¿Qué podré yo llamar eternidad, sino a todo aquello que forzosamente habrá de continuar después de mi muerte? Albert Camus
“No conec res més idiota que morir en un accident de cotxo», va dir Albert Camus el dia abans de morir en un accident de cotxo a la carretera de Borgonya, a prop de La Chapelle Champigny.
El 4 de gener de 1960, Camus partia de Lourmarin —el petit poble de la Provença on es traslladà a viure després de rebre el Nobel— cap a Paris en l’automòbil del seu editor, Michel Gallimard. Aquest, que li agradava córrer, conduïa a gran velocitat en una recta sense obstacles però, amb tan mala fortuna, que un pneumàtic rebentà. L’automòbil se sortí de la carretera i topà amb un arbre tan violentament, que el vehicle es partí en tres trossos. Gallimard i els altres ocupants van sobreviure, excepte Camus, que morí a l’acte.
Dins el cotxo es trobà el maletí que portava l’escriptor amb un manuscrit inèdit i inacabat, El primer home, la seva gran obra autobiogràfica, l’obra a través de la qual definí els seus orígens modestos i menorquins.
Així fou com finalitzà la vida de l’escriptor, periodista, dramaturg, filòsof i Premi Nobel de Literatura de 1957, als 47 anys d’edat. Va tenir una breu, però fructífera i apassionant carrera literària.
Que no hauria arribat a escriure si la seva vida no s’hagués segat tan prest?
No obstant açò, la vida de Camus era la de l'home que se sap «condemnat a mort» per una malaltia pulmonar i la tuberculosi, motiu pel qual treballava incansablement.
La seva fi, certament, va ser tan absurda i imprevisible com la d’alguns dels seus personatges literaris (L’estranger o L’estrany, El malentès...).
La polèmica que sempre va envoltar la figura de Camus pel seu esperit crític i independent, així com per la seva postura davant la independència d’Algèria, va provocar el seu rebuig en determinats cercles intel·lectuals francesos (recordem l'enfrontament amb Sartre), fins els nostres dies. Tanmateix, força escriptors, com François Muriac lamentaren en el seu moment «la pèrdua del jove mestre de la jove elit europea com una de les més grans que podien patir a hores d'ara les lletres franceses».
 |
| Lourmarin |
L’estiu de 2016 vaig fer un viatge per la Provença francesa. El dia que arribàrem més a l’est, ens vam topar amb una indicació, Lourmarin. “Aquest nom em sona”, vaig pensar i aleshores em vaig adonar que estàvem a punt d’arribar al poble on Camus va viure els darrers anys de la seva vida.
Sabia que hi era enterrat i ens vam dirigir cap el cementeri.
Lourmarin és una petita població d’un miler d’habitants, situada a la regió de la Provença-Alps-Costa Blava.
El cementiri no va ser fàcil de localitzar, ja que es troba a un parell de kilòmetres de la població per un camí poc transitat.
 |
| Porta d'entrada al cementiri de Lourmarin |
A l’entrada hi ha la indicació de la seva tomba.
Una tomba modesta. Com a làpida, un monòlit de pedra calcària erosionat i embrutit pel pas del temps, amb el nom i els anys de naixement i mort, baix un arbust i envoltat de plantes silvestres. Res més.
 |
| Albert Camus. 1913-1960 |
Una tomba senzilla, sense cap arranjament, ni ram de flors ni cap ramell.
Al costat, la tomba de la dona, Francine Fauré, de les mateixes característiques.
Em vaig emocionar davant la tomba d’Albert Camus. El meu ídol, un dels meus escriptors i pensadors preferits. L’home que destacà per la seva lucidesa, la seva prosa, el seu compromís social i polític, i la seva honestedat i coherència.
Potser per açò mateix, la tomba d’Albert Camus és senzilla, pobra i desendreçada.
Ens queda, tanmateix, la seva obra, el seu millor testimoni.
En pau descansi.
 |
| Espai cultural Albert Camus, a Lourmarin |
També he escrit aquests articles sobre Albert Camus:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada