diumenge, 5 de febrer de 2017

El dilema

El nus de la bossa era ben fort. Després de desfer-lo a consciència, vaig treure un a un els ingredients del suculent suc de peix que tot just estava començant a preparar: un bocí del grandiós cap del rap, peix variat de roca, un tall de morena i… ai! en el fons de la bossa, unes potetes sobresortien davall d’un tros de ratjada, com reivindicant un espai propi guanyat a pols des de feia vint-i-quatre hores. El més sorprenent era el moviment lent però persistent del cranc. “Pobre bèstia, com pot ser viva, encara?” —em demanava, agafant-lo amb la punta dels dits, entre compassiva i fastiguejada.



“Com més aviat acabem, millor” —vaig pensar, incorporant un a un els ingredients a la gran olla, on el pobre cranc ocupava el darrer lloc. “Viu mentre puguis, xaval”, li vaig etzibar. Satisfeta, vaig comprovar que l’aigua encara era tèbia i que la mort li seria més lleu. O potser no, si moria lentament i patint fins el punt d’ebullició. Quin dilema!
Vaig afegir-hi quatre verdures al suc i, tapant l’olla, em vaig girar d’esquenes per no veure la poteta que podia sortir d’un moment a l’altre, agafant-me pel coll i estrènyer-me’l.
Vaig agafar les altres dues bosses de peix (vés a saber quines bestioles més hi havien afegit) per congelar-les. En obrir-les, vaig poder confirmar el que em temia: la peixatera també hi havia afegit crancs, encara que més petits. Alleujada, vaig verificar que un era mort (uf! menys mal), però l’altre, no. Menudet i indefens, em va sorprendre com encara li restava un bri d’alè. Vaig fer el canvi de bossa gairebé sense mirar el contingut, la vaig tancar ràpidament amb un nus i la vaig ficar al congelador tant de pressa com vaig ser capaç.
“Millor morir congelat que no escaldat... o potser no”... Quin dilema.
El suc va quedar deliciós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada