dijous, 8 d’octubre de 2015

Deixa'm les teves sabates

L'any 2014 vaig presentar aquest relat al XXI Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Va quedar finalista.


Deixa'm les teves sabates

Solo le pido a Dios que el futuro no me sea indiferente, deshauciado está el que tiene que marchar a vivir una cultura diferenteLeón Gieco.

Es va aixecar precipitadament i es dirigí a obrir la porta. El timbre no parava de sonar i volia evitar ser el centre de les mirades indiscretes del veïnat.
“Potser és una altra dona”, pensà fugaçment amb el pestell de la porta a la mà.
Als seus peus jeia un home, la cara del qual no podia veure perquè es trobava d’esquenes a ell; estava estirat a terra i tremolava a causa d’una mena d’espasme o dolor que podia intuir força intens. Tenia una taca de sang a mitja esquena que li havia traspassat la roba i se li anava escampant.
Ajupint-se li xiuxiuejà a cau d’orella: “Entri, home de Déu”.
L’agafà per davall de les aixelles i l’introduí dins de la casa. “Sort que pesa menys del que aparenta”, va pensar mentre l’arrossegava passadís amunt.
El portà al seu despatx i l’estirà damunt de la llitera. L’home articulà alguns mots o més aviat renous guturals, deliris derivats de l’elevada febre. Ell li dirigí unes paraules tranquil·litzadores i pensà que devia ser més jove del que aparentava en el seu estat lamentable. Tenia la pell fosca, gairebé d’un to blavós, el cabell bru i arrissat, i era força alt i magre; els peus li penjaven de la llitera.
Després de treure-li la parca amb molta dificultat, Martí li llevà les sabates i els calçons; tot seguit li descordà la camisa i la llençà a terra, xopa de sang.
-Déu meu... Què t’han fet! –va exclamar sense poder dissimular el seu espant en destapar-li la nafra.
L’home mostrava una ferida d’uns 25 centímetres de longitud en el costat esquerre de l’esquena, just per davall de les costelles. La incisió, resultat d’una operació, havia estat tancada amb grapes, però va comprovar que s’havia infectat, justament pel mal aspecte i la fortor que desprenia.
L’home va fer un crit de dolor quan li injectà l’antibiòtic i el calmant, però aviat es quedà adormit, extenuat per l’esforç de les darreres hores. Martí li netejà i li desinfectà la ferida, li embenà delicadament i, després de tapar-lo amb una flassada, el deixà descansar.
Mentre es llevava els guants de làtex i es rentava les mans a consciència, va decidir que el dia havia estat prou llarg i que era hora d’anar a dormir. Pensant amb els esdeveniments de les darreres hores, se n’adonà que la cara de l’home li resultava familiar.

Al dia següent, Martí es despertà a migdia amb la claror que entrava a dojo per la finestra del dormitori. Afortunadament era dissabte i no tenia guàrdia: disposava del dia lliure.
Vivia en un pis ni molt gran ni tampoc excessivament minúscul, en un barri dels afores de la ciutat, no de la part alta, sinó de l’altra, una zona industrial, i a prop de l’hospital on treballava. S’estava sol després de divorciar-se de la seva dona, amb la qual ja no els unia res en absolut, ni tan sols els fills que no tingueren, però que tampoc mai no van desitjar. Ella no era més que un record vague d’allò que hauria pogut ser. Però la incompatibilitat dels seus caràcters (massa dominants, massa semblants, en el fons) i el talant d’ell excessivament compromès, van fer impossible una harmoniosa convivència. “No sé si m’he casat amb un metge, o amb la Mare Teresa de Calcuta”, li amollava sarcàsticament la seva dona quan ell li telefonava excusant-se que aquell capvespre havia de fer diverses feines i arribaria a casa passada la mitjanit.
Mentre els anys passaven, el seu amor s’esvaïa a poc a poc, com la boira quan escampa de matinada els dies freds i humits d’hivern. Després d’un temps de desencontres i posterior indiferència, ho deixaren estar. Ara ella ni tan sols vivia a la ciutat. I ell ja no hi pensava, amb ella.
S’aixecà del llit amb mal de cap i anà directament al despatx, on es va empassar un calmant. L’home seguia dormint i respirava amb normalitat. Li va prendre la temperatura i va comprovar que la febre havia remès. “Bé, ha superat les primeres 24 hores; anam bé”, va pensar alleugerit, al mateix temps que l’home obria lentament els ulls, com si l’hagués sentit.
-Ei... –va afinar a dir finalment, amb un filet de veu. –Què... què ha passat?
-Bé, idò, tu sabràs què fas amb els teus...
L’home tancà els ulls amb força, com si així pogués retenir tota la ràbia i la desesperança que portava a dins. Però una llàgrima li fugí galta avall.
-Tranquil, ja m’ho explicaràs, si vols –va xiuxiuejar, avergonyit per la seva brusquedat anterior. Ara vaig a fer cafè per treure’m aquesta maldecapada i després miram com va la ferida, d’acord?
L’home assentí amb el cap, entre espantat, resignat i agraït. Agraït a aquell home que l’havia acollit i li havia calmat aquell dolor intens i corrosiu, i potser li havia salvat la vida. Resignat perquè se sentia com apallissat, no es podia moure i ara depenia totalment de la bona voluntat del seu benefactor. Espantat perquè no les tenia totes que no cridés la policia: açò seria la seva perdició i la fi de tota esperança d’aconseguir allò pel qual s’havia ficat en aquest embolic. Si el denunciava, el ficarien a ell i la seva família en un centre de reclusió per a immigrants; llavors la seva deportació seria segura.
-Si us plau, no ho faci –va suplicar amb un filet de veu, quan el doctor ja no el podia sentir.

-Açò té millor aspecte –va concloure Martí després de curar-li la ferida i tornar-la-hi a embenar. Li subministrà més antibiòtic i calmant. –Ara t’incorporaràs a poc a poc i anirem a la cuina. Has de berenar o faràs figa!
Mentre li servia el berenar, Martí s’estava callat esperant que l’home li fes cinc cèntims del que havia passat. No el volia atabalar. Tanmateix, ho intuïa. Es tractava d’una pràctica que s’estava fent habitual entre els immigrants, propiciada per les màfies que se n’aprofitaven, en definitiva, d’aquells que eren com ells: uns estranys en una terra desconeguda a la recerca d’una vida millor. Cadascú se cercava la vida com sabia i progressava com podia; alguns sobrevivien a qualsevol preu. “L’home és un llop per a l’home”, es va repetir, un cop més.
-Uns homes ens van venir a veure –va començar a relatar l’home amb fort accent estranger, d’algun lloc de l’Àfrica subsahariana. -Ens van dir que compraven òrgans pels blancs rics i que si els hi veníem, ens els pagarien bé. Que nosaltres els hi podíem vendre un ronyó o bé un tros de fetge... que per viure no cal tenir-ne els dos, de ronyons... Ens en van oferir vuit mil euros: ens pagarien mil abans de l’operació i la resta al final. Que tot aniria bé, perquè l’operació seria senzilla, que no tenia cap complicació i que ens recuperaríem prest... –va interrompre’s i acotà el cap, amb una ganyota de dolor.
-Ja, i em pens que no ha estat així...
L’home va seguir explicant que al principi l’assumpte no li va fer patxoca, perquè no se’n fiava d’aquells paios que tenien pinta de ser uns penques i uns estafadors, capaços de vendre sa mare. Però llavors passà un fet que el va fer decidir. “Va ser una bogeria”, va reconèixer, però ara ja no hi havia volta enrere.
-Em vam pagar els mil euros el dia abans –reprengué el relat, després de descansar un moment, fatigat per l’esforç. –El dia acordat ens van ficar en una furgoneta –érem 5 homes- i ens van dur a una pensió, on vaig haver d’esperar una bona estona. Quan per fi em va tocar el torn, em van fer passar a una habitació petita i desendreçada, em van fer treure la camisa i em vaig estirar damunt del llit. Llavors hi va entrar un home amb bata i mascareta –vaig suposar que era el metge- i em va posar una injecció. A partir de llavors ja no recordo res més.
-I com vas arribar fins aquí? Per què... no ets aquí per casualitat, ni ells t’hi varen portar, és clar.
-Quan em vaig despertar estava tirat al terra, al carrer, i tenia molt de mal a l’esquena –es va dur una mà al costat ferit instintivament, mentre seguia relatant, compungit. –Primer no sabia on era, però després em vaig situar: temps enrere havia fet feina a prop d’aquí i, a més, fa dos anys vaig portar-hi la meva dona... potser no s’enrecorda.
Martí restà pensatiu. En pocs segons li van passar pel cap un munt d’imatges i va processar la informació relativa a les dones a qui havia “ajudat”. Vet aquí de què el coneixia.
-Aleshores m’havien fet fora de la feina i em vaig quedar sense permís de residència ni seguretat social. Tenia quatre fills a qui alimentar i ella es va tornar a quedar encinta. No podia mantenir una sola boca més. Vam venir a la desesperada i vostè ens va ajudar... i no va voler diners. Vostè és bo i jo m’enrecordava d’on vivia. Per açò vaig venir.

El doctor ara també recordava la dona, la por, la vergonya, la culpabilitat que sentia per haver concebut una criatura que no podia donar a llum per manca de recursos. Va ser molt dolorós per a ella, com per a totes. “Ningú no va a avortar com qui va de festa”, havia afirmat centenars de vegades i ho seguiria fent davant dels atacs dels antiavortistes.
Ell no era ginecòleg, però tanmateix, ho feia. Ho feia per convicció i perquè si no ho feien els metges en les condicions sanitàries que calia, les dones ben igual seguirien avortant a mans de qualsevol entabanador o remeiera, quedant estèrils, amb seqüeles o, en el pitjor dels casos, deixant-se la pell.
Ara la pell se la jugava ell; les regles del joc havien canviat i tot era més precari.
-O sigui, que s’han quedat els set mil que t’havien de pagar un cop extirpat el ronyó i gairebé et dessagnes al carrer –va amollar de cop. -Saps que has tingut molta sort, dintre de tot? Algunes persones tenen problemes cardiovasculars o respiratoris després la l’operació i, fins i tot, el ronyó que et queda, pot no funcionar com cal. Afortunadament, sembla que a tu no et passarà res d’açò, de moment. Tens una infecció, però està controlada. Per què ho vas fer, açò?
-La meva filla gran es va posar malalta poc temps després que els homes ens parlessin de l’assumpte. Com li he dit, no tenc seguretat social perquè no em donen feina. Ja sap com està tot, i més per a noltros, els forasters. Necessit els doblers per pagar l’operació i comprar-li les medecines que calgui. El meu ronyó a canvi de la seva vida. Què potser no ho hauria fet vostè, açò, per un fill?
Martí, el bon doctor, una mena d’ONG oberta les 24 hores del dia, es quedà sense saber què dir. Restà pensatiu, amb la mirada perduda més enllà de la finestra, en el parc que hi havia davant de casa seva, on uns fillets jugaven a quic a amagar. S’adonà com era de fàcil jutjar els altres i com de difícil era comprendre les veritables raons dels seus actes. Li vingué al cap una sentència que havia llegit no feia gaire: “Quan algú vulgui jutjar el teu camí, deixa-li les teves sabates”.
-No t’ho puc dir, açò –va respondre, a la fi. –No tenc fills i no conec aquesta mena d’amor incondicional i desesperat que senten molts progenitors cap a les seves criatures. Per tant, no et puc jutjar.
L’home no va dir res més. Llavors el doctor, incorporant-se, li etzibà: “Apa, aixeca’t, que et duré a casa. Vull veure s’al·lota”.
Aleshores Martí no va pensar en res més que amb allò que havia de fer i havia d’atendre. Era una necessitat que portava ben endins i que formava part de la seva naturalesa. En definitiva, era justament el que volia; era així com desitjava que fos la seva vida.


Publicat a: Ofegat per la burocràcia, i els set relats finalistes del XXI Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Ed. Menorca, 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada