Avui he tret de l’armari els discs de la pel·lícula Grease. Els he escoltats des del principi fins el final: dos LP, quatre cares, en honor a Olivia Newton-John.
Grease és la banda sonora de la meva adolescència per excel·lència. Vaig veure la pel·lícula amb 12 o 13 anys, en una de les primeres ocasions que vaig anar al cinema amb amigues.
.jpg)
La parella formada per Olivia Newton-John i John Travolta em va enlluernar: les seves veus melodioses i envellutades, els cossos perfectes i guapíssims... la seva complicitat quan ballaven!
Volia ser com Sandy i tenir un enamorat com Danny, ballar i cantar com ells i tenir una història d’amor en un institut guay com el Rydell.
La música de la pel·lícula prest va arribar dalt de les llistes d’èxits i se sentia a totes les emissores musicals. La vaig gravar dels discs d’una amiga en una cinta verge de 90 minuts. Tot el dia sonava a ca meva.
La revista juvenil Súper Pop anava plena de reportatges i pòsters de Grease. Vaig penjar-ne un dels protagonistes a la meva habitació i vaig aferrar un munt d’adhesius a la carpeta de l’escola.
Avui, escoltant la veu dolça i potent d’Olivia Newton-John i les cançons inoblidables de Grease, he reviscut aquests records com a flashos, i m’he enrecordat de com l'admirava.
Abans de seure’m a escriure aquests mots evocadors, he repassat les notícies referents a la seva mort, esdevinguda el passat dilluns 8, i la meva admiració s'ha incrementat per la seva lluita sense treva contra el càncer que va patir durant trenta anys i per l’enteresa de les seves darreres paraules: “No tinc por [de morir]. He fet més a la meva vida del que podria haver imaginat”.
Tan de bo tots puguem dir el mateix, Olivia. EPD.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada