El meu barri V: La urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents

A partir del segle XVI, l’expansió urbanística de Maó va transcendir les muralles. El resultat d’aquest tercer eixample de la ciutat és la urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents. El carrer de S’Arraval coincideix en el seu traçat amb la via de comunicació que comunicava Maó amb Ciutadella. Segons la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, “coneguda com a Camí Vell d'Alaó o Camí Real Vell (amb oposició al Camí Real Nou o Camí d'en Kane), alguns historiadors han volgut creure amb la seva coincidència amb la calçada d'època  romana o amb el camí recorregut pel Bisbe Sever l'any 417”.

Carrer de s'Arraval amb el Pont de Sant Roc al fons

“Quan en el segle XVI, la ciutat de Maó comença a créixer més enllà de les seves muralles —explica Hernández—, un dels primers llocs de poblament van ser les voreres d'aquest Camí Real Vell, dit també de Sant  Antoni perquè, molt a prop, hi havia una ermita dedicada a aquest sant. L'existència de l'ermita i la gran devoció que els maonesos, i menorquins en general, han professat sempre a Sant Antoni, van fer del camí un lloc molt freqüentat i de ràpida expansió”.

Carrer de s'Arraval, principis s. XX

S’Arraval i els carrers adjacents, no van patir els problemes de manca d’espai dels carrers de dins de les muralles. Així, la urbanització de s’Arraval es caracteritzà per illetes de cases molt més grans que les de la ciutat emmurallada, amb espais interiors amplis destinats a hortets. L’expansió urbanística s’estengué cap al Pla del Monestir, on hi havia el Convent de Jesús, un temple gòtic de 1459, dedicat a Santa Maria de Jesús de Natzaret. Aquesta fou la primera institució monàstica de Maó, la qual es construí extramurs per manca d’espai dins de la ciutat emmurallada; el 1535 fou gairebé derruïda com a conseqüència de l’atac de Barbarossa a la ciutat. L’església i el claustre de Sant Francesc van ser erigits posteriorment entre 1648 i 1792, damunt de l’antiga església.

Postal de Sant Francesc, a principis del segle XX

Claustre de Sant Francesc, anys 40 s. XX

A finals del segle XVII, els carrers de s'Arraval de Sant Antoni (1644) i el carrer Major de Jesús (1680) —actualment, Isabel II— ja estaven construïts i sorgí la necessitat de traçar alguns carrers interiors per a connectar-los entre si. D’aquesta forma neix el carrer des Frares, tot i que en aquella època sembla que es denominava carrer de Jesús, però prest es substituí per carrer des Frares, per la proximitat del convent dels frares franciscans.

Carrer des Frares vist des des Pla des Monestir, s. XX

Un altre dels carrers projectats a finals del segle XVII per enllaçar els carrers principals del nou eixample, va ser el carrer de Sant Antoni, el nom del qual procedeix de l'ermita que s’hi ubicava sota l'advocació del sant, pel qual els menorquins sempre han tingut gran devoció, convençuts de la seva intervenció  durant la conquesta de l'illa als musulmans, pel rei Alfons III. Es un dels pocs carrers que mai no baratà el nom, excepte durant la segona República, que es denominà carrer de Miguel de Cervantes.

Església de Sant Antoni, abans de reformar-la com a sala de cultura el 1977

Referent a l’ermita, M. Àngels Hernández ens desvetlla que aquesta, "molt més petita en un principi, tenia la porta d'entrada al propi carrer de Sant Antoni i era molt freqüentada. El dia de l'onomàstica del sant, el poble en processó, precedit  de tambors i pífols, acompanyava la comunitat de preveres i el Ple de l'Ajuntament fins l'ermita. Allí es feia una espècie de batalla entre moros i cristians per recordar l’efemèride. Segons l'historiador Riudavets, tal costum es va prohibir cap a l'any 1820, pels desastres que provocava, quedant la festa reduïda a una processó de clergues”. L’ermita es reformà en estil neoclàssic el 1790.

Torre del Portal de Sant Cristòfol, dins de la casa que acull la Fundació Reynolds,
al carrer Isabel II, 15

El carrer des Rector Mort es va erigir a finals del segle XVI arran de la construcció de les primeres cases del carrer adossades a la part exterior de la murada de la ciutat, entre el Portal de Sant Cristòfol (Isabel II) i el Portal de Sant Roc. Al principi es va denominar carrer des Forn de s'Arraval, per l'existència d'un establiment d'aquest tipus, però la figura popular del rector de Santa María, Josep Panedas, qui vivia al carrer, va substituir el nom antic a partir de la seva mort, el 1779. La gent començà a denominar-lo llavors carrer del Rector Mort.

Bocí de muralla i entrada a la torre dins de la Fundació Reynolds

Altres carrers que sorgiren a finals del segle XVII, com a resultat de l’eixample d’aquesta part de la ciutat, són el carrer Sant Jaume, carrer Sant Jeroni (o carrer Fred), carrer des Negres (antic camí Negre o camí den Negre, que anava des de s’Arraval fins a Llucmaçanes), carrer des Forn (antigament, carrer des Forn de sa Quintana, pel forn que hi havia a aquest indret) i carrer Bastió (paral·lel a la muralla, des de s’Arraval fins a la Costa Deià). Al segle XVIII s’erigí el carrer de Sant Bartomeu, per comunicar els carrers des Forn i Bastió (també denominat carrer de sa Comèdia, per les representacions que hi tenien lloc en un petit teatre que hi havia a l’alçada del nombre 14).

Cruïlla carrers Sant Jaume i Sant Jeroni (carrer Fred)

Carrer Bastió, abans de l'enderrocament de les cases adosades al Pont de S. Roc

Reprenent la història de s’Arraval, M. Àngels Hernández ens desvetlla el significat d’aquest nom: “qualsevol barri que creixia al voltant de les muralles d'una ciutat, era conegut, genèricament, com un arraval. En aquest cas, tal vegada perquè va ser el primer arraval de la ciutat de Maó,  el topònim va lligat, des d'un principi, al nom del carrer. Així, el trobem, al llarg dels temps, com Arraval de Sant Antony, Carrer Real del Arraval (1644), Carrer de lo Arraval Gran (1819), Arrabal Mayor (1826) o simplement Carrer del Arraval”.

Carrer de s'Arraval, amb l'església de S. Antoni a la dreta

Com hem vist, molts carrers del centre de Maó han tingut diversos noms. S’Arraval té el segon nom de Prieto y Caules. Hernández apunta que “a finals del segle XIX, l'Ajuntament de Maó, assabentat de la mort de l'enginyer de camins Francisco Prieto y Caules, l'anomena Menorquí Il·lustre pels grans mèrits assolits, i acorda canviar el nom del carrer de s'Arraval pel de carrer de Prieto y  Caules, en el seu record, ja que, durant el temps que es va fer càrrec de les Obres Públiques de Menorca, va projectar una nova carretera general entre Maó i Ciutadella, que començava, precisament, Dalt s'Arraval. Avui, el carrer manté el seu nom popular i la dedicació a tan insigne personatge”.

Cruïlla carrers de ses Moreres, la Lluna i Rovellada de Dalt, 1942

D’altra banda, altres carrers del barri inicialment també foren vies de comunicació, com sa Rovellada de Dalt, que era el camí que unia Sa Quintana Gran (zona comunal entre Sant Albert i Sant Jordi) amb la Clota. Durant molts d’anys, aquest camí marcaria un dels límits d’expansió de la ciutat. Amb les posteriors modificacions de la ciutat, tots aquests camins han esdevingut carrers, com el carrer de Gràcia (antic camí per anar a Gràcia).

Plànol de Maó el 1725. La ciutat extramurs ja supera l'antiga

No és d’estranyar que la ciutat creixés a bon ritme si fem una ullada a les dades poblacionals. Així, l’any 1713 Maó comptava amb 4.580 habitants, la mateixa xifra que Ciutadella. El 1749, Maó gairebé havia doblat la seva població, arribant als 8.075 habitants, mentre que Ciutadella es mantenia igual (dades obtingudes dels censos de Kane i de Blackney, respectivament).

Cruïlla carrers del Sol i Costa de ses Piques, a "Balearen", de Hans Helfritz (1959)

Agraïm a la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, la informació proporcionada pels seus articles publicats al "Butlletí Municipal de l’Ajuntament" (1991-1994).
Nota: el plànol s'ha reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

El meu barri IV: Dels orígens de la ciutat a les segones muralles

Per què el barri de s’Arraval Gran està edificat al voltant del carrer que li dona el nom? Per què era —i és, encara— un dels carrers principals de la ciutat? S’Arraval (també escrit Sa Raval Gran) era la via de comunicació més important de l’illa, que comunicava Maó amb Ciutadella des de temps immemorials. Però, com era el Maó primigeni? Com es va expandir fins arribar a la ciutat actual?

L’origen del nucli primitiu de la ciutat es trobava en el terreny ocupat pel petit promontori vora el mar que avui ocupen la Plaça Conquesta i els edificis adjacents: just en aquest punt s’hauria situat el primer poblat talaiòtic que donà lloc posteriorment a l’origen de la ciutat. Si ens hi fixam, l’assentament reunia unes condicions difícilment millorables: situat a prop d’una via important de comunicacions —el port—, permetia vigilar i defensar l’entrada per la mar; a la vora comptava amb aigua i terres de conreu —es Freginal— i, a més, com que era un lloc alterós, reunia uns requisits acceptables de salubritat.

Segons algunes fonts —o més aviat, llegendes—, la fundació de la vila es produí quan el general cartaginès Magó arribà al port l’any 206 a.C. amb més de dos mil soldats i saquejaren i ocuparen tota la zona propera al port, donant-li el seu nom a la ciutat.

Posteriorment, l’any 123 a.C, el control del port de Maó i de tota l’illa passà a ser de Roma. La ciutat romana ocupava el lloc on hi ha l’església de Santa Maria i la Pl. Conquesta. Durant la dominació romana, Maó s’anà convertint en una ciutat comercial pròspera, gràcies a la gran activitat desenvolupada al port.

Molt més tard, l’any 904 es produí la conquesta musulmana. En aquesta època, en el lloc on hi havia la ciutat romana, es va erigir un castell emmurallat que vigilava i defensava el port, conegut com el Castell de Maó.

Plaça de la Conquesta, on hi havia el Castell de Maó

La primera expansió de la ciutat va ser ordenada per Alfons III d’Aragó. Segons la Crònica de Ramon Muntaner, quan el rei Alfons III conquerí l’illa el 1287, va fer construir “una vila bé murada”, perquè la ciutat s’expandís, i ordenà aixecar unes segones muralles que delimitessin la vila medieval. També va manar erigir un temple dedicat a Santa Maria al pati del Castell de Maó. Fora del dit castell es començà a construir la vila —denominada raval— de reduïdes dimensions, i amb una disposició dels carrers molt semblant a l’actual, amb traçat ortogonal, fet que evidencia una certa planificació.

Maó al 1708, expandint-se extramurs

Segons Miquel A. Casasnovas, “el problema era l’espai urbà relativament reduït que quedava encerclat per la muralla. S’accedia a l’interior de la vila per diverses portes: el Portal den Servera (l’actual Pont de Sant Roc, l’únic que queda en l’actualitat), el de Sant Cristòfol (o del Mirador), que donava al Pla del Monestir, el Portal des Cós (o d’Hannover) i el Portal de s’Arravaleta”.

Hem de recordar que la capital de Menorca era Ciutadella, ciutat que comptava amb uns 2.000 habitants, i Maó amb 1.000, aproximadament. Tanmateix i a partir d’aquesta època, Maó es consolida com a segona població de l’illa i la seva importància anirà creixent fins al segle XVIII en què els britànics duran la capital a Maó. En aquest segle, la ciutat sortirà de les muralles i experimentarà importants transformacions, produint-se la primera expansió urbanística, caracteritzada per un creixement espontani, resseguint les vies marcades pels camins, a la vora dels quals s’arrenglaran les cases.

Maó al 1725. Situació dels edificis principals i muralla

Nota: els mapes i plànols s'han reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.