Pensava que estava preparada per a la teva partida, però sempre és massa prest per quedar-se òrfena.
La mare que et dona a llum, et cria, t’encamina a la seva manera imperfecta, amb encerts i contrarietats. Bona mare, mala mare, com totes noltros...
Mare, ens vam retrobar després de la mort del pare, aquell 16 d’agost.
Després de la vetlla, record que tot sortint del tanatori, caminaves lentament davant meu. Seguia la teva figura de dol, encongida i plorosa, petita i vulnerable. Vella, massa vella.
T’esguardava un parell de passes enrere i, de cop, m’envaí una profunda compassió, com un foc en expansió a què havia de donar sortida. Sense adonar-me’n, les meves cames avançaren més i més de pressa, fins a situar-me al teu costat. Un impuls involuntari em va fer aixecar el braç per enllaçar-lo amb el teu. Tu el retingueres amb força i ambdues ens mirarem en silenci sense deixar d’avançar.
Vaig sentir com l’abdomen se’m relaxà i, imperceptiblement, allò que creia impossible, començà a esdevenir.
Des de llavors, vaig ser conscient que el temps iniciava el compte enrere i vaig intuir que el que et quedava de vida, seria un regal de Déu.
Ens hem estimat i ens ho hem dit com mai ho havíem fet. T’he cuidat i t’hi has sentit joiosa. Hem estat capaces de conviure sense retrets ni rancúnia, i no ens ha calgut explicar-nos res quan érem a taula, en silenci, perquè tot ha estat dit i perdonat.
Durant les darreres setmanes t’he acomboiat en la teva darrera batalla, la lluita contra la mort, massa dolorosa per ambdues.
M’he preparat per a la teva pèrdua, pel teu funeral, per sentir la casa buida, pel pròxim Nadal, pels mesos venidors i per la vida sense tu.
Tanmateix, ara que has partit, el cop és desolador i el buit, immens.
Tot i així, et deixo anar, mare, amb l’alegria d’haver gaudit plegades, durant els darrers quatre anys, d’un regal immens.
La mare va morir dia 4 de novembre de 2020, després d’11 dies d’agonia. Restarà sempre dins el meu cor.
