diumenge, 20 de maig de 2018

Menorca a Nooteboom

Dia 13 d’abril es va presentar el llibre homenatge Menorca a Nooteboom, a la Sala Polivalent Albert Camus de Sant Lluís. Es tracta d’una obra col·lectiva coordinada per Toni Seguí i en la qual he tingut el gust de col·laborar amb un article sobre la meva relació i el meu punt de vista personal sobre l'escriptor neerlandès de fama internacional, Cees Nooteboom.
Toni Seguí em va demanar de fer una intervenció en la presentació del llibre. Vet-la aquí:

Els presentadors del llibre: Ponç Pons, Toni Seguí i jo mateixa
Quan fa un any i mig, en Toni Seguí em va comentar la idea que tenia de publicar un llibre sobre en Cees Nooteboom, amb diverses col·laboracions i amb la intenció que fos un homenatge a aquest autor universal que, a la vegada, és el nostre escriptor adoptiu, tot d’una em vaig entusiasmar.
Amb la confiança mútua que ens tenim en Toni i jo (després de tants anys de col·laboracions a S’Auba i en Toni com a investigador de l’arxiu municipal) em va explicar com ho volia enfocar i amb qui havia pensat que hi podia participar. De seguida ens vam engrescar amb més noms, més punts de vista, en què el llibre no s’havia d’eternitzar i que havia de sortir l’any pròxim, donat que el senyor Nooteboom ja té una edat i volíem que el veiés i el llegís, naturalment.
Aleshores, en Toni em va demanar que escrivís sobre ell. No com l’escriptor de fama internacional, pensador, assagista, teòric de l’art, poeta, candidat al Premi Nobel, ni tampoc sobre la seva obra —d’açò ja s’han encarregat altres col·laboradors—, sinó com a l’home que vaig conèixer ara fa 8 anys; la persona afable, atenta i gran conversadora; l’autor planer que em va obrir les portes de ca seva, el seu refugi menorquí, que tant estima.
Jo ja havia publicat diversos articles sobre ell a S’Auba, a un especial de les festes de Sant Lluís del diari Menorca i també al meu blog. “De tot el que has escrit sobre ell, podries fer una compilació per al llibre”, em va suggerir en Toni.
No vaig dubtar ni un moment en donar-li el sí, encantada com estava amb aquest projecte que avui, feliçment, s’ha fet realitat.


Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010.
Havia acabat de llegir el seu llibre Lluvia roja, que és l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís, i més concretament amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.
El llibre em va agradar molt i em va copsar tant la seva estimació per la nostra illa —no debades feia gairebé 50 anys que venia cada any—, que vaig trobar que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís (feia temps que ho pensava, però el llibre em va acabar de decidir).
Donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre sempre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís. Fins i tot m’havien augurat que no ho aconseguiria. Però jo, caparruda com som, ho vaig provar. Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials.
En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que és de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués.
“Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la carta.


La veritat és que tenia poques esperances que accedís a la invitació, fins i tot que em contestés. Uns dies més tard rebia la seva telefonada, cosa que em va emocionar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar a ca seva, as Consell.

Nooteboom en el seu refugi

No us podeu imaginar com a què d’estona vaig haver de rodar pes Consell abans de trobar la casa, al final d’un caminoi estretíssim que, amb prou feines, hi passava el cotxo.
Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, era com si ja hi hagués estat, tot recordant la descripció que havia llegit a Lluvia roja.
Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Us podeu imaginar com estava d’emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís... En definitiva, amb Menorca. I ara estava a punt de conèixer-lo.
En Nooteboom treballa en un estudi en forma de boer, perquè és una construcció allargada de marès (no tant com els bouers tradicionals) i feta segons l’estil tradicional menorquí. Hi té un mobiliari senzill i funcional; la paret del fons està tota ocupada per prestatgeries d’obra, amb llibres i discs. Aquí és on escriu i llegeix durant les seves estades a l’illa.
Vull aclarir que Nooteboom no ve de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Ell sempre diu el mateix: l’illa és el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on ve a descansar del seu nomadisme habitual, però també ve a escriure i llegir. Açò es pot constatar en diverses obres.
Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.


Nooteboom és una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai ha accedit, en els 52 anys que fa que ve a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, viu en una casa d’un caserio de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, compra habitualment en el comerç local del poble i a sa Plaça de Maó i coneix, estima i respecta la nostra illa d’una manera admirable. Aquest és un dels aspectes que més m’agraden d’ell.
Una altra particularitat remarcable és la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el converteix en un conversador engrescador i amè. No et pots avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi té molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb Angela Merkel, i també va comentar els pròxims viatges per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.
La seva relació amb el nostre país és intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Fa col·laboracions al diari El País i sovint visita diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i vaig poder constatar l’ampli coneixement que en té, tant de l’espanyola com de la local. De fet, és un escriptor preocupat pel nacionalisme i l’europeisme, temes abordats en Cómo ser europeos i 533 días, en què tracta d’una forma clara i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.
Nooteboom és un nòmada —encara ara, als seus quasi 85 anys— que viu entre Holanda, Alemanya i Menorca i, quan no hi és a cap d’aquests llocs, viatja pel món. En aquell primer encontre, em va comentar que li agrada molt Sud-amèrica, on hi va sovint, així com a alguns països asiàtics, a més de viatjar constantment per Europa. De fet, quan ve a passar-hi l’estiu, ho fa amb el cotxo i amb calma, gaudint dels territoris per on passa.
Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món; ara ho fa per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant ha inspirat bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Açò sí, té una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomana.
Crec que justament perquè a Menorca s’hi pot perdre, segueix venint, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica com per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.
Diari Menorca, 12 d'abril de 2018
El seu darrer llibre en castellà, 533 días, amb un títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l, també porta l’empremta de Menorca. Vaig tenir el plaer de llegir-lo de seguida que va sortir a finals de febrer, i vaig constatar que hi torna amb alguns temes recurrents, com la vida que porta a l’illa i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que és ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Casualment, quan llegia el capítol referent a son Catlar i sa Naveta des Tudons, hi van aparèixer les desafortunades pintades al monument. En definitiva, 533 días és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, aquest du fotografies de Simone Sassen.
Aquell dia a ca seva, abans de partir “del seu monestir”, em va obsequiar amb una pila de llibres per a la Biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo de fer una xerrada a la Biblioteca.
—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.
“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.

Vuitantè aniversari

Tres anys després, el 2013, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.
També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.
Universo Nooteboom es un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.
El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film també es fa menció de Menorca.



Tràiler de Desvío Nooteboom


Nooteboom a la biblioteca

L’any següent, el 2014, el batle de Sant Lluís, Tòbal Coll, va convidar l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenen per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió. L’escriptor coneix perfectament el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.
Si llegiu el llibre de relats Los zorros vienen de noche, la darrera narració titulada “El punto extremo”, situada a punta Nati, podreu comprovar com de bé coneix la nostra geografia i la sensibilitat que hi transmet.


Far de punta Nati
Nooteboom es lamenta de com han baratat les coses en aquest aspecte. Diverses vegades s’ha queixat del fet que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats, que impedeixen el pas als caminants, com a ell i la seva dona, que ho han fet durant més de 40 anys, sense intenció de destrossar res, només amb la finalitat de contemplar el paisatge. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa, encara que no reveli que són de Menorca. Ell pensa que és una llàstima tenir a la memòria racons de l’illa als quals ara ja no hi pot anar. I es queixa que açò va a més. Realment, és per pensar-hi.
Nooteboom ens va revelar que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot seu i des llavors no ha deixat de tornar.
Abans d’acabar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta, cosa que va complir. Ens va informar que n'estava escrivint una altra, en la qual tornava a parlar de l'illa. Es referia a 533 días.
Uns dies abans, jo havia anat a la Llibreria Fort de l’Eau, on n’Anna, l’antiga propietària, em va ajudar a triar amb molt d’encert uns llibres per a obsequiar-lo. Un n’era el Diccionari català-castellà i castellà-català de Francesc de Borja Moll, amb el qual va quedar encantat, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recull alguns mots propis menorquins. He de dir que l’autor no xerra en menorquí, però l’entén i hi té molt d’interès. També li va encantar el llibre d’Adolf Sintes Trulls i tafones, i va quedar molt sorprès pel fet que es produís oli a l’illa.


Nooteboom a la Biblioteca de Sant Lluís
Després el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als seus prestatges. Després de més de 50 anys de venir cada any, bé s’ho ha guanyat que la biblioteca tengui sencera la seva producció editorial.
Per cert, que en una entrevista publicada el 10 d'abril a El País, Nooteboom afirma que “en Menorca hay buenas bibliotecas”. Ho procuram, senyor Nooteboom, i li agraïm el compliment.

Nooteboom a la carnisseria

La darrera vegada que vaig trobar-me amb en Nooteboom va ser a finals d’estiu de 2016 i la cosa va anar d’una forma bastant xistosa.
Jo berenava a La Bolla. Vaig aixecar la vista del diari que estava llegint i llavors vaig veure una figura amb un polo de color morat que passava davant la finestra. Va ser molt ràpid, però la meva intuïció em va dir que era ell, perquè era la mateixa peça de roba que portava dos anys enrere quan va anar a la biblioteca. Em vaig aixecar i vaig córrer esperitada cap a la porta. “Has fet tard”, sentencià en Donato, el cambrer, mirant-me, divertit. I va ser ver.
Vaig tornar a la meva taula i, uns minuts més tard, va tornar a passar en sentit contrari i aleshores no en vaig tenir cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, vaig pagar a correcuita i vaig sortir de La Bolla, esperitada.
Un cop al carrer, s’havia esfumat.
Vaig partir cap al Pla de sa Creu i, caparruda com som, vaig seguir un poc més, pensant que tal vegada havia anat a la peixateria o a la llibreria. Fent sa faxardera, vaig veure na Simone Sassen sortir de la llibreria i travessar el carrer. La vaig seguir com un parazzi i ens vam ficar, una darrere l’altra, a la carnisseria. Us he de confessar que em fa vergonya haver actuat així.


Nooteboom i jo a ca seva (2010)
Davant el taulell, hi havia un home amb polo morat i bermudes blanques esperant el seu torn. En sentir la dona es va girar i, sense pensar-m’ho, el vaig bordar.
—Hola, senyor Nooteboom!— li vaig dir.
M’observà un moment bastant sorprès, però tot d’una em va reconèixer.
Després de saludar-nos li vaig comentar que m’havia passat l’estiu amb ganes de cridar-lo per quedar, però em va dir que ja no podia ser, perquè partien al dia següent.
Em vaig quedar ben fotuda i amb ràbia de no haver-ho fet abans.
Llavors em va explicar els viatges que havia fet i els que l’esperaven (se n’anava directe a la Fira del Llibre de Frankfurt). Aleshores va fer un incís per remarcar com s’havia trobat de bé, com sempre, a Menorca, descansant d’incògnit —açò ho va dir amb un somriure murri, com pensant “no m’aplegaran, aquesta gent”—, llegint i escrivint.
Abans d’acomiadar-nos, em va assenyalar amb el cap l’expositor d’embotits de la botiga. Em va confessar que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carn-i-xulles eren d’elaboració pròpia i molt bones. Li vaig demanar si li agradava la sobrassada i em va respondre que “molt!”, i que na Simone li feia una truita de sobrassada cada diumenge per dinar.
Li vaig confessar que a mi també em xiflava i que, com ell, jo també pecava un cop per setmana.
En aquell punt ens vam acomiadar, com sempre, fins ves a saber quan.
No l’he tornar a veure, però m’agradaria conversar amb ell, un cop més.

S'Auba, núm. 298, octubre 2014
Ja per acabar, comentar-vos que en el seu llibre Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i de reflexions en forma de missives, d’entre les quals també (i com no!) n’hi ha sobre Menorca, l’autor formula una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.
De moment, Poseidó li ha concedit la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi.
Encara no he aconseguit que Nooteboom participi en cap acte públic, tanmateix, el vaig tenir a la nostra biblioteca. I em don per satisfeta.

dijous, 10 de maig de 2018

Ni un cas més!

En ple segle XXI segueixen passant fets intolerables. Està clar que no hem avançat en valors ni en tolerància tant com seria desitjable. Per què, si no, com s'explica que encara hi hagi tants casos d’assetjament, d'abusos de qualsevol mena o de violacions?


El cas recent de la mort d'un adolescent de Ciutadella n'és una prova. M'esfereeix la intolerància que es respira a vegades a les aules. Ho sé amb coneixement de causa. A l’escola, la meva filla i altres alumnes van patir burles continuades per part d'un professor i, de rebot, d'alguns companys —els infants solen imitar el que veuen—. Vam intentar frenar-ho, parlant amb la direcció, però poc vam aconseguir. A l'institut no es va repetir, però ella va presenciar com alguns amics eren objecte d'humiliacions i burles de companys, sense que es fes gaire cosa per aturar-ho.
Quan era petita, la professora de 1r d'EGB se'n fotia de jo i d'altres, perquè ens costava aprendre de restar; record l'angoixa que sentia a l'hora d'anar a escola. Recentment, una amiga de Mallorca va haver de baratar de centre la filla perquè patia assetjament.
On són els protocols d'actuació davant aquests casos? Si existeixen, per què no s'activen i s'intenta acabar amb tot açò? I les famílies dels assetjadors, no tenen res a dir?


D’altra banda, uns dies abans de l'episodi fatídic que he comentat, ens vam indignar amb la sentència del cas “La Manada”. S'ha dit molt i ho repetiré: no és abús; és VIOLACIÓ! Des de l’inici del judici, moltes dones van començar a explicar i denunciar públicament les agressions, abusos sexuals i violacions que han patit.
L'any 2015, i no exempt de polèmica, el pianista James Rhodes publicà Instrumental, un llibre de memòries on explicava obertament les reiterades violacions que va patir des dels 6 anys, els trastorns que l'hi han provocat i com la música l’ha salvat. Un relat ple de coratge que està ajudant altres persones.

James Rhodes. El juny de 2017 vaig assistir a un recital seu a Palma
Quan estudiava a Barcelona, solia acabar les classes al vespre. Crec que només una dona pot imaginar-se la por que et domina en tornar a casa i sentir al teu darrere unes passes que s'atraquen o un home que, amb mirada lasciva, surt del Metro al teu darrere. Sortint del darrer examen, vaig ensopegar-me amb un exhibicionista. Vaig sentir por, fàstic i un bon retjiró. Vaig pensar que, malgrat tot, havia tingut sort perquè, després de 5 anys, no havia patit cap agressió i aquell era el meu únic incident de tipus sexual.
Ja hem callat prou. Expliquem, denuncien i lluitem perquè no hi hagi ni un cas més.

Publicat al Menorca, el 9 de maig de 2018

dimarts, 8 de maig de 2018

El meu barri VIII: Ha mort en Pepe

Avui el diari diu que ahir va morir en Pepe.
Davant ca nostra vivia en Pepe, sol, perquè fa molts anys havia quedat vidu.




Li tenia una especial estimació. Potser perquè em recordava físicament a mon pare i, com ell, era agradós i sempre tenia unes paraules amables i una actitud optimista, tot i que la vida no havia estat fàcil per a ell.
Quan ens trobàvem pel carrer, a la botiga, on fos, miràvem de fer la xerradeta. Em venia de gust i sabia que a ell li encantava.
Durant les festes de Maó, venia el seu fill amb la seva família i tots plegats miraven passar la qualcada i els gegants.
No em vaig assabentar que estigués malament. Els dies passen, fas la teva vida i perds els comptes de quan has vist fulano o mengana per darrer cop. Tanmateix, et pots morir d’un dia per l’altre. I a qualsevol edat.
M’entristeix que ens hagi deixat i trobaré a faltar la seva bonhomia i simpatia; però me n’alegro que, al contrari de mon pare, s’hagi estalviat una llarga degradació física i una decadència psíquica insoportables.
Pens en tanta gent gran que habita el nostre barri, el més antic de la ciutat, i no puc evitar de pensar que més prest que tard, seguiran les seves passes. Els més propers són com uns avis per a tots noltros i els estimam, com a en Pepe.
En pau descansi, Pepe, el barri l’enyorarà.

diumenge, 22 d’abril de 2018

Na Violeta i el drac Bepitu

A la meva filla Violeta, a qui li devia un conte

Hi havia una vegada un poble mariner de cases blanques, finestres verdes i ramells als balcons. Molt a prop, hi vivia un drac en una cova del penya-segat.
Cada setmana, la gent del poble havia de lliurar al drac una persona perquè se la mengés i així es pogués alimentar. La persona era triada per sorteig, de manera que els habitants vivien amb molta por, perquè no sabien mai quan els tocaria ser devorats pel drac.

Il·lustració del programa del Dia del Llibre que em va inspirar el conte

Un dia, la mala sort li tocà a la princesa Anna. Llavors, la princesa i tota la família reial van estar molt tristos, pensant aquell seria el darrer dia que passarien junts.
Al dia següent, es presentà al castell la millor amiga de la princesa, na Violeta. Quan n’Anna la va veure, se li va llençar als braços, entre singlots.
—Violeta, que bé que has vingut a acomiadar-te de mi!— li va dir emocionada.
—Acomiadar-me, dius? —respongué na Violeta, amb cara de sorpresa—. Estimada, venc a fer-te una proposta.
—Una proposta? Però si d’aquí a una estona el drac m’haurà menjat! —va respondré incrèdula n’Ana.
—No t’ho pensis, açò, Anna! Tu et quedaràs al castell i jo aniré a trobar-me amb el drac. A ell tant li fa, que siguis tu o jo.
—Ni parlar-ne, Violeta! Mai del món deixaria que el drac et mengés a tu en comptes de a mi. Som una princesa molt valenta! —va afirmar n’Anna amb seguretat.
—Ja ho sé, que ets valenta, però jo també. I com que no som boja, no em deixaré menjar pel drac. Tenc un pla que segur que funcionarà.
—Un pla? Quin pla? —va demanar la princesa sense entendre res.
Na Violeta li va explicar el pla que havia ideat per salvar la vida de la seva estimada amiga i de la gent del poble. Estava segura que si funcionava, el drac no tornaria a menjar-se ningú mai més.
A l’hora convinguda, na Violeta partí cap a la cova del drac, amb un sarró a l’espatlla.
Quan arribà dalt del penya- segat, na Violeta cridà el drac.
—Drac! On ets?
De cop i volta, el terra començà a tremolar davall dels seus peus i una columna de fum pujà per les roques. El fum era tan espès, que na Violeta va tenir un atac de tos. Quan se li espassà, es trobà amb el drac, cara a cara.
—Açò... Hola, drac.
—Grrrrr. Vine, que fa una setmana que no menjo i em pos de molt mal humor quan tenc primor! —li digué el drac.
Quan se’n donà compte, na Violeta volava pels aires, agafada per les urpes del drac, que se l’endugué dins la cova.
La cova era fosca i humida i les ones de la mar esquitxaven amb força l’entrada. Na Violeta tenia fred i por. Estava sola amb el drac i molt enfora del poble i de la seva família.
Quan el drac atracà una pota per agafar-la de nou, na Violeta es va fer enrere i, armada de valor, li va dir:
—Drac, com ets de nom?
—De nom? Jo no en tenc de nom —li va respondre molt sorprès.
—Idò jo pens que tothom ha de tenir nom. Te’n puc posar un? —li va demanar na Violeta
—Deixa’t estar de noms, que tenc gana. Mira, ja estic preparant l’olla on et couré —li va respondre el drac, tot mostrant-li el tià que ja fumejava.
Ara sí que en tenia, de por, na Violeta. Però ella va seguir donant-li conversa:
—Si... si no t’importa, et diré Bep... Bep... Bepitu. T’agrada? A que és polit!
—Bepitu? Quin nom més estrany! Un dia em vaig menjar un tal Bep, però Bepitu... Bé, no està malament —va remugar—. Deixa’t d’històries i de noms, que l’aigua comença a bollir.
—Es que mira, Bepitu, abans que em mengis, volia jugar amb tu —li va dir na Violeta.
—Jugar? Que t’has begut l’enteniment, tu? No estic per jocs ni per romanços! —va cridar el drac molt maleit, traient foc per la boca.
Tot i que na Violeta estava molt espantada amb tantes flames com llençava en Bepitu, va seguir amb el seu pla.
—Mira Bepitu, no... no t’enfadis i espera un moment, que t’explic el joc. És molt divertit, però si no t’agrada, em fiques a l’olla, val?
—Mmmmm... d’acord— va dir en Bepitu—. Digue’s! De pressa!
Na Violeta obrí el sarró que portava i en va treure un llibre.
—Què és açò? —va demanar, estranyat, el drac.
—Un llibre —va dir amb la veu tremolosa na Violeta.
—Ja ho veig, que és un llibre! Vull dir, que si açò és el joc. Em sembla que els llibres no serveixen per jugar —va afegir en Bepitu, una altra vegada maleit.
—Ja ho trob que sí! Mira, Bepitu, el joc és aquest: jo et deix aquest llibre per a que el llegeixis. Si t’agrada, te’n duc més. I si el llibre no t’agrada gens ni mica, em menges. Què et sembla?
—Idò que no en tenc de juguera, jo, amb tanta gana! —va cridar, tornant a treure flamarades.
—Escolta, Bepitu, quan venia cap aquí he vist unes cabres... que deuen ser de bones... Si vols fer un guait per allà defora, jo t’esperaré aquí... No em mouré, t’ho promet.
En Bepitu va agafar el llibre de mala gana i llegí el títol Alicia al País de les Meravelles. L’obrí i es quedà embadalit mirant les il·lustracions. Després es va seure de vora de na Violeta i començà a llegir-lo.
Na Violeta estava tan cansada, que es va quedar adormida damunt una pota den Bepitu.
Quan es va despertar, el drac no hi era. Ella va témer el pitjor. “No li ha agradat el llibre i se n’ha anat molt enfadat a cremar el bosc i quan torni, em menjarà”, pensava, espantada.
I amb aquestes que en Bepitu va entrar a la cova xuclant un os, com si fos un escuradents. Sense mirar-la, es va ajeure i va tornar a agafar el llibre. Na Violeta va romandre en silenci, amb l’esperança que potser s’havia oblidat d’ella.
Al dia següent, quan na Violeta es despertà, hi havia al seu davant un bol de llet. Tenia tanta gana, que se la va beure d’un glop. Després es va fixar que en Bepitu se la mirava divertit i li va demanar:
—Avam, i tu que ets de nom?
—Jo? Violeta— va respondre, encara amb un poc de por.
Oh! Com la flor... —es va sorprendre el drac—. Molt bé, Violeta. El llibre d’aquesta Alicia, que cau per un forat i que parla amb una eruga i amb un conill i que tant torna petita com una formiga, com creix com un gegant, és molt divertit. Feia estona que no xalava tant! Aquí la vida és molt avorrida. A més, no tenc ningú amb qui jugar i aquest joc m’ha agradat.
—De debò, Bepitu? —va cridar ella, entusiasmada. Mira, tenc un altre llibre per tu, si el vols.
Na Violeta va treure del sarró El petit Princep.
En Bepitu li va dir que no veia prou bé, perquè el foc que sovint treia per la boca li havia fet malbé els ulls. Així que na Violeta li va llegir el conte.

Quan va acabar, el drac li va demanar que n’hi llegís un altre, però ella no en duia més.
—Si vols més llibres, hauré d’anar a la biblioteca pública, on hi ha molts. N’hi ha tants, que no te’ls pots acabar mai, perquè sempre n’hi ha de nous.
—Però si et deix anar, no tornaràs. Sempre passa igual. La gent s’espanta de mi i se’m fa enfora —va dir molt trist en Bepitu— i tornaré a estar sol.
Na Violeta se’l va mirar, pensant com ho podia solucionar. Ja no li feia por. A més, tenien una cosa en comú: els encantava llegir. I va trobar que l’havia d’ajudar.
—Mira, Bepitu, si m’acostes al poble, demà tornaré amb més llibres que t’agradaran. T’ho promet. Confia amb mi.
Després de rumiar-s’ho un moment, en Bepitu agafà na Violeta al vol i la va deixar al poble.
A l’endemà, na Violeta es presentà dalt del penya-segat i el cridà:
—Bepitu! Bepitu! Som jo, na Violeta! He vingut a dur-te llibres.
Al cab d’un moment, el drac va aparèixer per darrere les roques. Va aterrar de vora na Violeta i li va dir, entusiasmat:
—Violeta! Has tornat!
—És clar, Bepitu! Et vaig donar la meva paraula, no? Mira quants llibres! —li va dir, traient-los de la bossa—. Ah! I una sorpresa: alehop!
Va treure unes ulleres rodones molt grans i se les va col·locar perquè no passes pena per llegir.
Des d’aquell dia, en Bepitu no va tornar a menjar persones i ell i na Violeta es van fer molt amics, compartint els llibres de la biblioteca. Perquè el gust per la lectura uneix les persones, i a vegades, les fa ser millors.

dijous, 1 de març de 2018

La vida reneix


Avui comença març.
Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa, més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.

Mosques vermelles

Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen el camp menorquí.
La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i, mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol ficades encara en un calaix.
Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi habiten.


Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens ha saludat un poriol.
La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de l’escalfor del sol.
D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa, de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb delicadesa i l’he retractada.
Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au de per aquí.
Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de perpetuar-se un any més.

divendres, 23 de febrer de 2018

Art Park es Freginal

Croàcia és un país d’una bellesa i interès que no es pot copsar fins que no t’hi trobes. Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, és un exemple de rehabilitació, conservació i protecció del patrimoni.
El país té força costa i més de mil cinc-centes illes, moltes en estat verge.


Zagreb, la capital, no té res a veure amb la part marítima. Situada a l’interior del país, històricament és una de les cruïlles entre orient i occident. La influència occidental a l’estil vienès, perdura en el gran Teatre Nacional o el luxós Hotel Esplanade, aturada de viatgers de l’Orient Express.

Teatre Nacional
D’altra banda, trobam la petjada oriental en les cúpules i torres de la Ciutat Alta, com a l’església de Sant Marc.
A Zagreb, història i tradició es combinen amb la modernitat d’una ciutat cosmopolita, amb espais d’oci com l’original Art Park.


L’Art Park és un antic espai urbà degradat que era anomenat el “parc dels drogoaddictes”.


Va ser recuperat per un grup de ciutadans i associacions que el van rehabilitar i transformar en un indret a l’aire lliure lúdic i cultural.


L’Art Park s’estén cap a la Ciutat Baixa. La gent seu als graons o damunt unes plataformes al pendent. 


Està decorat amb street art, amb parets i tanques cobertes de graffitis i una instal·lació d’animals fantàstics per tot el recinte.


Una escala multicolor descendeix a una terrassa on un xiringuito hi posa un ambient tropical, amb la música, la decoració i les begudes. Alguns seuen en hamaques i d’altres juguen a tennis de taula.





A baix es troben els jocs per a infants i unes tauletes i cadires petitones on les famílies berenen, juguen i es relacionen.




A un costat, unes casetes de llenya, amb figures de moais de vius colors, serveixen per estojar els jocs i el mobiliari. La zona es delimita per panells decorats.



No es pot fer caca
L’entrada és lliure i durant l'estiu s’hi fan tallers, ioga, sessions de dibuix, festivals de música, actuacions de DJ’s, cinema, instal·lacions...

Instal·lació a l'Art Park
Puc imaginar es Freginal com un espai més viu i actiu, com l’Art Park. Es Freginal és el pulmó de la nostra ciutat i un espai comunal de socialització magnífic. Pot esdevenir un punt de trobada per a persones de totes les edats, un espai lúdic, cultural i, per què no, transgressor; un lloc per crear, compatir i intercanviar experiències.


Des d’aquí reivindic la seva dinamització —que és també la del centre de Maó—, amb la celebració de festes, actuacions, tallers, muntatges d’instal·lacions de carrer... mitjançant un procés participatiu on aportar idees per fer-nos-el més nostre.

Publicat al Menorca, el 17 de febrer de 2018

dijous, 8 de febrer de 2018

Descomptant dies a la vida

Dilluns
Prens les pastilles del matí, triturades i totes de cop, dins una cullerada de cafè amb llet i sacarina.
Pastilles per a la sang, la tensió, el sucre i el cap. Aquest capet amb el cervell com un colador per on s’esmunyen els records, les persones i el que fas i dius a cada moment.
-Anem a despertar el pare.
-No hi és, el pare.
-Però, que no has vingut a posta per veure’l?
-No, mare, he vingut per estar amb tu.
-Que ja te’n vas demà?
-No, encara.



Dimarts
Com que fa bo, et duen a fer una passejada i al súper. Et trobes veïnes pel carrer, vídues com tu, a qui no reconeixes. Tanmateix, no se n’adonen, perquè fas com si res. Dissimules bé.
-Per què el pare no ha vingut amb noltros?
-Perquè no hi és.
-Sí que hi és. Està dormint a l’habitació. Vine, mira’l... oh...
-Mare, aquesta és la teva habitació, ara.
-Que ja te’n vas avui?
-No, encara.

Dimecres
Dius que no tens cap malaltia, perquè res no et fa mal, ni el cap, ni l’esquena, ni les cames... res de res. Tanmateix, berenes amb edulcorant i dines sense sal.
Avui plou i et quedes asseguda a la butaca, dormitant davant la tele. No la sents prou bé, ni tan sols l’escoltes, perquès res del que diu no t’interessa. La caixa ximple i buida que per fi ignores.
-Mare, anam a dinar.
-I el pare, que no dina amb noltros?
-No té gana, ara.
-Bé, li guardarem unes quantes pilotes. En sobraran moltes.
-Sí, en sobraran... per a ell i per un altre dia.
-I tu, quan te’n vas?
-Encara no me’n vaig.

Dijous
Et duen al cardiòleg. Mai no has estat de beure, però el metge et diu que a partir d’ara t’hauràs d’empassar un litre d’aigua diari. Tant si t’agrada com si no tens set.
-Mare, beu un poquet més. Va... més...
-No en tenc, de set. No en vull, que pixaré.
-Precisament...
-On és el pare?
-Dorm.
-Quan te’n vas?
-Diumenge.

Divendres
Fa fred. No et convé sortir, ja que un refredat fort o el grip podria ser mortal.
Passes les hores empassant-te programes que no et diuen res ni entens. Dormisqueges i et despertes sobtadament amb cabòries quotidianes que t’urgeix aclarir immediatament.
-És molt tard. No te’n vas a dormir, filla?
-No, encara. Només són les set del capvespre.
-Però és fosc...
-És clar, però no és tard. Si ni tan sols hem sopat!
-I tu, on dormiràs, llavors?
-A l’estudi del fons.
-Però aquell és el meu.
-No mare, tu dorms a l’altre, ja fa temps.
-Però hi dorm ton pare.
-No, açò era abans... abans de morir.
Incrèdula, ploriqueges com un infant. Et resignes.

Dissabte
Ha sortit el sol i surts al carrer. Poc a poquet, de bracet i amb el bastonet, arribes a un parc, seus a un banc assolellat i et distreus mirant com juguen els infants.
-I tu, tens fills?
-Sí, una filla. La teva néta. 
-Tenc més néts?
-Dues nétes més. Tot al·lotes.
-Te’n vas avui?
-No, demà.
-I llavors, em quedaré sola?
-No passis pena, mare. Sempre seràs amb algú. Vindran abans que jo me’n vagi.

Diumenge
Dorms. Ella t’agafa la mà amb tendresa i t’acarona una galta. Et despertes desorientada i la mires.
-Te’n vas ara?
-No, avui capvespre.
-Tu sí que m’estimes!
-És clar, ma! Tots t’estimam.
-És clar, ets ma mare.
-No, mare, som ta filla.
-Ah! Sí...

Has deixat de viure. Ara esperes, mentre descomptes dies a la vida.

diumenge, 28 de gener de 2018

Un any més

Quan vaig néixer, en el més cru del dur hivern de 1967, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.
La comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena: tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.


He tingut una vida normal, com qualsevol filla de classe treballadora nascuda a les acaballes del franquisme i en els inicis de l’obertura i desenvolupament d’un país que romania tancat en tots els sentits des del final de la Guerra Civil.
Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri. No m’han regalat res. Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que un jove pot tenir.
He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa” súper protectora, i que tanmateix em va deixar desplegar les ales i partir, encara que  amb el cor encongit.


He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar molt perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com solia dir.
He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor.
He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.
He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.


He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs de la vida, amb més o manco encert.
He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de tenir el refugi dels llibres. 
He tingut sort de comptar amb bastanta força de voluntat, perquè és el més efectiu per anar pel món.
Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.
I quan no n’he tingut de sort o han vingut maldades, n’he après.


Avui en faig 51 i encara no m’explic com han passat tant de pressa.
Una amiga m’ha felicitat amb aquest poema de Jorge Eduardo Cinto, preciós, que he transcrit:

"Ojo con Ellas…
Andan por ahí, con su atrevido miedo,
portando sus cincuenta, sesenta y más años.
Lindas, leídas, viajadas, sensibles, ojo con ellas.
Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido.
Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.
Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías, y ahora
desentumecieron las suyas: ¡ahí estaban!
...intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo:
no ya las de un hornero... sí las de una gaviota, soberana y curiosa.
Saben de la vida, y de tu hambre... porque con su cuerpo han sabido saciarlas...
Expertas en estupidez, sarcásticas, y en sus matices, se reconocen inmersas en ellas hasta el estupor, soportaron mucho hasta el dolor.
Sabrán distinguirla, no lo duden, son expertas en economía, la aplican en el gesto y al detalle.
Tienen un andar muy sensual.
Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.
Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.
Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.
Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios,
Caminan con una profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en su sonrisa.
Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques,
no le arruines el dia, no les envíes un mensaje de texto.
Mejor invítala a tomar un café con mucho tiempo por delante.
No recurras al email. Preferirán un poema en la servilleta recordando sus épocas de romanticismo.
No les hagas promesas, no le vendas falsas imagenes.
Mejor exhibe tu autenticidad mas despojada.
No caigas, por rellenar, deja que respire un silencio en común.
Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. 
Avanzan por un camino incierto, pero elegido.
En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.
En su mirada, una decisión...
Ojo con ellas…
Tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino".


Gracias, Ana Maria Sanz. Nosotras tenemos la suerte de ser así. Y así esperamos cumplir muchos más.