diumenge, 29 de maig de 2016

Microrelats II

ESPERANCES TRUNCADES

Amal fuig de la guerra que ha sumit en la misèria la terra que l’ha vista néixer i créixer, ara erma i sense futur.
Un matí, puja a l’autobús que l’ha de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Els estalvis familiars financen el passatge cap a Europa, a bord d’un bot petit i rovellat.
La tempesta es desencadena i la sobrecàrrega fa naufragar l’embarcació a escasses milles de la terra anhelada. Amal roman al fons de la mar amb els cossos i les esperances dels homes i les dones que hi han sucumbit.


FOTOGRAFIA DE NOCES

Ella somriu tímidament. Du un vestit de novia blanc amb vel al cap. Amb la mà dreta sosté el ram i amb l’esquerra agafa una mà del seu marit.
Ell la mira de reüll. Porta esmòquing negre i un clavell a la solapa. Amb la mà esquerra l’agafa per la cintura.
Felicitat d’uns mesos. Anys de criança dels fills, bugades interminables i menjar per a cinc. Dies sense treva ni espai propi, furtant estones per a llegir gairebé d’amagat.
Avui celebren les noces de plata. Ella somriu tímidament tot pensant que l’endemà començarà a treballar de nou, vint-i-cinc anys després.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada