diumenge, 20 de maig de 2018

Menorca a Nooteboom

Dia 13 d’abril es va presentar el llibre homenatge Menorca a Nooteboom, a la Sala Polivalent Albert Camus de Sant Lluís. Es tracta d’una obra col·lectiva coordinada per Toni Seguí i en la qual he tingut el gust de col·laborar amb un article sobre la meva relació i el meu punt de vista personal sobre l'escriptor neerlandès de fama internacional, Cees Nooteboom.
Toni Seguí em va demanar de fer una intervenció en la presentació del llibre. Vet-la aquí:

Els presentadors del llibre: Ponç Pons, Toni Seguí i jo mateixa
Quan fa un any i mig, en Toni Seguí em va comentar la idea que tenia de publicar un llibre sobre en Cees Nooteboom, amb diverses col·laboracions i amb la intenció que fos un homenatge a aquest autor universal que, a la vegada, és el nostre escriptor adoptiu, tot d’una em vaig entusiasmar.
Amb la confiança mútua que ens tenim en Toni i jo (després de tants anys de col·laboracions a S’Auba i en Toni com a investigador de l’arxiu municipal) em va explicar com ho volia enfocar i amb qui havia pensat que hi podia participar. De seguida ens vam engrescar amb més noms, més punts de vista, en què el llibre no s’havia d’eternitzar i que havia de sortir l’any pròxim, donat que el senyor Nooteboom ja té una edat i volíem que el veiés i el llegís, naturalment.
Aleshores, en Toni em va demanar que escrivís sobre ell. No com l’escriptor de fama internacional, pensador, assagista, teòric de l’art, poeta, candidat al Premi Nobel, ni tampoc sobre la seva obra —d’açò ja s’han encarregat altres col·laboradors—, sinó com a l’home que vaig conèixer ara fa 8 anys; la persona afable, atenta i gran conversadora; l’autor planer que em va obrir les portes de ca seva, el seu refugi menorquí, que tant estima.
Jo ja havia publicat diversos articles sobre ell a S’Auba, a un especial de les festes de Sant Lluís del diari Menorca i també al meu blog. “De tot el que has escrit sobre ell, podries fer una compilació per al llibre”, em va suggerir en Toni.
No vaig dubtar ni un moment en donar-li el sí, encantada com estava amb aquest projecte que avui, feliçment, s’ha fet realitat.


Vaig conèixer Cees Nooteboom l’estiu de 2010.
Havia acabat de llegir el seu llibre Lluvia roja, que és l’obra on millor reflecteix la seva singular relació amb Sant Lluís, i més concretament amb la casa i el jardí des Consell, i on parla de persones i establiments del poble, del mercat de Maó, de costums i de particularitats dels menorquins.
El llibre em va agradar molt i em va copsar tant la seva estimació per la nostra illa —no debades feia gairebé 50 anys que venia cada any—, que vaig trobar que havia arribat el moment de convidar-lo a fer una xerrada a la Biblioteca de Sant Lluís (feia temps que ho pensava, però el llibre em va acabar de decidir).
Donada la voluntat expressa de l’escriptor de romandre sempre en l’anonimat i la discreció que envoltava la seva vida a l’illa, tenia clar que no seria fàcil que hi accedís. Fins i tot m’havien augurat que no ho aconseguiria. Però jo, caparruda com som, ho vaig provar. Per intentar convèncer-lo, li vaig enviar una carta poc convencional, lluny de formalismes oficials.
En acabar, el vaig convidar, com a escriptor il·lustre adoptiu que és de Sant Lluís, a visitar la biblioteca i a parlar-nos del que ell volgués.
“Aquest mes ha plogut més del que és habitual. Ara ja fa temps d’estiu, però no seria gens estrany que d’aquí a pocs dies plogués terra vermella. Són coses que passen sovint a l’estiu”, vaig concloure la carta.


La veritat és que tenia poques esperances que accedís a la invitació, fins i tot que em contestés. Uns dies més tard rebia la seva telefonada, cosa que em va emocionar. La jugada, tanmateix, em va sortir a l’inrevés. En acabar la breu conversa telefònica, vam quedar a ca seva, as Consell.

Nooteboom en el seu refugi

No us podeu imaginar com a què d’estona vaig haver de rodar pes Consell abans de trobar la casa, al final d’un caminoi estretíssim que, amb prou feines, hi passava el cotxo.
Quan vaig obrir la barrera i vaig entrar al jardí, era com si ja hi hagués estat, tot recordant la descripció que havia llegit a Lluvia roja.
Em va rebre la seva dona, la fotògrafa Simone Sassen, i em va acompanyar a l’estudi de l’escriptor. Us podeu imaginar com estava d’emocionada: tenia tantes coses a dir-li, a demanar-li, sobre la seva obra, la seva vida, els seus viatges, la seva particular relació amb Sant Lluís... En definitiva, amb Menorca. I ara estava a punt de conèixer-lo.
En Nooteboom treballa en un estudi en forma de boer, perquè és una construcció allargada de marès (no tant com els bouers tradicionals) i feta segons l’estil tradicional menorquí. Hi té un mobiliari senzill i funcional; la paret del fons està tota ocupada per prestatgeries d’obra, amb llibres i discs. Aquí és on escriu i llegeix durant les seves estades a l’illa.
Vull aclarir que Nooteboom no ve de vacances a Menorca en el sentit estricte del terme. Ell sempre diu el mateix: l’illa és el seu refugi i, ca seva, el seu santuari, on ve a descansar del seu nomadisme habitual, però també ve a escriure i llegir. Açò es pot constatar en diverses obres.
Quan vaig arribar a l’estudi, l’escriptor seia davant l’ordinador en una cadira d’estil menorquí. Després de les presentacions, em convidà a seure i la conversa fluí de forma immediata. Jo, que estava preocupada per si ens entendríem! tot d’una em va sorprendre la facilitat amb què parlava en castellà i em va captivar l’amabilitat i senzillesa que desprenia.


Nooteboom és una persona planera, molt propera i ben integrada a ca nostra. Açò darrer pot semblar una contradicció, pel fet que mai ha accedit, en els 52 anys que fa que ve a Menorca, a fer cap acte públic. Tanmateix, viu en una casa d’un caserio de Sant Lluís, reformada segons els cànons de l’arquitectura tradicional, compra habitualment en el comerç local del poble i a sa Plaça de Maó i coneix, estima i respecta la nostra illa d’una manera admirable. Aquest és un dels aspectes que més m’agraden d’ell.
Una altra particularitat remarcable és la seva vasta cultura, fruit d’una ment brillant i d’un esperit curiós i inquiet, que el converteix en un conversador engrescador i amè. No et pots avorrir mai, parlant amb ell. Aquell dia van aflorar a la conversa els seus llibres, els darrers viatges, com el que havia fet a Alemanya —hi té molta relació i també molts lectors—, on s’havia entrevistat amb Angela Merkel, i també va comentar els pròxims viatges per la Xina, Corea, el Japó i Espanya.
La seva relació amb el nostre país és intensa: bona part de la seva producció literària està traduïda al castellà i alguns títols també al català. Fa col·laboracions al diari El País i sovint visita diferents punts de la geografia espanyola, principalment per promocionar els seus llibres. La política va sorgir en algun moment de la conversa i vaig poder constatar l’ampli coneixement que en té, tant de l’espanyola com de la local. De fet, és un escriptor preocupat pel nacionalisme i l’europeisme, temes abordats en Cómo ser europeos i 533 días, en què tracta d’una forma clara i objectiva l’independentisme català i el flac paper d’una Europa insolidària i ineficaç davant els moviments migratoris.
Nooteboom és un nòmada —encara ara, als seus quasi 85 anys— que viu entre Holanda, Alemanya i Menorca i, quan no hi és a cap d’aquests llocs, viatja pel món. En aquell primer encontre, em va comentar que li agrada molt Sud-amèrica, on hi va sovint, així com a alguns països asiàtics, a més de viatjar constantment per Europa. De fet, quan ve a passar-hi l’estiu, ho fa amb el cotxo i amb calma, gaudint dels territoris per on passa.
Va començar a viatjar de molt jove en autoestop per descobrir món; ara ho fa per participar en actes literaris i acadèmics i per promocionar la seva obra, principalment. Aquest esperit errant ha inspirat bona part de les seves obres, com Desviació a Santiago, fruit de quinze anys de viatges per terres espanyoles. Açò sí, té una concepció de viatger molt diferent de l’estereotip del turista. Els viatges que ens planteja Nooteboom ens traslladen a paisatges que arriben a l’ànima del lector. “La millor manera de conèixer un país és perdre-t’hi” ens recomana.
Crec que justament perquè a Menorca s’hi pot perdre, segueix venint, discretament i assíduament. “Menorca és el meu santuari —em va confessar aquell dia, una mica com per justificar-se—, per açò hi duc una vida anònima i no particip en actes públics”.
Diari Menorca, 12 d'abril de 2018
El seu darrer llibre en castellà, 533 días, amb un títol que fa referència als dies que l’autor va invertir a escriure’l, també porta l’empremta de Menorca. Vaig tenir el plaer de llegir-lo de seguida que va sortir a finals de febrer, i vaig constatar que hi torna amb alguns temes recurrents, com la vida que porta a l’illa i, en particular, l’elogi del seu jardí i el petit monestir que és ca seva. També s’hi pot copsar el seu interès per la nostra arqueologia. Casualment, quan llegia el capítol referent a son Catlar i sa Naveta des Tudons, hi van aparèixer les desafortunades pintades al monument. En definitiva, 533 días és un compendi de pensaments encisadors i reflexions diverses que van més enllà de la mar que ens envolta. Com altres títols, aquest du fotografies de Simone Sassen.
Aquell dia a ca seva, abans de partir “del seu monestir”, em va obsequiar amb una pila de llibres per a la Biblioteca, que va dedicar i signar. Vaig intentar, per darrer cop, convèncer-lo de fer una xerrada a la Biblioteca.
—Ja en parlarem a la tardor; no et dic que no —s’acomiadà.
“Potser em dirà que sí”, vaig pensar, esperançada, mentre tancava la barrera d’ullastre.

Vuitantè aniversari

Tres anys després, el 2013, Cees Nooteboom va fer vuitanta anys. El món literari ho celebrà retent-li un munt d’homenatges, com els que van tenir lloc a Amsterdam, Berlín i Cartagena de Indias (Colòmbia), entre d’altres.
També s’edità el llibre homenatge Universo Nooteboom, un projecte finançat a través de micromecenatge, en el qual van participar nombrosos particulars i diverses entitats, com l’Ajuntament de Sant Lluís i jo mateixa, a títol personal.
Universo Nooteboom es un nombrós recull de textos, en què els autors (poetes, novel·listes, assagistes, filòsofs, acadèmics, traductors, crítics literaris i periodistes culturals) reflexionen, des de procedències geogràfiques i registres molt diferents, sobre la complexa i heterogènia obra de l'escriptor.
El projecte incloïa un documental realitzat per Erik Haasnoot titulat Desvío Nooteboom, el fil conductor del qual és una conversa entre l’escriptor argentí Alberto Manguel i Nooteboom. Al film també es fa menció de Menorca.



Tràiler de Desvío Nooteboom


Nooteboom a la biblioteca

L’any següent, el 2014, el batle de Sant Lluís, Tòbal Coll, va convidar l’escriptor a l’Ajuntament. El batle el va animar a participar en un acte públic, fins i tot a rebre un homenatge oficial, però ell ho va declinar, com sempre, argumentant que les seves estades a l’illa tenen per finalitat desconnectar i dedicar-se a la lectura i a escriure, tenir cura del seu jardí i anar d'excursió. L’escriptor coneix perfectament el Camí de Cavalls i molts racons de l’illa.
Si llegiu el llibre de relats Los zorros vienen de noche, la darrera narració titulada “El punto extremo”, situada a punta Nati, podreu comprovar com de bé coneix la nostra geografia i la sensibilitat que hi transmet.


Far de punta Nati
Nooteboom es lamenta de com han baratat les coses en aquest aspecte. Diverses vegades s’ha queixat del fet que a Menorca cada cop hi ha més camins rurals tancats, que impedeixen el pas als caminants, com a ell i la seva dona, que ho han fet durant més de 40 anys, sense intenció de destrossar res, només amb la finalitat de contemplar el paisatge. Molts dels seus llibres inclouen descripcions de paisatges, fruit de les seves caminades per l’illa, encara que no reveli que són de Menorca. Ell pensa que és una llàstima tenir a la memòria racons de l’illa als quals ara ja no hi pot anar. I es queixa que açò va a més. Realment, és per pensar-hi.
Nooteboom ens va revelar que abans d’establir la seva casa de vacances a l’illa, va viatjar a Eivissa, però no li agradà perquè intuí el futur de l’illa. Llavors vingué aquí per recomanació d’un nebot seu i des llavors no ha deixat de tornar.
Abans d’acabar la visita, Nooteboom ens va regalar i dedicar un dels seus llibres, Luz por todas partes (antologia poètica), amb la promesa que ens enviaria un parell d’obres més que estaven a punt de sortir de la impremta, cosa que va complir. Ens va informar que n'estava escrivint una altra, en la qual tornava a parlar de l'illa. Es referia a 533 días.
Uns dies abans, jo havia anat a la Llibreria Fort de l’Eau, on n’Anna, l’antiga propietària, em va ajudar a triar amb molt d’encert uns llibres per a obsequiar-lo. Un n’era el Diccionari català-castellà i castellà-català de Francesc de Borja Moll, amb el qual va quedar encantat, perquè, segons ens va dir, el seu diccionari de català no recull alguns mots propis menorquins. He de dir que l’autor no xerra en menorquí, però l’entén i hi té molt d’interès. També li va encantar el llibre d’Adolf Sintes Trulls i tafones, i va quedar molt sorprès pel fet que es produís oli a l’illa.


Nooteboom a la Biblioteca de Sant Lluís
Després el vaig menar a la Biblioteca Pública, que va alabar, i es va sorprendre en veure tota la seva obra en castellà i català reunida als seus prestatges. Després de més de 50 anys de venir cada any, bé s’ho ha guanyat que la biblioteca tengui sencera la seva producció editorial.
Per cert, que en una entrevista publicada el 10 d'abril a El País, Nooteboom afirma que “en Menorca hay buenas bibliotecas”. Ho procuram, senyor Nooteboom, i li agraïm el compliment.

Nooteboom a la carnisseria

La darrera vegada que vaig trobar-me amb en Nooteboom va ser a finals d’estiu de 2016 i la cosa va anar d’una forma bastant xistosa.
Jo berenava a La Bolla. Vaig aixecar la vista del diari que estava llegint i llavors vaig veure una figura amb un polo de color morat que passava davant la finestra. Va ser molt ràpid, però la meva intuïció em va dir que era ell, perquè era la mateixa peça de roba que portava dos anys enrere quan va anar a la biblioteca. Em vaig aixecar i vaig córrer esperitada cap a la porta. “Has fet tard”, sentencià en Donato, el cambrer, mirant-me, divertit. I va ser ver.
Vaig tornar a la meva taula i, uns minuts més tard, va tornar a passar en sentit contrari i aleshores no en vaig tenir cap dubte. Amb el cafè acabat i el diari llegit, vaig pagar a correcuita i vaig sortir de La Bolla, esperitada.
Un cop al carrer, s’havia esfumat.
Vaig partir cap al Pla de sa Creu i, caparruda com som, vaig seguir un poc més, pensant que tal vegada havia anat a la peixateria o a la llibreria. Fent sa faxardera, vaig veure na Simone Sassen sortir de la llibreria i travessar el carrer. La vaig seguir com un parazzi i ens vam ficar, una darrere l’altra, a la carnisseria. Us he de confessar que em fa vergonya haver actuat així.


Nooteboom i jo a ca seva (2010)
Davant el taulell, hi havia un home amb polo morat i bermudes blanques esperant el seu torn. En sentir la dona es va girar i, sense pensar-m’ho, el vaig bordar.
—Hola, senyor Nooteboom!— li vaig dir.
M’observà un moment bastant sorprès, però tot d’una em va reconèixer.
Després de saludar-nos li vaig comentar que m’havia passat l’estiu amb ganes de cridar-lo per quedar, però em va dir que ja no podia ser, perquè partien al dia següent.
Em vaig quedar ben fotuda i amb ràbia de no haver-ho fet abans.
Llavors em va explicar els viatges que havia fet i els que l’esperaven (se n’anava directe a la Fira del Llibre de Frankfurt). Aleshores va fer un incís per remarcar com s’havia trobat de bé, com sempre, a Menorca, descansant d’incògnit —açò ho va dir amb un somriure murri, com pensant “no m’aplegaran, aquesta gent”—, llegint i escrivint.
Abans d’acomiadar-nos, em va assenyalar amb el cap l’expositor d’embotits de la botiga. Em va confessar que li agradava aquell establiment perquè les sobrassades i carn-i-xulles eren d’elaboració pròpia i molt bones. Li vaig demanar si li agradava la sobrassada i em va respondre que “molt!”, i que na Simone li feia una truita de sobrassada cada diumenge per dinar.
Li vaig confessar que a mi també em xiflava i que, com ell, jo també pecava un cop per setmana.
En aquell punt ens vam acomiadar, com sempre, fins ves a saber quan.
No l’he tornar a veure, però m’agradaria conversar amb ell, un cop més.

S'Auba, núm. 298, octubre 2014
Ja per acabar, comentar-vos que en el seu llibre Cartas a Poseidón, una miscel·lània de pensaments i de reflexions en forma de missives, d’entre les quals també (i com no!) n’hi ha sobre Menorca, l’autor formula una seriosa petició al déu de la mar perquè li permeti tornar cada any a la seva illa estimada.
De moment, Poseidó li ha concedit la gràcia d’esdevenir sedentari durant uns mesos per gaudir de la tranquil·litat, la bellesa sòbria i la discreció del seu refugi.
Encara no he aconseguit que Nooteboom participi en cap acte públic, tanmateix, el vaig tenir a la nostra biblioteca. I em don per satisfeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada