divendres, 7 d’abril del 2017

Nadia

Tan discreta hi entrà, com en sortí.
Nadia Ghulam arribà a la Biblioteca Pública de Sant Lluís el 29 de març per explicar-nos la seva experiència vital, una història de lluita, superació i coratge, que començà quan ella tenia 8 anys, durant la guerra d’Afganistan i una bomba gairebé la va matar.


Nadia va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Va tenir una infància feliç fins que el 1993, en el marc de la guerra civil que assolava el seu país des de feia anys, va quedar molt mal ferida com a conseqüència d’un bombardeig que li produí greus cremades per tot el cos. Quan sortí de l’hospital, després de tres anys i de ser operada catorze vegades, es trobà que la situació havia canviat molt i que la seva família vivia amb moltes penúries.
Aleshores, la guerra ja havia finalitzat, però s’havia instaurat el règim talibà, que impedia les dones sortir soles de casa, així com anar a treballar. Això era greu per a la família de Nadia,  perquè el pare tenia problemes de salut i no podia fer feina, i el germà gran havia estat assassinat. En aquestes circumstàncies, Nadia decidí cercar feina, enlloc de demanar caritat o restar sense fer res per la seva família. Així que, amb 11 anys, es vestí amb les robes del seu germà, es va fer passar per al·lot i sortí a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Al principi, ningú no li donava feina, però ella s’oferí a treballar per un pagès sense cobrar; amb el temps, arribà a ser el capatàs de la finca. Més endavant, muntà el seu propi taller de bicicletes. Durant aquest període, que durà 11 anys, va viure amb una identitat que no era la seva, sinó la del seu germà mort, Zelmai.


Ella i la seva família van arribar a tenir tan interioritzat el seu paper d’al·lot —si l’haguessin descobert, segur que ho hauria pagat amb la vida— que fins i tot a ca seva la tractaven com a tal i l’anomenaven pel seu nom masculí.  
A més de fer de cap de família, Nadia aprofità per estudiar amb altres al·lots i homes, ja que l’educació no era permesa a les dones.
Passat el temps, quan el règim talibà va ser derrocat, va seguir amb la seva identitat masculina, perquè la societat no ho hauria entès i probablement hauria tingut seriosos problemes; la presència dels talibans era massa recent.


Tanmateix, es començà a conèixer el seu cas entre els periodistes estrangers i alguns la van entrevistar. Una de les periodistes, que formava part d’una ONG, la pogué dur a Europa. Nadia explica que en aquell moment, açò va ser crucial, ja que, la situació havia esdevingut insostenible per a ella: per una banda, no podia revelar la seva autèntica identitat, pels motius apuntats més amunt, i d’altra, li era molt difícil seguir aparentant que era un home, per les seves faccions i la manca de barba, naturalment.
Actualment, viu amb la seva família d’acollida a Badalona, ciutat a la que va arribar l’any 2006 per rebre tractament mèdic per pal·liar els efectes que les ferides van deixar en el seu rostre. Des de llavors, s’ha recuperat físicament i emocional; ha estudiat informàtica i la carrera d’Educació Social; també treballa per donar una mà a la seva família afganesa. Així mateix, té diversos projectes en marxa, amb la finalitat d’ajudar el seu país, com la seva pròpia ONG, Ponts per la Pau, centrada en la promoció de l’educació i la cultura de la pau, tant cap a persones migrants, com adreçada a infants desfavorits de Kabul.


Nadia ens revelà que hi ha tres pilars a la seva vida que l’han ajudat sempre a tirar endavant i a superar-se: la fe, la seva mare i l’educació. Referent a la primera, és una persona creient que rebutja qualsevol acte violent promulgat en nom de la religió. La mare és una persona analfabeta —com la major part de les dones afganeses—, però una gran filòsofa, i el puntal que ha mantingut la família integrada. Afegí que sa mare li ha donat dos cops la vida: primer, quan va néixer i després, quan va ser ferida de gravetat. Llavors ni els metges ni ningú no es pensaven que se’n sortiria, però la força, l’acompanyament i el coratge de la mare, la van salvar.

Nadia amb la seva mare (fotograma de Tornar a Nadia)
D’altra banda, l’educació —el tercer pilar—, ha fet possible que tengui estudis superiors, una feina i llibertat. La llibertat de decidir per ella mateixa, de no dependre de ningú, de moure’s, de treballar, de gaudir del que li agrada sense haver de justificar-se. Per a Nàdia, la llibertat és un concepte que apareix reiteradament en els seus llibres, perquè la majoria de les dones del seu país són analfabetes, depenen dels homes de la família —marits, pares o germans— i no poden disposar de la seva voluntat. Amb l’educació ella ha aconseguit la tan preuada llibertat. La seva ONG potencia l’educació entre els infants del seu país.
Nadia ha plasmat el seu testimoni vital en tres llibres que ha escrit amb la col·laboració de tres autors diferents:

Nadia amb El secret del meu turbant
-El secret del meu turbant ( 2010), juntament amb Agnès Rotger: explica la seva història personal. L’obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana.
-Contes que em van curar (2014), juntament amb Joan Soler i Amigó: recull els contes que la mare li explicava quan va estar ingressada a l’hospital.
-La primera estrella del vespre (2016), juntament amb Javier Diéguez: la història de les dones de la seva família afganesa, una història dura i cruel, que elles superen, o hi sobreviuen amb valentia i suport mutu.


A més, TV3 va realitzar un documental, Tornar a Nadia, el testimoni del qual és colpidor i esperançador.
“Les ferides de la guerra són de molts tipus i molt duradores”, ens confessà, però gairebé n’està guarida.
Certament, és una persona que ha patit força a causa de la maldat, però, per sort, al món hi ha moltes més persones bones, ens diu. La prova està en els àngels que sempre han estat a la seva vida, com la seva família afganesa i ara, la catalana. Ella se sent molt afortunada per tots aquests éssers de bondat que formen part de la seva vida, i ho agraeix a diari.

Ple total amb molta espectació a la biblioteca
Em va emocionar i vaig estar agraïda d’acollir la xerrada de Nàdia a la biblioteca, amb una assistència que va batre el rècord —més d’un centenar de persones— i una expectació total. El seu testimoni, cru i esperançador, juntament amb la senzillesa, el valor i la perseverança del seu caràcter, van fer del seu relat una experiència que no oblidarem.
Gràcies, Nadia, per visitar-nos i al Fons Menorquí de Cooperació per fer-ho possible.


El diari Menorca recollí la xerrada de Nadia (30/03/2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada