dimecres, 6 de juliol de 2016

Un any contant la Vida Imperfecta II

Duc un any escrivint la vida. Una vida carregada d’imperfeccions, però amb motius per viure-la i explicar-la.


Paris, 1991. Viatge amb Interrail per Europa
Ha estat un any d’esperances polítiques després d’una legislatura llarga i dura, potser la més traumàtica que he viscut. Hi vam recuperar la il·lusió, però el camí cap a la decepció va ser massa breu. Vaig comprovar de nou i en la meva pròpia esquena (literalment), que els interessos partidistes s’imposen, massa cops, a les necessitats dels ciutadans.
Tanmateix, des del començament hem evidenciat la vessant social del nou govern, encara que, molts cops, la bona voluntat dels polítics ha estat sobrepassada per la burocràcia o la manca de recursos. Tal és el cas de les persones dependents, les quals no disposen de gaire temps (les de major edat) ni de recursos. 
I parlant de polítics i altres personatges públics, vaig reivindicar la Vergonya com a emoció cabdal de l’ètica social, entesa, com molt bé ho expressà Victòria Camps a la seva conferència a la Biblioteca de Sant Lluís, com la culpa o el remordiment que la persona que enganya hauria de sentir quan falta a la virtut i al civisme. Corren temps adversos per a la moralitat pública d’un país que segueix votant majoritàriament el partit que acumula més casos de corrupció.

Quan l'estiu passat es va trobar el cadàver del petit Aylan en una platja, no podia imaginar que allò era el començament d’una crisi humanitària que encara no s’ha solucionat. Vaig intentar copsar els motius per Fugir del foc per acabar dins les brases.
Després de veure la magnífica pel·lícula Sufragistas i a menys d’un mes de noves eleccions, vaig voler recordar i homenatjar la causa sufragista i l’alt preu que fa menys d’un segle moltes dones van haver de pagar perquè totes avui puguem votar i ser elegides.
Encara ara, les dones seguim lluitant per un espai propi, per realitzar-nos professionalment, per progressar en la política o socialment, però encara no hem assolit la igualtat (una altra falàcia) i la majoria portam la responsabilitat de la llar i dels fills, a més de la feina. Com a conseqüència, sempre anam atacades, estressades i, a sobre, hem d'estar perfectes.
I de dones combatives, passem a tres homes lluitadors a qui admir. Dos d’ells, per la seva capacitat per superar les seves discapacitats amb èxit: els científics Stephen Hawking i John F. Nash. L’altre, Yanis Varoufakis, per ser el polític més atractiu de la Unió Europea i, més que res, per la seva coherència, que fa que actuï segons el que pensa i diu.
Un dia tòrrid d’estiu, tornant a ca meva després de fer la compra a la verduleria, vaig decidir escriure sobre el meu barri. Em vaig ficar amb un bon embolic, llegint bibliografia, demanant informació a l’arxivera de Maó i resumint tot el que em queia a les mans sobre el barri i la ciutat. És el meu homenatge particular a les persones que l’habiten, velles i soles, en molts casos, als joves valents que encara s’animen a habitar-lo, i als comerços que resisteixen els embats de les grans superfícies, com Ca s’Esparter, els forns de Can Senyalet i La Balear, o els Comerços de sempre, recollits en una publicació que ja és històrica.


El meu tros de carrer fa més d'un segle
Açò va lligat a la meva col·laboració no–periòdica al diari Menorca que, sota el títol, “Veus de Babel”, intenta reflexionar sobre temes lligats amb la ciutat de Maó, com la mobilitat i les bicicletes, la manca d’aparcament i el greu problema de l’habitatge buit i la conseqüent degradació del centre de la ciutat, que ens recorda cada vegada més un decorat amb cases buides.
He publicat alguns dels meus relats. Alguns els he escrit pel meu compte, i d’altres, com a exercicis del Taller d’Escriptura.
El primer post del blog el vaig dedicar al meu pare, que em va ensenyar a nedar. Em va servir per rememorar els estius de la meva infància, en Una Cala sota un far.
Als vint mesos ja trescava per les roques de Sant Felip
La mar és un tema recurrent perquè en som una enamorada. Conquerir una platja va ser inspirat a Favàritx. Ben diferent és Sirena, que també té com a protagonista la nostra mar; no la que serva els cossos, sinó la que se'ls engoleix.
El Nadal va donar com a fruit la narració Un altre Nadal, en què es reuneix la família al voltant d’uns pares grans i vulnerables que van perdent els records. Microrelat de Nadal parla del que queda després de perdre-ho gairebé tot.
Venècia, la ciutat somiada, expressa l’alegria d’arribar al lloc on sempre has desitjar anar-hi.
Penitència està protagonitzat per una dona que fuig del món que l'impedeix fugir d’ella mateixa.
Deixa’m les teves sabates va ser un dels relats finalistes del Premi Illa de Menorca 2014. Homo homini lupus és el leitmotiv d'aquesta narració.
He fet un tast de microrelats, amb Microrelats I, Microrelats II i Microrelats de dones. Em costa explicar una història al voltant de cent paraules, però ho intent.
Escriure ja és una forma de viure. Escriviure, com diu Ponç Pons. No es pot expressar millor.
El blog és el meu instrument, i voltros, els receptors.
Seguim, idò.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada