divendres, 21 de setembre de 2018

El meu barri X: seure al carrer

Fa uns dies em va sobtar una imatge. Tres dones seien a la vorera de davant la casa d’una d’elles, al carrer Santa Escolàstica. Quan hi vaig passar, no hi va faltar de res: mirades encuriosides, suspicaces i de reüll quan m’allunyava, baixant les escales cap a s’Arraval.

Carrer Santa Escolàstica

La xafarderia descarada —com no pot ser d’altra manera al carrer— no em va fer res, al contrari, em va fer il·lusió que un costum tan arrelat als pobles fa més de trenta anys, com era seure al carrer amb una cadira per passar l’estona i prendre la fresca, encara pervisqui com una estranya relíquia, enmig de vehicles, pol·lució, renous i mil ocupacions personals.
Açò és així perquè el carrer Santa Escolàstica és un cul de sac —o dos, millor dit—, ja que el carrer Ciutadella el travessa i el romp, literalment, en dues meitats. Açò fa que els escassos cotxos que hi entren, ho facin per aparcar. En realitat, pràcticament no hi ha trànsit.

El carrer Ciutadella cap a 1910

D’aquesta forma, fa ganes treure la cadira i seure a la fresca per fer la xerradeta amb les vesines.
Però per açò cal tenir una edat, passar dels dispositius electrònics i de les xarxes socials i socialibilitzar-se en temps i forma real, no virtual.
En definitiva, una forma de viure slow (a poc a poc). Slow life en una slow city —una vida lenta en una ciutat en calma. I no sé si açò, que seria una tornada enrere, avui per avui, seria possible. O potser sí...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada