Renúncies

La vida és plena de renúncies. Quan estàs assaborint el culant farcit de xocolata desfeta amb gelat de vainilla, algú —sempre hi ha algú— te’l pren del plat i, a cops, te’l fa escopir.

Renuncies a la mare quan et deixa a l’escola infantil amb ulls vidriosos i tu no sospites que comença una carrera de fons de renúncies.

Renuncies a menjar (tant) perquè en gaudeixes (tant), que només de mirar-t’ho, engreixes (massa).

Renuncies a la vida familiar per estudiar una carrera més enllà de la mar.

Renuncies a la teva illa-pàtria per viure una vida urbana intensa i plena —plena?— laboralment, fins que algú t’emmiralla amb un projecte de tornada. I tornes a renunciar.

Renuncies a quasi tot per tenir una criatura. L’estimes amb instint animal i encara no sospites que és una benedicció.

Renuncies a la teva cria i la deixes anar com vas fer tu tants anys enrere, en un primer intent, tan dolorós, de tallar el cordó umbilical. Plores d’amagat i, quan et veu, dius que és la punyetera al·lèrgia.

Renuncies a una feina per aferrar-te a il·lusions que algú ha sembrat al teu cap pel seu interès (mai per la teva carrera). Tu no ho sospites, açò, però quan t’adones que formes part d’una partida d’escacs, et sents un Peó més al tauler de joc. T’enfonses, sures, treus el cap a la superfície i esdevens una Torre. No tant per atacar i defensar la Reina —ja s’ho farà amb la seva cort de peons aduladors— sinó per resistir els seus embats.

Renuncies, tanmateix, a tornar enrere (el camí de tornada mai no és igual) i lluites com una lleona per consolidar la feina, que t’apassiona, malgrat tot.

Renuncies, a la teva edat —més a prop dels 60 que dels 50— a lectures, quedades amb amigues, oci, un estiu despreocupat, nedades a les roques, passejades sense horari... per estudiar, estudiar i estudiar durant quasi un any, un temari memorístic i avorrit que no et farà millor en cap sentit.

Avui renuncies, per cinquè any, a la personeta que has criat amb tant de coratge i dedicació, junt amb son pare, perquè voli i s’enlairi com el colibrí petit i valent que travessa el bosc, cercant un lloc càlid i a resguard dels depredadors (mai serà així, bé que ho saps).

A Menorca, setembre és un mes de renúncies. Les mares enfilam la carretera a l’aeroport, esgotant els darrers minuts que passarem amb les cries que no fa tant vam parir al món. Aquest món de renúncies que, durant els darrers dies del mes, t’oprimeix el cor i et talla l’ànima a bocins amb un ferro candent. Com Sísif, ens anirem reconstruint, fins arribar a Nadal, quan estarem completament restablertes i preparades per tornar a renunciar.