dijous, 8 de febrer de 2018

Descomptant dies a la vida

Dilluns
Prens les pastilles del matí, triturades i totes de cop, dins una cullerada de cafè amb llet i sacarina.
Pastilles per a la sang, la tensió, el sucre i el cap. Aquest capet amb el cervell com un colador per on s’esmunyen els records, les persones i el que fas i dius a cada moment.
-Anem a despertar el pare.
-No hi és, el pare.
-Però, que no has vingut a posta per veure’l?
-No, mare, he vingut per estar amb tu.
-Que ja te’n vas demà?
-No, encara.



Dimarts
Com que fa bo, et duen a fer una passejada i al súper. Et trobes veïnes pel carrer, vídues com tu, a qui no reconeixes. Tanmateix, no se n’adonen, perquè fas com si res. Dissimules bé.
-Per què el pare no ha vingut amb noltros?
-Perquè no hi és.
-Sí que hi és. Està dormint a l’habitació. Vine, mira’l... oh...
-Mare, aquesta és la teva habitació, ara.
-Que ja te’n vas avui?
-No, encara.

Dimecres
Dius que no tens cap malaltia, perquè res no et fa mal, ni el cap, ni l’esquena, ni les cames... res de res. Tanmateix, berenes amb edulcorant i dines sense sal.
Avui plou i et quedes asseguda a la butaca, dormitant davant la tele. No la sents prou bé, ni tan sols l’escoltes, perquès res del que diu no t’interessa. La caixa ximple i buida que per fi ignores.
-Mare, anam a dinar.
-I el pare, que no dina amb noltros?
-No té gana, ara.
-Bé, li guardarem unes quantes pilotes. En sobraran moltes.
-Sí, en sobraran... per a ell i per un altre dia.
-I tu, quan te’n vas?
-Encara no me’n vaig.

Dijous
Et duen al cardiòleg. Mai no has estat de beure, però el metge et diu que a partir d’ara t’hauràs d’empassar un litre d’aigua diari. Tant si t’agrada com si no tens set.
-Mare, beu un poquet més. Va... més...
-No en tenc, de set. No en vull, que pixaré.
-Precisament...
-On és el pare?
-Dorm.
-Quan te’n vas?
-Diumenge.

Divendres
Fa fred. No et convé sortir, ja que un refredat fort o el grip podria ser mortal.
Passes les hores empassant-te programes que no et diuen res ni entens. Dormisqueges i et despertes sobtadament amb cabòries quotidianes que t’urgeix aclarir immediatament.
-És molt tard. No te’n vas a dormir, filla?
-No, encara. Només són les set del capvespre.
-Però és fosc...
-És clar, però no és tard. Si ni tan sols hem sopat!
-I tu, on dormiràs, llavors?
-A l’estudi del fons.
-Però aquell és el meu.
-No mare, tu dorms a l’altre, ja fa temps.
-Però hi dorm ton pare.
-No, açò era abans... abans de morir.
Incrèdula, ploriqueges com un infant. Et resignes.

Dissabte
Ha sortit el sol i surts al carrer. Poc a poquet, de bracet i amb el bastonet, arribes a un parc, seus a un banc assolellat i et distreus mirant com juguen els infants.
-I tu, tens fills?
-Sí, una filla. La teva néta. 
-Tenc més néts?
-Dues nétes més. Tot al·lotes.
-Te’n vas avui?
-No, demà.
-I llavors, em quedaré sola?
-No passis pena, mare. Sempre seràs amb algú. Vindran abans que jo me’n vagi.

Diumenge
Dorms. Ella t’agafa la mà amb tendresa i t’acarona una galta. Et despertes desorientada i la mires.
-Te’n vas ara?
-No, avui capvespre.
-Tu sí que m’estimes!
-És clar, ma! Tots t’estimam.
-És clar, ets ma mare.
-No, mare, som ta filla.
-Ah! Sí...

Has deixat de viure. Ara esperes, mentre descomptes dies a la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada