diumenge, 11 de setembre de 2016

Per què escric

Diu Bradbury que els seus relats són la creació de dues persones: el jo que observa i el jo que escriu. Hi afegiré, el jo que sent.


Escriure és la manera de treure del meu volcà interior —un foc persistent que cou insaciable— les vivències, il·lusions i desencisos, passions, experiències irrepetibles, projectes, triomfs i desencerts, pors i audàcies, opinions que han de ser expressades —“ho escric, o esclat”—, llibres llegits, pel·lícules colpidores, música sentida amb el cor, llocs visitats inoblidables... i històries inventades per ser proclamades als quatre vents, i d’altres per estojar al calaix del temps, a l’espera pacient, d’un temps favorable, o condemnades definitivament, a l’oblit.
A voltes escric per impulsos, amb urgència i sense pensar-hi gaire; d’altres, ho faig de forma pausada i meditada, com quan elabor un text professional. A vegades, ho faig estirant del fràgil fil dels records i anant en compte que no es trenqui.
Aquí, al bloc, hi aboc el que em va sortint i m’hi despull per la necessitat urgent de buidar parcialment el volcà. Tanmateix, l’espai que hi queda torna a ocupar-se, i així torna’m-hi, fins a l’infinit. Escric per no emmalaltir d’horror vacui.


Com els llibres, la música i l’art, escriure m’apropa a la bellesa i a voltes, em salva, literalment, la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada