Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barris. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 de juny del 2018

El meu barri IX: na Joana

Ahir de matí, baixava per s’Arraval cap a can Vallés, a comprar pastissos per celebrar avui el meu sant, amb paella, cava i dolços.
Em vaig trobar amb na Joana i la seva cuidadora que tornaven a ca seva.
—Com va, Joana?— la vaig saludar.
Ella em mirà amb aquells ulls blaus i brillants, que devien ser tan encisadors anys enrere. El seu semblant, melancòlic i bondadós, em va transmetre que tot va bé, dintre de tot, és clar.
De passeig per s’Arraval, na Joana surt de prest a estirar les cames, quan la calor encara no ofega i l’ombra de la vorera sud és fresca.


Al seu pati, té les millors hortènsies de Maó, una explosió de colors intensos i flors per tot arreu. A les seves pasteretes, hi poden florir més de cent en una sola temporada. A vegades me n’ha donat i han agafat al meu pati, però no les sé cuidar tan bé com ella i, prest o tard, acaben assecant-se. Ella sempre me n’ofereix més, quan és el temps.
Les poques vegades que coincidim pel carrer, fem sa xerradeta, una petita conversa que ens posa al dia mútuament.
—Que ve la veig!
—I ves... —em respon.
—Quants anys té ja?
—93 —em respon sense vacil·lar i amb un tímid somriure—. En són molts...
—Sí que en són, però té molt bon aspecte! —li dic sincerament, tot pensant que ma mare en té dos manco.
La seva cuidadora, discreta i callada, assenteix amb la mirada.
—La felicit per demà, que és el nostre sant.
Em mira amb sorpresa i em confessa que no s’enrecorda del meu nom.
—Em dic com vostè, Joana. I demà és sant Joan!
—Ah sí!
Li faig una abraçada i dues besades.
Em reté fortament la mà dreta amb la seva esquerra, sense deixar-la anar, mentre ens felicitam.
Tot seguit em puja un calfred i em desperta tanta tendresa, que se’m banyen els ulls. La imatge de ma mare es transposa a la seva i amb l’emoció li prenc l’altra mà entre les meves i ens quedem així, una davant l’altra durant uns instants.
Amb una altra abraçada ens acomiadam, fins la pròxima.

dimarts, 8 de maig del 2018

El meu barri VIII: Ha mort en Pepe

Avui el diari diu que ahir va morir en Pepe.
Davant ca nostra vivia en Pepe, sol, perquè fa molts anys havia quedat vidu.




Li tenia una especial estimació. Potser perquè em recordava físicament a mon pare i, com ell, era agradós i sempre tenia unes paraules amables i una actitud optimista, tot i que la vida no havia estat fàcil per a ell.
Quan ens trobàvem pel carrer, a la botiga, on fos, miràvem de fer la xerradeta. Em venia de gust i sabia que a ell li encantava.
Durant les festes de Maó, venia el seu fill amb la seva família i tots plegats miraven passar la qualcada i els gegants.
No em vaig assabentar que estigués malament. Els dies passen, fas la teva vida i perds els comptes de quan has vist fulano o mengana per darrer cop. Tanmateix, et pots morir d’un dia per l’altre. I a qualsevol edat.
M’entristeix que ens hagi deixat i trobaré a faltar la seva bonhomia i simpatia; però me n’alegro que, al contrari de mon pare, s’hagi estalviat una llarga degradació física i una decadència psíquica insoportables.
Pens en tanta gent gran que habita el nostre barri, el més antic de la ciutat, i no puc evitar de pensar que més prest que tard, seguiran les seves passes. Els més propers són com uns avis per a tots noltros i els estimam, com a en Pepe.
En pau descansi, Pepe, el barri l’enyorarà.

dijous, 15 de desembre del 2016

Shopping pel Polígon


Fa uns dies van enderrocar l’edifici de Muebles Gali, al Polígon de Maó, una gran botiga amb parc infantil, on hi solíem anar de petits. Record quan els meus avis m’hi portaven i com xalava amb el joc que feia voltes. De fet, Muebles Gali era l’excepció, ja que la resta de naus del Polígon eren fàbriques i magatzems (El Caserío, bijuteries, tallers...).


De petita, al parc infantil de Muebles Gali, anys 70

Una de les funcions dels polígons industrials és la d’allotjar els tallers que pel perill i les molèsties que ocasionen no poden estar dins de les poblacions. Tanmateix, als anys vuitanta van començar a instal·lar-s’hi comerços, botigues, equipaments esportius i oficines de l’administració, el lloc natural dels quals hauria de ser el nucli de Maó.

La 4a fase del Polígon es va desenvolupant lentament, mentre que a les anteriors es buiden naus que s'ocupen per comerços i grans superfícies, bàsicament

La pràctica de traslladar establiments de serveis fóra del centre es va estendre amb el traspàs de comerços, gimnasos i d’altres, a la via de ronda. L’Administració ha abusat de la construcció en sòl rústic de la perifèria, on va enviar els instituts i l’hospital, així com la seu del Consell Insular (que podria haver ocupat l’antiga fàbrica Codina) i altres administracions públiques, ubicades en una zona residencial decantada.

El Consell Insular s'hauria d'haver ubicat dins Maó, així com les altres oficines de la Pl. Biosfera. Marlbúger es va planificar com un barri residencial i açò fa que no es compleixi

Així, s’han dispersat els serveis i equipaments per la perifèria de Maó, el polígon s’ha convertit en un monstre caòtic i Maó s’està quedant sense comerços.

Ubicar dos instituts a la carretera de Sant Lluís ha estat el major despropòsit. Milers d'alumnes s'han de trasladar a diari en autobús o en cotxos particulars, amb el consegüent embús a la ronda i a l'entrada de Maó a les hores punta. Vint anys després, l'administració demostrà que no havia après la lliçó, quan va pretendre traslladar Sa Graduada a la ronda

Quan l’any 2004 l’Ajuntament de Maó i la conselleria d’Educació anunciaren a les famílies de Sa Graduada que l’escola es traslladaria a la ronda, van intentar justificar la decisió dient que allà també era el centre de Maó. L’argument caigué pel seu propi pes i la ciutat en sortí beneficiada amb el manteniment de l’escola al centre. Ara que s’està plantejant el canvi de seu del Conservatori, confiï que prevalgui el seny i quedi dins Maó.

Durant uns anys, aquesta pancarta va penjar de les façanes de les cases de diverses famílies de Sa Graduada, símbol de la  reivindicació d'una escola i d'un Centre viu per a Maó


Jornada de portes obertes a sa Graduada després de la reforma, 17/10/2014

La pista de gel enguany s’ha muntat al Claustre, decisió que afavorirà no només el comerç, sinó també la vida social al centre i, probablement, el mateix negoci.
Quan pensam en la ciutat que volem, també hem de tenir clar si volem els establiments a prop, o bé seguir sent uns esclaus dels nostres vehicles.

La pista de patinatge de gel sintètic, al Claustre del Carme

La patata calenta és a la teulada de l’Ajuntament. Els polítics han d’afavorir la instal·lació de comerços i serveis al centre i als barris. L’administració ha de donar exemple i situar-hi els equipaments públics; si cal, amb la compra o permuta de sòl. És imprescindible una regulació dels usos del Polígon que impedeixi la instal·lació dels establiments que presten millor el seu servei dins de la població.
És hora de planificar la ciutat que volem.

Publicat al diari Menorca, el 13 de desembre de 2016

diumenge, 18 d’octubre del 2015

El meu barri V: La urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents

A partir del segle XVI, l’expansió urbanística de Maó va transcendir les muralles. El resultat d’aquest tercer eixample de la ciutat és la urbanització de s’Arraval i dels carrers adjacents. El carrer de S’Arraval coincideix en el seu traçat amb la via de comunicació que comunicava Maó amb Ciutadella. Segons la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, “coneguda com a Camí Vell d'Alaó o Camí Real Vell (amb oposició al Camí Real Nou o Camí d'en Kane), alguns historiadors han volgut creure amb la seva coincidència amb la calçada d'època  romana o amb el camí recorregut pel Bisbe Sever l'any 417”.

Carrer de s'Arraval amb el Pont de Sant Roc al fons
“Quan en el segle XVI, la ciutat de Maó comença a créixer més enllà de les seves muralles —explica Hernández—, un dels primers llocs de poblament van ser les voreres d'aquest Camí Real Vell, dit també de Sant  Antoni perquè, molt a prop, hi havia una ermita dedicada a aquest sant. L'existència de l'ermita i la gran devoció que els maonesos, i menorquins en general, han professat sempre a Sant Antoni, van fer del camí un lloc molt freqüentat i de ràpida expansió”.

Carrer de s'Arraval, principis s. XX
S’Arraval i els carrers adjacents, no van patir els problemes de manca d’espai dels carrers de dins de les muralles. Així, la urbanització de s’Arraval es caracteritzà per illetes de cases molt més grans que les de la ciutat emmurallada, amb espais interiors amplis destinats a hortets. L’expansió urbanística s’estengué cap al Pla del Monestir, on hi havia el Convent de Jesús, un temple gòtic de 1459, dedicat a Santa Maria de Jesús de Natzaret. Aquesta fou la primera institució monàstica de Maó, la qual es construí extramurs per manca d’espai dins de la ciutat emmurallada; el 1535 fou gairebé derruïda com a conseqüència de l’atac de Barbarossa a la ciutat. L’església i el claustre de Sant Francesc van ser erigits posteriorment entre 1648 i 1792, damunt de l’antiga església.

Postal de Sant Francesc, a principis del segle XX

Claustre de Sant Francesc, anys 40 s. XX
A finals del segle XVII, els carrers de s'Arraval de Sant Antoni (1644) i el carrer Major de Jesús (1680) —actualment, Isabel II— ja estaven construïts i sorgí la necessitat de traçar alguns carrers interiors per a connectar-los entre si. D’aquesta forma neix el carrer des Frares, tot i que en aquella època sembla que es denominava carrer de Jesús, però prest es substituí per carrer des Frares, per la proximitat del convent dels frares franciscans.
Carrer des Frares vist des des Pla des Monestir, s. XX
Un altre dels carrers projectats a finals del segle XVII per enllaçar els carrers principals del nou eixample, va ser el carrer de Sant Antoni, el nom del qual procedeix de l'ermita que s’hi ubicava sota l'advocació del sant, pel qual els menorquins sempre han tingut gran devoció, convençuts de la seva intervenció  durant la conquesta de l'illa als musulmans, pel rei Alfons III. Es un dels pocs carrers que mai no baratà el nom, excepte durant la segona República, que es denominà carrer de Miguel de Cervantes.

Església de Sant Antoni, abans de reformar-la com a sala de cultura el 1977
Referent a l’ermita, M. Àngels Hernández ens desvetlla que aquesta, "molt més petita en un principi, tenia la porta d'entrada al propi carrer de Sant Antoni i era molt freqüentada. El dia de l'onomàstica del sant, el poble en processó, precedit  de tambors i pífols, acompanyava la comunitat de preveres i el Ple de l'Ajuntament fins l'ermita. Allí es feia una espècie de batalla entre moros i cristians per recordar l’efemèride. Segons l'historiador Riudavets, tal costum es va prohibir cap a l'any 1820, pels desastres que provocava, quedant la festa reduïda a una processó de clergues”. L’ermita es reformà en estil neoclàssic el 1790.

Torre del Portal de Sant Cristòfol, dins de la casa que acull la Fundació Reynolds,
al carrer Isabel II, 15
El carrer des Rector Mort es va erigir a finals del segle XVI arran de la construcció de les primeres cases del carrer adossades a la part exterior de la murada de la ciutat, entre el Portal de Sant Cristòfol (Isabel II) i el Portal de Sant Roc. Al principi es va denominar carrer des Forn de s'Arraval, per l'existència d'un establiment d'aquest tipus, però la figura popular del rector de Santa María, Josep Panedas, qui vivia al carrer, va substituir el nom antic a partir de la seva mort, el 1779. La gent començà a denominar-lo llavors carrer del Rector Mort.
Bocí de muralla i entrada a la torre dins de la Fundació Reynolds
Altres carrers que sorgiren a finals del segle XVII, com a resultat de l’eixample d’aquesta part de la ciutat, són el carrer Sant Jaume, carrer Sant Jeroni (o carrer Fred), carrer des Negres (antic camí Negre o camí den Negre, que anava des de s’Arraval fins a Llucmaçanes), carrer des Forn (antigament, carrer des Forn de sa Quintana, pel forn que hi havia a aquest indret) i carrer Bastió (paral·lel a la muralla, des de s’Arraval fins a la Costa Deià). Al segle XVIII s’erigí el carrer de Sant Bartomeu, per comunicar els carrers des Forn i Bastió (també denominat carrer de sa Comèdia, per les representacions que hi tenien lloc en un petit teatre que hi havia a l’alçada del nombre 14).
Cruïlla carrers Sant Jaume i Sant Jeroni (carrer Fred)
Carrer Bastió, abans de l'enderrocament de les cases adosades al Pont de S. Roc
Reprenent la història de s’Arraval, M. Àngels Hernández ens desvetlla el significat d’aquest nom: “qualsevol barri que creixia al voltant de les muralles d'una ciutat, era conegut, genèricament, com un arraval. En aquest cas, tal vegada perquè va ser el primer arraval de la ciutat de Maó,  el topònim va lligat, des d'un principi, al nom del carrer. Així, el trobem, al llarg dels temps, com Arraval de Sant Antony, Carrer Real del Arraval (1644), Carrer de lo Arraval Gran (1819), Arrabal Mayor (1826) o simplement Carrer del Arraval”.
Carrer de s'Arraval, amb l'església de S. Antoni a la dreta
Com hem vist, molts carrers del centre de Maó han tingut diversos noms. S’Arraval té el segon nom de Prieto y Caules. Hernández apunta que “a finals del segle XIX, l'Ajuntament de Maó, assabentat de la mort de l'enginyer de camins Francisco Prieto y Caules, l'anomena Menorquí Il·lustre pels grans mèrits assolits, i acorda canviar el nom del carrer de s'Arraval pel de carrer de Prieto y  Caules, en el seu record, ja que, durant el temps que es va fer càrrec de les Obres Públiques de Menorca, va projectar una nova carretera general entre Maó i Ciutadella, que començava, precisament, Dalt s'Arraval. Avui, el carrer manté el seu nom popular i la dedicació a tan insigne personatge”.
Cruïlla carrers de ses Moreres, la Lluna i Rovellada de Dalt, 1942
D’altra banda, altres carrers del barri inicialment també foren vies de comunicació, com sa Rovellada de Dalt, que era el camí que unia Sa Quintana Gran (zona comunal entre Sant Albert i Sant Jordi) amb la Clota. Durant molts d’anys, aquest camí marcaria un dels límits d’expansió de la ciutat. Amb les posteriors modificacions de la ciutat, tots aquests camins han esdevingut carrers, com el carrer de Gràcia (antic camí per anar a Gràcia).
Plànol de Maó el 1725. La ciutat extramurs ja supera l'antiga
No és d’estranyar que la ciutat creixés a bon ritme si fem una ullada a les dades poblacionals. Així, l’any 1713 Maó comptava amb 4.580 habitants, la mateixa xifra que Ciutadella. El 1749, Maó gairebé havia doblat la seva població, arribant als 8.075 habitants, mentre que Ciutadella es mantenia igual (dades obtingudes dels censos de Kane i de Blackney, respectivament).

Cruïlla carrers del Sol i Costa de ses Piques, a "Balearen", de Hans Helfritz (1959)

Agraïm a la cronista-arxivera de Maó, M. Àngels Hernández Gómez, la informació proporcionada pels seus articles publicats al "Butlletí Municipal de l’Ajuntament" (1991-1994).
Nota: el plànol s'ha reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

dijous, 24 de setembre del 2015

El meu barri IV: Dels orígens de la ciutat a les segones muralles

Per què el barri de s’Arraval Gran està edificat al voltant del carrer que li dona el nom? Per què era —i és, encara— un dels carrers principals de la ciutat? S’Arraval (també escrit Sa Raval Gran) era la via de comunicació més important de l’illa, que comunicava Maó amb Ciutadella des de temps immemorials. Però, com era el Maó primigeni? Com es va expandir fins arribar a la ciutat actual?


L’origen del nucli primitiu de la ciutat es trobava en el terreny ocupat pel petit promontori vora el mar que avui ocupen la Plaça Conquesta i els edificis adjacents: just en aquest punt s’hauria situat el primer poblat talaiòtic que donà lloc posteriorment a l’origen de la ciutat. Si ens hi fixam, l’assentament reunia unes condicions difícilment millorables: situat a prop d’una via important de comunicacions —el port—, permetia vigilar i defensar l’entrada per la mar; a la vora comptava amb aigua i terres de conreu —es Freginal— i, a més, com que era un lloc alterós, reunia uns requisits acceptables de salubritat.


Segons algunes fonts —o més aviat, llegendes—, la fundació de la vila es produí quan el general cartaginès Magó arribà al port l’any 206 a.C. amb més de dos mil soldats i saquejaren i ocuparen tota la zona propera al port, donant-li el seu nom a la ciutat.
Posteriorment, l’any 123 a.C, el control del port de Maó i de tota l’illa passà a ser de Roma. La ciutat romana ocupava el lloc on hi ha l’església de Santa Maria i la Pl. Conquesta. Durant la dominació romana, Maó s’anà convertint en una ciutat comercial pròspera, gràcies a la gran activitat desenvolupada al port.
Molt més tard, l’any 904 es produí la conquesta musulmana. En aquesta època, en el lloc on hi havia la ciutat romana, es va erigir un castell emmurallat que vigilava i defensava el port, conegut com el Castell de Maó.

Plaça de la Conquesta, on hi havia el Castell de Maó
La primera expansió de la ciutat va ser ordenada per Alfons III d’Aragó. Segons la Crònica de Ramon Muntaner, quan el rei Alfons III conquerí l’illa el 1287, va fer construir “una vila bé murada”, perquè la ciutat s’expandís, i ordenà aixecar unes segones muralles que delimitessin la vila medieval. També va manar erigir un temple dedicat a Santa Maria al pati del Castell de Maó. Fora del dit castell es començà a construir la vila —denominada raval— de reduïdes dimensions, i amb una disposició dels carrers molt semblant a l’actual, amb traçat ortogonal, fet que evidencia una certa planificació.

Maó al 1708, expandint-se extramurs
Segons Miquel A. Casasnovas, “el problema era l’espai urbà relativament reduït que quedava encerclat per la muralla. S’accedia a l’interior de la vila per diverses portes: el Portal den Servera (l’actual Pont de Sant Roc, l’únic que queda en l’actualitat), el de Sant Cristòfol (o del Mirador), que donava al Pla del Monestir, el Portal des Cós (o d’Hannover) i el Portal de s’Arravaleta”.


Hem de recordar que la capital de Menorca era Ciutadella, ciutat que comptava amb uns 2.000 habitants, i Maó amb 1.000, aproximadament. Tanmateix i a partir d’aquesta època, Maó es consolida com a segona població de l’illa i la seva importància anirà creixent fins al segle XVIII en què els britànics duran la capital a Maó. En aquest segle, la ciutat sortirà de les muralles i experimentarà importants transformacions, produint-se la primera expansió urbanística, caracteritzada per un creixement espontani, resseguint les vies marcades pels camins, a la vora dels quals s’arrenglaran les cases.

Maó al 1725. Situació dels edificis principals i muralla
Nota: els mapes i plànols s'han reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

dijous, 3 de setembre del 2015

El meu barri III: Ca s’Esparter, el comerç més antic de Maó

La setmana passada, Ca s’Esparter —abans, Armería Escudero—, va celebrar 200 anys d’existència. Es tracta del comerç més antic de Maó i, ben segur un dels més longeus de les Illes Balears.

Record quan era petita, a voltes anava amb ma mare a l’emblemàtica botiga a comprar blat d’indi a granel per a fer “palomitas”, avarques, porqueres (aquelles sabates tosques fetes de lona, pell i goma, i que m’agradaven tant), qualque senalla d’espart, el collar del ca, cordes... També hi havia escopetes, fusells i articles per a caçadors.


Sempre em va al·lucinar aquell establiment de s’Arraval, aferrat al Pont de Sant Roc que, segons conta Sara Petrus Goñalons, a Comerços de sempre, “abans havia estat una posada situada just a les portes de la ciutat per aquells viatgers que arribaven massa tard per entrar dins les murades”. Un lloc ple d’objectes variats i insòlits on, fins i tot en el sostre —ple de senalles, paneres i gàbies—, no hi cabia una agulla. I aquell senyor que atenia amb aquella circumspecció, en Llorenç Escudero —ara sé el seu nom— i que sempre trobava el que li demanaves enmig d’un caos absolutament controlat, i cobrava en una caixa registradora de l’any 1925, i que encara s’empra.


En els darrers vint anys hi he passat molts cops per davant de la botiga, situada més avall de ca meva. Quan la meva filla era petita sovint romania embadalida mirant la magnífica imitació a mida natural d’un cavall de raça menorquina que sempre hi treu el cap per una de les portes, com saludant els vianants i donant compte dels equipaments equins que s’hi venen. Com un ritual, la filleta havia d’acaronar-li el cap i potser fer-li una besada.


Els anys han passat i naturalment li ha fugit la dèria, però les criatures, tant maoneses com foranes, segueixen alçant el bracet i xisclant perquè els pares les ajupin per tocar-li el musell.


No m’he pogut estar d’anar-hi i felicitar els Escudero per aquesta important commemoració. Em reben Llorenç i Diana, pare i filla, ufanosos per aquests dies de reconeixements i celebracions. M’expliquen que Ca s’Esparter és un negoci familiar, traspassat de generació en generació. En Llorenç Escudero representa la sisena generació que regenta l’establiment, on fa feina des de 1962. A hores d’ara, la seva filla, Diana, també hi treballa i és a punt de prendre’n el relleu.
Llorenç i Diana Escudero
Els deman si és ver que els turistes se senten atrets per la botiga. En Llorenç m’ho confirma: “s’aturen, miren, fan fotos i em diuen que no barati res, que és autèntica, però no compren gaire...”


Llegint la història d’aquest establiment maonès a Comerços de sempre, em sembla que el secret de la seva persistència és la seva adaptació als nous temps. Quan s’obrí el 1815, es dedicava a l’elaboració i venda de cordes, avarques, senalles d’espart i espardenyes, així com a productes i eines del camp.


L’armeria es va introduir després de la Guerra Civil. I els articles relacionats amb els cavalls i les mascotes, van ser una incorporació de mitjans del segle XX.


Abans d’anar-me’n, en Llorenç em deixa fer fotos i xoroiar per la botiga. Quan ens acomiadam, em regala una samarreta commemorativa amb la silueta d’un cavall i a dins tot d’objectes i mots menorquins: bòtil, becar, ca, guindola, moix, embull, avarca, escurar, idò, calçons, xivit... Així mateix, m’enduc unes gloses ben polides que sa mare ha composat per a l’ocasió.
Felicitats, idò, i per molts d’anys!


Algunes informacions s’han obtingut de la publicació Comerços de sempre fotografiats amb encant. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic, 2015. D’altres, de mitjans de comunicació i també de l’entrevista amb els propietaris.

diumenge, 19 de juliol del 2015

El meu barri I

Estic palpant un manat de plàtans a la verduleria. Mentre decidesc si em qued amb el que ara tenc a les mans o amb aquell més verd, que potser aguantarà més dies, entra na Rita demanant si hi ha ous.
—No, però te’n guardaré una dotzena, quan en duguin —li contesta la botiguera.

S'Arraval, cantonada amb sa Rovellada de Dalt
La senyora Joana, que té prop de noranta anys i va amb la seva cuidadora, acaba de pagar i, abans que se’n vagi, li deman com es troba. “Anam fent”, em respon agraïda, però al mateix temps resignada per una vida massa llarga que ha sobreviscut al marit i a un algun fill. I afegeix:
—Avam si vindràs a cercar hortènsies, que enguany m’han tret més de cent flors.
—I tant! No me’n descuidaré, no passi pena— li contest, acomiadant-me i pensant que ja em val, que mai m’enrecord d’anar-hi quan es planten els esqueixos. Ben mirat, no em va anar tan malament l’any passat: agafats prop de Nadal, m’ha sobreviscut un d’un total de quatre, el qual ha tret tres flors magnífiques de color fúcsia. Li ho coment i em somriu comprensiva. Me la menjaria, aquesta dona!

El mateix lloc d'abans, a l'actualitat
Quan he acabat la meva compra i surt al carrer tòrrit i humit de principis d’agost, sota un sol que cau a plom i una humitat devers del 90%, pas ràpidament per davant de la barberia den Llorenç, es barber de Sant Lluís, criador de canaris i guanyador de molts concursos, frissant de travessar el carrer i anar per l’ombra.

Sa Rovellada de Dalt
En arribar al cap de cantó de Can Senyalet, ja he pres dues decisions: d’una banda, me’n vaig a sa Mesquida a fer una calamullada urgent per treure’m de damunt la suada que he fet durant el matí. L’altra, escriure sobre el meu barri i la seva gent.
S’Arraval Gran, un barri vell, habitat per gent gran i no tan gran, per forasters i gent de pas, que no té temps d’arrelar-s’hi i que no acaba de convèncer al jovent per instal·lar-s’hi.
Un barri de Maó, cada any que passa, més deshabitat. Per açò en vull parlar, perquè escrivint sobre ell i fent memòria del que va ser en temps passats, tal vegada podrem esbossar-hi el seu futur.

S'Arraval, amb el Pont de Sant Roc al fons