diumenge, 6 de novembre de 2016

S'estora de llata

Pare, avui ha començat a fer fred i he tret l’estora de llata.
És increïble, però està com el primer dia, tan grossa i ben trenada. Açò sí, més fosca per l’espart, que ha agafat aquell color característic de caramel de mel.
Record quan et vaig demanar que em fessis una estora de gran format (té gairebé dos metres de llargària) i ovalada, per no passar fred de peus a l’hivern i fer polit. Al començament no et va fer gaire gràcia i vas dir que hi empraries molt de temps. “Val, esperarem”, et vaig respondre i, com gairebé sempre, t’hi vas avenir. “Perquè t’enrecordis de jo”, vas tancar el tema.


I tant que m’enrecord, pare. No calen objectes ni senyals paranormals per imaginar-te i demanar-te quelcom.
Del que no estic segura és de quan la vas fer. Crec que na Violeta ja havia nascut. És curiós com mesuram el temps en relació als fills. Sense cap dubte, l’arribada de les criatures marca un abans i un després a les nostres vides. Deixam de ser fills per passar a ser “mare de”. I aquella coseta menuda, vulnerable i absolutament depenent de tu, com una extensió del teu cos i de la teva persona —bracetogatchet—, absorbeix la teva vida i centra completament el teu petit univers. Com ja vam fer noltros quan vam arribar al món.
Si segueix fent aquest temps, haurem de pensar en encendre l’estufa de llenya i baixaré dels porxos la senalla de llata que vas fer fa molt de temps i que la mare emprava per anar a comprar, i que un bon dia me la vaig adjudicar per posar-hi els tions. “Espera que et faré unes anses noves”, em vas dir, sense objectar per l’apropiació indeguda. Me les vas tornar a baratar un parell de cops més. I ara, com ho faré quan es tornin a desfilar i trencar?


Sempre t’agradà fer llata, tenies força traça i et feia passar les estones i els llargs i solitaris dies en els fars. I en vas seguir fent fins fa ben poc. Quan el cap se’t començava a embullar per manejar l’ordinador, encara trenaves l’espart i confeccionaves petits objectes que vés a saber on són. 
Saps que encara guard la cistelleta que em vas fer quan era una filleta? Està perfecta, com si no hagués passat el temps, com si la meva filla i jo no hi haguéssim jugat mai, fent les compres per a la cuineta, portant les nines...


T’hauria evocat de totes formes, pare, però és ver que tot el dia m’ha rondat pel cap escriure’t aquestes línies en record d’una de les teves més grans habilitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada