diumenge, 22 d’abril del 2018

Na Violeta i el drac Bepitu

A la meva filla Violeta, a qui li devia un conte

Hi havia una vegada un poble mariner de cases blanques, finestres verdes i ramells als balcons. Molt a prop, hi vivia un drac en una cova del penya-segat.
Cada setmana, la gent del poble havia de lliurar al drac una persona perquè se la mengés i així es pogués alimentar. La persona era triada per sorteig, de manera que els habitants vivien amb molta por, perquè no sabien mai quan els tocaria ser devorats pel drac.

Il·lustració del programa del Dia del Llibre que em va inspirar el conte

Un dia, la mala sort li tocà a la princesa Anna. Llavors, la princesa i tota la família reial van estar molt tristos, pensant aquell seria el darrer dia que passarien junts.
Al dia següent, es presentà al castell la millor amiga de la princesa, na Violeta. Quan n’Anna la va veure, se li va llençar als braços, entre singlots.
—Violeta, que bé que has vingut a acomiadar-te de mi!— li va dir emocionada.
—Acomiadar-me, dius? —respongué na Violeta, amb cara de sorpresa—. Estimada, venc a fer-te una proposta.
—Una proposta? Però si d’aquí a una estona el drac m’haurà menjat! —va respondré incrèdula n’Ana.
—No t’ho pensis, açò, Anna! Tu et quedaràs al castell i jo aniré a trobar-me amb el drac. A ell tant li fa, que siguis tu o jo.
—Ni parlar-ne, Violeta! Mai del món deixaria que el drac et mengés a tu en comptes de a mi. Som una princesa molt valenta! —va afirmar n’Anna amb seguretat.
—Ja ho sé, que ets valenta, però jo també. I com que no som boja, no em deixaré menjar pel drac. Tenc un pla que segur que funcionarà.
—Un pla? Quin pla? —va demanar la princesa sense entendre res.
Na Violeta li va explicar el pla que havia ideat per salvar la vida de la seva estimada amiga i de la gent del poble. Estava segura que si funcionava, el drac no tornaria a menjar-se ningú mai més.
A l’hora convinguda, na Violeta partí cap a la cova del drac, amb un sarró a l’espatlla.
Quan arribà dalt del penya- segat, na Violeta cridà el drac.
—Drac! On ets?
De cop i volta, el terra començà a tremolar davall dels seus peus i una columna de fum pujà per les roques. El fum era tan espès, que na Violeta va tenir un atac de tos. Quan se li espassà, es trobà amb el drac, cara a cara.
—Açò... Hola, drac.
—Grrrrr. Vine, que fa una setmana que no menjo i em pos de molt mal humor quan tenc primor! —li digué el drac.
Quan se’n donà compte, na Violeta volava pels aires, agafada per les urpes del drac, que se l’endugué dins la cova.
La cova era fosca i humida i les ones de la mar esquitxaven amb força l’entrada. Na Violeta tenia fred i por. Estava sola amb el drac i molt enfora del poble i de la seva família.
Quan el drac atracà una pota per agafar-la de nou, na Violeta es va fer enrere i, armada de valor, li va dir:
—Drac, com ets de nom?
—De nom? Jo no en tenc de nom —li va respondre molt sorprès.
—Idò jo pens que tothom ha de tenir nom. Te’n puc posar un? —li va demanar na Violeta
—Deixa’t estar de noms, que tenc gana. Mira, ja estic preparant l’olla on et couré —li va respondre el drac, tot mostrant-li el tià que ja fumejava.
Ara sí que en tenia, de por, na Violeta. Però ella va seguir donant-li conversa:
—Si... si no t’importa, et diré Bep... Bep... Bepitu. T’agrada? A que és polit!
—Bepitu? Quin nom més estrany! Un dia em vaig menjar un tal Bep, però Bepitu... Bé, no està malament —va remugar—. Deixa’t d’històries i de noms, que l’aigua comença a bollir.
—Es que mira, Bepitu, abans que em mengis, volia jugar amb tu —li va dir na Violeta.
—Jugar? Que t’has begut l’enteniment, tu? No estic per jocs ni per romanços! —va cridar el drac molt maleit, traient foc per la boca.
Tot i que na Violeta estava molt espantada amb tantes flames com llençava en Bepitu, va seguir amb el seu pla.
—Mira Bepitu, no... no t’enfadis i espera un moment, que t’explic el joc. És molt divertit, però si no t’agrada, em fiques a l’olla, val?
—Mmmmm... d’acord— va dir en Bepitu—. Digue’s! De pressa!
Na Violeta obrí el sarró que portava i en va treure un llibre.
—Què és açò? —va demanar, estranyat, el drac.
—Un llibre —va dir amb la veu tremolosa na Violeta.
—Ja ho veig, que és un llibre! Vull dir, que si açò és el joc. Em sembla que els llibres no serveixen per jugar —va afegir en Bepitu, una altra vegada maleit.
—Ja ho trob que sí! Mira, Bepitu, el joc és aquest: jo et deix aquest llibre per a que el llegeixis. Si t’agrada, te’n duc més. I si el llibre no t’agrada gens ni mica, em menges. Què et sembla?
—Idò que no en tenc de juguera, jo, amb tanta gana! —va cridar, tornant a treure flamarades.
—Escolta, Bepitu, quan venia cap aquí he vist unes cabres... que deuen ser de bones... Si vols fer un guait per allà defora, jo t’esperaré aquí... No em mouré, t’ho promet.
En Bepitu va agafar el llibre de mala gana i llegí el títol Alicia al País de les Meravelles. L’obrí i es quedà embadalit mirant les il·lustracions. Després es va seure de vora de na Violeta i començà a llegir-lo.
Na Violeta estava tan cansada, que es va quedar adormida damunt una pota den Bepitu.
Quan es va despertar, el drac no hi era. Ella va témer el pitjor. “No li ha agradat el llibre i se n’ha anat molt enfadat a cremar el bosc i quan torni, em menjarà”, pensava, espantada.
I amb aquestes que en Bepitu va entrar a la cova xuclant un os, com si fos un escuradents. Sense mirar-la, es va ajeure i va tornar a agafar el llibre. Na Violeta va romandre en silenci, amb l’esperança que potser s’havia oblidat d’ella.
Al dia següent, quan na Violeta es despertà, hi havia al seu davant un bol de llet. Tenia tanta gana, que se la va beure d’un glop. Després es va fixar que en Bepitu se la mirava divertit i li va demanar:
—Avam, i tu que ets de nom?
—Jo? Violeta— va respondre, encara amb un poc de por.
Oh! Com la flor... —es va sorprendre el drac—. Molt bé, Violeta. El llibre d’aquesta Alicia, que cau per un forat i que parla amb una eruga i amb un conill i que tant torna petita com una formiga, com creix com un gegant, és molt divertit. Feia estona que no xalava tant! Aquí la vida és molt avorrida. A més, no tenc ningú amb qui jugar i aquest joc m’ha agradat.
—De debò, Bepitu? —va cridar ella, entusiasmada. Mira, tenc un altre llibre per tu, si el vols.
Na Violeta va treure del sarró El petit Princep.
En Bepitu li va dir que no veia prou bé, perquè el foc que sovint treia per la boca li havia fet malbé els ulls. Així que na Violeta li va llegir el conte.

Quan va acabar, el drac li va demanar que n’hi llegís un altre, però ella no en duia més.
—Si vols més llibres, hauré d’anar a la biblioteca pública, on hi ha molts. N’hi ha tants, que no te’ls pots acabar mai, perquè sempre n’hi ha de nous.
—Però si et deix anar, no tornaràs. Sempre passa igual. La gent s’espanta de mi i se’m fa enfora —va dir molt trist en Bepitu— i tornaré a estar sol.
Na Violeta se’l va mirar, pensant com ho podia solucionar. Ja no li feia por. A més, tenien una cosa en comú: els encantava llegir. I va trobar que l’havia d’ajudar.
—Mira, Bepitu, si m’acostes al poble, demà tornaré amb més llibres que t’agradaran. T’ho promet. Confia amb mi.
Després de rumiar-s’ho un moment, en Bepitu agafà na Violeta al vol i la va deixar al poble.
A l’endemà, na Violeta es presentà dalt del penya-segat i el cridà:
—Bepitu! Bepitu! Som jo, na Violeta! He vingut a dur-te llibres.
Al cab d’un moment, el drac va aparèixer per darrere les roques. Va aterrar de vora na Violeta i li va dir, entusiasmat:
—Violeta! Has tornat!
—És clar, Bepitu! Et vaig donar la meva paraula, no? Mira quants llibres! —li va dir, traient-los de la bossa—. Ah! I una sorpresa: alehop!
Va treure unes ulleres rodones molt grans i se les va col·locar perquè no passes pena per llegir.
Des d’aquell dia, en Bepitu no va tornar a menjar persones i ell i na Violeta es van fer molt amics, compartint els llibres de la biblioteca. Perquè el gust per la lectura uneix les persones, i a vegades, les fa ser millors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada