dimarts, 15 de setembre de 2015

Venècia, la ciutat somiada

Ja no s’enrecorda de quan hi va començar a somiar.
De petita, imaginava les cases inundades i els seus habitants navegant per l’interior amb petites barquetes. La gent dormia en lliteres, al llit de dalt, perquè el de baix era sota l’aigua.


En créixer, va comprovar que la seva imaginació s’havia desbordat, com sempre, i va saber que era la ciutat la que s’anava inundant més i més. Ja li ho deia, sa mare, que somiava desperta... Però què hi podia fer, si no tenia germans de la seva edat amb qui compartir les seves cavil·lacions. La seva supervivència emocional depenia d’una ment en constant ebullició, alimentada per una imaginació desbocada.


 Quan alguna publicació il·lustrada amb fotografies en colors de la ciutat anava a parar a les seves mans, se la mirava extasiada, contemplant aquells edificis tan antics, tan solemnes, tan bells i decadents a l’hora, i aquells carrerons minúsculs, rodejats igualment d’estrets canals, traçant una mena de teranyina en una gran i estranya ciutat. Que diferent era de Maó!

Entrada per a gòndoles a La Fenice

Açò d’haver-hi canals entost de carrers i avingudes, i haver de desplaçar-se en barca o en aquells estranys llaüts que li deien gòndoles, ho trobava d’allò més extravagant i l’atreia el fet de viure gairebé en remull. L’aigua era el seu element, l’obsessionava i l’atreia amb una força magnètica. Per açò va decidir que havia d’anar-hi tan bon punt es fes gran i faria tots els possibles per quedar-s’hi a viure.


En acabar COU, l’institut va organitzar el viatge de fi de curs amb destinació Itàlia. Havia d’anar-hi com fos. Ja es trauria el carnet de conduir quan acabés d’estudiar. “Tot no pot ser; hauràs de triar, no tenim tants de doblers”, li advertí son pare quan, a més, ella li anuncià que volia marxar a estudiar a Barcelona. Ja ho tenia decidit.


Els alumnes van fer festes, rifes, vendes diverses. Els pares van estrènyer l’economia familiar al màxim, però el pressupost sempre sobrepassava el límit acordat. Així que ho deixaren córrer: Venècia estava molt decantada de l’itinerari convencional i l’estada era massa cara.

Uns quants alumnes van insistir, increpar, demanar i suplicar d’anar-hi, però tot va ser en va: Pisa, Florència i Roma hi entraven, però Venècia era un luxe que no es podien permetre les famílies modestes com la seva. Amb gran desil·lusió, es va prometre a si mateixa que quan treballés, ho faria de valent per destinar els seus primers estalvis a visitar la ciutat somiada.


L’any següent marxà a Barcelona, com tenia planificat. Els estudis d’Història de l’art i una professora entusiasta d’Art barroc, li brindaren l’oportunitat de fer el segon viatge a Itàlia.
—M’agradaria mostrar-vos tot el que estem estudiant in situ i per açò he muntat un viatge ràpid i econòmic —els va anunciar a classe.


“Ara sí que toca!”, pensà amb convenciment. El cor li bategava ràpidament mentre la seva imaginació s’allunyava fent càbales i castells en l’aire, sense adonar-se que gairebé tota la matèria estudiada —esglésies, pintures, escultures, vil·les, que els grans mestres barrocs italians van crear— era a la capital. Aquest cop, tres anys més gran, no va increpar ni insistir, ni molt manco suplicar. No tenia edat per fer aquests números, tot i que la processó anava per dins. Al cap i a la fi, Romà i el Vaticà amb una catedràtica com a guia, i un alberg on sopar i dormir, no era un mal pla per a un grapat d’estudiants escurats.


Va trobar feina, va estalviar, va viatjar. Les ànsies de conèixer indrets llunyans i exòtics tenien més força que el projecte ja massa llunyà de visitar la ciutat somiada. “Està tan a prop, que fins i tot hi puc arribar durant un pont”, s’hi justificava quan esporàdicament hi pensava, en un intent d’apaivagar l’ànsia retrobada.


Després arribaren els fills, i els viatges llargs i arriscats van deixar pas a estades més curtes i còmodes pel país o per Europa.


La seva filla petita, una criatura encantadora i vivaç, però força caparruda, havia heretat d’ella els seus ulls, la imaginació i l’obsessió per la ciutat inundada. Ho descobrí el dia que la filleta li mostrava un joc de Nintendo en què havia de construir una vida virtual en un indret inventat, que ella anomenà Venècia.
—Per què li has posat aquest nom? Què en saps? –l’interrogà sorpresa.
—En sé moltes coses i n’he vist força fotos al Google i m’agrada molt. Es on vull viure quan sigui gran. I tu vindràs amb mi, si vols...


No va ser fins l’any passat que, cansada de sentir repetir com un mantra el desig de la seva filla de visitar Venècia (semblava que no volia res més a la vida), retrobà el seu somni i s’hi decidí.


El tren procedent de Pàdua avançava lentament pel braç de terra que unia el continent amb l’illa solcada de canals. La llacuna era més gran del que havia imaginat i una tènue boira, juntament amb una olor de podrit pujaven de la mar i embolcallaven les barques dels mariscadors. A mida que s’atracaven al seu destí, mare i filla s’estaven en silenci, gairebé amb la respiració continguda, enregistrant tot el que s’esdevenia al seu davant per estojar-lo en els fons dels seus cors i de les seves memòries, ans no havien d’oblidar mai aquell viatge tan especial i esperat.


En sortir de l’estació es trobaren directament en una gran plaça plena de turistes. La travessaren i s’hi toparen amb el Gran Canal. Ja hi eren!
No se’n podia avenir. Restà bocabadada contemplant l’aigua, els edificis decadents, bells i imponents, i el pont que travessava el canal.


—Mare! El vaporeto! Anem-hi o el perdrem— la retornà a la realitat la seva filla, estirant-li el braç.
—No t’hi amoïnis, anirem en gòndola —li respongué emocionada—. Deixa’m assaborir aquest moment, que no l’he d’oblidar per més que visqui cent anys! Ha valgut la pena haver trigat tant per poder gaudir juntes, finalment, de la màgia de la ciutat somiada.


2 comentaris:

  1. Molt emocionant. Els somnis a vegades es fan realitat i el temps que tardam en abastar-los no els fa més que madurar i madurar, fins que cauen pel seu propi pes. Enhorabona per tot plegat!

    ResponElimina