Un any contant la Vida Imperfecta I

Duc un any contant la vida en aquest quadern virtual imaginari de ratlles, amb marges amples, lletra extra gran, cobertes de color blau i enquadernació d’espiral.

Peuades damunt s'arena és el nom que vaig triar-hi. Es tracta del primer vers d'una balada que m'agrada molt del grup menorquí Ja t'ho diré.

Cinquanta-un capítols explicant una vida imperfecta, lúcida i contradictòria alhora; feliç i turmentada a voltes; d’altres, satisfeta i eternament indignada. Però sempre, sempre i sempre, apassionada.

Perquè la vida l’he de viure amb ganes, motivació i passió fins a les darreres conseqüències. Si no, de què serveixen tants embolics i maldecaps? Per arribar més enllà. No més amunt.

Blogger conta la gent que entra al blog, s'hi passeja, llegeix, remena.... Sembla que ho té tot controlat i diu que durant aquest any ho heu fet gairebé quatre mil cops! Açò supera les meves expectatives i us en don les gràcies.

Quatre mil gràcies als que m’heu llegit en algun moment, als que em seguiu assíduament i als onze subscriptors del bloc. Amb voltros compartesc relats, microrelats, llibres, música, autors, records, anhels, decepcions, il·lusions, paisatges, pel·lícules, la història del meu barri, el rumb de la meva ciutat i els encerts i despropòsits d'un país que avança cinc passes i en retrocedeix quatre.

Just havia estrenat el blog, que vaig assistir a aquell concert memorable de The Other Side, amb el seu homenatge a Pink Floyd "Shine on Tour 2015". Vaig vibrar i em vaig emocionar com el primer cop que els vaig veure, tres anys enrere. I és que Pink Floyd és un dels meus grups preferits, i la banda de Shanti Gordi els claven.

Ja fa temps, algú de la coral va proposar de fer un taller de gospel. Així que l’any passat, Latonius Earl va arribar des d’Alemanya a impartir un taller als integrants de Moments a Cor. Com vam xalar, com vam sentir i de quina manera vam cantar gospel en aquell memorable concert!

Enguany vam repetir l’experiència amb una gran patum, Trey McLaughlin, procedent del Estats Units. Aquest cop, va ser en un Teatre Principal a vessar de públic i emoció. Una altra actuació que restarà per sempre en els nostres cors.

La lectura és una de les activitats més íntimes i solitàries, però més socials, si és compartida. A tal fi, he escrit sobre El Leviatan i altres narracions, La mujer es una isla, les Llibretes de cuina del segle XIX de Bàrbara Soler i Bàrbara Oliver, la presentació de les quals em van fer rememorar tants sabors de la meva infantesa... o l’autèntica història del Gin de Menorca, amb Alfons Méndez destruint mites, altre cop. Posats a llegir relats (per aprendre dels bons), vaig xalar i flipar amb Bartleby, l’escrivent. D’altra banda, el recull d’escrits de Camus ¡España libre!, va reafirmar el compromís i solidaritat de l’autor francès cap els republicans espanyols.

No he deixat perdre l’ocasió de retre homenatge a alguns dels autors que m’al·lucinen, com Irène Némirovsky, Albert Camus (a propòsits de les seves arrels menorquines), Rafael Chirbes (in memoriam, ja fa un any que ens deixà) o Cees Nooteboom (en el seu refugi menorquí).

Durant aquest any m’he estrenat presentant llibres a la Biblioteca de Sant Lluís (sempre hi ha una primera vegada) i n’he deixat constància dels de Josep Masanés —autor català establert a Menorca i dedicat a l’ofici d’escriure—, Camins sense retorn i La paradoxa de Schrödinger, el darrer dels múltiples actes organitzats per Sant Jordi, una celebració necessària, però insuficient.

Les Salines de Fornells van acollir una trobada estival de projectes d’escriptors-alumnes d’Ana Haro, en què vam menjar i beure i vam escoltar relats realment brillants, a més de gaudir d’una posta de sol espectacular.
Continuarà...