La dama i el manuscrit

Relat guardonat amb el segon premi, del Premi Illa de Menorca de Narració Curta 2015

Aquell dia Roger arribà més prest del que era habitual en ell. Com sempre, travessà la gran sala de consulta de la Biblioteca de Catalunya. Passà per diversos passadissos i petites estances, fins arribar a la sala de Reserva dels manuscrits, els incunables i els impresos antics. L’accés era restringit a investigadors i estudiosos acreditats, i l’espai permanentment vigilat pel personal i les càmeres de seguretat.
Era l’únic usuari a la sala de Reserva. La bibliotecària se’l mirava de reüll des que li havia fet guardar el bolígraf. “Si us plau, només el llapis, la goma i el quadern”, li havia dit amb un xiuxiueig burleta. No se’n podia avenir que després de tants d’anys com usuari del centre, encara hagués de fer-li aquella mena d’advertiments. Però Roger estava massa neguitós per parar atenció a les normes de consulta. Quan s’adonà del desconcert de la dona, va fer els possibles per concentrar-se en la seva comesa. No podia tornar a ficar la pota o ho acabaria espatllant.

Roger era músic. Sonava la viola de gamba i dirigia un conjunt especialitzat en música antiga i barroca, de nom Ars Antiqua. També era musicòleg i sovint anava a biblioteques i arxius per estudiar detalladament cançoners, còdexs de cantigues, missals, danses i altres documents de música antiga, normalment manuscrita. La seva finalitat era la recerca per a rescatar-los de l’oblit dels armaris i retornar-los la seva funció: ésser interpretats pels músics i gaudits pel públic. La reputació i l’èxit d’Ars Antiqua residia precisament en la interpretació d’obres recuperades amb instruments de l’època. Els enregistraments es venien força bé, fins al punt que Roger havia fundat, juntament amb un col·lega, un segell discogràfic, caracteritzat per l’originalitat i la qualitat del seu catàleg. El darrer disc havia estat mereixedor d’un premi Grammy.

En arribar a la biblioteca, havia demanat de consultar el manuscrit Ms. 307 i l'incunable Ic. 107. Passava els fulls de pergamí del còdex lentament i amb cura, fruint-ne de cadascun. Portava les mans enfundades dins guants de cotó, d'ús obligat per evitar embrutar o transmetre als documents la grassa, els bacteris i potser els virus o qualsevol mena de fluït corporal.

Estava meravellat amb el manuscrit Ms. 307 —no debades era considerat una de les joies de la institució—. Cada cop que l’havia estudiat, experimentava una barreja de sensacions contradictòries: d’una banda, veneració profunda i d’altra, un estrany desassossec. Es tractava d’un cançoner anomenat pels especialistes Cançoner de Bellver, un volum de luxosa factura, enquadernat en pell de moltó, amb pedres incrustades i lletres gravades en pa d'or. L’interior contenia caplletres i miniatures il·luminades per un mestre força destre. L’obra era un recull de cançons trobadoresques de diferents poetes occitans i catalans, copiat possiblement a finals del segle XIV en un monestir de la comarca de Bellver —vet aquí el nom—. Devia haver pertangut a un noble d'una de les corts més riques dels voltants —el còdex li hauria suposat una donació substanciosa a la comunitat monàstica—. “Realment sublim... una llàstima, tanmateix”, pensava mentre l'examinava amb avidesa i cobdícia.

Posteriorment, obrí l’incunable Ic. 107, titulat Enigmes, encanteris i remeis dels pobles del Pallars. Es tractava d'un incunable anònim, enquadernat en pell negra, força austera i sense cap floritura, motiu o lletra, imprès a Barcelona el 1498. L’edició era modesta, a tinta negra, i contenia escasses il·lustracions xilografiades.

Quan portava una bona estona llegint-lo i amb poques esperances de trobar el que estava cercant, parà atenció en l'encanteri número cent tres —n’hi havia cent cinc—, el qual portava el títol De com fer que una dama sospiri d'amor per lo cavaller que la pretén. Feia referència a una cançó trobadoresca molt cèlebre a les corts de la Corona d'Aragó durant el segle XIV. Explicava com les dames, en sentir-la de boca dels seus pretendents “foren qui foren aquests homens, tant si són richs o pobres, jovens o veis, guapos o esguerrats, la dama sucumbirà forçosament i per sempre més a l'amor de lo seu estimat”, concloïa. Seguidament, aportava informació lingüística i musicològica per a la identificació de la peça. Cercà àvidament en el Cançoner de Bellver i trobà una cançó que coincidia amb la descripció feta a l’encanteri. Tot encaixava i no hi havia cap dubte que tenia a les mans allò que cercava amb deliri. Va apuntar al quadern les instruccions d'execució de la preuada peça i es va disposar a esperar.

Els minuts es feien interminables, però calia esperar el moment propici. En l’instant en què la bibliotecària lliurava uns documents a un usuari i parlaven breument, Roger va treure una fulla d'afaitar d'entremig de la samarreta i la camisa i, tot d'una volada, tallà el full de pergamí que contenia la cançó trobadoresca, amb tanta mala sort, que es va fer un tall al dit índex i unes gotes de sang tacaren el pergamí. Encara sort que abans havia tingut la prudència de treure’s discretament el guant. Restà gairebé immòbil dissimulant una ganyota de dolor amb el dit a la boca. La calma de la sala i l’absència de guardes jurats indicava que la càmera no havia enregistrat l’incident. Tanmateix, havia d'anar amb compte amb la bibliotecària. Una hora més tard i aprofitant les distraccions del canvi de torn del personal, introduí el pergamí dins del quadern de notes. S'aixecà i portà el manuscrit mutilat, l'incunable i els guants a la bibliotecària que acabava d'arribar.

Visiblement excitat, sortí esperitat de la biblioteca i es dirigí directament a ca seva. Vivia a la Rambla del Raval, a pocs minuts de la Biblioteca de Catalunya, en un dels pisos que es van aixecar quan es construí el passeig. El seu loft, lluminós i avantguardista, era el reflex del seu estatus personal i professional: un home madur i ben plantat, que encara traspuava passió i energia. Un músic de llarga trajectòria professional i reconeixement internacional, guanyador de nombrosos premis, que havia forjat la seva carrera en la constància i l’excel·lència. Es podia dir que ho tenia tot, excepte una cosa. Elisenda.

Elisenda, eternament i sempre ella. L’havia coneguda deu anys enrere, el dia que convocà una audició de veus femenines amb la finalitat de triar-ne una per al seu conjunt —la soprano havia marxat i calia una substituta sense demora—. Quan Elisenda entrà a l’estança, amb la seva llarga cabellera fosca, els ulls blaus turquesa, la cara angulosa, el cos esvelt dins del vestit blanc que gairebé li arrossegava, l’envaí una estranya sensació de familiaritat i un sentiment profund i oblidat li despertà sobtadament des de molt endins. La seva figura, la forma de moure’s i, més que qualsevol altra cosa, la seva veu aguda i timbrada, el van convèncer que aquella al·lota d’una vintena d’anys seria la seva millor cantant. La intuïció no el va decebre: Elisenda va esdevenir la veu més sublim que mai havia tingut Ars Antiqua, desenvolupant una tècnica interpretativa personal basada en les fonts originals i despullada d’influències romàntiques.

L'amor mai no havia somrigut Roger, ni en el present ni en cap altre temps passat. En el transcurs d’aquests anys, arribà a estimar Elisenda amb un amor infinit i desesperat, com si fos l’única dona a la terra. Però ella no se l’estimava; vivia indiferent als seus reclams. Ara, finalment, ell es trobava a una passa de posseir el seu cor. El seu cor i la seva ànima, eternament. Per sempre més.

En arribar a ca seva, el músic es disposà a interpretar la cançó segons les indicacions descrites a l'encanteri. Es va asseure i es col·locà la viola de gamba entre les cames. Agafà el full esquinçat i li atracà per darrere la flama d'una espelma, anant alerta de no cremar-lo. Després d'uns segons, van aparèixer al pergamí noves notes musicals i s'esborraren les que hi havia escrites durant gairebé set segles. Meravellat per aquest fenomen, col·locà el full amb la nova melodia al faristol i començà a sonar-lo.

Al setè compàs, de sobte, aparegué a la cambra un home jove, de belles faccions i rostre albí, que contrastava amb el vestit negre que portava i els cabells i la barba brunes. Espantat, Roger interrompé la tonada i s'aixecà bruscament amb la intenció de clavar-li l'arc de l'instrument. Molt hàbilment, l'altre li aturà l'envestida amb una mà i amb l'altra li tapà la boca.

—No cridis. Tanmateix no et servirà de res —li digué contundentment a cau d'orella.

—Què vol? No tenc diners aquí... —aconseguí articular quan l'home li destapà parcialment la boca.

—Venc a emportar-me el que em pertany, ja que has trencat el pacte que vam segellar.

Llavors l'home passà una mà per davant dels seus ulls i l'hipnotitzà. Roger es va sentir transportat set segles enrere, a un castell medieval de la Catalunya Nord. El mateix home vestit de negre li lliurava un pergamí com el que tenia ara en el seu poder i ell segellava un altre amb unes gotes de sang del dit índex. Es despertà i començà a gemegar amb desesperació i a cridar:

—Belzebú! Ets tu? No!!!

—Et vaig advertir que l'encanteri només es podia executar un sol cop. L’incompliment del pacte implica la mort. Més ben dit, la vida eterna, per sempre més, en el meu regne.

El seu destí estava escrit i segellat, però Roger va intentar resistir-s’hi inútilment per darrer cop. Desesperat, maleí l'existència de les seves vides anteriors però, més que qualsevol altra cosa, la seva estúpida arrogància que l’havia portat a temptar la fortuna i a perdre definitivament la seva estimada... i la vida.

—Elisenda... —va ser el seu darrer lament, amb la mirada apagada i la veu exhausta.

Publicat a: Ara ja saps qui ets i els sis relats finalistes del XXII Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Maó: Editorial Menorca, 2016.