diumenge, 3 de setembre de 2017

Divuit anys amb voltros

Pregó de les Festes de Santlluïset, pronunciat l'1 de setembre de 2017:


Fa un parell de mesos, uns dies després de la celebració del 50è aniversari de la inauguració de la Biblioteca i durant la meva darrera setmana de feina a l’Ajuntament, la batlessa em va cridar al seu despatx. Jo no podia sospitar, ni d’enfora, el que m’anava a dir. Quan m’ho va proposar, em va venir una calor i  una barreja d’entre incredulitat i esglai. “Uf! Montse, no ho sé, no sé si sabré, no sé que he de dir...” Però ella, amb l’entusiasme i la convicció que la caracteritzen, em va acabar de convèncer.



Avui us he de confessar que estic molt contenta i honrada d’haver acceptat aquest honor, i agraïda al consistori per la seva confiança. Per mi, pronunciar aquest pregó de ses Festes de Santlluïset, és el millor colofó a la meva etapa laboral a Sant Lluís.


Com us podeu imaginar, fer feina a la Biblioteca de Sant Lluís, m’ha permès conèixer moltes persones. Treballar en una biblioteca implica tracte, confiança, atenció personalitzada, saber escoltar i proporcionar allò que et demanen. Açò sovint crea uns lligams especial, com els que tenim les bibliotecàries amb els petits lectors. Us puc assegurar que conec tots els joves de Sant Lluís. Tots ells, un any o l’altre i des de ben petitons, han passat per la biblioteca amb les seves mestres.


Quan feia visites escolars als infants, sempre els explicava les meravelles que hi podien trobar, els llegia un conte i els recalcava les normes: “Com ens hem de portar a sa biblioteca?”, els demanava. Les respostes, a part de “Bé!!!” (deien tots a cor), eren d’allò més lògic: “no podem córrer, no ens podem mossegar ni estirar dels cabells, no hem de menjar, no podem cridar”... i és que en tenen molta, de lògica, els al·lots.
També m’agradava incidir en què “a la biblioteca hi podem anar sense cartera perquè és de tots i tot és gratis: ens deixen els llibres i les pel·lícules i així no les hem de comprar ni llogar”, els explicava. Per la meva sorpresa, més d’una vegada, em van demanar com em guanyava la vida, si no feia pagar i tot era gratuït. Lògic, no?
Fer la visita escolar als infants de l’escoleta (els que tenen 2 i 3 anys) era el que em costava més: no és fàcil parlar-los en un llenguatge que t‘entenguin i triar uns contes per explicar-los que siguin prou entretinguts i atractius per a ells. Record una vegada que els vaig explicar Els tres porquets i, quan imitava el llop dient allò de “porquet, surt de sa casa ara mateix, o bufaré, bufaré i sa casa esfondraré”, de cop i volta, un fillet esclatà en un gran plor i no hi va haver manera de consolar-lo. Trob que se’l van haver de dur a l’escola, mesquinet.


Els infants, certament, són les joies de les biblioteques —i d’arreu— i, a més, són els lectors del demà. Per açò hem de tenir especial cura perquè prenguin gust per la lectura i el conservin.
Quan veus les seves carones alegres, temoroses, divertides i concentrades escoltant un conte, penses que no es poden esmerçar esforços per donar a conèixer la màgia que contenen els llibres.
És molt polit veure’ls créixer: amb el pas del temps, alguns segueixen venint, d’altres, els perds de vista... però de cop i volta, un dia tornen i aleshores t’entra una alegria quan et diuen: “fa anys tenia el carnet, però fa molt que no venc i no el trob”. I llavors els tranquil·litzes: “No passis cap pena, que tot d’una te’l torn a fer; i ni tan sols m’has de dur foto”. Perquè noltros som així: no demanam res per fer el carnet de lector; només volem que vingueu, que us emporteu un llibre... i veureu com xalareu!


Com us he dit al començament, n’he coneguda molta, de gent de Sant Lluís. Com en Rafel Mossa, un súper lector, fill de n’Aurèlia, una senyora que va fer feina a la biblioteca. Cada matí ens saludàvem quan jo arribava a Sant Lluís. Ell passejava el ca o anava a caminar; jo, frissava perquè arribava justa de temps. Malament el dia que no el veia: volia dir que feia realment tard.
Després, a mig matí solia anar a berenar a ca na Maruja o a La Bolla. M’agradava la familiaritat i la confiança que ja teníem, després de tant de temps, amb les al·lotes de Maruja, que ja coneixen les preferències dels clients habituals. D’altra banda, també era un gust anar a La Bolla i ser atesa per la simpatia desbordant d’en Donato, que és la persona en el món que millor m’ha preparat el te amb llimona. Ja el trob a faltar, pel te i pel seu bon humor.


Us puc assegurar que el gust per la lectura uneix: desperta debats, recomanacions, complicitats i, quan hi ha prou feeling, en pot sorgir una polida amistat, com la que em va unir a en Toio. En Toio Pons no era un lector a l’ús, com tampoc era un tipus comú. Va ser un dels primers usuaris als quals vaig ensenyar a navegar per Internet. Els seus interessos es centraven en fer compres online per a les seves col·leccions. Cada vegada que anava de viatge, li arreplegava sobres de sucre per a la seva extensa col·lecció. “Però no t’ho mengis, eh?” Hi solia fer broma quan li donava els sobres.
En Toio era d’allò més imprevisible: un dia es presentava a la biblioteca amb el seu àlbum de sobres de sucre, de segells, de xapes de cava, de bitllets de loteria, de programes de cine, de fotos antigues... i me’ls mostrava, tot satisfet. Ens intercanviaven punts de llibres, que era l’afició que compartíem. Un dia de Reis, sense avisar, en Toio ens va deixar, i encara ningú no ha omplert el seu buit. En Toio era, realment, un tipus fora del comú.


Continuant amb gent especial que ha deixat petjada, record que fa uns quinze anys, la biblioteca va rebre la donació de llibres de teatre de na Margarita Pons. Un fons ben interessant que encara consulten alguns grups de teatre. Una part dels llibres estaven deteriorats i gastats per l’ús continuat dels actors. Després de passar per les mans de n’Amador de La Llana, semblaven nous. N’Amador hi va fer unes enquadernacions de pell i tela de colors variats i amb lletres daurades precioses. Una feina d’alta qualitat, que repetia cada cop que enviava a enquadernar al seu taller, just al costat de l’Ajuntament, les actes de Plens i altres llibres de Dalt la Sala. Com en Toio, n’Amador ens deixà de cop. En pau descansin tots dos.
I parlant de Dalt la Sala, també hi vaig fer feina d’arxivera. De fet, pels companys de l’Ajuntament, era s’arxivera. Muntanyes de capses i documents i papers i plànols m’esperaven per ser ordenats i classificats, quan hi vaig començar. Llavors, vaig ocupar els porxos de l’Ajuntament, el vaig fer omplir de prestatgeries, una taula, una cadira i un ordinador, i vaig començar a posar-hi ordre. Però abans, no sabeu bé tot el que vaig haver de tirar als fems (de trastos i andròmines que s’hi havien acumulat). Ara, l’Ajuntament construirà un nou arxiu, just davant de la biblioteca, per poder-hi conservar en les millors condicions els nostres documents, amb l’ajuda dels quals se seguirà escrivint la història d’aquest poble.


Tornant a la biblioteca, us diré que tenim molts usuaris i alguns ja tenen una edat ben avançada, com na Fina, n’Isidoro, na Basilisa o na Juanita, que, avui per avui, deuen ser de les més veteranes. Na Fina veia pel·lícules que s’enduia en préstec amb la seva cuidadora, na Raquel, una al·lota molt trempada amb qui fèiem molt bo. N’Isidoro, amb més de noranta anys, seguia venint a cercar novel·les, i na Basilisa, que sempre ha estat una gran lectora, encara llegeix els llibres que duim al Geriàtric, així com també na Juanita.
En Dolfo Garcia ha estat vinculat a la biblioteca des que aquesta va començar a caminar el 1967. Va ser el secretari de la Junta de la Biblioteca, un òrgan integrat per persones del poble, que decidien com havia de funcionar. També en va ser l’encarregat durant uns anys. El dia que vaig començar a treballar, en Dolfo em va lliurar el llibre d’actes de la Junta, perquè aquesta s’havia dissolt. Ell, però, sempre ha continuat venint a empotar-se’n les seves lectures preferides.
Des de bon començament vaig presentar-me (de forma totalment interessada —ho confés—) a en Toni Seguí, perquè em deixés un espai a la revista S’Auba, on poder escriure notícies sobre la biblioteca i sobre llibres i autors. A S’Auba he publicat diversos articles sobre el nét de la santlluïsera Catalina Cardona, és a dir, a Albert Camus, a qui admir profundament.


També li he dedicat uns quants escrits al nostre escriptor adoptiu, Cees Nooteboom, vesí des Consell des de fa gairebé mig segle, autor de Lluvia roja, un llibret preciós dedicat a l’illa —“mi isla”, com diu ell—, a ca seva, al seu jardí, als santlluïsers que coneix i descriu detalladament. Un dia, Nooteboom, discretament, visità la nostra biblioteca, i hi quedà gratament sorprès. Gràcies, Toni, per deixar-me escriure a s’Auba durant aquests anys.


Hi ha lectors de tota mena, gusts, manies i colors. N’hi ha els que llegeixen molt de pressa (els envejo, em podeu creure) i se’n duen llibres gruixuts (quant més llargs, millor), com en Rafel o na Carme; d’altres, els ben trien amb coneixement de causa, com n’Ester, na Marta, na Rosario o ses Ninís... Uns altres volen les novetats literàries i fan llargues cues esperant el preuat llibre, que pot trigar setmanes, fins i tot mesos, en estar disponible. D’altres, xalen llegint i sentint les històries d’amor de les seves autores preferides. També hi ha les que s’emporten revistes de cuina, de labors o manualitats, o les de decoració, vida sana, cinema, esports, humor... i un llarg etc, la major part, comprades a can Biel de sa Llibreria. D’ell i de les seves al·lotes, me’n duc un record especial.
I n’hi ha les que ho fan per lectura imposada voluntàriament, com les nostres lectores del Club de Lectura que, prèvia selecció consensuada i pactada, comparteixen una lectura tots els mesos, es reuneixen i creen una complicitat molt especial entre elles (permeteu-me que parli en femení, perquè la major part de persones que llegeixen en aquest país, són dones).


D’altra banda, hi ha els que venen a posta per endur-se pel·lícules, perquè en tenim moltes i bones... o per emprar l’ordinador i navegar per Internet, aquesta cosa que ens ha baratat la vida i la forma de treballar i gestionar la informació. I també hi ha els que llegeixen còmics, i els que s’enduen la guia de viatge quan parteixen, i els aficionats als llibres d’autoajuda, que a vegades van tan bé... o no fan res.
I també hi ha els llibres de manualitats, d’esports, i els llibres per estudiar oposicions, català i altres llengües, i els de molts altres temes... Perquè entre tots fem el món i les biblioteques han de ser el reflex d’aquest món divers, plural, multicultural, i han d’atendre la diversitat i facilitar l’accés a la cultura, l’aprenentatge i l’oci a tots els ciutadans.
Per açò la nostra biblioteca ha evolucionat amb els temps i s’ha endinsat en les noves tecnologies, oferint als usuaris, no només llibres i revistes en paper, sinó també discs, pel·lícules, ordinadors, Wi-fi, llibres electrònics, etc. I tot gratuït. Recordau que no heu de dur la cartera quan vingueu a la biblioteca...


I si no tenim el llibre que voleu, el demanam a una altra biblioteca i us el fem dur. Com aquella vegada que un lector ens va encomanar un llibre i quan va arribar-hi, li vaig telefonar per avisar-lo, una vegada i una altra... però ell no contestava. Quan era a punt d’anar-me’n, va sonar el telèfon i era ell, tot excusant-se que no m’havia pogut contestar al telèfon perquè tot just acabava de ser pare. A vegades passen coses tan polides, que et fan tornar a casa amb un gran somriure a la cara.


Si em demanau què és el que vull per als nostres lectors, tant infants com adults, us diré que els vull veure gaudir amb la lectura d’un llibre, formar-se (quan en tenguin necessitat) i xalar amb qualsevol de les activitats de promoció de la lectura que normalment fem.
Em sent molt satisfeta d’haver portat a Sant Lluís contacontes fabulosos, autèntics espectacles que han fet gaudir diverses generacions d’infants.


Realment, tenim molta de sort de poder comptar habitualment amb els escriptors de ca nostra, sempre disposats a visitar les nostres biblioteques i parlar-nos de la seva obra, com Josep M. Quintana, Josep Masanés, Maite Salord o Marc Pallicer, d’entre molts altres.


Em sent especialment commoguda que ens hagin visitat autors de reconeguda fama internacional com Rafael Chirbes —guanyador del Premio Nacional de Narrativa de 2014—, l’escriptora Belén Gopegui; pensadores de l’alçada de la catedràtica de Filosofia moral i política, Victòria Camps, i lluitadores incondicionals, com la jove afganesa, Nadia Ghulam.




Les biblioteques són centres democratitzadors de la cultura, la informació i el saber, i proporcionen materials per construir consciències obertes i crítiques, en contra del pensament únic i la intolerància. Per açò han de disposar de recursos suficients, tant econòmics com humans.


M’agradaria acabar amb una petita broma, un muntatge fotogràfic fet amb motiu del 50è aniversari de la Biblioteca, el passat 1 de juliol. Hi podem veure na Maria Lluïsa Serra —la gran impulsora de la creació de la biblioteca— en una visita escolar, explicant les meravelles que els infants hi poden trobar.


Voldria tenir un darrer reconeixement per a ella, per a tot el personal que hi ha fet feina, per als membres de la Junta de la Biblioteca i per als diferents consistoris, per la seva sensibilitat cap al servei i per adaptar-lo a les circumstàncies de cada època. I per descomptat, per als nostres lectors!


Jo no som de Sant Lluís, però he vingut a diari durant tant de temps i hi deix tantes amistats, que crec que un trosset del meu cor sempre hi romandrà. I la vostra biblioteca sempre serà una poquet meva.


Llibre-caixa, obsequi de l'Ajuntament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada