dijous, 21 de setembre de 2017

How deep is your love

Ella llegeix el diari plàcidament després d'haver pres el cafè al bar on sol anar a berenar. És el seu break rutinari i el respecta tant com pot. Després tornarà a la feina i s'endinsarà en el ritme frenètic d'anades i vingudes, de trucades i d'informes a correcuita per ahir.
Assaboreix el darrer glop i passa ràpidament les darreres pàgines amb la premura de qui no hi pot romandre més temps. De cop s'atura en una i hi resta bocabadada gairebé un minut. És ell? Es tracta d'aquell al·lot que conegué, però que mai no gosà dirigir-li una sola paraula? Quants anys deu fer, d'allò? Trenta-cinc, trenta-set?
Sí, és ell, sense cap dubte. El seu llinatge, gens habitual a l'illa, el delata, així com el nom compost. I l'edat també: cinquanta-tres anys, tres més que ella.
La vista se li ennuvola i els records d’adolescència desfilen veloços davant seu: les amigues íntimes i alguns amics, les gales de COU, les llargues anades i vingudes de la discoteca, tot xerrant i fent manetes... I ell, tan alt, ros, ben plantat i simpàtic, més gran i madur que els marrecs de la seva edat.
Ben segur que mai no es va adonar que ella existia i que també formava part d'aquell grupet que, com tants altres, havia sorgit espontàniament a Cal Dimoni o a Body. Capvespres de Coca-Coles i mitjanes, confidències entre al·lotes, les primeres calades de tabac ros, bolles de billar entrexocant amb un soroll sord. Ell, dret amb el pal a una mà i a l’altra un Winston, concentrat i estudiant el pròxim cop. Ella, palplantada a l'altre costat de la gran taula, dissimulant, sense gosar a jugar ni a moure’s per no fer el paperot i que ell no se n'enrigués de la seva mala traça.
Quants mesos hi va fantasiejar? Quantes nits hi va somniar? Com era de feliç amb aquella il·lusió que, n'estava segura, mai no passaria d'açò, però que alimentava tant i tan bé com podia.
De l'altaveu del bar surt una veu familiar cantant How deep is your love. Els Bee Gees posen la banda sonora als seus records: lents en una pista gairebé a les fosques sota el llum giratori de vidre; dos cossos aferrats amb la passió i la malaptesa de la primera joventut.
Torna en si amb els ulls humits, ara sí, i un nus a la gola i les llàgrimes cauen damunt l'esquela. Plora, no tant per la seva marxa, sinó pel que va representar, ell i els altres, els seus al·lots, els seus amors, als quals —ara se n’adona— mai no ha oblidat del tot. Tot i que mai no hi pensa, encara hi són.


I, més que per qualsevol altra cosa, plora pel temps, inexorable i implacable, que l’ha allunyada d’allò que una vegada va ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada