Un any més

Quan vaig néixer, en el més cru del dur hivern de 1967, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.

La comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena: tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.

He tingut una vida normal, com qualsevol filla de classe treballadora nascuda a les acaballes del franquisme i en els inicis de l’obertura i desenvolupament d’un país que romania tancat en tots els sentits des del final de la Guerra Civil.

Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri. No m’han regalat res. Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que un jove pot tenir.

He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa” súper protectora, i que tanmateix em va deixar desplegar les ales i partir, encara que  amb el cor encongit.

He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar molt perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com solia dir.

He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor.

He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.

He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.

He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs de la vida, amb més o manco encert.

He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de tenir el refugi dels llibres. 

He tingut sort de comptar amb bastanta força de voluntat, perquè és el més efectiu per anar pel món.

Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.

I quan no n’he tingut de sort o han vingut maldades, n’he après.

Avui en faig 51 i encara no m’explic com han passat tant de pressa.

Una amiga m’ha felicitat amb aquest poema de Jorge Eduardo Cinto, preciós, que he transcrit:

"Ojo con Ellas…

Andan por ahí, con su atrevido miedo,

portando sus cincuenta, sesenta y más años.

Lindas, leídas, viajadas, sensibles, ojo con ellas.

Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido.

Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.

Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías, y ahora

desentumecieron las suyas: ¡ahí estaban!

...intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo:

no ya las de un hornero... sí las de una gaviota, soberana y curiosa.

Saben de la vida, y de tu hambre... porque con su cuerpo han sabido saciarlas...

Expertas en estupidez, sarcásticas, y en sus matices, se reconocen inmersas en ellas hasta el estupor, soportaron mucho hasta el dolor.

Sabrán distinguirla, no lo duden, son expertas en economía, la aplican en el gesto y al detalle.

Tienen un andar muy sensual.

Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.

Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.

Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.

Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios,

Caminan con una profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en su sonrisa.

Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques,

no le arruines el dia, no les envíes un mensaje de texto.

Mejor invítala a tomar un café con mucho tiempo por delante.

No recurras al email. Preferirán un poema en la servilleta recordando sus épocas de romanticismo.

No les hagas promesas, no le vendas falsas imagenes.

Mejor exhibe tu autenticidad mas despojada.

No caigas, por rellenar, deja que respire un silencio en común.

Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. 

Avanzan por un camino incierto, pero elegido.

En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.

En su mirada, una decisión...

Ojo con ellas…

Tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino".

Gracias, Ana Maria Sanz. Nosotras tenemos la suerte de ser así. Y así esperamos cumplir muchos más.

Karl Ove Knausgard: la lluita amb la vida i la literatura

La mort del pare. Barcelona: L’Altra Editorial, 2015. 495 p. (La meva lluita; 1).

I la mort, que sempre he considerat la dimensió més gran de la vida, fosca, fascinant, no era més que una canonada amb una fuita, una branca trencada pel vent, una jaqueta que rellisca d’un penjador i cau a terra

Volia llegir aquest llibre després de la mort del meu pare, però no en vaig ser capaç. Han hagut de passar devuit mesos perquè per fi el tragués del prestatge.

Es pot —s’ha de— llegir en qualsevol moment, excepte quan un perd el propi pare, perquè pot ser massa punyent. A part d’açò, és una experiència literària única molt recomanable.

Karl Ove Knausgard

Vaig arribar fins Karl Ove Knausgard a través de la meva professora d’escriptura, Ana Haro. Fa uns anys, ens va parlar d’un autor norueg que estava narrant la seva vida en diversos volums. Un exercici d’introspecció i realisme literari que estava sent un èxit als països nòrdics i que ja s’estava traduint a diferents idiomes (actualment, a més de vint).

Fa temps que escric sobre mi mateixa, el meu univers i els meus records. Així que, empesa per l’afany d’aprendre dels bons, vaig seguir el consell d’Ana, començant amb La mort del pare, primer llibre del projecte vital narrat per Knausgard, La meva lluita, un títol provocador que no passa desapercebut per les seves connotacions.

Knausgard inicia La mort del pare amb un al·legat sobre la mort de 4 pàgines:

Per al cor, la vida és senzilla: batega tant de temps com pot. I després s’atura. Tard o d’hora, un dia, aquest martelleig s’aturarà tot sol, i la sang començarà a córrer cap al punt més baix del cos, on s’acumularà formant una basseta, visible des de fora com una taca fosca i tova en la pell cada cop més blanca, mentre la temperatura corporal cau, els membres s’engarroten i els intestins es buiden...

El llibre es divideix en dues parts. En la primera afloren els records de la infantesa, en què la por i l’afany de ser acceptat per un pare imprevisible i distant, contrasta amb una mare amorosa, però poc rellevant. L’admiració incondicional pel germà gran és palesa en tota l’obra. Les inseguretats i el caràcter introvertit de l’adolescent deixen pas al jove, caracteritzat per la rebel·lia, la música rock i pop i els intents frustrats d’imitar els grups preferits, la complicitat dels amics, el descobriment del sexe i els primers enamoraments i la separació dels pares.

L’autor ens introdueix la seva família, que acabarem de conèixer a la segona part, centrada en la mort prematura del pare, que Knausgard descriu detalladament sense ocultar-nos com va ser víctima dels excessos amb la beguda i d’una existència autodestructiva. Però tant o més impactant és el desvetllament detallista de les condicions en què vivien ell i sa mare, l’àvia del protagonista, una dona senil i descuidada. L’actitud i les reaccions de l’àvia són d’allò més colpidores: l’abstracció, les repeticions, els oblits, la decrepitud i la manca de cura de la pròpia persona són tan reals, que esgarrifen i commouen.

És una novel·la d’homes. Ells en són els protagonistes: l’autor, el pare, el germà, els oncles, l’avi, els amics. Els sentiments i emocions que li produeixen els personatges afloren de diferent forma i intensitat al llarg de l’obra. Les contradiccions que s’apoderen d’ell envers el pare a la seva fi, són la culminació de les experimentades al llarg de la seva vida.

Escrit amb un estil directe i despullat de tot artifici, és ple de detalls i descripcions acurades. Tanmateix, res hi és perquè sí. Si no, com s’explica que Knausgard narri la seva vida i no ens avorreixi ni ens cansi? La narració navega d’un record a un altre amb una transició imperceptible, barrejant, alguns cops, disquisicions sobre música, art, etc. Amb açò es descobreix l’erudició de l’autor.

La mort del pare té una determinació indestructible d'arribar fins al final en l'exploració del propi jo i la societat circumdant. La crítica l’ha comparada amb les grans novel·les de Thomas Mann, L'home sense atributs, de Musil i A la recerca del temps perdut, de Proust (Rafael Narbona).

Es tracta d’un experiment literari d’alt nivell narratiu, un nou gènere original i apassionant. Una obra que, malgrat el que pugui aparentar, enganxa des de la primera pàgina i no t’abandona fins al final, en què desitges començar el següent volum. 

Tanmateix, ara no continuaré. He de canviar de tema perquè La meva lluita és la narració d’un home que es despulla en cada llibre de forma real i, a voltes, descarnada; per açò faig un parèntesi, per seguir més endavant amb Un home enamorat (2), L’illa de la infantesa (3), Ballar en la foscor (4) i Dies de pluja (5). Més de 3.500 pàgines en total.

Molt recomanable la versió catalana de l’Altra Editorial, amb la traducció acurada d’Anna Llisterri.
Entrevista d'Anagrama (editorial en castellà) a l'autor:

La mirada compromesa i colpidora de Toni Vidal

Ahir es va inaugurar la primera exposició antològica del fotògraf menorquí Toni Vidal (es Castell, 1934): Toni Vidal des de dins.

I ahir, per fi, el vaig conèixer, després de sentir-ne parlar força, ja que des que faig feina al Consell Insular, ara fa sis mesos, he col·laborat en l’organització de l’esdeveniment.

Toni Vidal és un fotògraf excepcional, un artista dotat d’una gran sensibilitat i un poeta de la imatge; el fotògraf menorquí més important del segle XX, en paraules Carles Jiménez.

Toni Vidal. Foto de David Arquimbau

El Consell Insular ha fet possible aquest esdeveniment, un homenatge que la seva terra natal li devia. Don fe que l’equip del comissariat de l’exposició ho ha donat tot perquè sigui una mostra representativa del conjunt de l’obra de Vidal, i que el catàleg en sigui el testimoni fidedigne, realitzat amb cura i professionalitat.

Ara, la satisfacció de la feina ben feta —gairebé perfecta, diria jo, perquè la perfecció no existeix, afortunadament—, després de molts mesos treballant-hi de valent, ha estat màxima per a tot l’equip humà implicat.

Ahir, els sentiments de tots estaven flor de pell, especialment, després dels parlaments, en què es veia un Toni Vidal emocionat i content pel resultat.

Abans, havíem parlat una estona, ell i jo. Li havia transmès fins a quin punt m’havien colpit les seves fotografies en el catàleg, i ara, en directe, molt més. La foto “Cala Corb”, d’un pescador assegut damunt un norai amb les cames encongides i una barca i les coves al fons, m’havia deixat amb un nus a la gola, no sabia si per la seva mirada o ben bé per què.

Absorta. Foto de David Arquimbau

La fotografia social de la fàbrica del Gas de Maó, tancada fa cinquanta anys, i la de la fàbrica de la España Industrial de Barcelona (on actualment hi ha un gran parc) desprèn una bellesa fosca per les dures condicions laborals, reflectides no només en l’escenari captat per l’objectiu de manera magistral, sinó també per les expressions i actituds dels personatges. La captura de les imatges està feta en el moment precís, la llum concreta i els elements i personatges que cal mostrar: no hi manca ni sobra res per narrar el missatge que vol transmetre. I tanmateix, la duresa i l’angoixa de què l’objectiu del fotògraf ens fa partícips, esdevé poesia.

L’art no radica en reproduir la realitat, sinó en interpretar-la i transformar-la en canal expressiu de l’artista. Toni Vidal s’expressa a través del seu objectiu i ens mostra la vida i les persones sense artificis. La seva mestria està en l’alt domini de la tècnica, la paciència de saber esperar el moment precís i la sensibilitat de la seva mirada per copsar-lo. Cada imatge se la jugava en un o dos clicks, m’explicava, perquè intentava gastar el mínim de material. És increïble.

Amb en Toni Vidal

Cadascuna de les fotografies fetes als obrers i les fàbriques són absolutament descriptives i no els cal paraules. Les imatges que representen les altres temàtiques ens mostren l’essència dels diferents oficis que va immortalitzar, la Menorca rural d’un paisatge que es perd—no només les cases i els camps, sinó també els pagesos, com vestigis d’un temps llunyà i irrecuperable—, els retrats, en què copsa tan bé l’ànima del personatge... I les fotografies de les festes de Sant Joan, on elements aparentment secundaris —la pistola enfundada del guàrdia civil, les dones de les autoritats, l’home ballant davant la banda de música— prenen un protagonisme del tot intencionat.

Finalment, la mirada amb què dissecciona la natura, ens mostra la bellesa i les matisacions de colors d’una fulla que es desprèn de la tija o de les formes i textures de les roques menorquines erosionades per la tramuntana.

Polítics, membres del comissariat i col·laboradors

La fotografia de Toni Vidal és feta des de dins, des de la seva mirada introspectiva i personal, per transmetre tot allò que nosaltres, artífexs de la paraula, no podríem expressar millor.

L’exposició antològica Toni Vidal des de dins, romandrà a la sala del Roser de Ciutadella fins el 17 de març. Posteriorment es podrà veure a Maó, des del 30 de juny i durant tot l’estiu a Ca n’Oliver. No us la perdeu!

Vull agrair al fotògraf i amic David Arquimbau les fotos que m'ha cedit.

Caos i propòsits incomplerts. Meta aconseguida

Enguany, com els altres: caos i propòsits incomplerts.

Ha passat (només) un any, però has de ser realista: una no barata de la nit al dia, per molts propòsits que et fessis la nit de cap d'any de l’any passat —ara fa 365 dies—. I a més, per a més inri, ho publiquessis al blog, evidenciant públicament la teva fràgil voluntat en segons quins assumptes. Com a la darrera revisió mèdica, quan et feliciten pels teus anàlisis exemplars —oh!, quina sang més sana!— però no pel teu cos. Sempre pots fer servir l'excusa de les dones que es troben en el teu estat hormonal, però deixa d'enganyar-te. No a tu mateixa.

I tot allò que havies de fer, escriure, llegir i dedicar-te més a... On ha quedat? Ets una atacada amb mala consciència!

Tanmateix, enmig del caos hi ha un propòsit complert, gràcies al que consideres una de les millors virtuts: la PERSEVERANÇA. Et vas proposar un objectiu, t’hi vas dedicar i ho vas aconseguir.

Durant el 2017 la teva vida laboral ha canviat radicalment. Sortir de la zona de confort no és fàcil ni còmode; començar de nou esgota i estressa, però et renova i t’ofereix una nova oportunitat per demostrar-te que encara vals i que l’experiència que portes a l’esquena (trenta anys!) et fa creure en tu mateixa i dir: "Yes, You can!"

En aquest nou any, seguiràs perseverant.

I continuaràs cercant la BELLESA en qualsevol de les seves manifestacions i formes. En les paraules escrites i pronunciades, en les combinacions dels sons i els ritmes, en la natura, en l'art, en la bondat, en un somriure, en la mà estesa d’una amiga, en els gests de l’amor...

Serà el més gran propòsit per al 2018.

Davant la tomba d'Albert Camus

¿Qué podré yo llamar eternidad, sino a todo aquello que forzosamente habrá de continuar después de mi muerte? Albert Camus

“No conec res més idiota que morir en un accident de cotxo», va dir Albert Camus el dia abans de morir en un accident de cotxo a la carretera de Borgonya, a prop de La Chapelle Champigny.

El 4 de gener de 1960, Camus partia de Lourmarin —el petit poble de la Provença on es traslladà a viure després de rebre el Nobel— cap a Paris en l’automòbil del seu editor, Michel Gallimard. Aquest, que li agradava córrer,  conduïa a gran velocitat en una recta sense obstacles però, amb tan mala fortuna, que un pneumàtic rebentà. L’automòbil se sortí de la carretera i topà amb un arbre tan violentament, que el vehicle es partí en tres trossos. Gallimard i els altres ocupants van sobreviure, excepte Camus, que morí a l’acte.

Dins el cotxo es trobà el maletí que portava l’escriptor amb un manuscrit inèdit i inacabat, El primer home, la seva gran obra autobiogràfica, l’obra a través de la qual definí els seus orígens modestos i menorquins.

Així fou com finalitzà la vida de l’escriptor, periodista, dramaturg, filòsof i Premi Nobel de Literatura de 1957, als 47 anys d’edat. Va tenir una breu, però fructífera i apassionant carrera literària.

Que no hauria arribat a escriure si la seva vida no s’hagués segat tan prest?

No obstant açò, la vida de Camus era la de l'home que se sap «condemnat a mort» per una malaltia pulmonar i la tuberculosi, motiu pel qual treballava incansablement.

La seva fi, certament, va ser tan absurda i imprevisible com la d’alguns dels seus personatges literaris (L’estranger o L’estrany, El malentès...).

La polèmica que sempre va envoltar la figura de Camus pel seu esperit crític i independent, així com per la seva postura davant la independència d’Algèria, va provocar el seu rebuig en determinats cercles intel·lectuals francesos (recordem l'enfrontament amb Sartre), fins els nostres dies. Tanmateix, força escriptors, com François Muriac lamentaren en el seu moment «la pèrdua del jove mestre de la jove elit europea com una de les més grans que podien patir a hores d'ara les lletres franceses».

Lourmarin

L’estiu de 2016 vaig fer un viatge per la Provença francesa. El dia que arribàrem més a l’est, ens vam topar amb una indicació, Lourmarin. “Aquest nom em sona”, vaig pensar i aleshores em vaig adonar que estàvem a punt d’arribar al poble on Camus va viure els darrers anys de la seva vida.

Sabia que hi era enterrat i ens vam dirigir cap el cementeri.

Lourmarin és una petita població d’un miler d’habitants, situada a la regió de la Provença-Alps-Costa Blava.

El cementiri no va ser fàcil de localitzar, ja que es troba a un parell de kilòmetres de la població per un camí poc transitat.

Porta d'entrada al cementiri de Lourmarin

A l’entrada hi ha la indicació de la seva tomba.

Una tomba modesta. Com a làpida, un monòlit de pedra calcària erosionat i embrutit pel pas del temps, amb el nom i els anys de naixement i mort, baix un arbust i envoltat de plantes silvestres. Res més.

Albert Camus. 1913-1960

Una tomba senzilla, sense cap arranjament, ni ram de flors ni cap ramell.

Al costat, la tomba de la dona, Francine Fauré, de les mateixes característiques.

Em vaig emocionar davant la tomba d’Albert Camus. El meu ídol, un dels meus escriptors i pensadors preferits. L’home que destacà per la seva lucidesa, la seva prosa, el seu compromís social i polític, i la seva honestedat i coherència.

Potser per açò mateix, la tomba d’Albert Camus és senzilla, pobra i desendreçada.

Ens queda, tanmateix, la seva obra, el seu millor testimoni.

En pau descansi.

Espai cultural Albert Camus, a Lourmarin

També he escrit aquests articles sobre Albert Camus:

¡España libre!, o el clam d'Albert Camus pels republicans espanyols
Albert Camus i les seves arrels menorquines

El meu viatge a Eivissa i Formentera i IV: Formentera

El nostre viatge a les Pitiüses va finalitzar amb la visita a Formentera, l’illa habitada més petita de les Balears.

Botiga al Pilar de la Mola

S’ha d’anar-hi per comprovar com n’és de menuda, de plana, de polida... una petita joia a la qual esper tornar-hi amb més temps per recórrer-la amb la calma que es mereix.

La franja més estreta de l'illa fa 1,5 km d'amplada (vista des de la Mola)

Des del port d’Eivissa hi surten molts vaixells. Si es va sense vehicle, es pot agafar un ferry ràpid i llogar-hi una moto al mateix port de La Savina. Per mi, allò ideal hauria estat visitar-la amb bicicleta elèctrica, però només hi vam ser un dia i havíem de fer via. Amb un vehicle de dues rodes, l'illa és perfectament accessible i còmoda, a través de les carreteres principals, però també dels camins verds, boscos de pins i savines i pel seu interior rural (millor, en bici o a peu).

Platja de Migjorn

Formentera té 12.124 habitants i 83,2Km2 de superfície. Tanmateix, la seva forma retallada fa que tengui una gran extensió de costa (69 km), amb moltes platges, cales i preciosos racons solitaris. L'illa destaca per la seva bellesa mediambiental i pel seu paisatge, encara salvatge, de dunes i platges, que es conserven en bon estat, com moltes de les menorquines.

Es Caló de Sant Agustí n'és un exemple: preciós paratge d'aigües turqueses i cristal·lines:

Curiosament, l’arquitectura rural es més parescuda a la de les Balears majors que a la de la veïna Eivissa, amb cases blanques, però també de color de la pedra i teulades a dues aigües de teules vermelles, sovint amb portes i finestres blaves:

Cases de Sant Francesc Xavier

Formentera consta d'un únic municipi i tres parròquies (antiga organització territorial al voltant d'una església): Sant Francesc Xavier (la capital), Sant Ferran de ses Roques i el Pilar de La Mola.
A cadascuna de les parròquies, hi trobam, com és natural, la seva església, d'idèntiques característiques a les de la Pitiüsa gran: grans edificis en forma de fortalesa o mastaba, quadrades o rectangulars, feixugues i blanquíssimes:

Església del Pilar de la Mola

Església de Sant Francesc Xavier

La Mola és el punt més alt i oriental de Formentera, amb 192 metres d'alçada, un gran promontori, dalt del qual domina, imponent, el Far de la Mola, per sobre d'uns salvatges i espectaculars penyasegats. La resta de l’illa és pràcticament plana.

Far de la Mola, considerat per molts el far "de la fi del món"

A l'extrem sud-est de l'illa hi trobam el Far de Barbaria, enmig d'una solitud desèrtica i una terra erma:

Roques, la mar i una cova mirant a Àfrica, on una parella sona els Tank Drums, posant-hi la banda sonora a un lloc màgic i colpidor.

El lloc perfecte per contemplar i sentir com mor el dia...

I com no, hi trobam torres per vigilar i defensar-se dels atacs dels moros, pirates i altres invasors, tan freqüents en el passat de les costes de les nostres illes. Molt a prop del Far de Barbaria hi ha la Torre des Garroveret (s. XVIII):

A Formentera també podem visitar monuments prehistòrics, com el sepulcre megalític de Ca na Costa, a prop de l'Estany Pudent:

El nostre viatge a les Pitiüses finalitzà a ses Salines de Formentera, amb una posta de sol meravellosa.

Fins aviat!

Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa

El buit que deixà Maria Lluïsa Serra

El 1967 va ser un any força intens per a Maria Lluïsa Serra. Aconseguí que a l’abril se celebràs a Menorca el X Congrés Arqueològic Nacional. Durant l’estiu inaugurà les biblioteques des Castell, Ferreries i Sant Lluís i dotà d’un nou local la des Mercadal, completant així la xarxa de biblioteques municipals. A l’octubre assistí al VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a València.

Tot açò, compaginat amb la direcció de la Casa de Cultura de Maó i la investigació sobre història i arqueologia de Menorca, entre d’altres.

Malauradament, els seus projectes es van interrompre ben prest. El 19 de novembre Maria Lluïsa moria en plena maduresa intel·lectual.

Cinquanta anys després, la recordam com una de les persones més il·lustres i intel·lectualment més completes que ha donat la nostra illa. No debades, l’endemà del seu decés diferents personalitats de la nostra illa van publicar en el diari Menorca nombrosos escrits en memòria seva, destacant-hi l’erudició, vocació, entrega, capacitat de treball, generositat, humanitat i el seu grandiós llegat intel·lectual.

Mateu Seguí Mercadal i els altres col·laboradors mostraven la seva perplexitat envers la notícia, ja que Serra havia ocultat la seva malaltia a tothom. “Tal era su actividad y preparación, que difícil va a ser suplirla con eficàcia... Desde su ingreso en la universidad hasta ayer, su vida fue una contínua superación, conseguida gracias a su enorme capacidad de trabajo, en el que volcaba su apasionada vocación, hasta lograr vencer todas las dificultades”.

L’escriptora Matilde Adame apuntava que les seves nombroses publicacions l’havien feta mereixedora de ser inclosa en la galeria de menorquins il·lustres.

Juan Albertí Victory, bibliotecari, arxiver i col·laborador, hi destacava la feina ingent en les institucions que dirigia, i que dugué a terme fins el darrer dia; la seva vasta cultura i el seu caràcter infatigable en tot allò que portava a terme, així com la seva generositat quan finançava despeses que no li corresponien. Enaltia la millora que féu a la Casa de Cultura, així com la creació de la xarxa de biblioteques municipals, fruit de la seva constància i prestigi. Quant a les excavacions, remarcava el descobriment i posada en valor de les basíliques paleocristianes i tots els seus treballs de camp “y su erudición sobre Menorca, sencillamente asombrosa”.

Retrat de Maria Lluïsa Serra al Saló de Plens de l'Ajuntament de Maó

Pel rector del Seminari, Francisco Anglada, era bàsicament “una vida consagrada y vívida para la cultura. Seguida sin desmayos, sin concesiones... Caracterizada por dos dimensiones bien definidas: la investigación científica y la promoción cultural de los pueblos de Menorca”.

Miguel Barber Barceló, subdirector de la Revista de Menorca, reivindicava la seva faceta com a dinamitzadora cultural: impulsora de conferències, exposicions, cinema... Activitats que avui ens semblen d’allò més normals, però absolutament innovadores a l’època.

El catedràtic de l’institut de Maó, Juan Hernández Mora, la recordava com una alumna excel·lent i prometedora que, inexplicablement, interrompé els estudis abans d’acabar el batxillerat. El professor intentà convèncer el pare perquè Serra continués estudiant, de forma infructuosa. Anys més tard, cursà la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, arribant a ser “la intel·lectual cuya promesa yo había diagnosticado”.

Per a l’arqueòleg Josep Mascaró Pasarius, la pèrdua de Serra era irreparable des del punt de vista humà, i també per a l’arqueologia menorquina. “Y en cuanto a sus trabajos de campo, en mi opinión, los más notorios y caudales, son el descubrimiento de las basílicas paleocristianas del Fornás de Torelló, Isla del Rey, Fornells e Isla d’en Colom. La restauración de la naveta des Tudons, la excavación del poblado de Sant Vicens des Caidús, que nos han permitido, entre otras cosas, conocer con el mayor detalle la morfologia de la naveta y de la vivienda talayótica”.

Germán Coll Mesquida i Guillermo Pons Pons, membres de l’equip redactor de la Història de Menorca —projecte de gran envergadura, impulsat i dirigit per ella i que no tingué continuïtat—, remarcaven la seva tasca divulgadora de la cultura, “que ella ansiaba que fuera de verdad popular y no patrimonio de grupos reducidos”, a la vegada que la utilització del mètode científic i rigorós en els seus treballs de recerca.

Altres personalitats com Guillermo de Olives (president de l’Ateneu de Maó), els arxivers Juan Gutiérrez Pons i Fernando Martí Camps, Luis Casasnovas Marqués i el president de la Societat Arqueològica Lul·liana, també expressaven el seu reconeixement.

Maria Lluïsa Serra a la Casa de Cultura de Maó (foto: Biblioteca Pública de Maó)

Guillermo Florit Piedrabuena, conservador del Museu Municipal de Ciutadella, li dedicava l’obituari més emotiu, una missiva en segona persona, en què es copsa el dolor profund de l’amic i col·lega: “La presencia de tu obra serà tu pròpia presencia... Como hermano tuyo menorquín te agradezco cuanto amaste a nuestra madre común que es Menorca. Permíteme que te agradezca cuanto hiciste por ella, que agradezca aún lo que por ella pensabas hacer. Pero en estos momentos de dolor, por lo que te estimaba como amigo sincero, permíteme también que lamente por ti, por cuanto estabas haciendo actualmente y que la muerte ahora no te ha dejado acabar, pese a merecerlo tanto: tu tesis doctoral, que ya no leerás, y tu ilusionada Historia de Menorca, preparada bajo tu dirección y que ya no verás publicada”.

Com a honors pòstums, l'Ajuntament de Maó la nomenà Filla Il·lustre de Maó, el 1971. El 2011, coincidint amb el centenari del seu naixement, el Consell Insular de Menorca li concedí la Taula d’Or.
Recentment, la ciutat de Maó li ha dedicat una escola, el CEIP Maria Lluïsa Serra.

Cinquanta anys després, tornam a recordar-la per tot el que va fer i pel buit que deixà. En pau descansi aquesta gran dona.

Publicat al diari Menorca, el 19 de novembre de 2017

També he escrit: Maria Lluïsa Serra Belabre: alma mater de la Biblioteca de Sant Lluís

Llarga vida a les llibreries

Llegeixo un article del genial Carles Capdevila titulat Llarga vida a la petita papereria de sota de casa, publicat en el recull d'articles La vida que aprenc (2017), i em ve al cap la conversa que vaig tenir fa pocs dies amb la propietària de la verduleria del costat de ca meva quan m’anuncià el seu tancament imminent. Em vaig quedar tan astorada, que després de donar-li literalment el condol, ens vam lamentar de tots el negocis que hi havia a s’Arraval vint anys enrere i els pocs que hi queden (quan els contes, et sobren dits d’una mà).

Llibreria Shakespeare and Co, a Paris, acollint un acte literari multitudinari

Llibreria de vell i modern, a l'interior d'unes galeries de Paris

Quantes botigues emblemàtiques i establiments històrics han tancat en els darrers anys a Maó! Alguns han desaparegut per no poder fer front a lloguers astronòmics (només a l’abast de les franquícies); d’altres, perquè els negocis grans els han engolit; alguns, no poden competir amb les vendes online; d’altres, no s’han renovat... Sigui com sigui, amb ells “es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. Es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem” (Capdevila).

Hi ha una mena de mort anunciada des de fa anys. De fet, ja s’han donat alguns casos en què ha estat inevitable la seva desaparició. En altres, la salut s’ha recuperat després dels pitjors anys de la crisi, encara que lentament i sense motius per tirar coets.

És el cas de les llibreries, aquells llocs on entres i trobes un assossec especial, la concentració de qui cerca o xafardeja lectures per obsequiar o regalar-se, perquè s’ho val. On perceps l’olor del paper i la tinta nova i acarones les pàgines, mentre llegeixes entre línies.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: mirar, remenar, fullejar i comprar llibres

On el llibreter, que ja et coneix i sap de què vas i què t’agrada, et mostra la novel·la i el llibre de relats que acaben d’arribar, o l’àlbum bellament il·lustrat per a la teva filla petita. O la llibretera que ha tingut el detall de reservar-te el darrer llibre de Menorca, perquè en tens debilitat i te’n compres molts, però que si no el vols, no en tens compromís.

I si ets una d’aquelles rara avis que escrius perquè sí i un dia publiques un llibre, la llibretera no dubtarà en oferir-te l’establiment perquè el presentis i et promocionis com cal.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: una fira plena de vida gràcies a les llibreries

Potser no t’identifiques amb cap d’aquests subjectes però, quan arribi Sant Jordi, segur que et plaurà sortir a fer una volta per les paradetes de llibres i roses, parlar amb els llibreters, demanar-los consell i tocar i fullejar els llibres abans de comprar-los.

I t’agradarà que hi siguin, però perquè hi continuïn, hauràs d’apostar per les nostres llibreries.

Publicat al diari Menorca, el 5 de novembre de 2017