dissabte, 15 de desembre de 2018

Em deien Beethoven

Tenc un amor que es diu Música. És un amor etern i incondicional que ho sap tot de mi. Sap el que em cal quan la desesperança m’aclapara i quan la decepció em domina; i em conforta quan la ingratitud guanya la carrera a la generositat.
La Música celebra el meu entusiasme, la passió per les coses en què crec i m’acompanya amb l’àrdua tasca de perseguir els meus somnis. Pocs instants de la meva vida són omplerts amb silenci.

En el meu 21 aniversari, les companyes de la residència d'estudiants em van regalar un violí en miniatura 

En els meus records d’infantesa hi ha un tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Quan no se sent la ràdio, hi ha un disc o una casset sonant en estereofònic.
El meu pare em va regalar una guitarra als 7 anys, quan vaig fer la Comunió. Com que la Música se’m donava bé, cap els 11 anys em comprà un violí i en vaig iniciar els estudis al Conservatori. També vaig aprendre pel meu compte a sonar el piano i el contrabaix a l’església de Sant Josep, amb el cor del Pare Petrus, amb qui sempre estaré en deute.

Sonant el violí als 14 anys. Darrere, el pòster de Beethoven i les guitarres

Ben prest vaig començar a estalviar per comprar discs. Anava als magatzems den Parpal o a Conesa, al carrer de ses Moreres per triar-ne, sovint amb coneixement i a vegades a l’atzar. Encara els tenc tots.
Quan m’agradava un LP (long play o disc de 33 rpm) i ja no em quedava pressupost, me’l gravava del d’una amiga en una casset verge de 60 o 90 minuts. No tenia la mateixa qualitat i a vegades la cinta se sortia de la capça i quedava feta un nyap, però aconseguia el que volia.
De tant sonar, escoltar i llegir revistes i llibres sobre Música i músics, m’havia après molts temes, tant d’actuals —som de la generació disco, de la Movida i de Miquel Ríos, entre altres (alguns, inconfessables)— com de clàssics.
Llavors, a l’escola de primària només s’estudiava Música quan algun professor en volia ensenyar de forma voluntària. Així, la nostra professora de ciències, donya Xeta, que era més melòmana que entesa, ens en va fer classes durant la segona etapa d’EGB, segons el seu mètode particular i efectiu.
En arribar a primer de BUP, l’assignatura de Música era obligatòria. Totalment diferent d’allò que havíem après a l’escola —cançons i alguns rudiments bàsics de notació i ritme—, a BUP s’estudiava història de la Música i les obres dels compositors més rellevants, com ara Johann Sebastian Bach, per haver assentat les bases de la música occidental —plenament vigents— i, segons la meva opinió, per ser el millor —el puto amo—, seguits de Beethoven i Mozart, la gran tríada. El pianista James Rhodes hi afegeix Chopin.
Les classes es complementaven amb audicions d’obres destacades d’aquests i altres compositors.

Sonant un orgue de vent molt rudimentari 

Tenc oïda i dots per la Música: quan sent una peça musical, en memoritz el títol i el compositor; si escolt un obra que no conec, normalment sé l’autor o un coetani o la situï en el temps. Jo, que mai no vaig destacar en cap matèria, dominava l’assignatura, de manera que als exàmens reconeixia fàcilment les obres que la professora de música ens posava per identificar i comentar.
Com a conseqüència i sense voler-ho, vaig conrear fama de saberuda i en Xavi Cardona, que sempre feia gracietes, em començà a dir Beethoven. Al cab de poc, tota la classe m’ho deia.
Quina conya es duien tots plegats! Per la meva part, estava orgullosa de portar un dels noms de la gran tríada; l’admirava tant, que tenia un pòster gegant a la meva habitació, juntament amb un de Bach, de Chopin i de John Travolta i Olivia Newton-John a Grease.
Els exàmens d’audicions eren un problema per a la professora: tothom volia seure’s al meu costat perquè els xiuxiuegés els títols i els compositors de les obres que sonaven al tocadiscs de l’aula; i jo els ho deia. Allò era realment ingovernable. La professora, massa bona persona per a aquella colla d’adolescents incontrolables, no podia aturar el gavell que s’hi armava.
Tanmateix, hi trobà la solució per a l’examen de final de curs; va decidir fer-lo a la sala d’actes del Ramis. Hi va col·locar els alumnes ben separats a les cadires de braços i a mi em va seure a la taula de la tarima, al seu costat, perquè no em pogués comunicar amb la resta de la classe. Tot i açò, alguns ho van intentar, però jo feia com si no ho sentís, mirant cap al sostre i fent veure que assaboria cada peça musical.

Ludwig van Beethoven

Després d’anys d’haver finalitzat els estudis, quan ja havíem entrat a l’edat adulta, en Xavi Cardona encara em seguia dient Beethoven.

divendres, 7 de desembre de 2018

Bon dia, Salero

Surts de bon matí amb bicicleta, quan el sol despunta. La cambrera de pis ja és al cap de cantó esperant les companyes amb qui comparteix cotxo. Els homes grans del barri prenen el cafè xerrant animadament al bar de sa Rovellada.

Carril bici de la carretera de Sant Lluís: el millor

Carril bici de la carretera des Castell: el pìtjor, per estret i compartit amb els vianants

Carril bici de la carretera des Castell: el més perillós, per aquesta xapussa

Carril bici de la carretera de Sant Climent: per a quan la continuació?

Des de fa anys, durant la primavera i l’estiu, cada dia et creues amb un senyor gran que torna de caminar. Amb el rostre encès i un somriure d’orella a orella, sempre et saluda de la mateixa manera: “Bon dia, Salero”, i tu, que només el coneixes d’aquests encontres fugaços, li tornes la salutació, encantada.
A l’avinguda, la senyora M. passeja el ca, que és com la seva ombra i l’acompanya arreu; mentre tant, el senyor S., amb més de noranta anys, comença la caminada matinal a bon ritme. Alguns al·lots es dirigeixen, endormiscats, a l’estació d’autobusos per anar a l’institut. A ca na Maruja, trobes les parroquianes que berenen a la terrassa, en un ritual diari i inamovible.
Llavors penses que quan vas en cotxo, t’estàs perdent tot açò i, a més, has de patir l’estrès de l’hora punta.

Carril bici de s'Esplanada en molt mal estat. A més, dona mala imatge del centre de la ciutat

Carril bici de s'Espalana: per què no s'arranja?

El carril bici segueix per s’Esplanada. Malmès pel pas del temps i la manca de manteniment, encara no l’han arranjat, des que fa mesos li ho vas demanar a la batlessa. L’Administració hauria d’aclarir els temes amb més celeritat i impedir que s’eternitzin.
El bocí de carril de l’avinguda Clavé es troba en millor estat, però no hi fa llarg. És habitual que et trobis vianants despistats per enmig (sembla mentida, després de tants d’anys) i més estudiants que pugen als instituts a peu.

Carril bici de l'Avda. Clavé: fa anys que està així

Carril bici de l'Avda. Clavé: té 11 anys i no se'n fa manteniment. A la vista està

En arribar a Santiago, allò és campi qui pugui: s’ha acabat el carril bici i vas per la calçada perquè no és permès d’anar damunt la vorera ni travessar pel pas de zebra, amb els cotxos que et passen a tocar.

Carril bici de l'Avda. Clavé: nou i polit. Per a quan la connexió amb el primer tram?

T’has adonat que cada any que passa sou més persones que us desplaçau en bici o a peu, practicau exercici, no contaminau i compartiu espais sense vehicles que, en definitiva, són espais de convivència ciutadana.

Finalització del carril bici de la carretera des Castell:
per a quan la continuació amb la Ronda de Maó?

Tanmateix, no hi veus un retorn per part de l’Ajuntament: el manteniment en la majoria dels carrils bici és inexistent, se’n fan pocs de nous i no existeix una planificació clara al respecte. Les rondes encara no en disposen, amb el perill que açò implica. Per què no se’n pinta un damunt d’una de les voreres i es delimita amb tortugues? Li ho vas demanar a la batlessa i també per què Maó ja no és la ciutat polida d’antany.

Ronda de Maó: què n'hem de fer de voreres tan amples sense carrils bici?

A Maó encara hi manquen aparca bicis. Els del Lidl són més polits (l'estètica també compta)

I al final penses que ha passat una altra legislatura i la mobilitat, que és un assumpte cabdal en una ciutat, a Maó segueix relegat a un paper secundari.

Publicat al Menorca el 20/11/2018

divendres, 30 de novembre de 2018

Foster

La meva mare ens ho havia deixat ben clar; tot i així, aquella Setmana Santa el meu germà es presentà a ca nostra amb el ca.
Jo tenia 9 anys. M’enrecord, perquè era l’any que em van operar d’apendicitis i estava convalescent i, és clar, l’arribada de l’animalet em va fer molta il·lusió.
En aquella època, el meu germà tenia 18 anys i feia uns anys que estudiava a Palma, però sempre venia a Menorca a passar uns dies durant les vacances.
Ens va dir que el ca tenia poques setmanes i que l’havia salvat d’una mort segura. Mai no vam treure es net d’on havia sortit, ni tampoc no ens vam creure que fos un Fox terrier de pèl llis, com assegurava; tanmateix, crec que ho era a mitges i açò ens inspirà el nom: Foster.

Ma mare, en Foster i jo al jocs de Mobles Gali (1977)

En Foster era petit, de color blanc amb les orelles i part de la cara negres, vivaç i nerviós. Al principi, sempre tenia les orelles baixes, tremolava constantment i no es deixava tocar fàcilment; tot apuntava que havia estat maltractat. Era un animaló tan tendre, atemorit i vulnerable, que ens va ser impossible no quedar-nos-el.
Li vam comprar una cistella i ma mare li va fer un matalàs i una manteta. També li preparava el menjar, de manera que va passar de ser la persona que menys el volia, a la més apreciada pel ca.
Jo era feliç amb en Foster: jugàvem, l’agafava, l’estrenyia contra el meu pit, el servava, li’n donava un munt de petons, el passejava...
Amb la bona alimentació i una vida millor, l’animal va créixer, agafà forces, el pèl li tornà brillant i deixà de tremolar, però mai no li van sortir més dents que les dues o tres que tenia quan arribà. Tot i així, s’ho menjava tot, ossos inclosos.
En Foster era tot un masclet. Xocava veure’l quan es trobava amb un altre ca molt més gros que li grunyia; aleshores, se li acostava i li plantava cara, fins i tot bordant-lo. Era un animal valent i agosarat, amb un punt de fatxenderia.
A l’època de zel, desapareixia pels voltants de l’hort que teníem a Biniparrell, Binitrèvol, per on campava al seu aire. A vegades no el tornàvem a veure fins al cab de dos o tres dies. Feia el mateix durant les temporades que passàvem als fars.
Quan tornava de les seves escapades, no era estrany que ho fes brut, carregat de puces, amb ferides i mossos fets per altres animals. Com aquella vegada que arribà fet un desastre i amb una cosa que li penjava de dins la panxa. Havia estat rodant més dies del normal i havia emmagrit. El vam dur a un bruixot, n’Amagat, que curava animals (i potser persones), al carrer d’Alaior. L’home va dir que se li havia descol·locat un budell i el va curar. Certament, tenia més vides que un moix.

Foster & me
La darrera vegada que el vam veure va ser a Binitrèvol. Se’n va anar, com sempre, però passaven els dies i en Foster no apareixia. Un pagès de la contrada ens va dir que alguns cops l’havia vist ajuntat amb altres cans. Les manades de cans s’assemblen a les dels llops i poden arribar a fer destrosses i atacar petits animals, com bens, gallines o conills als llocs. En veure que no havia rastre d’ell, vam pensar que potser l’havia mort un animal o una persona.
Abans de perdre l’esperança, li vaig demanar al meu pare de fer una batuda a fons pels voltants de l’hort.
—D’acord, però si el trobam, t’encarregaràs sempre de treure’l i de tenir-ne cura—, em va respondre.
Em vaig quedar esbalaïda amb aquella resposta, impròpia del meu pare, per contundent i perquè mostrava poca afecció pel ca, cosa que em sorprengué ja que sovint era la seva única companyia quan romania sol als fars.
Ben mirat, jo ja no n’estava tant, den Foster; era una adolescent més pendent de les amigues, els al·lots i els estudis i em quedava un any per marxar a estudiar a fora. Supòs que per comoditat i egoisme, al cab d’un parell de dies, li vaig dir al meu pare que podríem deixar estar la recerca den Foster, ja que, molt probablement, ja seria mort. Ell assentí i no se’n parlà més. 
Vaig estimar en Foster i ell em va fer desenvolupar una afecció especial pels cans. Tant és així, que l’atracció que sent per ells, la copsen de seguida amb el seu fi instint: sovint em segueixen, em llepen i em borden amistosament.
Sense cap dubte, els cans són millors que la majoria dels humans. Diuen que l’home és un llop per a l’home (homo homini lupus); jo diria que més aviat l’home és una hiena per al proïsme.

divendres, 21 de setembre de 2018

El meu barri X: seure al carrer

Fa uns dies em va sobtar una imatge. Tres dones seien a la vorera de davant la casa d’una d’elles, al carrer Santa Escolàstica. Quan hi vaig passar, no hi va faltar de res: mirades encuriosides, suspicaces i de reüll quan m’allunyava, baixant les escales cap a s’Arraval.

Carrer Santa Escolàstica

La xafarderia descarada —com no pot ser d’altra manera al carrer— no em va fer res, al contrari, em va fer il·lusió que un costum tan arrelat als pobles fa més de trenta anys, com era seure al carrer amb una cadira per passar l’estona i prendre la fresca, encara pervisqui com una estranya relíquia, enmig de vehicles, pol·lució, renous i mil ocupacions personals.
Açò és així perquè el carrer Santa Escolàstica és un cul de sac —o dos, millor dit—, ja que el carrer Ciutadella el travessa i el romp, literalment, en dues meitats. Açò fa que els escassos cotxos que hi entren, ho facin per aparcar. En realitat, pràcticament no hi ha trànsit.

El carrer Ciutadella cap a 1910

D’aquesta forma, fa ganes treure la cadira i seure a la fresca per fer la xerradeta amb les vesines.
Però per açò cal tenir una edat, passar dels dispositius electrònics i de les xarxes socials i socialibilitzar-se en temps i forma real, no virtual.
En definitiva, una forma de viure slow (a poc a poc). Slow life en una slow city —una vida lenta en una ciutat en calma. I no sé si açò, que seria una tornada enrere, avui per avui, seria possible. O potser sí...

Itàlia és...

Itàlia m’enamora. He estat a Venècia, Sicília, Nàpols, Pompeia, Herculano, el Vesubi, la costa Amalfitana... Enguany he tornat a Florència, Siena, Pisa, els pobles i el camp de la Toscana i Roma.
Itàlia m’embriaga tant, que em provoca un remolí de sentiments, alguns encontrats, fins i tot. No existeix Itàlia sense art ni passió però, sobretot, sense bellesa. Itàlia és...

Bellesa


Sobrietat


Proporció


Elegància


Història


Tradició


Modernitat



Antiguitat


Música


Camp

Ciutats


Pobles


Anatomia


Religió


Pecat


Poder


Glòria


Mort



Vida

Amor



Somnis



Caos


Velocitat



Gent



Por




Originalitat



Fastuositat



Sumptuositat



Exageració



Gust



Menjar



Literatura



Genialitat



Postes de sol



Bellesa de l’aigua



Tradició oral


Llum


Patriotisme



Pedres per tot arreu



Lluites



Conservació



Deixadesa



Guiris



Originalitat



Romanticisme



Ideals



Sabiduria



Art



Itàlia m'enamora.