb l’ajuda d’un petit robot de cuina que ens va fer la feina en un instant. La recepta és ben senzilla: sofregir la ceba i l’all, tirar-hi la carn i la verdura bullides i capolades, el brou, la llet, la farina i remenar molt fins que la pasta s’hagi espessit. Un cop refredada, ens vam entretenir una bona estona fent les croquetes, cadascuna amb la seva mida i forma...

Vam xalar tant, que durant el capvespre, ens vam animar a fer panets de sobrassada per a les nétes, que els agrada molt. Ma mare anava posant els ingredients en un tià, sense fer gaire cas de la recepta. “Ho faig a ull, com n’Annita” (la senyora que li ho va mostrar a fer); però a aquesta edat, l’ull ja no funciona gaire i la massa no lligava i tota la farina que hi afegíem, no bastava. Al final i després de molta estona de pastar, vam decidir deixar tovar la massa i vam fer els panets.

Aquell dia, vam cuinar juntes, vam crear, vam discutir sobre si anava açò o allò i en quina quantitat... En definitiva, vam xalar, compartint una estona, en què es va restablir un lligam i una complicitat que feia molt de temps s’havien esvaït amb la infància i la distància.

Potser seria una solució per a aquest món tan inhòspit i, a voltes, carregat d’odi: compartir cuinetes, xerrar distesament davant dels fogons per donar pas al diàleg i la cordialitat; en definitiva, per evitar els conflictes o resoldre’ls.

T’imagines en Trump, en Putin, en Netanyahu i n’Erdogan, per exemple, fent croquetes de be i un pastís de xocolati, junts a la cuina de la Casa Blanca, pastant i fent bromes i destensant les relacions internacionals.

I que me’n dius de les dones? Na Merkel, n’Ada Colau, na Soraya i la jove Malala fent una paella juntes i aportant més humanitat a les mesures econòmiques?

Trob que els polítics haurien de reunir-se tots els anys a fer croquetes per Nadal.

Microrelat de Nadal

En Paco, el meu vesí, es va aixecar prest. Com cada dia, va anar a cercar el pa i el diari. Arribà fins a la verduleria a comprar allò que li mancava per acabar el dinar. El fill i els néts venien a dinar.

Quan sortia, va pensar de completar els seus encàrrecs a la floristeria. Se’n va endur mitja dotzena de clavells, de blancs i de vermells. En arribar a ca seva, els posà en aigua dins un gerro de terrissa, i el col·locà, satisfet, enmig de la taula del menjador.

En Paco, que ho havia perdut gairebé tot, va pensar que sempre hi ha motius per somriure a la vida.

El Nadal bé es mereixia unes flors.

Un altre Nadal

A en Tomeu, mon pare

Mon pare, amb la seva bonhomia i somriure permanents

No entenc què hi fa aquesta gent aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Sí, aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto els meus dibuixos, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Ho volia demanar, però se’m confonien els mots i no em sortien ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

En Tomeu, als anys 50

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada i no sé ben bé per què.

—Si... Eh... Bon...

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera; però encara no me l’han presentat.

De les poques fotos que tenc amb mon pare, de petita. El dia de la primera Comunió, amb els pares i s'àvia, posant-nos les botes, com es veu

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’ha dut el pare Noel?

I aquestes al·lotetes? Per què han vingut? Són molt boniques, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

—És clar.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen perquè no porto l’aparell de sentir a l’orella.

Amb dues de les nétes, quan van celebrar les Noces d'Or, el 2006

A través del vidre de la porta del menjador veig un resplendor que guspireja. Ara record quan la vaig ajudar a baixar les caixes de l’altell i va començar a desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, va remugar que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Després afegí, sanglotant, que potser seria l’últim que passàvem junts...

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Li faig que sí amb el cap i alçam les copes tots plegats.

Ma mare

Ella... ara no em surt el seu nom. Tampoc no sé els dels altres. De fet, ni els conec. Ella, deia, va i ve de la cuina i jo l’esguardo. Dins la foscor de la meva memòria encara es manté viu el record d’aquella preciosa al·lota d’ulls blaus i cabells arrissats i rossos quasi blancs, que em va enamorar fa tant de temps... Però ja som massa vells i vulnerables. Encara, algunes vegades, em venen ràfegues de lucidesa —com ara— en què me n’adono que cada cop puc parlar manco i sé que arribarà un moment que perdré del tot l’oremus.

Mon pare

No comprenc què està passant ara. Sobtadament, han començat a escridassar-se i semblen enutjats. Ara sí que els sento sense l’audiòfon. No sé què expliquen del paperot que ha fet en Rajoy; i den Rivera, que vol pactar amb els socialistes, i de n’Iglesias, però no den Julio, i den Garzón...

I ja s’ha acabat la discussió i s’han posat a fer una quiniela; no de futbol, sinó de com quedarà el govern, m’explica l’home que seu al meu costat i que m’ha demanat, “Pare, què et sembla a tu?” Arronso les espatlles i penso que tot és per mor de sa puta comandera. En podeu fer un acta!

Mentrestant, les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques i jo bec un poquet d’aquesta mistela tan deliciosa. Aixeco el cap i veig que ella m’ha vist, però no diu res. Ens mira a tots i somriu.

Ara ho entenc! Han vingut perquè és Nadal.