Hi ha dies en què la mar m’estira. Llavors, he d’anar a trobar-la per sentir que visc rodejada d’aigua.
Baix al port quan el sol és a punt d’amagar-se per ponent i una llum tènue pinta de color platejat la superfície de la mar. No corre gens de vent i les barques s’emmirallen en la quietud de l'aigua.
El fred es va intensificant a mida que cau la nit.
De la mar puja un aire gelat i humit que entumeix la cara, l’única part del meu cos al descobert. M’agrada olorar aquesta brisa i que em revifi.
En pujar les escales del Port Mahón ja és quasi fosc i sent que el cos ha entrat en calor per l’esforç.
Em gir i faig una darrera ullada al meu port: la seva immensitat amb l’Illa del Rei enmig, S’altra banda, Cala Figuera, les balises enceses, el moll de baix amb els diversos pantalans i la Mola a la bocana. Tot és al seu lloc, però el port mai és igual.
I mai em cansaré de contemplar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada