dissabte, 19 de desembre de 2015

Camins sense retorn, una novel·la d'aventures a les acaballes de la Menorca britànica

Dia 11 de desembre vaig tenir el gust de presentar la darrera novel·la de Josep Masanés, Camins sense retorn, guanyadora del Premi Josep Saperas de 2014, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís.


Em va fer una il·lusió especial perquè l'autor és d’un dels millors autors de la nostra illa i cada cop amb més projecció arreu del territori de parla catalana. En donen fe la multitud de ressenyes i crítiques literàries favorables. A més, Josep és usuari de la nostra biblioteca des que va venir a viure a Menorca.


Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967. La seva família, però, és originària de la província de Lleida i es va instal·lar a la capital catalana durant els anys 60.
Es va llicenciar en Dret i posteriorment va treballar en una companyia d’assegurances. Per aquell temps, ja li agradava, açò d’escriure, i es va inscriure en un taller d’escriptura. Escrivia, però treballar i escriure és difícil —si es vol fer bé—. I si a més hi afegeixes que has de llegir perquè, com diu ell “si vols escriure bé has de llegir molt i has de saber llegir i saber elegir els llibres que llegeixes. Tot plegat és realment complicat”.
Arran d’aquesta situació, el 2004 Josep es plantejà abandonar la feina i dedicar-se a l’escriptura. També va donar el salt de deixar la gran ciutat i venir a viure a Menorca.

Presentant la novel·la a la Biblioteca Pública de Sant Lluís

A partir de llavors s’inicià la seva carrera literària i es començà a presentar a diversos certàmens. 
Ha estat premiat o mencionat en una trentena de premis, tant de narració curta (com el Premi Illa de Menorca), de microrelat o de novel·la.
D’entre els premis de novel·la, podem destacar que l’any 2011 guanyà el Premi Ribera d’Ebre amb La vall de la matança —novel·la que presentàrem a la biblioteca fa dos anys—. Ha estat finalista del Premi de les lletres Catalanes Ramon Llull (2013) i l’any passat guanyà el Premi Josep Saperas per la novel·la que ens ocupa, Camins sense retorn. Enguany ha guanyat el Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, amb La paradoxa de Schrödinger (a punt de publicar-se) i a principis de desembre li fou atorgat el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, per l’obra La putrefacció de la llum, que serà publicada a finals del 2016.


Per què Josep Masanés s’ha presentat a tants premis? “Perquè per a un autor poc conegut —apunta—, guanyar o quedar finalista d’un premi és gairebé l’única manera de publicar. I no és fàcil guanyar un premi literari”.
Alguns certàmens, tanmateix, no garanteixen la publicació de l’obra guardonada, com aquesta, de manera que l’autor va haver de cercar un editor per a la seva novel·la, i el trobà a través de les xarxes socials. L’obra està publicada per Llibres del Delicte, una editorial catalana independent i especialitzada en llibres del gènere negre i escrits per autors catalans. Val a dir que Camins sense retorn hi inaugura una nova col·lecció, DeLite, d’obres literàries fora del gènere negre.


Camins sense retorn va néixer com un conte, titulat El nom del mal. A partir d’aquí, l’autor desenvolupà la història per poder-la presentar al certamen que guanyà posteriorment. És per aquest motiu que l’estructura de l’obra es basa en frases curtes i té un ritme més propi de relat breu. Tanmateix, no és la primera vegada que ha experimentat amb diferents models narratius per a transformar-los. Prèviament ja ho va fer amb la seva darrera novel·la, La vall de la matança.
Camins sense retorn uneix la novel·la històrica i la d’aventures, una combinació que treu el millor d’ambdós gèneres.
Des del primer capítol, la història ja ens enganxa. La narració comença a la Irlanda de 1780, on el paisatge i les circumstàncies s’assemblaven força a les de la Menorca de l’època: una terra pedregosa i castigada per la pobresa i la fam. Dos joves germans irlandesos, Austin i Willie Tibbets, són capturats i obligats a servir durant deu anys en un vaixell de la Marina Britànica, el Temerary. Salparan i posaran rumb cap a Menorca. A la travessia s’hi respira una atmosfera bruta, moguda, plena d’entrebancs, assalts i morts a l’estil de les aventures de corsaris.
En contraposició amb els germans, amb els quals empatitzam tot d’una, hi trobam el despietat i implacable contramestre Davis, el qual els amargarà l’existència de les formes més inimaginables. Austin i Willie hi covaran una ànsia de venjança, que s’anirà alimentant a mesura que transcorre la narració.

El vaixell Bermude entrant al port de Maó
Un cop arribats a Menorca, més que no pas aventura, hi haurà estratègia i supervivència. Aquí es tornarà a repetir l’operació de cerca i captura d’homes —menorquins, naturalment— en edat de lluitar. L’autor coneix prou bé el territori i la història locals, i ho fa palès en les descripcions del paisatge i de la vida inclement de la gent humil.
Però l’illa — que es troba sota el domini del govern britànic—, serà sorpresa per l’arribada del Duc de Crillon que, amb les seves tropes, lluitarà per recuperar Menorca per a la corona espanyola. La tripulació del Temerary es veurà obligada a combatre en el setge de la fortalesa de Sant Felip. La història i els enfrontaments es desenvoluparan a través de la mirada i les accions dels germans Tibbets. Les seves penes, els seus somnis, els records d’Irlanda, l’enyorança de la mare i de l’al·lota d’un d’ells, les ganes de sobreviure i ser fort de l’altre, la set de venjança i l’ànsia de poder decidir el futur, marcaran els trets dels protagonistes i de la història.
Finalment, quan sembla que el destí ha jugat amb ells capritxosament, els germans prendran una decisió que serà crucial en el darrer assalt i rendició de l’illa als espanyols el 1782.

Port de Maó amb la fortalesa de Sant Felip, l'arsenal i bateries, amb la flota del Duc de Crillon assetjant la fortalesa (Paris, 1782)
La novel·la està dividida en capítols breus —tret d’un parell— i frases normalment curtes, cosa que fa la lectura força àgil. Les descripcions són riques, però concises i sense abillaments. La utilització abundant de la conjunció “i” és quelcom que crida l’atenció i fa més personal l’estil: l’empra tant per ajuntar frases com per anomenar adjectius en una descripció; açò proporciona un ritme ràpid a la lectura, i l’allunya de les descripcions més carregades i ritmes més reposats de la novel·la històrica convencional.
La narració té alguns talls temporals, com l’episodi romàntic —imprescindible en tota novel·la, segons l’autor— que ens aporten més dades sobre les personalitats i interessos dels personatges. 
Josep té un domini excel·lent de la llengua i escriu en un llenguatge planer i directe, incorporant amb naturalitat mots del menorquí i vocabulari poc usual. És sorprenent la quantitat de paraules que l’autor maneja sobre nàutica i fets bèl·lics. La posada en escena d’alguns fets està descrita amb molt de detall.

Presa de Menorca per les tropes del Duc de Crillon, 1782
L’autor també hi ha introduït anècdotes o fets històrics. N’esmentarem un, a tall d’exemple: el desmuntatge dels canons del Temerary, per aprofitar-los per a la defensa de Sant Felip i el posterior enfonsament intencionat del vaixell, amb el propòsit de reflotar-lo un cop finalitzat el setge.


El duc de Crillon rep la rendició del general Murray (Mariano Salvador Mella)
Camins sense retorn és, sens dubte, una novel·la de gènere, com ja hem apuntat. Els valors que s’hi desprenen —l’heroisme, el triomf del bé, la cooperació, la fermesa moral—, la fan recomanable a un ventall molt ampli de lectors, tant pel que fa als interessos com a l’edat. Per tot açò i per la part històrica de Menorca, podria ser una bona lectura d’institut. Quina manera hi ha més amena d’explicar la història que fer-ho en forma de novel·la?

Va ser un plaer tenir amb nosaltres Josep Masanés i presentar la novel·la
Cap al final de l'obra, Austin Tibbets expressa clarament el sentiment d’una gent que no pot defugir el seu destí, amb aquesta sentència:
“No hem nascut per acomplir els nostres somnis. Tot just per sobreviure i encara gràcies”.
Vegeu també en aquest blog: La Paradoxa de Schrödinger, de Josep Masanés.

2 comentaris: