La Venencia: el darrer vestigi del Madrid castís

Entrar a La Venencia és retrocedir de sobte en el temps. No crec que hi hagi un local més autèntic i castís en tot Madrid.

Enclavada al barri de Las Letras —carrer d’Echegaray, 7—, la taberna va obrir les seves portes el 1928. I, 93 anys després, segueix igual.

Si li hagués de posar una banda sonora a La Venencia, sense dubte seria el xotis Madrid.

Darrere la portalada de llenya, ens endinsam en un espai discret i poc il·luminat. A mà esquerra, darrera la barra un cambrer eixut serveix vins de xerès, l’especialitat de la casa: fino, manzanilla, oloroso, amontillado, Pedro Ximénez, Palo cortado.

Demanam un fino i un amontillado, que ens donen amb un plat d’olives.

Aquí no es compliquen la vida i les tapes estan mínimament elaborades: formatge manxec, cecina, llom, anxoves, pernil...

A mà dreta hi ha quatre taules arrenglerades a la paret; un telèfon de baquelita penja de la paret, sota un rètol de llauna esgrogueït que posa “Teléfono público”. El despenjo per comprovar que no funciona.

Pujam quatre esglaons per accedir a un altell i ens seiem a l’única taula buida. Les altres sis estan ocupades per parelles i una, per un home sol, davant la copa de xerès i el plat d’olives intacte.

Constatam el que ahir ens va explicar l’home que ens va descobrir La Venencia: la taberna roman intacta, sense una mà nova de pintura, el sòcol de llenya descolorida; els mobles de l’època, foscos i gastats; les vitrines, amb copes de diferents mides i estils, fotografies i llibres de dubtós interès... Aquí i allà gerros amb flors de plàstic polsoses.

A la part alta de la paret s’arrengleren un rere l’altre, cartells de la verema de xerès, setembre de 1945, 1946, 1955, 1963... fins a cobrir tota l’estança. Ens entretenim mirant els dibuixos, tan característics d’aquella època.

Al fons, una xemeneia apagada dona fe del fred que hi fa.

Tot és antic, amb pàtina i solera. Fins i tot la capa de pols de damunt els mobles és gairebé centenària.

Al cab d’una estona comença a entrar jovent. Travessen un portal que hi ha al fons de l’estància. És un misteri on va tanta gent a un lloc tan petit.

Hi faig un guait i descobresc els banys i una escala que baixa a un soterrani ampli i amb un ambientàs.

Sobta que un lloc decadent i antigós, amb una carta mínima de begudes i menjar atregui a gent jove. I que en sigui un èxit, és un misteri.

Pagam en efectiu, naturalment. Abans de marxar, deman al cambrer la data d’obertura de la taberna. “Ya queda poco para el centenario”, li dic. “Siete años no son pocos”, em contesta.

Ben mirat, si jo tingués trenta anys menys, potser em semblaria una eternitat.