divendres, 4 de setembre de 2015

Fugir

Qui emigra, fuig.
Fuig de la desesperació de no trobar feina o de treballar de sol a sol sense cobrir la necessitats bàsiques de la família. Fuig de la fam, de la sequera, de la terra eixorca, de l’explotació laboral, de la repressió dels governs autoritaris, de la guerra, de la violència i de la tortura. Fuig d’un país que no ofereix cap oportunitat als joves i condemna els vells a la misèria.
Emigra qui pot, no qui vol. Qui s’ho pot pagar, venent els seus béns, hipotecant la família, llogant el seu cós o fermant-se a uns préstecs que haurà de tornar durant anys, fins que les màfies en tenguin prou.


Ara ens ha commogut la foto del petit Aylan, mort en una platja de Turquia. Una criatura de 3 anys, ofegada, fugint dels horrors de la guerra —morts, violacions, tortures, destrucció, por— intentant arribar a les costes europees per poder dur una vida normal, en pau, com els nostres fills. Ell i tota la família van morir en el naufragi d’una embarcació precària, a vessar de refugiats de guerra, en plena nit, just acabaven de partir.
Només es va salvar el pare d’Aylan, Abdulá, al qual ja no li queda res: no té família, ni els diners que es van quedar les màfies que els havien de portar fins a Grècia; només li resta plorar els seus morts en un país destruït. Canadà, després d’haver-li denegat l’asil i un cop consumada la tragèdia que posa els països del nord en entredit, li’n torna a oferir, però l’home l’ha rebutjat. Està desolat.
Abdulà, en nom de tots els refugiats, demana a la comunitat internacional que faci el possible per evitar que aquests fets es tornin a repetir: “Vull que el món sencer ens escolti des de Turquia, on hem arribat fugint de la guerra. Tenc un enorme patiment. Faig aquestes declaracions per evitar que altres persones passin per aquest patiment”, va declarar.

Els espanyols també vam patir la guerra, la repressió i l'exili. Ens n'hem oblidat?

Aquesta tragèdia i totes les que es succeeixen cada dia —2.000 persones salpen a diari des de Turquia a la cerca d’una vida en pau— em fan pensar en el fracàs de la humanitat, en la involució de l’homo sapiens cap a l’homo brutus tecnologicus. Perquè si és ver que hem evolucionat tècnicament i científica, no es pot dir el mateix sobre una evolució cap a uns valors humans més amplis quant a solidaritat i compassió.
Ahir pensava que, com a espècie humana, certament no tenim solució: cada cop més interessats, més insolidaris, més intolerants, més destructors. Homo homini lupus. Però després de veure les mostres de suport de multitud de grups de persones i d’algunes ciutats i comunitats autònomes decidides a organitzar l’acolliment de refugiats —en contrast amb la inactivitat del govern espanyol—, aquest matí he vist brillar el sol amb un raig d’esperança per a la humanitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada