Nooteboom a la carnisseria

He aixecat la vista del diari i ha estat com una aparició. Un polo de color morat ha passat davant la finestra i he sabut que era ell. El mateix que portava just fa dos anys, la darrera vegada que ens vam veure a la Biblioteca. M’he aixecat i he corregut cap a la porta. “Has fet tard”, m’ha dit el cambrer, divertit. Cert.

Uns minuts més tard, ha tornat a passar en sentit contrari i no n’he tingut cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, m’he aixecat ràpidament, he pagat i he sortit de La Bolla.

Ni rastre... però he continuat més enllà des Pla de sa Creu, amb un bri d’esperança. “Potser ha anat a comprar peix”, i mentre em dirigia a la peixateria, Simone Sassen, la seva dona, sortia de la llibreria. Com si d’un paparazzi es tractés, l’he seguida i ens hem ficat, una darrere l’altra, a la carnisseria.

Un home amb polo morat i bermudes esperava el seu torn davant el mostrador. S’ha girat cap a la dona i m’hi he llençat.

—Hola Sr. Nooteboom!

Nooteboom i jo a la Biblioteca de Sant Lluís el 2014

M’ha mirat un moment amb semblant sorprès i dubtós, però uns instants després ja m’havia reconegut.

Ens hem besat i hem proferit els compliments de rigor.

—M’agradaria parlar amb vostè un dia d’aquests, fa dies que hi pens... —li he amollat amb tota sinceritat.

—Ens anam la setmana que ve —m’ha contestat—, a la Fira del Llibre de Frankfurt.

“He tornat a fer tard”, he pensat, amb ràbia, perquè m’havia proposat trucar-li i finalment no ho he fet.

Llavors m’ha explicat que ha estat molt ocupat viatjant d’un cap a l’altre de l’Atlàntic (Colombia) i a Itàlia i no sé on més. I que ara se’n torna i més viatges i més tango, i més llibres... I m'ha parlat amb entusiasme de dos escriptors sudamericans que ha llegit recentment: Augusto Monterroso i Alejandro Rossi. N'he pres nota.
A continuació ha remarcat com s’ha trobat de bé, com sempre, a la seva illa descansant d’incògnit —açò ho ha afegit amb un somriure maliciós, com pensant, “no m’aplegaran, aquests”—, dins el seu petit monestir que és ca seva i el seu preuat jardí, llegint i escrivint.

Nooteboom amb l'ase del seu vesí

Abans d’acomiadar-nos —ell ja havia fet la compra i jo havia de tornar a la feina—, m’ha assenyalat un expositor d’embotits de la botiga, dient que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carnixues eren d’elaboració pròpia. Li he demanat si li agradava la sobrassada i m’ha respost que “molt”.

—Como un día por semana. Simone me hace una tortilla de sobrassada todos los domingos para almorzar.

Ha afegit que n’ha tastat a altres indrets, però que com la nostra no n’hi ha cap. Li he confessat que, com ell, jo també peco un cop per setmana amb aquest embotit tan especial, els dissabtes per berenar.

En aquell punt ens hem acomiadat, com sempre, fins vés a saber quan. Abans de marxar, he comprat un pot de mel. Potser demà en posaré damunt la llesca de pa mallorquí amb sobrassada fregida.

He escrit diversos cops sobre Cees Nooteboom, com Nooteboom (i jo) en el seu refugi. I no deixeu de llegir Lluvia roja. Traspua la seva passió per Menorca.
Tots els seus llibres traduïts al castellà i al català, els trobareu al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.