Microrelats de dones

PLANS DE FUTUR

Caminava pel carrer amb les seves amigues. Xerraven, es miraven els mòbils i se’n feien un fart de riure. Tenien setze anys.

Feien plans pel cap de setmana, parlaven del que farien a l’estiu i del batxillerat que triarien el pròxim curs: ella s’estimava més el Social perquè li atreia la Psicologia i li fascinava la vida interior de les persones.

Era intel·ligent, però sabia que no podria anar a fóra a estudiar. Tanmateix, ho intentaria a distància.

Feia plans de futur fins que arribà a casa i el seu pare li presentà el seu futur marit.

TORNAR A CASA

Quan tornà a casa després d’una setmana de viatge, tot estava en ordre: la roba neta i plegada, els plats escurats i la casa recollida. Encara hi havia les sobres del menjar que havia deixat preparat i, fins i tot, algú havia pensat a treure els fems.

—Com us ha anat, aquests dies? —demanà a la seva filla adolescent, la qual es mostrava més afectuosa del que era habitual en ella.

—Bé! Açò... un poc estressats, la veritat —va respondre—. Hem hagut de fer de mare —afegí un poc empegueïda.

CRÉIXER

Després d’una setmana absent, sembla un any més gran.

Potser és la ratlla dels ulls i el cos més desenvolupat i definit.

S'amaga la cara darrere el cabell llarg i ros.

Gairebé no parla.

No sé si es deu al cansament o que l’ansietat per dir-ho tot, absolutament tot, sense deixar-se ni un signe ortogràfic, ha quedat enrere, en la infantesa.

No vull fer-me gran a la mateixa velocitat que ella. No encara.

El meu barri VII: Sense veïns, no hi ha vida al barri

Aprofitant un temps més propi de principis de tardor que de finals de l'estació, avui matí he fet una passejada pel centre històric de Maó.

Càmera en mà, he recorregut alguns carrers del meu barri amb la intenció d’obtenir un testimoni gràfic de l’evidència i del que l’arquitecta Roser Roman ha constatat en l’estudi que està duent a terme sobre habitatge buit a la nostra ciutat, “Re-Habitar la ciutat de Maó”. Roman calcula que existeixen uns 500 immobles sense habitar a la zona i que d’aquests, el 80% estan en mal estat i molts tenen problemes de salubritat.

Comencem pel costat de ca meva. L'edifici del cap de cantó on hi havia una botigueta de queviures, roman buit i tancat des de fa uns 7 anys, amb un aspecte lamentable, com es pot comprovar.

Algunes cases, com aquesta, no sabem si estan a la venda, però moltes altres pengen el cartell "Es ven" de la façana.

Algunes estan en molt mal estat, com aquesta, al cap de cantó amb sa Costa des General, en un carrer ben turístic, Isabel II.

  

Els carrers principals del centre de Maó no hauríen de presentar aquest aspecte, com el carrer de ses Moreres:

O sa Rovellada de Dalt, amb l'immoble de l'antic cine Consell, tancat des de l'incendi del 2002:

Hi ha cases que no poden negar que duen temps tancades, amb la correspondència acumulada a la porta:

Algunes façanes es troben en un estat del tot lamentable. L'Administració hi hauria de poder intervenir, ja que és un factor determinant per a la degradació del barri:

Cap casa no hauría de presentar aquest aspecte:

Alguns immobles tenen cartells d'alarmes. Deduïm que es tracta de magatzems de comerços propers. Deu ser per açò que no se'n té cura de la façana:

També hi ha cases senyorials decadents, on creixen les herbes:

El pitjor de tot, és que alguns dels immobles en estat degradat segueixen habitats, amb el perill de ruïna i problemes de salubritat que açò comporta.

Afortunadament, al centre de Maó segueix havent iniciatives de rehabilitació que dignifiquen el barri, com aquest edifici de la Pl. Bastió:

Les galeries Encant i Artara, així com el bar Gratinata, són alguns exemples de comerços que han apostat per situar-se al centre rehabilitant cases antigues:

Així mateix, comptam amb grans casats recuperats i rehabilitats: antigues cases senyorials, com la casa Albertí, convertida en hotel; o la Fundació Reynolds, dins de la qual hi ha el Portal de Sant Cristòfol i un bocí de l'antiga muralla, així com la seva col·lecció d'art contemporani. 

Esperem que sorgeixin més iniciatives privades com aquestes, i públiques, com la rehabilitació de Can Oliver, convertida en museu.

De totes formes, cal una política ferma de suport a la rehabilitació perquè no segueixi endavant la despoblació i la degradació del centre històric de Maó.

Perquè Sense veïns, no hi ha vida al barri.

Albert Camus i les seves arrels menorquines

Els orígens illencs d’Albert Camus, un dels escriptors més brillants del segle XX, són un exemple il·lustre de l’expansió de les arrels menorquines en terres africanes, del lligam Menorca-Algèria (Marta Marfany).

Tal dia com avui, 7 de novembre, Albert Camus va néixer a Mondovi, Algèria, fa 102 anys. Escriptor francès d’ascendència menorquina —concretament de Sant Lluís i Ciutadella—, va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1957. Malauradament, va morir 3 anys més tard en un accident de circulació.

Camus és considerat un dels millors escriptors francesos de tots els temps. Novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i periodista, és autor d’obres mundialment conegudes com L’estrany (El extranjero), Calígula, La Pesta, El primer home, La caiguda, Cartas a un amigo alemán, i d’altres.

Camus i el director Jacques Hebertot, en un assaig de "Calígula", el 1950 a Paris

El Nobel li va ser atorgat “per la seva important producció literària, que amb sinceritat il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època”.

L’any 2013, Menorca celebrà el centenari de l’escriptor, justament per les seves arrels illenques. Camus va néixer a Algèria en el si d’una família de colons francesos per part de pare, però d’orígens menorquins per part de mare: la seva àvia materna era nada a Sant Lluís i el seu avi matern, tot i que havia nascut a Algèria, era fill d’emigrants menorquins, concretament procedents de Ciutadella.

A la carnisseria del seu oncle a Algèria el 1920. Camus seu al centre, amb 7 anys 

Cal destacar Camus com un home forjat a si mateix, descendent d’emigrants molt humils i convertit en Premi Nobel de Literatura als 44 anys d’edat. Amb només 1 any de vida, va quedar orfe de pare i va ser criat en una llar molt humil i pobre per la mare (sorda), Catalina Sintes Cardona, i l’àvia santlluïssera (ambdues analfabetes), Catalina Cardona Fedelich.

La mare de Camus, Catalina Sintes

S’àvia Catalina s’havia vist obligada, com molts menorquins, a emigrar a Algèria per raons de pura subsistència: poder menjar. Dona de fort caràcter, va influir poderosament en la personalitat de l’escriptor, segons es desprèn de l’autobiografia pòstuma El primer home, on queda palès el paper primordial de les influències menorquines en la personalitat de l’escriptor, que li proporcionaren una mirada menorquinoalgeriana des de la qual contemplà el món.

Un altre personatge cabdal en la seva vida va ser el seu mestre M. Bernard. Com si es tractàs del pare que no tingué, el mestre li oferí l’ajuda i el coneixement que li van permetre guanyar la beca per ingressar a l’institut, oportunitat única de fugir del destí de pobresa i ignorància que li era reservat.

Camus es plantejà l’interrogant sobre la pròpia identitat quan el 1947 viatjà a França i visità la tomba de son pare. Un any més tard, quan descobrí l’origen santlluïsser de l’àvia, es va prometre d’emprendre indagacions genealògiques, les quals plasmà a El primer home. La recerca de les seves arrels i de “la seva veritat personal” el va dur a recuperar i a recrear la memòria dels algerians menorquins, a través de la veu dels humiliats i dels innocents muts, personatges èpics que, amb El primer home, va voler salvar de ser esborrats per la història.

Fort de l'Eau (Bordj El Kiffan), municipi d'Algèria fundat per colons maonesos (a Algèria, totes les persones procedents de Menorca, o els seus descendents, se'ls anomenava "maonesos").

El primer home, la novel·la publicada pòstumament el 1994, ha d’ocupar un lloc destacat dins els referents culturals menorquins perquè és, sense cap dubte, la novel·la de l’emigració menorquina d’Alger, la que, al costat de L’estrany (1942) i La Pesta (1947), forma la gran tríada narrativa d’un dels escriptors més reconeguts i estimats per un públic realment universal” (Fina Salord).

L’any passat es va publicar Albert Camus i les Balears, un volum amb estudis sobre l’escriptor i la seva relació amb les Illes, coordinat per Francesc M. Rotger, amb valuoses aportacions d’especialistes camusians que van passar per Menorca per commemorar el centenari del seu naixement.

A més d’analitzar la menorquinitat algeriana en la vida i obra d’Albert Camus (Fina Salord), trobam un estudi sobre l’emigració balear a Algèria (Joan Borràs), el compromís polític de Camus amb l’exili espanyol (Hélène Rufat), la visita de Camus a Mallorca i les Pitiüses (però no a Menorca) l’any 1935 (Helena Tur, F. Rotger), entre d’altres. Al pròleg, Carme Riera plasma l’essència del pensament camusià: “En els textos de Camus es debaten els grans temes que afecten la condició humana, el nostre ésser i existir, la nostra immanència i transcendència, la relació amb els altres. Jutjar si la vida val la pena de ser viscuda o no és la principal pregunta de la filosofia, escriurà en El mite de Sísif i a Calígula ens recordarà que l’home -jo preferesc substituir home per persona humana- no és feliç i que tots, no només el boig emperador romà, desitgem inútilment posseir la lluna”.

Sant Lluís, poble d'on provenia l'àvia de Camus

A les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca hi ha una bona representació de la seva obra traduïda al castellà i català. La Biblioteca Pública de Sant Lluís va fer una guia de lectura de l'autor l'any Camus.

Sala P. Albert Camus. Sant Lluís ha dedicat el nou teatre a la memòria de l'escriptor

Per què retallar allò que cura?

Després de patir mal d’esquena durant anys, provant diferents fisioterapeutes, teràpies i medicaments sense obtenir-ne resultats, el metge de rehabilitació em va enviar a seguir el tractament de neuroreflexoteràpia (NRT) que aplica la Fundació Kovacs. Vaig anar-hi a la desesperada, perquè res em mitigava el dolor i la ciàtica m’afectava una cama i un peu.

Després d’un mes i mig d’haver-ho iniciat i només amb dues sessions, m’ha desaparegut el dolor d’esquena i del coll; fins i tot puc carregar pesos i fer exercici (cosa que no podia), sense patir-ne les conseqüències.

Ara el Govern de les Illes Balears fa comptes finalitzar el conveni amb la Fundació Kovacs. Açò significa que a partir del mes de desembre, 122 menorquins deixarem de rebre el tractament de NRT i els seus beneficis.

La justificació del Govern Balear per no renovar el conveni és que aquest tractament no està inclòs en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salud. La mateixa presidenta Armengol, quan era a l’oposició, el 2012 va reivindicar el manteniment de les teràpies efectives, segures i eficients, i no deixar penjats els pacients que se’n beneficiaven.

Voldria fer una crida a la presidenta perquè reconsideri aquesta decisió i doni continuïtat al conveni amb la Fundació Kovacs. Que tengui en compte els 20.000 pacients (1.463 són menorquins) que, des del 2002 — s’inicià amb el primer Pacte de Progrés— han seguit el tractament de NRT a les Balears. El 97% d’aquests pacients han experimentat una milloria o la desaparició completa del dolor. Aquests fets són objectius i es tradueixen en una eficiència en el pressupost sanitari, ja que disminueix el nombre de baixes laborals, es fan manco intervencions quirúrgiques d’esquena i la despesa farmacèutica es redueix considerablement. Per tots aquests conceptes, l’IB-Salut estalvia anualment 5 milions d’euros, enfront dels 600.000 euros que paga a la Fundació.

Econòmicament, aquesta nova retallada no té sentit. A més, perjudicarà milers de pacients que s’estan beneficiant d’un tractament eficaç i innocu, que ens proporciona una millora en la salut i en la nostra qualitat de vida. Per a nosaltres, aquest tractament no té preu i, per al Govern Balear, és un estalvi important. Perquè, idò, retallar allò que cura?

Entrevista al Dr. Kovacs explicant la teràpia NRT

Si creieu en la continuïtat del conveni amb la Fundació Kovacs, podeu entrar a la plataforma nomasrecortes.com i signar. Ja se n'han recollit més de 2.000 signatures en 10 dies.

Carta publicada al diari Menorca, 30/10/2015.