dijous, 24 de desembre de 2015

Un altre Nadal

A en Tomeu, mon pare

Mon pare, amb la seva bonhomia i somriure permanents
No entenc què hi fa aquesta gent aquí.
Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Sí, aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto els meus dibuixos, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.
Ho volia demanar, però se’m confonien els mots i no em sortien ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

En Tomeu, als anys 50
—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.
I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada i no sé ben bé per què.
—Si... Eh... Bon...
Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera; però encara no me l’han presentat.

De les poques fotos que tenc amb mon pare, de petita. El dia de la primera Comunió, amb els pares i s'àvia, posant-nos les botes, com es veu
—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’ha dut el pare Noel?
I aquestes al·lotetes? Per què han vingut? Són molt boniques, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.
—És clar.
Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen perquè no porto l’aparell de sentir a l’orella.

Amb dues de les nétes, quan van celebrar les Noces d'Or, el 2006
A través del vidre de la porta del menjador veig un resplendor que guspireja. Ara record quan la vaig ajudar a baixar les caixes de l’altell i va començar a desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, va remugar que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Després afegí, sanglotant, que potser seria l’últim que passàvem junts...
—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.
Li faig que sí amb el cap i alçam les copes tots plegats.

Ma mare
Ella... ara no em surt el seu nom. Tampoc no sé els dels altres. De fet, ni els conec. Ella, deia, va i ve de la cuina i jo l’esguardo. Dins la foscor de la meva memòria encara es manté viu el record d’aquella preciosa al·lota d’ulls blaus i cabells arrissats i rossos quasi blancs, que em va enamorar fa tant de temps... Però ja som massa vells i vulnerables. Encara, algunes vegades, em venen ràfegues de lucidesa —com ara— en què me n’adono que cada cop puc parlar manco i sé que arribarà un moment que perdré del tot l’oremus.

Mon pare
No comprenc què està passant ara. Sobtadament, han començat a escridassar-se i semblen enutjats. Ara sí que els sento sense l’audiòfon. No sé què expliquen del paperot que ha fet en Rajoy; i den Rivera, que vol pactar amb els socialistes, i de n’Iglesias, però no den Julio, i den Garzón...
I ja s’ha acabat la discussió i s’han posat a fer una quiniela; no de futbol, sinó de com quedarà el govern, m’explica l’home que seu al meu costat i que m’ha demanat, “Pare, què et sembla a tu?” Arronso les espatlles i penso que tot és per mor de sa puta comandera. En podeu fer un acta!
Mentrestant, les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques i jo bec un poquet d’aquesta mistela tan deliciosa. Aixeco el cap i veig que ella m’ha vist, però no diu res. Ens mira a tots i somriu.
Ara ho entenc! Han vingut perquè és Nadal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada