“Sí, todo es una gran partida de ajedrez. A lo largo de mi vida he temido a la muerte, pero ahora que estoy en el umbral de la tumba, he dejado de temerla”.
Isaac B. Singer. Un amigo de Kafka
Vivim com si no haguéssim de morir. Però quan més gran et fas, més conscient ets que el temps et trepitja els talons, i que cada dia que passa, és un dia manllevat a la vida; cada dia viscut amb desgana o angoixa, és un dia malaguanyat.
El Dia dels Difunts és una efemèride per reflexionar-hi, tot passejant pel cementiri, entre tombes, nínxols i làpides, flors i espelmes, guaitant —gairebé com una profanació— les làpides dels difunts i les dates i epitafis que hi han escrit els que els han sobreviscut.
Jo no vull làpida, ni tomba, ni dates, ni epitafi
ni cap tòpic per recordar-me.
Vull una urna amb les meves restes,
i que les tireu a la mar
des d’un penya-segat sota un far,
després de dir-hi una oració.
I descansar, per sempre més,
al fons del Mediterrani.
No anireu al cementiri el Dia dels Difunts,
perquè qualsevol dia serà bo per recordar-me,
qualsevol dia davant la mar,
les onades encrestades pel temps tempestuós,
el temps de novembre que esdevindrà
qualsevol Dia dels Difunts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada