diumenge, 3 de març de 2019

El meu pare pintava mandales

El meu pare pintava mandales.
El meu pare tenia Alzheimer.
El meu pare anava a un centre de dia a Palma, especialitzat en demències, que es diu Mente.
El meu pare pintava mandales a Mente.


El meu pare feia anys que no podia articular una frase sencera. Les paraules volaven per damunt el seu cap com papallones precioses i inaccessibles. I ell ho sabia.


El meu pare no volia anar a Mente, però hi anava com l’al·lot que va a l’escola a contracor, després d’una rebequeria. I com un infant, el meu pare hi pintava dibuixos de colors i hi feia comptes i problemes.



El Nadal abans de morir, em va mostrar la carpeta dels mandales i el quadern dels comptes.


El meu pare era bo amb el càlcul. Quan jo era petita, no em deixava emprar els dits en les operacions matemàtiques —cosa que feia igualment per davall la taula—, perquè desenvolupés l’agilitat mental amb els números que mai no he tingut.



En el seu quadern, el meu pare no havia fet cap suma, ni resta, ni cap operació de forma correcta. Jo el vaig felicitar igualment: el seu esforç mereixia una ditada de mel.
Després vam mirar junts la carpeta dels mandales. Li vaig demanar diverses vegades si els havia fet ell i m’ho va confirmar amb satisfacció.


Havia pintat curosament les fotocòpies de mandales amb les seves pintures de colors Alpino. Blaus, verds, marrons vermells, grocs, liles... estaven combinats amb força encert; tots els bocins del dibuix estaven colorejats i en cap cas s’havia sortit de la ratlla.
El seu gust pel dibuix i la paciència que tenia en fer les coses restaven inalterables al pas devastador de la malaltia.
Em va impressionar tant, que vaig fotografiar aquests.


Quan el meu pare morí, l’estiu de 2016, la meva filla i jo vam arreplegar la carpeta dels mandales.

El darrer Nadal amb ell

Des d’aleshores, un mandala m’acompanya al costat de l’ordinador de la feina i un altre a la paret de davant de l’escriptori de casa meva. Sempre que bado la vista, me’ls trob i els seus colors vius i ben combinats em reconforten.

dissabte, 23 de febrer de 2019

La (curta) vida dels mòbils


Per canviar el sistema havíem d'entrar a formar-ne part. I hem fet un telèfon. Daria Koreniushkina, responsable de comunicació de Fairphone
 Fa mesos que em falla la bateria del mòbil. Si l’hi pogués baratar, em duraria 1 o 2 anys més.

Com aquest, el meu mòbil està permanentment endollat a la corrent o a una bateria portàtil. No em redesc, encara!

Al principi, podies tenir el mateix aparell 5 anys. Actualment, la vida útil es calcula entre un 1 any i mig i 2. El meu en té 2 i mig. Un record!
El fet de baratar tant sovint de dispositiu, implica l’acumulació ingent de residus (al major abocador de residus electrònics mundial, situat a Ghana, cada mes hi arriben 600 contenidors procedents d'Europa i EEUU), malmetre el medi ambient (un sol terminal conté 40 materials tòxics, produeix 95 quilos de CO2 en 2 anys i la bateria pot contaminar 600.000 l. d’aigua) i l’explotació de més persones en l’extracció dels minerals i la fabricació dels aparells.

L'abocador de residus eletrònics de Ghana

Per produir un mòbil de 80 gr. es consumeixen 44,4 quilograms de recursos naturals. Al ritme que anam, en 50 anys haurem gastat més d'una tona de recursos (sense comptar el consum d'energia i el transport dels materials fins a les fàbriques i el dels dispositius als punts de venda).
Molt pitjor és l’impacte humà que genera tota la producció: semiesclavitud, explotació infantil, milers de violacions i més de cinc milions de morts, per mor de l’extracció del coltan sota el control de les guerrilles del Congo. A Àsia, els minerals són tractats per a la fabricació posterior dels dispositius; la major part de les empreses asiàtiques són subcontractades, on l’explotació laboral, els sous baixos i les condicions insalubres són habituals.

La fabricació dels nostres dispositius està basada en l'explotació laboral, inclosa la infantil. Extracció de coltan al Congo

Amb açò, no pretenc demonitzar el mòbil. Com a consumidora, denuncio l’estat de la qüestió i l’obsolescència programada dels aparells electrònics, com a principal causant d’aquesta situació que urgeix canviar.
Apel a la nostra responsabilitat, però també a la dels governs perquè actuïn legislant en dos sentits: penalitzant la reducció deliberada de la vida dels productes amb la finalitat d’augmentar-ne el consum, i obligant les empreses a produir aparells reparables.
Si hi ha quelcom obsolet, és l’actual model econòmic. Cal donar passes cap a altres sistemes, com l’economia circular, on prima la reducció, la reparació, la reutilització i el reciclatge.
Afortunadament, ja hi ha empreses que ofereixen productes basats en aquests postulats, com els mòbils modulars, integrats per peces fàcilment reparables i intercanviables per altres de noves, amb l'objectiu d'allargar-ne la vida útil i reduir la contaminació global. D'aquesta manera, qualsevol usuari pot arranjar —o dur a arranjar— el seu telèfon, un fet pràcticament inconcebible amb els 'smartphones' convencionals.
Cada cop hi ha més companyies, com Fairphone i Puzzlephone, que s'oposen al model de producció actual, abandonant l’obsolescència programada i, consegüentment, contribuint a la disminució dels residus electrònics.
Greenpeace ha elaborat una guia que puntua els dispositius més venuts en funció de la disponibilitat de peces de recanvi i de manuals de reparació.
No tot està perdut, però cal actuar.


Què és l'economia circular? 


Publicat al diari Menorca, el 15 de febrer de 2019

divendres, 1 de febrer de 2019

Traginada en el cor

A les 7:15 h. només hi quedaven entrades al galliner. No m’ho podia creure! Amb poc més de set hores nocturnes s’havien venut gairebé totes les localitats del Teatre Principal.


Ben mirat, no era estrany: es tractava de l’esperat homenatge a Traginada amb motiu dels quaranta anys de la publicació del seu primer disc, Menorca (1978). El 17 de gener de 2019 es va reunir un grapat de músics i veus menorquines sota la direcció d’Annabel i Joan Carles Villalonga, per interpretar un repertori ben seleccionat i adaptat segons l’estil genuí del grup.
A la darrera part de l’espectacle, ens sorprengué gratament l’aparició de Paco Bagur, Ramon i Joan Saura per cantar un parell de temes. La cirereta del pastís la van posar la resta dels membres de Traginada, en pujar a l’escenari i fer, tots plegats, la Cançó dels sabaters.


L’espectacle va combinar les diferents actuacions amb fragments d’un audiovisual de caire històric, elaborat amb fotografies i bocins d’un documental que va realitzar Televisió Espanyola sobre el grup el 1980.
El resultat va sorprendre i va agradar molt. Ovacions i emoció es palpava en tot el teatre. “Pell de gallina, fantàstic, quines versions més ben fetes...”, comentava la gent a la sortida.


Traginada inicià el seu camí l’any 1976, quan un grup de joves maonesos s’ajuntaren per investigar i recuperar els referents de la nostra tradició cultural, abandonada o, com a molt, relegada a un segon pla durant la llarga letargia del franquisme. El grup no tenia cap pretensió purista, cosa que veiem en l’evolució musical del conjunt: una transformació gradual del seu estil amb la incorporació d’harmonies i ritmes actuals, totalment lliures, com la Rumba menorquina —composada expressament per al grup—, o la tradicional Una dona llarga i prima —amb acabament inspirat en Walk On The Wild Side, de Lou Red—, entre d’altres.


Traginada sorgí en plena Transició. Els seus membres, joves compromesos amb la realitat social i cultural, actuaren per primer cop as Freginal en un acte reivindicatiu. El grup col·laborava tant amb grups de poesia i teatre, com participava en cercaviles i altres actes populars. Per a ells, allò primordial era el contacte i la difusió de les seves cançons entre la gent; no debades agradaven a tot tipus de públic.
Traginada és un dels grups de música d’arrel menorquina que més aprecio; però el vaig descobrir quan ja havia deixat d’existir.
El seu curt període de vida (1976-1980) va coincidir amb la meva adolescència, durant la qual no sentia un especial interès per les arrels populars i la meva consciència sociocultural encara no estava desenvolupada. El meu món musical es reduïa als clàssics i al popito de moda, un mal gust que, per sort, va anar evolucionant cap els Beatles, Pink Floyd, Supertramp, Miguel Ríos (Rock & Ríos) i la música d’arrel —hi va arribar que quedar-se— de la mà de Traginada.
Els descobriments normalment se solen produir de la mà d’algú o de quelcom que et mostra el camí.
En el meu cas, van ser en Toni i na Tonyi, amics de joventut i un poc més grans, amb qui vam fer molt bo durant molt de temps, compartint moltes estones i gaudint de la seva hospitalitat i mestratge en tots els sentits. A casa seva vam sentir, per primera vegada, aquella música menorquina que s’allunyava dels postulats folklòrics i els cànons tradicionals, amb una frescor i modernitat inèdites per a les nostres oïdes.


El llegat de Traginada van ser tres àlbums: Menorca (1978), Pels camins de Menorca (1979) i Cançons de Menorca (1980); així com dos recopilatoris; Èxits de Traginada, cançons de Menorca (1983) i Traginada, selecció de cançons (2009). Nosaltres, que no teníem un duro, vam gravar els discs dels nostres amics en cassets verges, que anàvem girant un cop i un altre, fins que quedaren ben gastades.
Uns anys més tard, en una botiga de discs i CD del carrer Boqueria de Barcelona, Casa Peix, compràrem Cançons de Menorca, en vinil. Va ser el seu darrer projecte, el més madur i agosarat, el millor, pel meu gust i el que prometia un futur d’èxit. Qui sap fins on haurien arribat.


Concert homenatge a Traginada (IB3)

Gràcies, Traginada, per mostrar-nos el camí!

Per saber-ne més, llegiu l'article d'Ismael Pelegrí, Traginada.

dilluns, 28 de gener de 2019

Jo, mi, me, jo mateixa

Com a colofó del taller d’escriptura, na Mariona ens mana els darrers deures: escriu sobre tu mateixa —tu, te, et—, però no et passis d’unes 35 línies en un cos de lletra 12, eh?
Uf! val...
Pensa bé de què o de qui vols parlar i qui és el narrador —la veu narradora—, que no és el mateix que l’autor (ja sabem que ets tu).
Idò aquí ho teniu, un relat que va de mi, jo, me, jo mateixa, és clar, explicat pel meu principal narrador, parlant del que en sap més: jo, mi, me, jo mateixa.
Deixau-me que m’esplaiï, per darrer cop, en el meu egocentrisme literari, el dia més important de l’any, en què celebro la vida fent un any més.


Quan ma mare es va posar de part, feia set mesos que la meva família havia vingut a viure a Menorca, per la destinació voluntària de mon pare al far del port de Maó.
Vaig néixer en el més cru del dur hivern de 1967. Era la filla (en femení) llargament esperada, després de dos germans morts en néixer, un avortament i un únic fill de 8 anys. En el moment d’obrir els ulls i esclatar en un plor intens, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.
Aleshores, la comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena; tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.
Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri i què entenem per sort. Per començar, he fet una vida normal i no m’han regalat res; açò ho puc certificar.
Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que una jove pot tenir.
En general, he aprofitat força bé les oportunitats que m’han anat sorgint pel camí —a voltes, pel coster— de la vida, perquè pens que “totes ses deixades són perdudes”. Les poques que he deixat anar, em pesen com una mola.
He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa”, protectora, controladora i ofegadora, però que —per gran sorpresa meva— em va deixar desplegar les ales i partir, encara que amb el cor encongit.
He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar pluriempleat —que és com la classe treballadora va aixecar el país en la transició, enviant els fills a la universitat, amb no pocs sacrificis— perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com ell solia dir.
He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor, en les defallides i en els èxits existencials.
He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.


He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.
He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs, amb més o manco encert.
He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de posseir, com un tresor, el refugi literari.
He tingut sort d’haver descobert la meva vocació narradora, tan absorbent i terapèutica, i que em proporciona amistats especials, com vosaltres.
He tingut sort de comptar amb dosis ingents de força de voluntat i perseverança, perquè és el més efectiu per anar pel món quan no tens padrins.
Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.
I quan no n’he tingut, de sort, o han vingut maldades, n’he après.
I sí, tenc sort de fer-ne avui 52 i de tenir encara ma mare, amb 92.
No m’explic com els anys han passat tant de pressa!

diumenge, 20 de gener de 2019

La mar em crida

En dies com avui
la mar em crida.
Cel de cendra i plom
plugim que banya, imperceptible.
Vent que bufarà
i aixecarà onades que banyaran la terra
i cobriran de sal els camps de tramuntana.




En dies com avui
el far em guia
cap a la mar embravida.
“Vine”, em crida
i et mostraré a estimar l’hivern, la pluja i el vent,
les pedres, l’arena i la terra vermella
i l’aigua que corre rabent cap a la bassa
com un mar, al peu del far.





divendres, 11 de gener de 2019

Berlin

A Berlin et cau a sobre el pes de la història del segle XX a cada monument, als carrers i edificis, als museus, a les reconstruccions dels llocs emblemàtics, a les restes del Mur, als memorials aixecats per recordar allò que mai no hauria d’haver succeït.


Marx, Engels i jo, a Berlin Est
He tornat a Berlin vint-i-set anys després. L’estiu de 1991 vam arribar-hi en un tren procedent de l’est, després de dormir-hi durant el vespre, amb la motxilla a l’esquena i els pocs marcs que ens quedaven de l’estada a Munich. Ens vam allotjar en un alberg ple de joves de molts països que, com nosaltres, viatjaven amb l’Interrail.


Potsdamer Platz
Aquell primer cop, hi vam ser tres dies, suficients per poder visitar l’essencial:
La majestuosa porta de Brandenburg i el Tiergarten



El Reichstag i el magnífic palau de Postdam




Cúpula del Reichstag, projectada per Norman Foster



Dalt de l'interior de la cúpula, amb unes fantàstiques vistes de Berlin


El Museu de Pèrgam, amb l’altar que li dona nom i la impressionant porta d’Ixtar de Babilònia, entre altres meravelles








Els primer documents de la història: taules d'argila de Mesopotàmia


L’emblemàtica Fernsehturm (torre de la televisió) i el Rellotge mundial “Urania”


Torre de la televisió i la catedral, a Berlin Est
I passejar per alguns carrers i places emblemàtiques: Potsdamer Platz, Alexanderplatz, l’avinguda Karl Marx...







Alemanya s’havia reunificat el 1990 i el Mur havia caigut l’any anterior. A partir de llavors, els estats comunistes de l’altre costat del teló d’acer van caure, deixant un enderrosall descomunal que s’emportà els nostres ideals de fraternitat, justícia i igualtat i la il·lusió d’assolir-los amb la revolució.


A Berlin queden restes del Mur en llocs estratègics


Quinze anys abans, les ideologies polítiques havien començat a circular al nostre país entre el joves, que les adoptàvem perquè no estàvem disposats a viure sotmesos com ho havien fet els nostres pares. Les nodríem freqüentant els emergents partits i sindicats i participant dels moviments socials, amb la intenció d’intervenir en els canvis que vaticinaven els nous temps.


Gran mural en un edifici a l'avinguda Karl Marx, Berlin Est
Alguns militants de les joventuts comunistes van fer estades a la Unió Soviètica i a la República Democràtica d’Alemanya per esdevenir persones amb el pensament materialista dialèctic que la revolució necessitava. Els que ens vam quedar —per manca de pedigrí polític—, els admiràvem i envejàvem alhora. En tornar, escoltaven bocabadats les històries que ens contaven de l’est i junts fèiem plans de futur per a la jove democràcia del nostre país i per a la classe treballadora que els havia de protagonitzar.



Alimentàvem la nostra ment amb lectures revolucionàries. Fins i tot vam publicar una revista ciclostilada, Talaiot que, ben mirat, durà prou temps, tenint en compte els pocs recursos amb què comptàvem.
De tot plegat, el que més m’agradava era la cançó protesta i reivindicativa, la que narrava la realitat i augurava la seva transformació, la que escoltàvem i ens passàvem els us als altres per gravar-la en cassets i cantar-la i sonar-la amb la guitarra: L’estaca, Al vent, Què volen aquesta gent?, El pueblo, unido, jamás será vencido, A galopar... Des d’Amèrica Llatina arribaven noves veus que ens reafirmaven en els valors que havíem adoptat: la solidaritat entre els pobles, l’anhel d’una pàtria republicana i socialista, el rebuig del capitalisme i el consumisme, la llibertat. Quilapayún, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Violeta Parra... juntament amb els catalans Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, la mallorquina Maria del Mar Bonet, el valencià Raimon, Paco Ibáñez, Labordeta, Aute i tants altres, van conformar la banda sonora d’una època que amb prou feines sortia de la fosca cantant a la llibertat.
Fins i tot, l’estiu de 1985 vam crear un grup musical, Els trobadors, que feia versions de la nova cançó i interpretava temes propis del cantant del grup.


La catedral va quedar a la banda comunista de Berlin
Somiar és gratis i nosaltres ho vam fer intensament fins el novembre de 1989, en què despertàrem sobtadament a una realitat amagada darrere un decorat de cartró pedra i que ens deixà ideològicament orfes: l’estudiant d’Econòmiques ja no faria la tesi doctoral sobre la política econòmica dels països comunistes, i la bibliotecària no partiria cap a Cuba per a treballar a la Biblioteca Nacional José Martí.
La caiguda del Mur de Berlin ens agafà per sorpresa. Els règims comunistes s’ensorraren un rere l’altre en destapar-se la veritat sobre uns sistemes ferotges, sostinguts per una economia sense fonaments.
A partir d’açò, les nostres esperances i il·lusions s’evaporaren. Va ser com el desenllaç d’una gran producció cinematogràfica en què ni el director ni el guionista no van saber dotar la història de la dignitat que es mereixia.


Checkpoint Charlie: la frontera més famosa entre l'est i l'oest de Berlin. Al costat s'ha fet el Museu del Mur


Després de gairebé trenta anys, Berlin m’ha remogut i la melangia m’ha deixat un pòsit difícil de llevar. Per una banda, els somnis incomplerts, el viatge iniciàtic en plena joventut i la perspectiva d’una vida sencera per endavant. Per altra, el pes de la història més recent, la més brutal, amb el nazisme i l’Holocaust com a protagonistes; la guerra i els bombardeigs de la ciutat; el repartiment del territori pels vencedors, l’aixecament del Mur, la Guerra Freda, la caiguda del Mur i la posterior reunificació...

Monument a l'Holocaust


Mural d'Ana Frank
M’ha colpit com la ciutat ha sabut reconstruir-se i recuperar el que havia perdut, conservant alhora la memòria.


La Philarmonie, seu de l'Orquestra Filarmònica de Berlin





Biblioteca Nacional d'Alemanya
A Berlin he viscut l’emoció de la nit de Cap d’any i la il·lusió pel nou any, amb el cel coronat pels colors dels focs artificials i els carrers plens de gent embriagada per l’alegria i els somnis que potser no es compliran, però que són la força que ens encoratja a viure.


El Berlin underground és apassionant




Nota: totes les fotos són de desembre de 2018.