diumenge, 28 de gener de 2018

Un any més

Quan vaig néixer, en el més cru del dur hivern de 1967, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.
La comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena: tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.


He tingut una vida normal, com qualsevol filla de classe treballadora nascuda a les acaballes del franquisme i en els inicis de l’obertura i desenvolupament d’un país que romania tancat en tots els sentits des del final de la Guerra Civil.
Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri. No m’han regalat res. Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que un jove pot tenir.
He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa” súper protectora, i que tanmateix em va deixar desplegar les ales i partir, encara que  amb el cor encongit.


He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar molt perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com solia dir.
He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor.
He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.
He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.


He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs de la vida, amb més o manco encert.
He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de tenir el refugi dels llibres. 
He tingut sort de comptar amb bastanta força de voluntat, perquè és el més efectiu per anar pel món.
Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.
I quan no n’he tingut de sort o han vingut maldades, n’he après.


Avui en faig 51 i encara no m’explic com han passat tant de pressa.
Una amiga m’ha felicitat amb aquest poema de Jorge Eduardo Cinto, preciós, que he transcrit:

"Ojo con Ellas…
Andan por ahí, con su atrevido miedo,
portando sus cincuenta, sesenta y más años.
Lindas, leídas, viajadas, sensibles, ojo con ellas.
Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido.
Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.
Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías, y ahora
desentumecieron las suyas: ¡ahí estaban!
...intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo:
no ya las de un hornero... sí las de una gaviota, soberana y curiosa.
Saben de la vida, y de tu hambre... porque con su cuerpo han sabido saciarlas...
Expertas en estupidez, sarcásticas, y en sus matices, se reconocen inmersas en ellas hasta el estupor, soportaron mucho hasta el dolor.
Sabrán distinguirla, no lo duden, son expertas en economía, la aplican en el gesto y al detalle.
Tienen un andar muy sensual.
Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.
Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.
Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.
Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios,
Caminan con una profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en su sonrisa.
Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques,
no le arruines el dia, no les envíes un mensaje de texto.
Mejor invítala a tomar un café con mucho tiempo por delante.
No recurras al email. Preferirán un poema en la servilleta recordando sus épocas de romanticismo.
No les hagas promesas, no le vendas falsas imagenes.
Mejor exhibe tu autenticidad mas despojada.
No caigas, por rellenar, deja que respire un silencio en común.
Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. 
Avanzan por un camino incierto, pero elegido.
En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.
En su mirada, una decisión...
Ojo con ellas…
Tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino".


Gracias, Ana Maria Sanz. Nosotras tenemos la suerte de ser así. Y así esperamos cumplir muchos más.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada